dissabte, 28 de juny de 2008

Catalunya des de l'aire

Benvolguts lectors, benamades lectrius, després del rapapolvo de la senyora Piritione, un servidor reprèn l'activitat catosfèrica amb el ferm determini d'esmerçar-s'hi una mica més.

Es per aixòs que avui, en un desplegament de medis sense precedents, us ofereixo allò que tots estàveu esperant. Allò de què tothom parla, però dingú no ha vist. Allò que els que manen no volen que sapiguem.

Sí, ho heu endevinat: parlo del capítol 43 de Catalunya des de l'aire. El capítol definitiu que desvetlla secrets sorprenents i descobreix racons de la comarca més oblidada de Catalunya.

Així doncs, preneu assiento i obriu bé els ulls, perquè això que veureu és aspactaculà i aspalusnant a l'ensems.




dissabte, 21 de juny de 2008

dijous, 19 de juny de 2008

Poema visual


Honorable senyor Douglas, W. Slater
Ministre de Salut i Medi Ambient del Govern de Sant Vicenç i les Granadines

dilluns, 16 de juny de 2008

Què és Catalunya? (Sisena part: una aproximació humana)

Com bé diu l'Estatut, Catalunya és un puestu.

I com a puestu que és, Catalunya té una realitat geogràfica, econòmica, viària, trigonomètrica, gravitatòria i hasta onicològica, les quals ja han estat degudament objecte d'estudi en aquest modest bloc.

Però ai las! Què seria d'un puestu sense les persones que l'habiten? Sense la seva gent? Sense els seus indígenes? És per aixòs que avui toca fer una aproximació a la realitat humana de Catalunya i donar resposta a la gran pregunta que tots ens hem fet alguna vegada: Com és el ciutadà mig d'aquest estimat nostre puestu? Com és el catalanet estàndard? Quin perfil té el ciutadà típic de Catalunya? Quin és el retrato robot d'un català arquetípic? En altres paraules: com és un català n-o-r-m-a-l (és a dir, aquell que la senyora Piritione buscava i no va trobar)?

Un servidor, que no s'inventa mai re, ha començat la recerca per l'Idescat i ha trobat que el tipo de persona que més abunda a Catalunya, per sexe i edat, són els homes de 31 anys. Sembla mentida, però és bembé aixins. Per tant, tenint en compte aquest perfil, podem afirmar també que l'arquetip de català viu amb la parella i, tot i que només ha estudiat fins a EGB, ESO, o Batxillerat elemental, té una fenya que el manté actiu.

"D'acord...", direu, "...però això només son numbros...", continuareu, "...i els numbros són freds!", concloureu. I jo, amabilíssims lectors, virtuosíssimes lectrius, us donaré la rao, perquè sóc aixins de generós i bona persona. I és per aixòs que he anat una mica més enllà (i per simbolitzar-ho, faig un punt i a part).

Alehop. Podem afirmar també sense reparo, que el nostre català-promig viu a Barcelona, que és la ciutat on viuen més homes de 31 anys de tot Catalunya (i aixòs no és centralisme, que és pura estadística i ciència objectiva). I on viuen majoritàriament els homes de 31 anys a Barcelona? Si ens remetem novament a les estadístiques, hem de situar el nostre home a l'esquerra de l'eixample. I, vivint on viu, el més probable és que voti CIU (rodolí).

Ens hi acostem. Estem a punt de caçar el català-model. L'indígena arquetípic. Ja sabem on viu, com viu, què fa, què pensa. Però ens falta una cosa molt importanta: nom i cognoms.

Atès que el catalanet que integra tots els valors mitjans d'aquest nostre puestu va néixer durant la dècada dels 70, ja sabem que es deu dir David. I encara podem saber més coses. El seu cognom és Garcia.

Emocionats? Ho entenc. A mi també se m'ha posat la pell de gallina quan he arribat a aquesta conclusió. Amigues i amics, eureka!
Sincerament, jo sempre havia cregut que el català representatiu per excel·lència era el senyor Venanci de Girona (que té sis fills), o el Víctor Sauler Portal (que té una cartilla a la Caixa). Però aquest estudi ha demostrat que anava errat. El català que encarna els valors més alts de la catalanitat es diu David Garcia, té 31 anys, vota Convergència, viu a l'esquerra de l'eixample amb la seva parella i, tot i que no té estudis universitaris, és molt treballadoret i no li falta la fenya. Ademés admira la Núria Feliu i té tots els seus discos (aixòs no ho diuen les estadístiques, que ho dic jo per llògica, perquè la Feliu agrada a tothom).

Algú el coneix?


Què més és Catalunya?

Primera part: una aproximació trigonomètrica
Segona part: una aproximació econòmica
Tercera part: una aproximació viària
Quarta part: una aproximació gravitatòria
Cinquena part: una aproximació onicològica

dimarts, 10 de juny de 2008

Els japonesos són mamífers

Aquest matí, després de dutxar-me, mentre contemplava el meu viril tors nu al mirall del quarto de bany, he pogut comprovar novament que les persones estem ben fets, però mal acabats: just al mig del pit, a una distància equidistant de les dues tetes (sóc mamífer, vale?) m'hi ha aparegut un gra descomunalment gran, amb l'aspecte i les hetxures d'un tercer mugró. I ha estat llavors quan he decidit que el meu post d'avui aniria precisament d'aixòs: de la meva tercera teta (perquè sóc mamífer, què passa!).

I aixins ha estat que he sortit de casa, tris-tras, tris-tras, amb el determini pres, l'he bramulat per comes i fondals, però ai las! en arribar a la fenya la llepolia d'un fet imprevist i imprevisible m'ha desencaminat de les meves intencions inicials: tot i ser molt d'hora, una persona ja era al seu puestu treballant. Oh! Qui era aquesta persona? Efectivament, fidels lectors i devotes lectrius, ho haveu endevinat un atre cop: era el senyor Napolitani en carn i os (i saxons)! I he pensat que aixòs sí que era un fet absolutament mereixedor del post d'avui i no la tonteria del "granet".

I amb aquesta idea al cap m'he posat a treballar al meu puestu fins que en un moment determinat he hagut de sortir a esmorzar perquè no només de fenya viu l'home, sinó que també hi ha els entrepans de llangonissa i els tallats. I aixins ho he fet, i encabat, tornant cap a la fenya, els he vist. En un raconet de la vorera, pobrissonets, abandonadets, plegadets tots ells. I tan blavets. Vint euros em cridaven i em deien: cull-me, cull-me, cull-me!. I un servidor, amb els ulls injectats de sang i bavejant com un posseït s'ha llençat damunt el tresor, empentant les iaies que passaven pel carrer, i acordonant tot la zona del voltant del bitllet fent un ruedu de protecció amb els braços. I amb aital trofeu a la cartera ha pensat que ni grans, ni Napolitanis, ni tonteries i que una troballa d'aquest calibre sí que es mereixia un post.

I amb aquesta decisió presa he tornat a la fenya més content que un gínjol (que no és cap mamífer; o sigui, que pot estar content, però no té tetes, què hi farem, ell s'ho perd), i he treballat eficientment i efectiva (com d'habitud, vamos), però més i tot, perquè ja tenia un post pensat i vint euros a la butxaca. Però ai las! el més gros encara havia d'arribar. En un moment determinat he aixecat la vista de l'ordinador i he mirat per la finestra com faig de vegades, hasta per descansar una mica, i he estat testimoni d'un fet absolutament torbador: en una finestra de l'edifici del davant, un senyor gran, panxut, calvo i lleig campava a les seves antxes per casa seva abillat únicament amb una minitovallola de bany. I pres pel pànic, un servidor ha decidit definitivament que no. No.

Que no explicaria res del que li ha passat avui. Ni del gra. Ni del senyor Napolitani. Ni dels vint euros. Ni del senyor gran, panxut, calvo i lleig que campava a les seves antxes per casa seva abillat únicament amb una minitovallola de bany.

No, no explicaria res d'això. Avui em limitaria al recurs fàcil dels blocaires cutres: penjar un vídeo. Un vídeo que no havia fet ni jo, tot i la meva reconeguda traça en aquests menesters. Un vídeo que no té re a veure amb el post, però que me l'he trobat avui al correu i tinc ganes de compartir-lo, perquè jo sóc aixins de generós.

En definitiva, un vídeo que ve a confirmar que els japonesos són... són... són... són... són... parlumenus mamífers!


video

divendres, 6 de juny de 2008

Pet, cul, teta, cony, caca i tita

Temps era temps, durant els foscos anys vuitanta, quan el Google encara no era ni tan sols una possibilitat, la principal font d’informació dels nens i les nenes d’aquest país era el mític diccionari Albertí groc. I a falta d’altres, una de les principals distraccions dels preadolescents d’aquella època era buscar marranades a l’Albertí. I buscàvem pet, i buscàvem cul, i buscàvem teta, i buscàvem cony, i buscàvem caca, i buscàvem tita, i tot ens feia molta gràcia i rèiem com si féssim qui-sap-què, perquè féiem tercer d'egebé i érem aixins d’innocentots. D'infantils. De primaris.

Però ai las! Els vuitanta han passat, nosaltres ens hem fet grans, i han arribat coses noves que ens han obert nous horitzons. I ara obrim l’internet, anem al Google, descobrim l’Acronym Finder i busquem PET, i busquem CUL, i busquem TETA, i busquem CONY, i busquem CACA, i busquem TITA, i ens fa molta gràcia, i riem molt, i de tot plegat en fem un post perquè, en el fons, seguim sent aixins d’innocentots. D'infantils.

I de primaris.

dimarts, 3 de juny de 2008

Finestres emergents

Darrerament, hom ha observat que, en entrar en aquest humil bloc, una finestra emergent emergia (què, si no?) del no-re i omplia la pantalla de publicitat no desitjada.

Hom, fins i tot, ha detectat que en alguns casos l'esmentada emergència (entesa com a acció d'emergir) anava acompanyada d'una música força desagradable que segons els entesos corresponia a l'himne del Madrit.

Un servidor, després de rebre una allau de queixes sobre aital fet, s'ha posat a investigar i ha deduït tot solet que aquestes indesitjades finestres emergents eren generades per l'empresa que controla les estadístiques de la pàgina, o sia, Motigo.

Per tot això, i després d'unes dures negociacions entre un humil servidor i l'amo de can Motigo, hem arribat a un acord: jo no em passo a la competència i, a canvi, ell fa emergir finestres amb un contingut més conforme amb els ideals ètics i els principis estètics orientadors d'aquest bloc.

Si sou dels qui teniu els pop-ups bloquejats, o bé navegueu amb Firefox, no notareu la diferència. Ara bé, si sou dels que heu hagut de suportar melodies vexatòries cada vegada que visitàveu aquest modest bloc, ara us en podreu rescabalar.

Poseu el volum al màxim i gaudiu de la publicitat!