divendres, 26 de setembre del 2008

Crisi

L’Europa meridional sempre s’ha caracteritzat per la prolixitat de cervells privilegiats i ments preclares nascudes sota el sopluig intel·lectual de les diferents civilitzacions que han poblat la riba mediterrània al llarg de la història. Certament, només cal fullejar qualsevol tractat d’història universal per comprovar que els noms que hi apareixen, aquells que han ordit les bases del coneixement i sapiència actuals, bo i trencant els esquemes imperants en la societat del seu temps, són majoritàriament del sud d’aquesta nostra Europa. I, encara més certament, els futurs llibres d’història seguiran basant els seus continguts en autors mediterranis, puix és precisament per aquests nostres endorrials on es concentra el major nombre de cervells trencadors, de profetes visionaris i de creadors de noves i millors maneres de pensar i actuar.

Algun lector imprudent, però, potser es preguntarà per si mateix: i en tot aixòs... com encaixa l’existència de la Marina Rossell? Ai las! L’explicació és ben fàcil: hom ha de ser conscient que, de la mateixa manera que una muntanya té una pujada per una banda i una baixada per la banda oposada, també en la geografia del coneixement i la cultura hi conviuen individus de ment lúcida i individus que justegen i flirtegen, des de sota, amb la mediocritat .

Per aquells lectors descreguts, que encara no ho acabin de veure clar, els citaré dos exemples paral·lels ben palpables (metafòricament parlant, esclar, puix la dignitat del tacte ha de ser sempre observada).

El primer d'ells és el d'un personatge cabdal de la cultura ibèrica d'aquest tombant de segle. Hom el considera el màxim representant dels pensadors renovadors, el mascaró de proa del vaixell que solca els oceans de la transgressió. M'estic referint, evidentment, a l'ínclit torero Ortega-Cano (ecs!). Els annals de la història recolliran sempiternament la reveladora exclamació que va proferir ara fa uns anys l'esmentat torero quan, en un acte benèfic contra les drogodependències, envestit pels paparazzis que perseguien la seva difunta senyora (a.c.s.!), va deixa anar un explícit però emotiu: "Todo por la droga!". Contradicció? No: esperit transgressor d'un lliurepensador anti-sistema. Aquests genis incompresos són els que menen la humanitat vers nous horitzons. Individus d'intel·ligència superior que desafien els tòpics i trenquen els esquemes fixats per fer avançar la societat.

El segon exemple és molt més recent, però no pas per això menys colpidor. De fet, fins ahir mateix no s'havia donat a conèixer. Es tracta del també ínclit (però menus) Miguel Sebastián, ministre d'Indústria, Turisme i Comerç del govern Zapatero i, a partir d'ara, el meu tercer ídol, puix diu coses com aquesta:


El senyor Ministre no tan sols es mostra partidari de la crisi, sinó que insta la població a contribuir-hi. A potenciar-la. Contradicció? No: una altra mostra de ment preclara i lliure que ens guiarà, sens dubte, cap a un futur més millor.

dilluns, 22 de setembre del 2008

Un qualunque mattino



Surto de casa. Encara és fosc. El sol no ha sortit, però jo sí: tris-tras, tris-tras. El sol no ha sortit i encara és fosc, però ja som al matí. Perquè jo sí que he sortit. Tris-tras, tris-tras. Ja som al matí. I no pas pel sol, que no ha sortit, sinó per mi, que sí que ho he fet. Tris-tras, tris-tras. Ben mirat, el matí el faig jo, que sí que he sortit, i no pas el sol, que no ho ha fet. Més ben mirat encara, jo sóc el matí i camino cap a l'estació. Tris-tras, tris-tras. El sol dorm.

Duc a la mà esquerra el telescopi de Schopenhauer i un entrepà de pernil dolç. La mà dreta la tinc a la butxaca. Perquè jo sóc el matí, i els matins tenim butxaques per guardar secrets. Per amagar tresors. I jugo amb el mocador, que encara fa olor de planxa. De cotó. I amagada sota el mocador et trobo a tu, que has vingut. Que et duc a la butxaca. Perquè jo sóc el matí i tinc butxaques per amagar tresors. Perquè tu ets petita, ja ho saps, i, és clar, no pots anar soleta, perquè et perdries i potser et trepitjarien i això no pot ser. Perquè tu ets petiteta. Mira com n'ets, de petiteta, que les teves ales encara no volen. Que et deixes endur pel matí, encara que el sol no hagi sortit i sigui fosc. Tris-tras, tris-tras.

I passaran les hores. Una, dues, tres. Vint-i-dues. I el sol potser sortirà, però no el veurem, perquè avui és dilluns i plou. I passaran les hores, una, dues, vint-i-dues, i el sol encara no haurà sortit. Però jo ja no seré el matí, sinó la tarda. Perquè les hores hauran passat. I, sota el sol del migdia que no surt, encara duré, a la mà esquerra, el telescopi de Schopenhauer. I la mà dreta la tindré a la butxaca. Perquè ara seré la tarda i les tardes, com els matins, tenim butxaques per guardar secrets. Per amagar tresors. I jugaré amb el mocador. Un fazzoletto de seda. I amagada sota el fazzoletto, tu.

Si tu vols, ningú no ens veurà i jo et faré pessigolles. D'amagat. Sota el fazzoletto di seta. Mentre acaba de passar aquesta tarda qualsevol. Irrepetible.

Fins que passin les hores. Una, dues. Vint-i-dues. Fins que arribi un altre matí irrepetible qualsevol: el matí de demà.

El matí de sempre.

dimecres, 10 de setembre del 2008

CD

MRU, QDR, PLSVT... Últimament titulo molt amb sigles. I ara hi torno. CD.

CD és un cedé. Un cederrón, que deia aquell. Una rodona que fa música, per entendre'ns.

CD és també la manera com els estudiosos de la sintaxi (altrament anomenats... sintactes?) i els transvestits del Cabaret Llingüistic solen referir-se al Complement Directe.

CD és també el que havíem d'escriure a la pantalla de l'ordinador per canviar de carpeta quan érem petits i fèiem informàtica a l'escola. Quan el món encara estava en DOS. Quan no sabíem que internet existia i això dels blocs no era ni tan sols una possibilitat.

CD és també el símbol del Cadmi, element de la taula periòdica amb el número atòmic 48. Casualitat o no, diu la vikipèdia que "en alguns aspectes és semblant al zinc"

CD és també el domini d'internet de la Republica Democràtica del Congo. Ves, tu, quina tonteria, sí, però sempre s'aprenen coses. Casualitat o no, ens diu també la vikipèdia que aquest país disposa de "gran cantidad de riquezas minerales. Incluyendo cobalto, cobre, cadmio, petróleo, diamante, oro, plata, zinc..."

Però CD és també un número. Més gran que el C. Més gran que el CC. Més gran que el CCC.

I casualitat o no (i això no ho diu la vikipèdia), CD és exactament el mateix número que el dels posts publicats en aquest modest bloc.

Un altre cop, gràcies a tots per ser-hi!

dilluns, 8 de setembre del 2008

PLSVT 2008-2009

Ara que s'ha acabat l'estiu i que tot torna a l'anormalitat habitual, un servidor comença a fer plans de cara a la temporada 2008-2009. I entre les moltes coses que cal planificar, hom considera prioritari el Pla de Lectures d'un Servidor pels Viatges en Tren 2008-2009 (PLSVT 2008-2009).

És cert que la literatura i l'atzar van sovint lligats, però convé tenir també algun as a la màniga per si la improvisació falla. És per aixòs que, per tal d'anar donant forma al PLSVT 2008-2009, us agrairia que em proposéssiu coses per llegir que estiguin bé però que no tinguin massa anomenada popular, ni surtin a les llistes dels més venuts, ni se'n parli gaire pels puestus, ni re.

L'únic requisit que us demano, perfavort, és que el llibre recomanat faci menys de mil centímetres cúbics de volum, puix anar pel món amb un tetrabrik de litro (o equivalent) sota el braç és força incòmode.

Gràcies de nou per la vostra col·laboració (i, sobretot, sobretot, sobretot, moltíssimes gràcies pels 74 vots i les cinc estrelles que ens fan líders momentanis!)

dimecres, 3 de setembre del 2008

El cuentu del Patufot

Vet aquí que una vegada hi havia un pare i una mare que van tenir un fill desproporcionadament gros. Van posar-li Patufot, que no és un nom gaire maco, però pitjor hauria estat que li diguessin Crispí, Godofrè, Restitut o Kevin. N’era tant i tant, de gros, que els seus pares no el deixaven sortir al carrer. "Mamaaaaa, mamaaaaaa, per què no puc sortir al carreeeeeer?" -bramava el Patufot. I la mama del Patufot, amb els tímpans reventats i amarada de saliva del seu nenot, responia tota afligida: "perquè trepitges les iaies i les esfarines". I el Patufot plorava i plorava perquè no ho entenia.

Un dia la mare era a la cuina fent macedònia pel Patufot. De cop i volta, tota afligida, exclamà: "Oh, ai las! M’he quedat sense síndries! I com m’ho faré ara? El Patufot, que ho va sentir, va saltar tot eixerit: ja us n’aniré a buscar jo, bona mare!" Però la mare s’hi negava tota afligida: "no, nenot, no, que les iaies no en tenen cap culpa de la meva falta de previsió". Però tant i tant va insistir el Patufot que la seva mare, tota afligida, el va deixar marxar, amb la condició que anés amb molt de compte de no fer mal a dingú.

Dit i fet. El Patufot va sortir de casa per comprar dues dotzenes de síndries, saltironant tot feliç, tris-tras, tris-tras i entonant a tota veu una patètica melodia que feia aixins:

Oh! Gavina voladoraaaaa,
que voltegeeeees sobre el maaaaar,
i al pas del vent mar enforaaaaa
vas voltant fins arribaaaaaaaaaaar...

I com que la gent es pensava que s’acostava la Marina Rossell, tothom es tancava a casa i aixins el Patufot podia anar tranquil pel carrer sense por d’esfarinar cap iaia ni re.

Però resulta que, sigui per causa de l’aparició sobtada dels típics núvols d'evolució diurna, sigui per efecte de la patètica melodia, la qüestió és que va començar a ploure a bots i costellos. El Patufot es va posar a córrer per buscar aixopluc, cosa difícil tenint en compte les seves gegantines hetxures. Finalment, es va refugiar a l'interior del remolc d’un trailer de 40.000 kg i 5 eixos, de matricula romanesa, carregat de cols que anava camí de Mercabarna, el conductor del qual havia sortit un moment a fer un pipí i un carajillo.

Quan va tancar la porta del remolc, el Patufot es va adonar del greu error que havia comès: aquella porta s'obria des de fora, però ai las! no pas des de dintre.

El Patufot, pobrissonot, feia hasta pena de veure’l, tot xop, sota 40 tones de cols, plorant desconsolat. Va començar a picar les parets metàl·liques del remolc, però a part d'uns considerables bonys a la xapa no va aconseguir fer-se notar, puix el senyor romanès romania (és lo que té) dins del bar.

Els seus pares, en veure que es feia tard i no tornava a casa, van començar a buscar-lo, bo i cridant tot afligits:

Patufoooooooot, on eeeeeeeeeets?

Re. Silenci.

Patufoooooooot, on eeeeeeeeeets?

Més silenci.

Però ai las! De sobte, van sentir una veueta llunyana que deia:

A la panxa d'un trailer de cooooooooooooooools
ostiaputajoder, i no en puc sortiiiiiiiiiir!

Els seus pares, tot afligits, però esperençats a l'ensems, van tornar a cridar:

Patufoooooooot, on eeeeeeeeeets?

I el Patufot va tornar a bramar:

A la panxa d'un trailer de cooooooooooooooools
ostiaputajoder, que esteu sords o quèèèèèèèèè!

I els seus pares, contrariats perquè el seu nenot deia paraulotes i havia perdut el do de la rima, però contents d'haver-lo trobat, van obrir la porta del trailer i en va sortir el Patufot tot eixerit, com si res no hagués passat. I, tot saltironant d'alegria, van tornar plegats a casa seva i van connectar-se a l'internet per votar el mític A les cinc tinc swing de la Núria Feliu al web de Catalunya Ràdio.

I per sempre més van ser feliços i van menjar anissos (i macedònia sense síndria).