dilluns, 27 de juliol del 2009

Efectes de so

En aquest bloc s'ha parlat d'Albéniz. De les sicilianes de Bach. De Rachmaninov. Dels intermezzos de Pietro Mascagni. De l'Avemaria de Gounod. I de les arabesques de Debussy.

També de na senyoreta Melua. De na Suzanne Vega. De Fabio Viscoglione. De Gianmaria Testa. I d'Antònia Font.

Però per damunt de tots i totes, hi ha algú que m'aprecio especialment. Perquè m'emociona. Perquè m'estimula.

No, no són les Felius. Ni neboda ni tieta.

La veu que més em fa posar la pell de gallina és aquesta.



Font: Efectos de Sonido, VOL. VIII: Animales de Granja.
Intèrpret: Vaca Ció

dimecres, 22 de juliol del 2009

Bicicletes a Beijing

No sé quantes bicicletes hi ha a Beijing. O quanta gent hi ha al món. O quants anys llum ens separen de les cancarulles de l'univers.

Però sí que hi ha una veritat incontestable que la conec amb precisió mil·limètrica. Amb exactitud cartesiana. Amb estricta determinació. Amb rigurosa certesa.

Que t'estimo.

Que t'estimo molt. Que t'estimo cent. No, més. Mil. T'estimo mil. No, encara més. Molt més. Moltíssim més. Tres. Sí, això mateix. Tres.

T'estimo tres.




diumenge, 12 de juliol del 2009

Herr Sauer

Com tots sabeu, benvolguts lectors, benamades lectrius, puix sou gent culta, llegida i entenimentada, aquests dies hi ha hagut una cimera del G-8 (aigua!) a Itàlia. Un servidor voldria llamar-vos l’atenció sobre dos fets colpidors que els medis de comunicació, per deixadès o mala fe, han obviat. Aixins doncs, feu el favort d’observar aquesta fotografia:



Sí, efectivament, ho haveu vist bé:

- Primer fet colpidor que els medis de comunicació han obviat: incomprensiblement, no ha assistit a la cimera el senyor Ralph Gonsalves, Molt Honorable Primer Ministre del Govern de Sant Vicenç i les Granadines

- Segon fet colpidor que els medis de comunicació han obviat: en contra del que pugui semblar a primer cop d’ull, no tots els personatges retratats a la foto són homes. Si us hi fixeu bé veureu que hi ha algú que, tot i assemblar-se molt al Paul McCartney de l'última època, té tetes. És l’Angela Merkel. Una dona entre homes. I tothom la coneix.

El que no han obviat els medis de comunicació és que, paral·lelament a la reunió dels caps de govern del G-8, també hi ha hagut, com és habitual, una trobada de les primeres dames del G-8, que, mentre llurs cònjuges es reunien, s’han dedicat a fer visites amb autocart per la zona, anar a festes a ca l’ambaixador, i a fer posados per les revistes del cor amb modelets tope chic. I aquí és on volia anar a parar. De totes les primeres dames, n’hi ha una que, entre Michelle Obama i Carla Bruni, llama especialment l’atenció per la seva pelambrera:



Sí, benvolguts lectors, benamades lectrius, es tracta de Joachim Sauer, marit d’Angela Merkel. Un home entre dones. I dingú no en parla.

És per aixòs que aquest modest bloc incorpora, a partir d’avui, com a humil homenatge a l’oblidada figura de Joachim Sauer, un retrato seu en un lloc preferent de la pàgina.

No cal que digui que us convido a fer el mateix a casa vostra. Fem que Joachim Sauer sigui algú! Escampem la seva gràcil fesomia arreu de la catosfera! Fem que les nenes dels instituts d’aquest país nostre (tiesssssssssss, caaaaa foooorrrtttt!) forrin les seves carpetes amb retratos del fornit tors de Joachim Sauer! Però, sobretot, sobretot, sobretot, per damunt de totes les coses, fem-nos amics del Joachim Sauer al Facebook! És per aixòs que us demano de genolls ( o ginolls, o junolls, o...), que li demaneu amistat clicant aquí!(*)


(*)Vale, ja ho sé, el Joachim Sauer de la Merkel no té Facebook, però aquest senyor es diu igual i és tan ben afesomiat que bé que es mereix que li siguem amics...

dimecres, 8 de juliol del 2009

El cuentu del nen que volia ser Mingo Ràfols

Hola, nens i nenes, acosteu-vos aquí i seieu a terra fent una rotllana ben maca. Si esteu ben calladets i apagueu els porros us explicaré un cuentu que segur que els papes no us han explicat mai, perquè aquest és un casal d’estiu llibertari, tope modern, sense censura ni re. Apa, pues, som-hi!

Vet aquí que una vegada hi havia un nen que portava una vida relativament normal i anava a col·lègit i jugava amb els seus amiguets i tal. Però aquest nen era una mica raro. I sabeu perquè era raro, aquest nen? Pues perquè quan els seus pares li preguntaven "nen, tu què vols ser de gran?" Ell contestava, tot eixerit: "jo vull ser el Mingo Ràfols!"

I quan a col·lègit la senyu deia als nens que fessin un dibuix lliure sobre la fenya que volien fer de grans, entre bombers, pallassos, metges, fumbolistes, ambaixadors a Sant Vicenç i les Granadines i veus-en-off-de-Catalunya-des-de-l'aire, sempre hi apareixia aixòs:


Mingo Ràfols (Tècnica mixta: Dacs i Plastidecor sobre paper)


I a sota, amb unes lletres ben grosses de colorins, per evitar malsentesos, el nostre nen hi escrivia: jo vull ser el Mingo Ràfols!

I amb la tonteria aquesta, van passar els anys i el nen es va fer gran. I sabeu què va passar, nens i nenes idiotes que us ho creieu tot? Que el nen es va convertir en el Mingo Ràfols, perquè ell ho desitjava molt i molt. Perquè és realment el que el nen volia. Perquè aixòs és com un putu cuentu de Disney en el que els somnis es fan realitat, a les sirenes els surten potes i es casen amb el príncep, i els nens es converteixen en Mingo Ràfols.

I un cop convertit en el Mingo Ràfols, el nostre nen va ser moderadament feliç tota la vida (amb alts i baixos, esclar) i va menjar, entre moltes altres coses, Lacasitos, enciam maravilla i coca de recapte.

I ja està.

Ja està? No, un moment, que no està tot. El que m’he descuidat de dir-vos és que el protagonista del cuentu, el nostre nen, era en realitat el Mingo Ràfols de petit. Que dius... quina merda de cuentu! Pues sí.

I vet aquí el Miquel Cors, vet aquí la Margarita Minguillón,
aquest cuentu ja se'ns fon.


(Moralina: els somnis es poden fer realitat, però abans assegura't que ets el Mingo Ràfols)