dimecres, 28 d’octubre del 2009

Animal, Vegetal, Mineral

Quan un servidor era petit, solia jugar amb un Amstrad CPC6128 a l'Animal, Vegetal, Mineral. Era un dels jocs mítics d'aquella època: tu et pensaves un objecte (que havia de ser un animal, un vegetal o un mineral) i l'ordinador, a partir d'unes quantes preguntes que es contestaven amb un sí o amb un no, t'intentava endevinar quin animal, vegetal o mineral estaves pensant.

Una versió actualitzada i (aparentment) millorada del joc és l'Akinator. Ja no es juga amb objectes, sinó directament amb persones. Tu penses en algú èquits (sigui real o de ficció) i en menys de 20 preguntes l'Akinator t'endevina en qui coi estàs pensant.

Un servidor no s'ha pogut estar de provar-ho. He entrat a la pàgina i en comptes de pensar en un vaca lletera, una roca metamòrfica o una pera llimonera, com quan jugava amb l'enyorat Amstrad, he pensat en l'animal més bell, la joia més preciosa, la flor més flairosa: la Núria Feliu (digna dels colorins i la negreta). I aviam, Akinator, si me l'endevines.

1 - El personaje vive en el mismo país que usted?

Oitant! No només hi viu, puix el personifica i el dignifica amb sa melodiosa i avellutada veu!

...

4 - Su personaje es rubio?

Home, aquí sí, aquí no...

...

6 - Su personaje es un adolescente?

Tot i sa jovenívola veu, hom ja no la consideraria adolescent del tot (però per poc...)

...

10 - Su personaje forma parte del mundo de la canción?

Per favort! No és que en formi part, és que l'és!

...

15 - Su personaje vive con su madre?

Si es refereix a ma mare, no. Si es refereix a la seva d'ella mateixa, tampoc.

...

16 - Su personaje falleció?

No! I déu-nos-en guard, que amb aixòs no es fa bromes!

...

20 - Su personaje es de tipo alocado?

Sí, però no. És seny i rauxa a l'ensems. Té un aire beatífic, però amb un deix trapella que fa tornar boig els mascles (i algunes femelles i tot)

...

Pienso en...

Uns segons de tensió. El cor em batega. Com va aixòs? M'apareixerà el seu nom a la pantalla de l'ordinador? O hasta pudé hi haurà una foto seva? Quin pentinat lluirà? Sonarà una cançó seva de fons?

I quan ja estic preparat per gaudir d'una marea de plaer, d'una orgia dels sentits i d'una gaubança de l'ànima, quan s'acosta aquell moment perfecte de l'èxtasi, aquell instant de felicitat completa, quan ja s'intueix sota la camisa la pell de gallina (i sota els pantalons una altra mena de cosa), quan dono gràcies als déus per l'Akinator, el destí em juga la pitjor mala passada que em pot jugar en aquell moment i m'apareix aixòs:


I el plaer esdevé dolor. I la gaubança, malícia. I la felicitat perfecta es torna un patiment que deriva en un ira mal païda contra tot. Contra el món.

I, sobretot, contra l'Akinator.

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Res clar

No m'agraden els gossos petits i efeminats que lladren i ensenyen les dents com si fossin qui-sap-quina-mena-de-bèstia-assassina. No m'agraden les vespinos trucades que fan més soroll que una Airbus. No m'agraden els quillos que condueixen Seatleons tunejats amb el posat xulesc de qui pilota l'Airbus d'abans. No m'agraden els egos inflats d'aquells que compensen amb la supèrbia la frustració de no ser res més que un pet bufat. No m'agraden els físics espectaculars que amaguen cervellets miserables de la mida d'un cacauet. No m'agrada la fruita de formes perfectes i colors de laboratori que no té gust de re. No m'agraden aquells que parlen molt però no diuen re. No m'agrada la mediocritat que es creu genialitat només perquè du una simple etiqueta de modernitat penjada a la punta de la fava. No m'agrada la merda per molt ben embolicada que me la vulguin fer comprar.

No m'agraden aquells que, l'única cosa que tenen clara, és que ho tenen tot molt clar.

Però tampoc no m'agraden els gossots grossos que tenen por dels gats. No m'agraden les iaies que van amb Q7 pel carril de la dreta de l'autopista sense passar de 60. No m'agraden els genis que pequen de falsa modèstia. No m'agraden els físics deixats perquè l'estudi-de-l'obra-de-Sartre-no-em-deixa-temps-per-cuidar-me. No m'agrada la fruita macada, per molt ecològica que sigui. No m'agraden aquells que no diuen re perquè no tenen res a dir. No m'agraden els que no volen innovar perquè ja-estem-bé-així. No m'agrada el foie si me'l serveixen en un cóm.

I no m'agraden aquells que tenen molt clar que no tenen res clar.

dissabte, 3 d’octubre del 2009

Trentatrès

El 1265, Ramon Llull (Palma, c. 1932) tenia trentra-tres anys i encara no havia escrit el Llibre de l’ascens i descens de l’intel·lecte. El 1718, Johann Sebastian Bach (Eisenach, 1685) tenia trenta-tres anys i encara no havia compost cap dels sis Concerts de Brandenburg. El 1867, Edgar Degas (París, 1834) tenia trenta-tres anys i encara no havia esculpit la Petita ballarina de 14 anys. El 1907, Winston Churchill (Woodstock, 1874), tenia trenta-tres anys i encara no era Primer Ministre de la Gran Bretanya. El 1932 Friedrich Hayek (Viena, 1899) tenia trenta-tres anys i encara no havia rebut el Nobel d’Economia. El 1986, Josep Cuní (Tiana, 1953) tenia trenta-tres anys i encara no presentava el mític La tarda és nostra, escarxofat en aquell sofà de la TV3.

Potser sí que ens fem grans.

Però goita, tu, si ens en queden, encara, de coses per fer.