dijous, 20 de maig del 2010

En segona persona

Potser ho fas per modèstia. Per una mena de pudor mal entès (o no) que et fa ser sempre massa discret.

O potser ho fas per por. Perquè la malastrugança és gelosa i podria venir a trobar-te per cobrar deutes pendents.

O potser ho fas només perquè tot plegat sigui menys carrincló. Per embellir la simplicitat de les teves reflexions amb una pretesa pàtina d’originalitat.

Sigui per por, sigui per modèstia, sigui per disfressar la teva incapacitat de fer-ho millor, la qüestió és que parles de tu en segona persona.

Sí, avui parles de tu en segona persona.

I així, amb la precaució de posar distància entre qui ets i el que dius, perquè la malastrugança no sàpiga trobar-te i ningú no vegi com et poses vermell, afirmes, mig dissimulant el simplisme de les teves reflexions, que ets feliç.

7 comentaris:

marta ha dit...

Me n'alegro en primera persona.
:)

Anònim ha dit...

És que, de vegades, fa com cosa paralr en primera persona! Queda molt com "Jo, jo...". Un recurs és utilitzar l'impersonal "se". Queda estrany, però ja fa la funció.

Vida ha dit...

I ja no et dic l'útil que resulta fer-ho en tercera persona...

Sergi ha dit...

Davant d'aquesta agosarada declaració, jo t'instaria a dir-ho en primera persona, i sense cap mena de por. Mentre puguis, fes-ho, i tant, que a menjar-nos les paraules sempre tenim temps.

Jordi ha dit...

Els pitjors són els que parlen en tercera persona, que es diuen ells mateix pel nom: Jordi (usigui jo!)és una persona que no parla mai en tercera persona.

sànset i utnoa ha dit...

Un, que et felicita.

*Sànset*

neus ha dit...

per molts anys senyor Piritione... i en vida nostra!