dimecres, 30 de març del 2011

El cuentu de la senyora que lletrejava

Vet aquí que una vegada, en un llogarret molt, molt petit, conegut amb el llamatiu nom dels Omellons (repeteixo: els Omellons) hi vivia una senyora tant drogodependent que tenia el sistema nerviós central un mica deteriorat. Aquesta senyoreta politoxicòmana es cognomenava Garcia (el nom de pila no és important a efectes de la moralina del cuentu, però resulta que es deia Josep Enric. Sí, era una senyoreta rara).

La senyoreta Garcia, cada cop que picava per telèfon a algú castellà per motius èquits (no necessàriament relacionats amb la seva afició als estupefaents), com per exemple per donar-se d’alta a la Tarifa Caballo de Orange, deia:

- Hola, soy la señorita Josep Enric Garcia. Gar-ci-a. Ge, a, erre, se, i, a. Se lo voy a letrear porque es un poco complicado: "Ge" de grunyidor, "a" de abraonament, "erre" de ronsejaire, "se" de ceballot, "i" de iconòlatra i "a" de antanàclasi.

I com que sempre, des de l'altra banda del telèfon, una interlocutora castellana li responia: disculpe doña Yuseanrí pero no entiendo que me está diciendo, ella insistia.

- Garcia! He dicho Garcia. Gar-ci-a. Lo voy a repetir mas despacio: "Ge" de grunyidor, gru-nyi-dor. Me entiende, señorita? Gru-nyi-dor. Se lo voy a letrear: "Ge" de gargamelló, "erre" de rogenc, "u" de ubiqüisme, "ny" de nyanyo, "i" de il·lació, "de" de dendròmetre, "o" de obnoxi, "r" de rizòfit.

I aixins, la senyoreta Garcia i la seva interlocutora castellana entraven en un bucle lletrejador del qual només podien sortir quan:

a) la interlocutora castellana penjava.
b) a la senyoerta Garcia li entrava la síndrome d'abstinència i es posava a convulsionar i treure escuma blanca per la boca mentre deia no-se-què d'unes granotes liles que hi havia al sostre.

I va passar el temps i la interlocutora castellana i la senyoreta Joan Enric Garcia van ser més o menys felices i tal i van menjar anissos (buenu, la Joan Enric els esnifava, però aixòs ara no ve al cas).


I vet aquí un gat, vet aquí un gos
aquest cuentu té un final sense rima


Moralina: tant important és saber com s'ha de lletrejar com saber com no s'ha de fer(*). Però aixòs, canalla, ja serà matèria d'un altre apunt.

(*algú de lletres podria analitzar-m'ho sintàcticament?)

dilluns, 28 de març del 2011

Aixins

Dit petit de la mà esquerra, fila del mig. Dit del mig de la mà dreta, fila de dalt. Dit anular de la mà esquerra, fila de sota. Dit del mig de la mà dreta, fila de dalt. Dit índex de la mà dreta, fila de sota. Dit anular de la mà esquerra, fila del mig.

Aixins.

Molt bé. Ho veus com no era tant difícil? N’havies perdut el costum i per això se’t feia una muntanya. Però no és tant difícil. No, no ho és.

De fet, no es tracta de fer-ho bé. No es tracta de guanyar cap Nobel. Ni cap Pulitzer. Ni l'Englantina d'Or. Es tracta només de fer-ho. I ja està. Posar-s’hi. Deixar-se anar. Escriure. I surti com surti que, coneixent-nos, segur que no sortirà malament del tot.

Va, mou els ditets. Escriu aquelles coses que solies escriure.

...Fiatpunto. Núria Feliu. Ai las! Els Omellons (repeteixo: els Omellons). Fenya. Sant Vicenç i les Grenadines. Aixòs. Senyor Venanci de Girona (que té sis fills)...

Aixins. Molt bé. Va, fem-ho més difícil. Ara escriu el primer que et passi pel cap i que podria ser material d’un apunt (que, amb tants dies sense publicar re, segur que has acumulat material, no?).

...Els sostens de la sogra...

Aixins. Molt bé. Però val més que ho deixis aquí, que sembla que la cosa s’embolica. Ara descansa.

Per avui, ja has fet molt.