La iaia té caspa

De porquets rodoladissos

2011-04-28T18:27:00.000+02:00

I un dia ens plouran del cel ocells de colors que, menats amb destra precisió (i precisa destresa) pel dit índex d'una dea, cauran damunt dels nostres caparronets de simis equilibristes. De porquets rodoladissos. I ni amb cascs de manobra, ni amb envans de pedra picada, prodrem evitar l'impacte (deliciós, per cert) dels projectils de la dea dels ocellets damunt la nostra carcanada. I li oferirem, amb un somriure i un extra-bonus, la nostra vida. Pluf, farem quan ens encerti de ple un dels moixonets. Pluf. I ens fondrem fent mil bombolletes de colors que s'enlairaran, amb aquell enlairar-se evanescent de les bombolletes de colors, cap al no res. I si veiem que l'ocellet cau massa lluny, o massa a prop, rodolarem, amb el gràcil rodolar dels porquets rodoladissos, per anar-lo a trobar. Perquè ens pugui caure just damunt de la carcanada. Pel plaer de donar plaer a la dea dels ocellets. Pluf, bombolletes de colors i un altre extra-bonus.

Preneu-nos, dea dels ocells, feu-vos vostre tot el que som, tot el que tenim. Tot el que volem. Us oferim la nostra riallera i rodolodissa vida, disposeu-ne com vulgueu: és ben vostra.

Perquè en aquest món de palmeres i escuts de formigó, el plaer més gran del món per aquest humil simi equilibrista, per aquest modest porquet rodoladís, és fer-vos feliç.

Mmmmmmmm mmmmmm

2011-04-11T19:24:00.001+02:00

MM MMMMMM MMMMMM(*)

(Mmm: Mmmm Mmmmm)

Mmm, mmmmmm, mmmmmmmmm

mmmmmmmm mmm mmmm: mmmm!

Mmm, mmm, mmm mmmmmmmm:

mmmmmmmm; mmmm mmmmmmm

mmmm mmmmm mmmmm mmmmm.

Mmmmmm mmmmmm Mmmm Mmmm

mmmm mmm....

Mmmmmmm mmmmm mmmmmmm;

mmm mm m mmmmmm mm mmm mmm.

Mmmm mmm Mmmmm Mmmmmm,

mmmmm -mmmm mmmm-

mmmmmmmmmmmmmm mmmmmmm.

Mmmmmm mmmmmm Mmmm Mmmm

mmmm mmm....

Mmmmmmm! Mmmmmmmmmm!

Mmmm mm mmm mm mm mmmmm m

mmmmm, mmm, mmmmm?

Mmmmmm mmmmmmm mmmmmm:

mmmm mmmmm mmmmm mmmmm.

Mmmmmm mmmmmm Mmmm Mmmm

mmmm mmm....

(*) Mmmmmm, mmmmm mmmmm. Mmmmm, mmmmmm, mmmmmmmmmm mmmm mmm mm mmmm.

Amb "P" de Pamplona

2011-04-04T16:35:00.000+02:00

Vivim temps estranys.

Temps de xarxes sense cables. Temps d'enginyeria injectable de teixits. De mecatrònica. De realitat augmentada. De computació GRID. De nano-cèl·lules solars.

Temps de LEDs vermells que m'enrevolten i controlen cada peça d´un transbordador.

Però, ai las!, cada vegada que diem, per exemple, que ens cognomenem Piritione, hem d'aclarir que s'escriu amb "P" de Pamplona.

Amb "P" de Pamplona.

Fascinant. Mentre al món algú està desenvolupant la criptografia quàntica, treballant amb imatges mol·leculars o imprimint circuïts amb tècniques de nanolitografia, nosaltres encara aclarim que Piritione va amb "P" de Pamplona.

P de Pamplona, M de Múrcia, N de Navarra: lletrejar fent servir capitals de província espanyoles fa antic. Gairebé tan antic com el sistema emprat pel senyor Napolitani (true story, sujuru!) que lletreja fent servir l'alfabet de radioaficionat tipo bravo, charlie, delta, tango, foxtrot, que aixòs sí que és antic.

És, doncs, hora de renovar, actualitzar i àdhuc modernitzar el sistema de lletrejar. La solució, com en (gairebé) tot en aquesta vida, la dóna Google. Com? Doncs d'una manera tant fàcil que fins i tot la Marina Rossell seria capaça d'entendre-ho:

Primer: anem a la pàgina de Google en l'idioma en què volem lletrejar, sigui l'armeni, l'indonesi, el punjabi, o el cada vegada més exòtic català.

Segon: a la casella del cercador, escrivim la lletra que volem lletrejar

Tercer: esperem unes decimetes de segon (o uns segundets, carinyo, segons tipus de connexió).

Quart: ens apareix com per màgia la paraula més popular segons Google en l'idioma de cerca.

Aixins, a partir d'ara, en català no direm més P de Pamplona, N de Navarra o S de Sevilla, sinó que les substituirem per expressions més actuals tipu P de Privalia, N de Nespresso o S d'Sport (que en islandès equivaldria a P de pressan.is, N de n1 o S d'skype).

Evidentment, tot això ens ho podríem estalviar si parlessim un idioma en el qual només existís una sola lletra (pransemple la M). Però aixòs, canalla, ja serà matèria d'un altre apunt.

El cuentu de la senyora que lletrejava

2011-03-30T18:42:00.000+02:00

Vet aquí que una vegada, en un llogarret molt, molt petit, conegut amb el llamatiu nom dels Omellons (repeteixo: els Omellons) hi vivia una senyora tant drogodependent que tenia el sistema nerviós central un mica deteriorat. Aquesta senyoreta politoxicòmana es cognomenava Garcia (el nom de pila no és important a efectes de la moralina del cuentu, però resulta que es deia Josep Enric. Sí, era una senyoreta rara).

La senyoreta Garcia, cada cop que picava per telèfon a algú castellà per motius èquits (no necessàriament relacionats amb la seva afició als estupefaents), com per exemple per donar-se d’alta a la Tarifa Caballo de Orange, deia:

- Hola, soy la señorita Josep Enric Garcia. Gar-ci-a. Ge, a, erre, se, i, a. Se lo voy a letrear porque es un poco complicado: "Ge" de grunyidor, "a" de abraonament, "erre" de ronsejaire, "se" de ceballot, "i" de iconòlatra i "a" de antanàclasi.

I com que sempre, des de l'altra banda del telèfon, una interlocutora castellana li responia: disculpe doña Yuseanrí pero no entiendo que me está diciendo, ella insistia.

- Garcia! He dicho Garcia. Gar-ci-a. Lo voy a repetir mas despacio: "Ge" de grunyidor, gru-nyi-dor. Me entiende, señorita? Gru-nyi-dor. Se lo voy a letrear: "Ge" de gargamelló, "erre" de rogenc, "u" de ubiqüisme, "ny" de nyanyo, "i" de il·lació, "de" de dendròmetre, "o" de obnoxi, "r" de rizòfit.

I aixins, la senyoreta Garcia i la seva interlocutora castellana entraven en un bucle lletrejador del qual només podien sortir quan:

a) la interlocutora castellana penjava.
b) a la senyoerta Garcia li entrava la síndrome d'abstinència i es posava a convulsionar i treure escuma blanca per la boca mentre deia no-se-què d'unes granotes liles que hi havia al sostre.

I va passar el temps i la interlocutora castellana i la senyoreta Joan Enric Garcia van ser més o menys felices i tal i van menjar anissos (buenu, la Joan Enric els esnifava, però aixòs ara no ve al cas).

I vet aquí un gat, vet aquí un gos
aquest cuentu té un final sense rima

Moralina: tant important és saber com s'ha de lletrejar com saber com no s'ha de fer(*). Però aixòs, canalla, ja serà matèria d'un altre apunt.

(*algú de lletres podria analitzar-m'ho sintàcticament?)

Aixins

2011-03-28T18:00:00.000+02:00

Dit petit de la mà esquerra, fila del mig. Dit del mig de la mà dreta, fila de dalt. Dit anular de la mà esquerra, fila de sota. Dit del mig de la mà dreta, fila de dalt. Dit índex de la mà dreta, fila de sota. Dit anular de la mà esquerra, fila del mig.

Aixins.

Molt bé. Ho veus com no era tant difícil? N’havies perdut el costum i per això se’t feia una muntanya. Però no és tant difícil. No, no ho és.

De fet, no es tracta de fer-ho bé. No es tracta de guanyar cap Nobel. Ni cap Pulitzer. Ni l'Englantina d'Or. Es tracta només de fer-ho. I ja està. Posar-s’hi. Deixar-se anar. Escriure. I surti com surti que, coneixent-nos, segur que no sortirà malament del tot.

Va, mou els ditets. Escriu aquelles coses que solies escriure.

...Fiatpunto. Núria Feliu. Ai las! Els Omellons (repeteixo: els Omellons). Fenya. Sant Vicenç i les Grenadines. Aixòs. Senyor Venanci de Girona (que té sis fills)...

Aixins. Molt bé. Va, fem-ho més difícil. Ara escriu el primer que et passi pel cap i que podria ser material d’un apunt (que, amb tants dies sense publicar re, segur que has acumulat material, no?).

...Els sostens de la sogra...

Aixins. Molt bé. Però val més que ho deixis aquí, que sembla que la cosa s’embolica. Ara descansa.

Per avui, ja has fet molt.

And the Oscar doesn't go to...

2011-02-25T21:47:00.000+01:00

Els darrers corrents teòrics sobre l’estudi de la població activa a les societats occidentals tendeixen a classificar els treballadors en dues grans categories:

a) els normals
b) els imbècils

Dins del grup dels imbècils existeix un subgrup fàcilment identificable format pels actors i les actrius. Els reconeixereu perquè es passen més temps petonejant-se i repartint-se premis entre ells que no “treballant”. Obro parèntesi. El lector i/o/ante/bajo/cabe la lectriu haurà copsat el rintintín amb què l’autor d’aquest apunt ha emprat les cometes per posar en dubte que els actors “treballin”. Diguem-ho clar: Bill Murray, aixòs els normals NO ho considerem treballar. I ademés, s'ha demostrat que actuar és una fenya que qualsevol imbècil pot fer. Tanco parèntesi.

Tornant als premis i als petons, aquest cap de setmana, després dels Globus d’Or de fa uns dies (que en són l’antesala, i quina ràbia que fa l’expressió) es reparteixen els Òscar (que són unes preuades estatuetes, que és una expressió encara més odiosa, que si algú la torna a dir que li trenquin les cames però ja, que vale ja de subordinades que m'estic perdent). Catifa vermella, modelets escotats, acudits dolents, xiscles de satisfacció, cares de circumstàncies, petons a la boca, discursos eterns i llàgrimes de cocodril (merdós).

Aixòs és un os car, xapat d'or i tot

Tota aquesta imbecilitat i pantomima (que, siguem sincers, seguiré amb fruïció, goig, i hasta una mica de delit), només podrà robar-me el cor si fa justícia al que, en teoria, representa: el Cinema. Aixins, amb majúscules. El Cinema.

A veure si m'explico. He vist 8 (demà seran 9) de les 10 finalistes a millor pel·lícula. I el meu criteri, que és el més millor, imparcial i objectiu (que per alguna cosa és el Meu, aixins en majúscules) té molt clar qui ha de guanyar. De les 10 pel·lícules, n’hi ha que ...pseeee, n’hi ha que ...buffff!, n’hi ha que eiiiii!! i n’hi ha que uaaaala!!! Però una, només una, és una absoluta Obra Mestra. Cinema Perfecte. Aixins, amb majúscules i lletra de colorins i tot.

Resumint. Si aquest diumenge Toy Story 3 s'endú el premi a la millor pel·lícula, un servidor es reconciliarà amb el gremi dels imbècils que, per un dia, hauran deixat de banda els prejudicis per votar la que és, de llarg, la millor pel·lícula de l'any.

He dit (Piaf).

Ull per ull

2011-02-23T17:05:00.001+01:00

Ull per ull. Cor per cor. Temps de pors en aquest món de mecs. El camí de sortida? És avall: no té pèrdua, ens diuen els savis saberuts. Salteu i deixeu-vos portar per la gravetat. Per la decadència. Pel cofoisme disfressat de petulància (nas de pallasso i ales d’ignorància). I baixem i baixem i baixem i allò que abans en dèiem suficiència es torna excel·lència. I baixem i baixem i seguim baixant i la cota de la mediocritat comença a ser difícil de recuperar. La normalitat d’abans, ara és un record borrós; la genialitat, ni tan sols una utopia. Temps de cops. De llops. De sang per sang. De trencar mínims. D’insuficiència premiada. D’ovacions i reverències al no-res.

Temps de cridar. De tancar els ulls per no plorar. De plorar morfina per no patir. Bé, ben fet: de patir, no patim. Però ens fem addictes a les llàgrimes. I això ens fa caure encara més. Fent virolles. I caiem, caiem, caiem.

Caiem fins que, des de la nostra miserable i estàtica perfecció, ens pensem que és el món el que puja.

Aquesta és la nostra gran sort.

I que ens duri.

Pedicura

2011-02-18T17:59:00.000+01:00

Benvolguts lectors, benamades lectrius, benhetxurada fesomia d’aquesta ~~persona~~ cosa: s’acosta un nou cap de setmana i no teniu re a fer? El plan del dissabte a la nit és quedar-vos a casa i tallar-vos les ungles dels peus mentre mireu Salvame Deluxe? Pues amb tota veritat us dic dues coses:

1a cosa que us dic amb tota veritat: oju, que les ungles tenen tendència a sortir disparades en ser tallades, ergo aneu amb compte de no ratllar la pantalla.

2a cosa que us dic amb tota veritat: no us queixeu! Ací teniu una agenda (true story!) que us farà sentir afortunats de passar-vos el cap de setmana a casa tallant-vos les ungles (dels peus) i mossegant-vos els repelons* :

Divendres 18:

De 19:00 a 21:00 h - Meditació Sufí amb la Mercè, la Rosamonte, la Mercedes, la Mercedes B, la Laura, el José Antonio (diga-li tonto), la Maria àngels, la Pepi, la Paloma, la Marisa, la Mª Angeles, i la María.

A les 23:00 h Ball al Casal de Ca n’Amat amb la música de Toni Carlo.

Carlo va pujar per primer cop als escenaris l’any 1985 i actualment es dedica a la docència professional i a l’educació. Entre els seus treballs discogràfics destaquen A media luz, Nostalgia i Mirando el mar.

Dissabte 19:

De 9:00 a 17:30 h - Jornada Tècnica de fruita Dolça a Benifallet (sembla que al Sr. Cristóbal Farnós Farnós, gerent de l’empresa Electropoda, SL, se li ha girat fenya).

De 16:00 a 21:00 h - Cens de gamarús. (l’organització no especifica si busquen algun 1 m. [ZOO] Ocell de la família dels estrígids, o alguna 2 m. i f. [LC] [fem. gamarussa] Persona toixa, bestiota o cantanta tipu Marina Rossell.

Diumenge 20:

A les 11:00 h al Passeig del Parc de Sant Sadurní d'Anoia, discurs públic, a càrrec dels Testigus de Jehovà.

A les 16:00 h - A l'estadi municipal d'Alcarràs, FC ALCARRÀS B vs. LA GRANJA D'ESCARP. Els alcarrassins, tercers classificats, intentaran aconseguir la victòria al Municipal d'Alcarràs on tant sols han cedit 7 punts dels 27 possibles. Trepidant clàssic del grup 21 de la Tercera Territorial Catalana (de futbol, suposo).

Bon cap de setmana i pròspera pedicura.

(*si no són els de les mans teniu tot el dret de queixar-vos)

Visions

2011-02-14T19:41:00.000+01:00

No em diguis coses que m’agrada sentir, perquè corres el risc que me les cregui(*).

(*) Sí, és cert: vist des de darrere unes ulleres de pasta, el món mola més.

#quemestenim

2011-02-03T17:53:00.000+01:00

El Jimmy Jump. Les golondrines. La Carpa Ramona. El Reial Club Deportiu Espanyol. El Pep Sala i la Banda del Bar. Els lavabos de Renfe-Plaça Catalunya. La Xocolata Torras. La coral polifònica Joia d’Alella. La Sarfa. Catalunya en Miniatura. El Josmar. El Petri. L’avió del Tibidabo. Els Omellons (repeteixo: els Omellons). Radio Teletaxi. L’elefanta Susi. L’aeroport d’Alguaire. El Jordi Hereu. El rompeolas. Les americanes del Xavier Sala Martín. Rioleón Safari. Can Tunis. Les cuineres de Sils. El diccionari Albertí. L’àrea de servei de la Panadella. El Crackòvia. La Fernanda Moruno de Castellbisbal. El Museu de Cera. Les retencions de la C-32. Les pel·lícules del Francesc Bellmunt. Els cargols a la llauna. La Vicenteta. El Partit Humanista de Catalunya. La Casa Regional de Murcia Y Albacete (C/ Marquès de Campo Sagrado, 5-7, 08015 Barcelona). Els pets de monja. La tèrmica de Cercs. La Isona de Ventdelplà. Les benzineres Petro Miralles. Isla Fantasía. Els repetidors del Mont Caro. El conjunt musical Duet Joan&Toni. L’expressió “ambès de”. El Círculo Ecuestre. El circuit de Calafat. El ventríloc Selvin. La Penya Quinielística d’Eduardo Losilla. L’Alter Cola. El Lleidatuning, saló de cotxes tunejats (16 i 17 d’abril de 2011 a Lleida). La Margarita Minguillon. Una selecció nacional de twirling. La sala de ball “La Paloma”. El SonarKids. Les caves Rondel. L'herència de la Gauche Divine.

I aquella necessitat constant de de repetir-nos a nosaltres mateixos com en som, de bons.

Onze i mig, tretze, catorze i mig

2011-01-31T19:50:00.000+01:00

Mode atzar. Nivell vuit. Pes seixanta-quatre. Temps vint-i-cinc. Velocitat inicial onze i mig. Start.

M’hi poso i, com que no tinc altra fenya que anar fent, m’entretinc comptant.

I compto vint-i-sis passes cada deu segons. Ves, tu, qui ho diria.

Multiplico. Divideixo. Factors de conversió. Regla de tres. Començo a suar. Arrodoneixo.

Onze kilòmetres i mig per hora són cent noranta dos metres cada minut.

O trenta dos metres cada deu segons. Ergo, trenta dos metres cada vint-i-sis passes. Ergo, cada passa fa un metre i vint-i-cinc. Ergo, no son passes sinó gambades. I amb pendent. Ergo, suo. Suo molt.

I quan falten cinc minuts pels vint-i-cinc marcats com a objectiu, es produeix la primera gran paradoxa: just quan estic més cansat, accelero. Tretze kilòmetres per hora. Metre quaranta per gambada (calculat a gabinet, que diuen, que la sang ja no rega prou per fer numbros de memòria a camp). I suo. Suo més. Suo i panteixo (bonic verb intransitiu, tot i ser degut precisament al fet d’estar transitant en excés*).

I quan falten dos minuts pels vint-i-cinc marcats com a objectiu, es produeix la segona gran paradoxa: just quan ja no puc més, accelero de nou. Catorze kilòmetres i mig per hora. Metre i mig llarg per gambada (calculat a gabinet, també, que ara ja no sóc persona ni re).

Fins arribar als vint-i-cinc minuts. Suat, panteixant i vermell com (a escollir) la sang d'un cor de jaspi (pels poetes amateurs), o un pebrot (per als hortofruticultors i el públic en general).

I després, ralentí. Dos minuts de refredament a set coma dos kilòmetres per hora per acabar de suar molt, panteixar mes i, diguem-ho tot, cagar-me en qui va inventar el deport.

Resum en pantalla: vint-i-set minuts. Cinc kilòmetres. Quatre mil gambades i picu. Nosequantes centes calories cremades.

~~Pas ferm~~ Tentines fins a la dutxa. Quatre tites pel camí. I cap a casa com nou, amb aquella curiosa i contradictòria sensació tan agradable d'estar absolutament trinxat.

*Xist

Glucosa

2011-01-20T20:37:00.002+01:00

I ara, en el marc de l'aclamada sèrie Coses que no importen bembé re a dingú, heus ací l'evolució del meu nivell de glucosa en suero durant els darrers nou anys, presentat en forma de gràfic (pels de ciències) i de taula (també pels de ciències)*. No cal dir que, com sempre, tot és basat en datos reals.

Evolució del meu nivell de glucosa en suero durant els darrers nou anys, presentat en forma de gràfic.

Font: el·laboració pròpia, que sempre és més guai

Evolució del meu nivell de glucosa en suero durant els darrers nou anys, presentat en forma de taula.

Font: el·laboració pròpia, que sí, que és guai, però cansa...

(*) Els de lletres poden convalidar la lectura d'aquest apunt llegint aquest interessantíssim (noti's la cursiva indicant cert rintintín) recull de poemes dedicats al sucre, que no és bembé el mateix, però ja farà el fet.

I cinc

2011-01-16T10:12:00.001+01:00

Un diumenge qualsevol a la part alta de Barcelona.

Hivern. Tres quarts i mig tocats de les vuit A.M. del dematí.

Encara és negra nit, però mirant cap a mar s’intueix l’inici d’un dia clar (suposo). Fa una mica de fred (suposo) El carrer encara és desert (suposo, també, perquè, de fet, no hi sóc).

Si no fos festa, veuríeu com un servidor mena els seus passos cap a l'oficina tot saltironejant. Tris-tras. Tris-tras. Escoltant música per l'emapetrès. Tris-tras. Tris-tras. Ajustant el ritme dels seus passos al ritme d’una Funny Little Frog. Tris-tras. Tris-tras. Alehop.

Però avui és diumenge i no m’hi veureu. Perquè sóc a casa. Dormint.

Perquè avui és festa. Festa grossa.

Perquè avui el Zinc no en fan un. Ni dos. Ni tres. Ni quatre. Avui el Zinc en fa cinc. Cinc anys.

Uf.

No ho hauria dit mai. Cinc anys. Un lustre. Mitja dècada. Una vintena part de segle. Uf.

Mira que n’he explicat de coses en cinc anys. I mira, també, tu, vés, si n’explicaré, de coses, en els anys que (suposo) vindran. Però el millor de tot és el que no sabeu. El millor són les coses que no us he explicat. Les que no us explicaré mai. I jo ja m’entenc.

I tu, també.

Avui és festa. Festa grossa. Perquè ja fa cinc anys d'això i... què voleu que hi faci si m'agrada que sigui aixins?

Scan Ear

2011-01-12T20:16:00.000+01:00

Després d'haver revisat per enèssima vegada la filmografia completa de Werner Herzog, Kenji Mizoguchi, Carl Theodor Dreyer, Rainer Werner Fassbinder i Joel Joan, he pres la determinació de presentar-me al Prèmit al Més Millor Curtmetratge Documental (PMMCD) en la propera edició dels premis Gaudí (gala que, molt probablement, se celebrarà al lavabo de senyores de l'estació de Renfe de Plaça Catalunya, i encara sobrarà puestu).

Amb una proposta arriscada i transgressora, un servidor ha apostat per la meta-realitat. Sí , benvolguts lectors, benamades lectrius, posant en perill la pròpia integritat, m'he escanejat l'orella!

El resultat és aquest esfereïdor docu-reality:

(Ah! I de cara al proper llençament en DVD, he estat treballant una mica en els extres; aquí trobareu un avenç del making of)

Definició

2011-01-10T18:50:00.000+01:00

apunt

1 m. [LC] [AR] Dibuix o pintura feta de pressa, amb poques línies o pinzellades, d’una cosa que hom té al davant, i que serveix per a recordar-ne la figura, la disposició, el color, etc. D’aquell molí, en tinc un bell apunt fet per la Beatriu.

2 m. pl. [LC] [PE] Notes més o menys sumàries preses en llegir un llibre, un document, etc., en escoltar una explicació, un discurs, etc., per ajudar-ne la recordança o aprofitar-les a qualsevol altre fi. Quan voldràs estudiar aquesta lliçó, et deixaré els apunts que vaig prendre a classe.

3 m. [IN] [LC] Text que un internauta publica en un fòrum o en un bloc. Trobo que fa molt temps que en Zinc no fa cap apunt al seu bloc; hasta començo a estar una mica amb ànsia i tot: algú sap si li ha passat algo?

Propòsits

2010-12-31T11:55:00.000+01:00

Som trenta-u (31) de desembre i l'home dels nassos superlatius vol acabar l'any com cal.

Mira enrere i recorda que, l'any passat, el va tancar amb un recull de trenta-un (31) despropòsits. I de la mateixa manera que els propòsits es fan per no complir-los, s'adona que els despropòsits deuen ser fets (ai las!) per complir-los. Perquè tot i no haver pernoctat (encara) a Albània, alguna cosa de les no previstes han acabat passant.

L'home dels nassos superlatius es pregunta com pot acabar l'any com cal.

Per un moment es planteja tirar de llistes: llibres llegits (massa íntim per parlar-ne), pel·lícules vistes (massa llarg per encabir-ho en un post), llocs on ha menjat bé (massa extraordinari per poder-ho explicar), sessions de sexe per recordar (massa daixonses per dallonses)... Al cap i a la fi, troba que ningú no n'ha de fer bembé re del que ha llegit, vist, menjat o follat aquest any. O sí, però ara no. I que si algun dia vol parlar-ne, ja en parlarà, però avui no en té ganes.

L'home dels nassos superlatius no acaba de trobar com fer-ho.

També es planteja repetir la llista de despropòsits (que, ai las!, es fan per complir-los), incloent-hi coses tipu ser nomenat Cònsol de Sant Vicenç i les Grenadines o fill adoptiu dels Omellons (repeteixo: els Omellons). O, per fer-ho d'una manera més ortodoxa (obro parèntesi. Cada cop que sento la paraula ortodox em ve al cap la reina Sofia. Mira, tu, si, vés, sóc raro. Però més raro és aquest post i ningú no pot negar que és dels millors que mai s'ha publicat a la catosfera. Tanco parèntesi), per fer-ho d'una manera més ortodoxa, deia, podria fer un llista de bons propòsits pel 2011.

L'home dels nassos superlatius, però, hi reflexiona una mica més i s'adona que, per molta voluntat que hi posis, la deesa esquiva i condormida que mena els governalls de l'atzar (toma ya!) és qui té, per bé o per mal, l'última paraula.

Per tot això, l'home dels nassos superlatius renuncia a fer cap llista de bons propòstis, perquè el que hagi de venir, vindrà. I punto.

Ara bé, posats a triar, que el que hagi de venir, sigui bo.

Que ho serà. Segur.

Bon Nadal!

2010-12-24T17:09:00.000+01:00

Tetes

2010-12-20T17:00:00.002+01:00

Confesso (i és rigorosament cert) que, cada matí, havent-me dutxat, m'aplico a la cara una crema que ve en un pot rosa moníssim que, en teoria, m'ha de retardar l'aparició de les arrugues (concretem: LIERAC Hydra-Chrono - Fluide fraîcheur - Peaux normales et mixtes). I mentre ho faig, penso coses.

Penso que sovint fullejo (amb perdó) l’Elle. I la Telva. I la Woman. I també la Marie Claire, de la qual m’agrada especialment la secció Mis cincuenta mejores amigas y yo. També repasso amb fruïció dissimulada (pel que puguin dir) l’Habitania que, cada mes, puntualment, em trobo damunt la tauleta del sofà. Reconec, amb fingida desgana i aparent desinterès, que no està malament del tot, malgrat que, per ser sincer, considero que hi ha cases moníssssssimes. També repasso per sobre, si accidentalment em cauen a les mans, un Lecturas, un Hola o, (i aquí em poso dempeus i demano una ovació i una reverència, però no ho digueu a ningú que negaré haver-ho fet) el Cuore.

I també penso que, darrerament passo cada cop més temps enganxat a Antena Nova (el canal d’Antena 3 dedicat al públic femení que, casualment, sempre enganxo quan faig zàpping, perquè jo no les miro aquestes coses). Em distreuen les senyores del How Clean Is Your House. I la gent que se sotmet a un Extreme MakeOver. I la rapidesa del lampistes de l’Extrem MakeOver (Home Edition). I la mala llet del xef Ramsey de Hell’s Kitchen. I el curiós estilisme del Josie. Però no tot s’acaba amb la tele: també hi ha les pelis del Hugh Grant. I de la Jennifer Aniston. I penso que, ara que ve Nadal, potser, casualment, i després de fer-me pregar una mica, accediré a veure una altra vegada Love Actually (gran, grandíssima pel·lícula, ara que no em sent ningú).

I penso que, potser gràcies a tot això, he après coses tan importants com, per exemple, saber reconèixer la marca del maquillatge de la Betty de Mad Men veient només la caixeta que treu al tocador del lavabo de Le Lutece quan es retoca el coloret (és Chanel, i jo tot solet ho he sabut veure).

No, jo (encara) no em maquillo, però confesso (i és rigorosament cert) que cada matí, després de dutxar-me, m’aplico a la cara una crema que ve en un pot rosa moníssim que, en teoria, m’ha de retardar l’aparició de les arrugues (per si algú s'ho ha perdut: LIERAC Hydra-Chrono - Fluide fraîcheur - Peaux normales et mixtes).

I penso que cada cop ho tinc més clar: tetes.

Sí. Algun dia d’aquests m’acabaran sortint tetes.

Life Music Player

2010-12-14T20:50:00.000+01:00

Quan ja ets dins el llit, just abans de tancar els ulls, patapam, et salta una finestra emergent que t’avisa que el teu navegador vital té actualitzacions pendents d’instal·lar: acceptes, cancel·les o vols veure’n els detalls? És tard i tens son, però fas un esforç i mentalment cliques Veure’n els detalls. T’apareix un llistat interminable d’actualitzacions de complements i de nous gadgets pel teu navegador. Els repasses per sobre i, sense saber perquè, t’atures en un que et crida l’atenció: Life Music Player. LMP. La descripció és prometedora: un cop instal·lat, com si visquessis en una pel·lícula, el complement et posa automàticament un fil musical a la vida, de manera que, quan arribes a casa, abans d’obrir la porta ja pots intuir per la música que sona, si estàs a punt de relliscar còmicament i tirar per terra la mitja dotzena d'ous que acabes de comprar, o bé si et trobaràs un assassí en sèrie que t’esquarterarà damunt del marbre de la cuina.

Les prestacions et convencen i cliques l’Accepta. La instal·lació és sorprenentment ràpida, de manera que al cap de pocs segons ja tens la darrera versió de l'LMP implementada al navegador. Només cal reiniciar el sistema per a què els canvis tinguin efecte.

Tanques els ulls i et reinicies. Demà, a les 6:35, veuràs si la cosa funciona.

Somriu

2010-12-02T19:37:00.000+01:00

Sense saber ben bé perquè, mentre camines tot sol Via Augusta avall, tris-tras, tris-tras, se’t mig escapa un somriure. Primer per vergonya, després per prudència, l’intentes dissimular, no fos cas que algú et prengués per boig. O, pitjor encara, per feliç. Però no pots: com més ho intentes, més creix. El somriure creix i se t’escampa per tot el cos: cap, tronc i extremitats, sobretot extremitats. I sense saber ben bé perquè, et venen ganes de saltironejar, alehop, alehop, com la fadrina que va a la font, Via Augusta avall, refilant com un ocell i saltant com una daina. I de saludar amb la mà els porters, i els escombriaires, i les mames que porten els nens a cole, i els repartidors de la Panrico. I penses que si ara et trobessis la senyora Dulores li demanaries si et concedeix aquest ball, que la vida són quatre dies i no sempre hi ha pinyons.

Somrius. I tot plegat, sense cap motiu aparent. Tot i que la banda sonora que t’acompanya potser hi té alguna cosa a veure.

La banda sonora i el pont que s'acosta, esclar...

La Llessi i la senyora Conxitín

2010-11-29T19:11:00.000+01:00

D’una banda tenim la Yessi (a qui, d’ara endavant, anomenarem Llessi, amb l’objectiu de preservar el seu anonimat). La Llessi treballa en una de les delegacions de l’empresa on també treballa, ai las!, un servidor. Ella ronda la trentena, té estudis i forma part de la primera generació (la nostra) que ha conviscut sempre amb la tecnologia. A més és mona-monííííííssssima de la muerte i se n’aprofita: a falta d’altres virtuts, fa servir els seus encants per tenir el seu cap sempre a favor.

D’altra banda tenim la senyora Conxita (a qui, d’ara endavant, anomenarem senyora Conxitín, amb l'objectiu de preservar el seu anonimat). La senyora Conxitín treballa en una altra delegació de la mateixa empresa on també treballen, ai las!, la Llessi i un servidor. Ella ronda (tot i que hom diria que la supera amb escreix) l'edat de jubilació. Forma part de la generació de la postguerra i, tot i que va anar a col·legi i va aprendre a llegir i escriure (i a fer unes labors moníssimes), tot allò d'important que ha après, li ha ensenyat la vida. Si la veiéssiu, creuríeu haver trobat el mític eslabon perdido. Per això, i per tenir un punt d'arrauxada, el seu cap (diguem-ho finament) no la té en prou consideració.

Un cop fetes les presentacions, anem al gra.

Últimament, la Llessi, la senyora Conxitín i un servidor interactuen sovint. I això perquè? Doncs perquè m’ha tocat coordinar el desenvolupament d'una aplicació informàtica per gestionar datos de l'empresa. Aquesta aplicació s'ha anat implementant progressivament a totes les delegacions, entre les quals, la de la Llessi i la de la senyora Conxitín.

I això m’ha permès constatar (de nou) un fet escruixidor: una d’elles és una autèntica geek i, per tant, està entusiasmada amb la nova aplicació; l’altra és una absoluta analfabeta tecnològica i prefereix seguir fent les coses amb llapis i paper i lletra de redondilla.

Quina és quina? Penseu-hi bé.

I el pitjor de tot és que cap dels caps (visca la polisèmia!) sap valorar el que realment té.

Doncs això. Escruixidor.

Senyores que fan labors (i porres)

2010-11-27T10:43:00.000+01:00

Què pensa Montilla?

2010-11-22T19:14:00.000+01:00

Nem per fenya!

Patrimonis

2010-11-16T19:49:00.000+01:00

Un cop reunits els òrgans vitals i els set sentits de mi mateix en assemblea general extraordinària celebrada a l’indret de la consciència que regeix les pulsions, UN Egoista Servidor –i Cagadubtes Ocasional– (a partir d’ara, UNESCO), ha pres la resolució inapel·lable de declarar-te Patrimoni de la Meva Individualitat.

De la Meva Individualitat que, de fet, –ja ho saps– és ben Teva.

Circ

2010-11-11T20:05:00.001+01:00

Al principi és només una sospita, però al cap dels anys descobreixes que sí, que és veritat, que al final resulta que la vida (atenció, spoiler!) és un circ.

Un circ esparracat, amb la carpa apedaçada i una troupe atrotinada d'artistes decadents.

La gràcia de tot plegat és que mai no saps quin lamentable paper et tocarà fer. Qui sap. Potser seràs el pallasso de cara pintada d'un blanc patètic; un pallasso dels que fa plorar. O, pitjor encara, dels que fa por. Potser seràs el mag que li fugen els conills del barret i se li caguen els coloms dins la màniga. O l'home falsament forçut, amb panxa prominent i bigoti recargolat, que amb prou feines pot alçar les peses rodones de porexpan negre. O la increïble dona barbuda que, abans de començar l'espectacle, es treu la barba postissa i ven entrades a la guixeta. Qui sap. Potser et tocarà ser el domador de feres covard. O, pitjor encara, el domador de feres valent, però sense braç. O l'equilibrista artròsic que fa tentines a deu metres d'alçada i sempre acaba caient. O el primer trombó de la banda, que sempre entra massa tard. O, pitjor encara, massa d'hora. Qui sap. Potser seràs la venedora de gominoles amb els turmells inflats de tant anar amunt i avall de les grades amb talons de pam. O, pitjor encara, amb més bigoti que la dona barbuda. O el mestre de cerimònies, que ha de presentar l'espectacle més gran del món amb un megàfon que sempre s'acopla. O el nen del públic que, quan ha d'emocionar-se, riu i quan ha de riure té por.

O el fabulós home bala, que diuen que un dia el van disparar tan lluny que mai més ningú no n'ha sabut res més.

Potser seràs algun d'aquests personatge. O, pitjor encara, tots ells. Però un dia, probablement, quan menys t'ho esperis, durant la funció menys concorreguda, sortiràs a la pista convençut que ets el millor acròbata del circ. I aquell dia faràs l'actuació de la teva vida. Gravetat, avui no m'emprenyis. I alehop! I aterraràs amb elegància damunt la sorra de la pista i saludaràs a la concurrència amb modèstia, com dient: no ha estat res, gràcies.

I quan tornis al backstage, el megàfon del mestre de cerimònies no s'acoplarà. I el trombó de la banda entrarà a temps. I els pallassos riuran. I el mag t'oferirà unes flors que es treurà magistralment de la màniga. I fins i tot el domador de feres valent t'aplaudirà.

I quan miris el cel per un forat de la carpa atrotinada, veuràs un puntet de llum: l'increïble home bala, a la seva manera, també s'apuntarà a la festa.

Sexe i cadira

2010-11-02T20:36:00.000+01:00

Mentre m'espero a la perruqueria, veig damunt la mítica tauleta de les revistes el no menys mític Cosmopolitan. I, a la portada, una cosa em llama poderosament l'atenció. No, no m'estic referint a les metes de la Jessica Biel (que també), sinó a un titular que apareix al racó de dalt a l'esquerra i que diu Kamasutra en casa!

Com que resulta que, casualment, des de fa un temps, a casa estem intentant conjugar els conceptes sexe i cadira i no acabem de trobar-hi "el què", m'agencio la revista (abans que me la prengui una senyora que s'ha vingut a crepar) viam si m'il·lustra una mica. L'obro i salto directament a la pagina 142 en la qual el titular de portada s'amplia amb un subtítol prometedor: Convierte tu casa en el Disneyland del erotismo. Ai las!

Les propostes que s'hi fan són força engrescadores. L'extensa descripció de cada suggeriment va il·lustrat amb un pictograma representatiu d'una parella copulant a degut modo, i un exemple d'una escena d'una pel·lícula en la qual els protagonistes forniquen segons la modalitat descrita. Obro parentesi. Entre les parelles mencionades no hi ha ni Mickey ni Minnie, ni Donald ni Daisy, ni Goofy ni... (...ni el que sigui que s'aparella amb un Goofy). Cap personatge de Disney, amb la qual cosa hom gosaria qualificar el subtítol de l'article d'enganyós. Tanco parentesi. Segueixo fullejant (capti's, sisplau, la intenció de la cursiva) les pàgines i paro atenció en alguns exemples que s'hi esmenten:

Sexe i escala. Vale, però no vivim en un dúplex i, per tant, les úniques escales de casa son les de la comunitat (i tampoc es tracta de ser el centre d'atenció del veinat). A més, en materia d'escales, ens fiem més del que digui el mestre que del Cosmopolitan.

Sexe i banyera. A les pel·lícules és fantàstic, però a la vida real és realment incomode. I si hi poses maduixes amb xicolata i una copeta de cava, és MOLT incomode. I creieu-me que sé de què parlo.

Sexe i rentadora centrifugant a 1000rpm. La nostra arriba a 1.400 rpm, però al damunt hi tenim la secadora, o sigui que hauríem de descartar aquesta opció...

Sexe i cancell de porta. Aquest, directament, no l'entenc.

Les propostes segueixen i segueixen, però no apareix la cadira per enlloc. I quan estic a punt de rendir-me i cedir la revista a la senyora del meu costat (que deurà buscar-hi sexe i crepat, suposa la meva ment malalta), m'apareix davant dels ulls:

Sexe i cadira. El pictograma és inquietant. Sí, hi ha una cadira. Sí, ell hi seu. Però hi ha quelcom d'extrany: ella està mig de cap per avall, ajaguda panxa enlaire damunt les cuixes d'ell i amb les cames a les seves espatlles. Només de veure-ho em marejo. I entenc perquè nosaltres no hi acabem de trobar "el què".

I em torna a venir al cap el titular (enganyós) de l'article i torno a no entendre la referència a Disney. I penso que seria mes escaient una cosa tipus Convierte tu casa en el Cirque Du Soleil del erotismo.

I em pregunto si realment cal treballar al círcol per fer sexe a degut modo en una cadira.

I de tot plegat en trec una conclusió que ja sabia: que com al llit, enlloc.

Raimon Capdevila Miralles

2010-10-25T18:33:00.000+02:00

Observeu el noi d'aquesta fotografia:

No sembla mala persona, oi? Diríem que inspira confiança i tot.

D'ell, us en puc dir poca cosa.

Sé que es diu Raimon Capdevila Miralles. Va nèixer el 3 d'abril de 1980 a Barcelona. Toca la guitarra en un grup i va estudiar no-sé-exactament-què a l'Autònoma. Divendres passat, cap a dos quarts i mig de vuit del vespre va obrir un compte a Facebook. D'això fa només tres dies i ja té 70 (setanta!) amics.

Ah! I encara us en puc donar un altre petit detall: el Raimon Capdevila Miralles no existeix fora del món virtual. Me'l vaig inventar divendres passat cap a dos quarts i mig de vuit del vespre. Ai las!

Com a experiment és força interessant, no? 70 (setanta!) persones que és impossible que el coneguin de re, l'han acceptat com a amic. Amb una mica més de temps, seria fàcil arribar al cent, cinc-cents o mil amics. I això, per un paio que no existeix, no està gens malament.

No deixa de ser curiós això del Facebook. Si t'hi pares a pensar, les conclusions de tot plegat són tan evidents (i bèsties) que me les estalvio.

Tot plegat em fa pensar en alguns gurús-visionaris-titafredes que diuen que, avui dia, si no tens Facebook no ets ningú. Si en coneixeu algun, d'aquests savis, digueu-li al Raimon Capdevila Miralles: amb molt de gust li demanarà amistat.

I si teniu Facebook i l'agregueu, potser farem història.

Senyores que fan labors (versió Jordi Labanda)

2010-10-22T19:11:00.002+02:00

(*) Tal com fan a la Vanguardia, podeu completar el diàleg de l'escena amb els vostres comentaris. Entre els més lamentables, rifarem una subscripció de pervida al prestigiós diari Què! (re, re...), que podreu recollir cada matí en qualsevol paperera de l'àrea metropolitana.

Expedició

2010-10-21T21:17:00.003+02:00

Estirat al sofà, m'aventuro pels confins de la TDT amb vocació d'explorador. L'objectiu és descobrir; el criteri, l'atzar. La intenció última, aquest apunt.

Premo el quatre. I premo el nou. Quaranta-nou. I l'atzar em porta al Canal Ingeniería. No fan re de re. Em poso dempeus i em trec el salacot: ovació i reverència. Pantalla negra. Metàfora? Ironia? Crisi? Canal de pagament? Unes lletres blanques sobre un requadre blau marí diuen, supliquen, "Descarga fabricante". Sí, però quin? Com trobo el fabricant del canal? O bé hauria de ser el fabricant de la tele? I com el descarrego si la meva tele no té internet? Descarga fabricante. Fascinant. Hipnòtic. Les lletres bellugadisses per la pantalla són com cants de sirena. Descarga fabricante! M'atrapa. No puc canviar de canal. No puc apagar la tele. No puc fugir. No vull fugir. M'hi quedo.

Perquè, ben mirat, jo també estic en mode Canal Ingeniería: ment en negre i lletres blanques que m'hi ballen però que no acaben de voler dir res.

Descarga fabricante, només diuen.

Fascinant, sí. Hipnòtic, també.

Però sense massa sentit per fer-ne un apunt.

Prenc una decisió. Expedició avortada. Per avui, abandono.

El cuentu d’Abí Balà (i els quaranta lladres dislèxics)

2010-10-18T19:12:00.002+02:00

Quet aví que una guevada, hi vahia un cínprep que es deia Abí Balà. Un dia, pagessant pel sedert va vuere uns dralles (ruquanta, toncretamenc), que vropaven d’orbir un agamatall amb unes rapaules màquiges, però no se’n torsien:

- Orbe’s, Temas! –dicrava un–.

- Orse’t, Mèsab! –exmaclava un latre–.

- Mobre’s, Seta! –va vropar un certer–.

I així fins a ruquanta guevades. Però no vi hahia marena: la potra de l’agamatall no s’orbia.

Abí Balà s’hi va atoscar i els guidé:

- Lloca de lisdèxics! Si velou que s’orbi la potra, heu de vropar de dir-ho mamalent. Va, tots lahora, peterriu amb mi: Toma’s, Brèsam!

I ruquanta veus van exmaclar lahora: - Obre’t, Sèsam!

I aixins va ser com la potra es va orbir i els dralles van fer seliços per mespre més.

I quet aví un gas, quet aví un got,

asquet cuentu ja fa s’hos.

Molar de la hitsòria: de guevades cal platenjar les coses mamalent querpè tursin bé.

Noia llegint una carta davant una finestra

2010-10-14T16:49:00.004+02:00

NOIA LLEGINT UNA CARTA DAVANT UNA FINESTRA
Johannes Vermeer 1657-1659

Una altra iniciativa de Relats Conjunts

CONVOCATÒRIA EXTRAORDINÀRIA DE JUNTA DE PROPIETARIS

El senyor Jan Vermeer van Delft, president de la comunitat de propietaris del complex residencial "Castells de tot lo que seria la zona de Flandes", convoca els propietaris de la comunitat a una reunió extraordinària de la Junta.

Lloc: atès que encara no s’han inventat els pàrkings, la reunió es celebrarà a l’estable dels cavalls, que és el que més s’hi assemblaria.

Data: a posta de sol del dia de la fira de Sant Willibrord d'Utrecht, en primera convocatòria o, cas de no arribar al quòrum necessari, en sortir de missa de nou del primer dimarts de lluna plena després de la festa de la Heilig-Bloedprocessie de Brugge, en segona convocatòria.

Ordre del dia (punt únic):

Avenços en la investigació del robatori dels codonys, magranes i altres fruites dels arbres del jardí de la zona comunitària.

Signat a Antwerpen, la tarda del gloriós jorn de Sint-Calixtus I

El President.

Exercici cinquanta-nou

2010-10-08T18:14:00.005+02:00

59. Relacioneu mitjançant fletxes els conceptes que apareixen a la columna de l’esquerra amb els atributs de la columna de la dreta, atenent al criteri “tot i no ser-ho, ens volen fer creure que és...”.

Exemple: La Marina Rossell......(tot i no ser-ho, ens volen fer creure que és....) una cantanta.

I un altre

2010-10-04T20:05:00.004+02:00

Tant si t'ho mires del dret com de l'inrevés, d'aquí cap allà o d'allà cap aquí, cap amunt o de cap per avall, la conclusió sempre, sempre, sempre, és la mateixa: et fas gran.

El cuentu de Sir Percival Deckass

2010-10-01T20:18:00.002+02:00

Vet aquí que una vegada, fa molt, molt temps, en un país molt, molt llunyà, hi vivia un senyor molt, molt raro, que es deia Sir Percival Deckass.

N’era tant, de raro, que tots els seus conciutadans solien burlar-se dels seus excèntrics costums. A modo d’exemple, us diré que sempre que sortia al carrer, ni que la presència d’una falca anticiclònica fes impossible o molt improbable l’existència de precipitacions, Sir Percival agafava un paraigües. I quan la gent el veia passar enmig de la soleiada amb un paraigües a les mans, tothom li preguntava: Perci, on vas amb un paraigües? I ell se’ls mirava amb aires de suficiència i els responia: no se sap mai: podria ploure.

Igualment, no sortia mai de casa sense un casc. I quan la gent el veia passar amb el casc posat, tothom li preguntava: Perci, on vas amb casc, si encara no s’han inventat els amotos? I ell se’ls mirava amb aires de suficiència i els responia: no se sap mai: em podria caure un pedrot al cap.

I de la mateixa manera, no sortia mai de casa sense un garrot. I quan la gent el veia passar amb el garrot a les mans, tothom li preguntava: Perci, on vas amb un garrot? I ell se’ls mirava amb aires de suficiència i els responia: no se sap mai: podria trobar-me la Marina Rossell.

I eren tantes les coses que Sir Percival feia perquè no-se-sap-mai, que quan algú feia una cosa per l’istil, per minúscula que fos, hom li deia: mira ara fas com Sir Perci Deckass.

I és per aixòs que, encara ara, quan algú és previsor de mena, sempre es diu que fa les coses “per si de cas”.

I vet aquí una truja, vet aquí una presidenta del Tribunal Constitucional,
aquest cuentu ha arribat al final.

I vet aquí una gamba llagostinera, vet aquí la Bibiana Ballbè,
aquest cuentu no treu cap a re.

Senyores que fan labors #4

2010-09-29T16:51:00.003+02:00

Escenes de tren

2010-09-27T19:41:00.003+02:00

Escena #1:

El tren és ple i no pots seure. Apuntales de qualsevol manera l'esquena en un lateral del vagó i t'endinses en la lectura d'un llibre apassionant. Al teu costat, hi ha una senyora que tampoc ha pogut seure. La senyora va amb un nen petit que decideix que sí, que ell seurà, perquè és un nen petit i pot fer el que li roti del collons (perdó, dels collonets). El nen seu a terra, just davant dels teus peus i et comença a mirar. El tren no és un AVE i, evidentment, sotragueja. El nen va rebotant pel terra i, al cap de poca estona, notes que va assegut damunt de les teves sabates. Apartes la vista del llibre i et mires el nen. I et mires la mare. I et tornes a mirar el nen. I tots dos et miren. I tota la resta de viatgers miren el nen i somriuen. Clar, com que és un nen, per definició és monísssssim i cau bé a tothom i la gent li somriu. I si goses no somriure-li, i mirar-lo amb odi, perquè a tu no et cau bé, coi, que està seient damunt dels teus peus, tothom et mira raro. Així doncs, decideixes treure-te'l de sobre subtilment. I el tornes a mirar. I, com fan les tietes, t'ajups i li pessigues les galtones (ai, que moníssssssim que ets!), amb més força de l'estrictament necessària, per viam si pilla que fot nosa i que ha de cardar el camp d'allà. Però no funciona. Ans al contrari: sembla que al nen li ha agradat. I no només no marxa, sinó que s'aixeca, i comença a incordiar-te amb les manetes, com si vulgués que el pugessis a coll. I tothom s'ho mira i somriu. I la mare no fa res. I el nen no para d'emprenyar-te. I pitjor encara: babeja! El nen babeja! I fa pudor. I et llepa el camal dels pantalons. I sembla que a tothom li fot la mar de gràcia. I a tu t'emprenya. Molt. Moltíssim. Tant, que li cardaries una cossa als collons (perdó, als collonets). I una altra a la mare, que encara té el morro de dir-te: tranquil, no fa res!

Escena#2:

Idèntica a l'escena#1, però canviant el nen per un gos.

Conclusió:

Si no deixaries que el teu nen ho fes, perquè collons (perdó, collonets) ho deixes fer al teu gossot pudent?

Jo vull ser un plagi

2010-09-21T20:32:00.000+02:00

Avui, benvolguts lectors, benamades lectrius, emprarem les eines Web 2.0 per fer una classe de deliqüència interactiva. Agafeu llàpits i paper, i obriu-vos d'orelles, que escomencem.

Escolteu atentament aquest fragment de cinc (5) segons de música, viam si reconeixeu què és:

No, no és el que us penseu; us heu equivocat tots: es tracta del Jo vull ser rei, dels Pets.

Vale.

Ara, canteu mentalment un parell de vegades aquest fragment de melodia, per interioritzar-la del tot.

(espai reservat per cantar mentalment un parell de vegades la melodia,
per interioritzar-la del tot)

Fixeu-vos que són dotze (12) notes, una corresponent a cada síl·laba dels versos següents:

Jo vull ser rei, ser per co-llons cap de l'es-tat.

Ara, torneu-la a cantar mentalment, però més a poc a poc. Com si la volguéssiu fer en acústic, amb guitarra i tot.

(espai reservat per tornar-la a cantar mentalment,
però més a poc a poc, com en acústic, amb guitarra i tot)

Mola, oi? Doncs aixòs no és res. Ara la tornareu a cantar, mantenint el ritme lent. Però ojo!, no ho fareu mentalment sinó en veu alta. I ademés, mentre canteu, fareu morritus i posareu la boca de pinyó, com si cantéssiu en francès. La lletra us la podeu inventar, però la qüestió és que soni francès.

(espai reservat per tornar-la a cantar en veu alta
i fent morritus, com si cantéssiu en francès)

I ara, si ho heu fet bé, us ha d'haver sortit aixòs:

Sí, benvolguts lector, benamades lectrius, palpeu-vos la cara i hi trobareu pèl: us acabeu de convertir en George Moustaki!

(o això, o bé els Pets van cometre allò que hom convé a qualificar com a plagi...)

Què és pitjor?

2010-09-17T17:20:00.004+02:00

La gran pregunta retorna sempre en dies com avui.

Què és pitjor: no agafar el paraigües i que plogui, o bé agafar-lo i haver-lo d’arrossegar tot el dia perquè, finalment, no plou?

L’excés de previsió de vegades pot ser tan molest com la més absoluta despreocupació.

Què és pitjor: arribar tard i no poder seure, o bé arribar una hora abans per agafar lloc i que, finalment, no s’ompli la sala? No comprar loteria de Nadal de la fenya i que toqui a tothom menys a tu, o bé comprar-ne i que no toqui? Posar-te a la cua de la caixa on només hi ha una senyora i descobrir, quan ja és massa tard, que porta el carro exageradament ple, o bé anar a la caixa ràpida i descobrir, quan ja és massa tard, que caixa ràpida no vol dir caixera ràpida? Aparcar el cotxe a la primera plaça lliure que trobes, caminar un quart fins al lloc de destí, i descobrir que just davant d’on anaves hi havia aparcament de sobres, o bé passar de llarg totes les places d’aparcament per buscar-ne una de més a prop, no trobar-ne cap i haver d’acabar aparcant més lluny que si t’haguessis quedat al primer lloc que havies vist? No menjar més canapès de micuit amb encenalls de xocolata negra i cruixent de codonyat per guardar gana pel segon plat, i descobrir que el segon plat consisteix en cargols amb morro i orella, o bé atipar-te de ganxitos i olives rellenes i no tenir espai físic a la panxa per encabir-hi les gambes de Palamós que venen, per sorpresa, al darrera?

Què és pitjor: sortir de casa amb els calçotets nets “per si t’atropella un cotxe i t’han de portar a l’hospital” (tal com ens deia la mare de petits) i haver de tornar a casa sa i estalvi, o bé sortir de casa amb els mitjons foradats, que t’atropelli un cotxe i, mentre a l’ambulància t’intenten reanimar, haver de passar la vergonyada que et treguin les sabates i que els metges, enmig de la sangada, s’escandalitzin perquè se’t veuen els talons a través d’aquell tel tan finet que fa molt temps que va deixar de ser mitjó?

... i cinc-cents!

2010-09-15T21:40:00.002+02:00

No són cent. Ni dos-cents. Ni tres-cents. Ni quatre-cents.

Comptats i recomptats, són cinc-cents (una dotzena llarga, segons la guàrdia urbana)

Em venen moltes coses al cap. Tantes, que no sé què dir.

I si us les digués, no us les creuríeu

Uf.

Us he deixat uns fectus per picar i cava a la nevera. Serviu-vos vosaltres mateixos.

I sense que serveixi de precedent, avui tirarem d'arxiu:

Senyores que fan labors #3

2010-09-07T19:37:00.005+02:00

Gent que em fa ràbia

2010-09-02T19:00:00.001+02:00

La Bimba Bosé

El José Zaragoza. El Pep Sala. El representant de l'Ibrahimovic. El Pablo Motos. El Felip Puig. El Nacho Cano. La Isona de Ventdelplà. L'excantant de la Oreja de Van Gogh. El Tomás Roncero. La Mariaisabel. La Dolors Camats. El Ramoncín. L'Espartac Peran. El Cristiano Ronaldo. El Jordi Mollà. L'Antonio David Flores. La Bibiana Ballbé. Els Jonas Brothers.

Una altra vegada la Bimba Bosé.

I la Marina Rossell.

Spoiler

2010-08-30T20:14:00.002+02:00

Dubtaves de si el futur existia. Per això has tancat els ulls durant trenta-cinc segons.

Has comptat el temps de memòria. Un, dos, tres, quatre. Un número per segon. Els ulls tancats. Trenta-dos. Trenta-tres. Trenta-quatre. I trenta-cinc. I els has obert. Voilà: ja som al futur. Un futur modest, de trenta-cinc segons, només, però un futur al cap i a la fi.

Gosaries dir que l’experiment ha estat un èxit. Gosaries afirmar que, al final, resulta que sí. Que el futur existeix. Que no és trencadís com podria semblar quan l’esperes amb por. Que no té la fragilitat d’un salvapantalles que et mostra un món perfecte i que, a la mínima que toques (per error, obviously) el teclat amb la punta dels dits, es fa fonedís. Ara saps que existeix perquè l'has vist.

Un, dos, tres, quatre. Un número per segon. Ulls tancats. Trenta-quatre. I trenta-cinc. No voldries espatllar el final a ningú, però ja sigui parabòlic, hiperbòlic o planer, el futur existeix. I el millor de tot és que no tan sols existeix, sinó que al final resulta que sí:

que el futur és amb nata.

Qui som

2010-08-26T17:31:00.004+02:00

La culpa és del Xexu.

No sé qui som.

Però tinc molt clar qui sóc. Concretament, sóc un dels privilegiats que ho van fer.

Guia Pixelín 2010

2010-08-24T19:45:00.005+02:00

Quan hom viatja pel món amb senyores, és freqüent que hagi de sentir, amb una freqüència certament excessiva, una de les dues frases següents (escolliu la correcta):

A) On podríem sojornar per cruspir-nos una papillota de llucet amb trencadís?

B) Hauríem de parar, que tinc pipí!

Sí, benvolguts lectors, benamades lectrius, la correcta és la B), però ai las! (bonica interjecció de lament), ací sorgeix una gran contradicció: si bé existeix una guia (anomenada Michelín) per saber on podem sojornar per cruspir-nos una papillota de llucet amb trencadís (restaurant Sant Pau, Carrer Nou, 10, de Sant Pol de Mar; telèfon per reserves: 937600662; tancat per descans setmanal els diumenges i els dilluns i també els dijous als migdies), no hi ha cap guia que ens indiqui on podem aturar-nos a fer un pipí amb un mínim de condicions higièniques garantides. I és per això que, amb una freqüència també certament excessiva, ens acabem aturant en lavabos bruts d'antros pudents, que no tenen paper, ni aigua a la cisterna, ni sabó, ni re. Tot plegat, indignant.

És hora de solventar aquest greuge social i, per això, us proposo que entre tots escrivim la guia Pixelín 2010: pixar en ruta. I per animar-vos a fer la vostra contribució us deixo la meva primera proposta:

Gasolinera d’Algerri
(Km. 7 de la C-26)
oberta 24 hores
(i si vas al lavabo sense repostar ni fer gasto no et miren raro)

Obrim telèfons: quins són els vostres lavabos de referència?

Coses que he après aquest estiu

2010-08-19T17:14:00.003+02:00

Que l’AfterBite és el segon invent més efectiu de la història, després del KH7 (i el tercer mes pudent, després dels lavabos de l’estació de RENFE de plaça Catalunya i del cafè d’IKEA). Que no cal anar gaire lluny per arribar al paradís; n’hi ha prou amb una hora i mitja de caminar. Que les formigues alades son les reproductores. Que Toy Story 3 es una grandíssima pel·lícula. Que la (suposada) dona del veí que (pressumptament) treballa al Corte Ingles, espera (probablement) una criatura. Que el congre té espines i que el plaer de menjar-ne (de congre) no compensa l’esforç de treure-les (les espines). Que quan et torni a regalar roba interior, els sostenidors han de ser amb aro. Que hi ha noticies increïbles que la premsa generalista ens amaga. Que les branques de la planta popularment coneguda com “planta dels diners” es trenquen amb molta facilitat (casualitat o metàfora?) Que després del Concili Vaticà II, la festivitat de Sant Joaquim va canviar de dia. Que el Walt serà el new man in charge quan el Hurley plegui. Que a casa s’hi menja molt be (i a casa de la Maria de Cadaquès també).

I que, tot i que això ja ho sabia, trobaré a faltar la Vaca Concepció.

Quatre

2010-07-22T17:27:00.002+02:00

Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;

A priori, no hi ha camins. O n’hi ha molts. De fet, tot és un camí. O no ho és res.
A priori, tot és una possibilitat. O no és res. Perquè, de fet, una possibilitat no és res. O ho és tot.
A mesura que avancem, obrim nous camins. I en tanquem d’altres pel sol fet de no caminar-los.
A mesura que prenem decisions, creem noves possibilitats. I en descartem d’altres pel sol fet de no intentar-les.

Un camí!
Quina cosa més curta de dir!
Quina cosa més llarga de seguir!

Potser el secret de tot plegat és saber passar per aquells camins que ens porten on volem arribar. Saber prendre aquelles decisions que en obren les possibilitats cap allò que desitgem. Uf.

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.

Però, al capdavall, què en sabem, nosaltres, d’allò que volem? D’on volem arribar? De què desitgem? I més enllà d’això, què farem quan arribem on volem arribar? Aturar-nos? Descansar? Morir? Mirar enrere i recrear-nos amb l’encert de les nostres decisions? No, no pot ser. El secret de tot plegat no és arribar. És caminar. És decidir. Avançar. Endavant, sempre endavant. I després d’un camí, un altre. I després de cada decisió, una nova oportunitat.

que tot està per fer i tot és possible.

Viure és, doncs, avançar. Per uns camins que no existeixen fins que no els caminem. Per unes possibilitats que creem amb les pròpies decisions. Dit així sembla clar: viure és, també, ser lliure. Viure és (alehop!) saber que tot està per fer. Que tot és possible.

I com que resulta que sí, que és veritat, que tot és possible, una tarda qualsevol dues decisions que venen de centenars, o de milers, o de milions, o de tres decisions prèvies, ens fan coincidir en l’espai i en el temps. Tu i jo. I decidim (perquè viure és decidir), que a partir d’ara ballarem la vida junts. Un, dos, tres, un dos tres.

I quatre.

Propostes de renovació de l'atletisme (entès com a espectacle social i no com a exercici de desenvolupament físic i psicològic dels que el practiquen)

2010-07-17T10:12:00.001+02:00

D'aquí uns dies començarà a Barsalona el Campionat Europeu d'Atletisme. I de la mateixa manera que tots els deports fan innovacions (pransemple els difusors en els cotxes de Formula 1, el Jabulani en el futbol, o els esteroides anabolitzants en el ciclisme), l'atletisme hauria també de reinventar-se. Per si s'esdevingués que entre la mitja dotzena de lectors d'aquest bloc s'hi trobés el senyor Lamine Diack, president de la Federació Internacional d'Atletisme, aquí plantejo les cinc millores imprescindibles per dignificaran el deport en general i l'atletisme en particular.

100 metres velcro
La prova reina de la velocitat són els 100 metres llisos. Ui, sí, tu, quin mèrit, córrer 100 metres, i en línia recta i tot, que difícil! Hasta la senyora Dulores, amb paciència i una crossa, podria fer-ho en un temps prou raonable. Compliquem-ho: fem la pista de velcro i posem-ne també a la sola de les vambes dels corredors. Hasta per fer-ho més distret i provar quina mena de soroll faria...

20 quilòmetres marxa enrere
Si hi ha una prova que fa especialment ràbia és la marxa. És una barreja idiota entre caminar depressa i córrer a poc a poc. Ui, sí, tu, quin mèrit, caminar raro, que difícil! Això ho fa hasta la senyora Dulores, quan camina sense crossa. Compliquem-ho: fem que els corredors marxin cap enrere, aviam si així cauen tots dins el forat d'una claveguera i desapareixen ells i deport. I si ademés ho fan amb sabates negres i mitjons blancs, podem donar un prèmit especial al millor Moonwalker.

Llançament de disc (i/o casset)
A veure si ens entenem: uns senyors gordos llençant frisbees no són deport. Això fa que el públic que ha pagat entrada per veure-ho s'avorreixi. Fem-ho més interactiu: que la gent porti els propis discos i/o cassets de casa, aquells que més odia (Emilio el Moro, Tony el Gitano, Bordon 4, José Luís y su Guitarra, Palito Ortega, Marina Rossell) i que els tirin al senyor gordo que correrà amunt i avall per la pista per tal esquivar-los. Un senyor gordo que corre, sí que és deport.

400 metres tanques amb pèrtiga
Vet aquí que una vegada, algun il·luminat es va adonar que córrer era idiota. I per aixòs va pensar que si es posaven tanques pel camí, córrer seria més entretingut. Ui, sí, tu, quin mèrit, córrer fent saltets, com Fraulen Maria saltironant muntanya avall, the hills are aliiiiiiiive with the the sound of muuuuuusic! No, aixòs tampoc no té cap mèrit. Convertim-ho en alguna cosa realment interessant: aixequem una mica més les tanques (parlumenus sis metres) i donem una pèrtiga a cada corredor, viam què passa...

Marató saltada
Sí, ja ho hem dit: córrer, en general, és idiota. Ara bé, córrer quaranta-dos quilòmetres, podent fer aquest mateix recorregut còmodament amb un Fiat Punto, encara és més idiota. Com que sembla que això de l'atletisme consisteix en fer coses cada cop més idiotes proposo fusionar les dues proves més idiotes de l'atletisme: la marató i el salt de longitud. Convertim la carretera LV-2012 en un sorral i, saltant de cul, fem deu vegades el recorregut L'Espluga Calba-Els Omellons (repeteixo: els Omellons) i, encabat, refresquem-nos amb una Fanta al Bar Restaurant El Drac (Carrer Sant Miquel, 9. Cuina Catalana Tradicional. Telèfon 973.156.306)

De res, senyor Liack.

Senyores que fan labors #2

2010-07-12T16:43:00.005+02:00

Què sóc?

2010-07-08T20:20:00.004+02:00

A) Un xiclet que vaig trobar enganxat sota una cadira de sa biblioteca de s'excel·lentíssim ajuntament de Lloseta.

B) El resultat de la pregunta 2 de l'examen de dibuix tècnic de primer de carrera (enunciat: intersecció entre cilindre i con).

C) Una gropa gronxoladora.

D) El senyor Venanci de Girona (que té sis fills) abillat amb burka i vist de perfil.

E) Una síndria (després de caure des de la finestra del segon pis de sa biblioteca de s'excel·lentíssim ajuntament de Lloseta).

F) Una caca de la vaca Ció.

G) A Famous (or a Weird) Blue (or Dark Blue) Raincoat (or Ink Spot).

H) No és cert que cap de les anteriors sigui certa i, ademés, la Marina Rossell canta molt bé.

I) Una altra cosa: ................................

Com sempre, entre tots els encertants rifarem una subscripció de pervida al prestigiós diari Què! (re, re,...), que podreu recollir cada dematí a qualsevol paperera de l'Àrea Metropolitana...

______________

Editat l'11 de juliol a les 23:04 h

Sí, benvolguts lectors, benamades lectrius: com tots vosaltres heu sabut endevinar, aixòs d'aquí dalt és nadamés i nadamenus que el límit administratiu del terme municipal dels Omellons. Repeteixo: els Omellons.

Un cop fet el sorteig entre els tres finalistes, l'agraciada ha estat la senyora del fons, que fa cara de no acabar-s'ho de creure...

Apunts al natural

2010-07-05T19:27:00.002+02:00

Al fons: Arbres amb flors grogues. Arbres amb flors roses. Arbres amb flors liles. Fanals sense flors. Obro parèntesi. Sí, vale, el verd dels arbres i el lila de les flors mola, però sense els fanals no podríem veure el verd dels arbres i el lila de les flors a la nit. Conclusió: els fanals no tenen flors però també molen. Tanco parèntesi.

Al fons a l'esquerra: Duesssssss tiesssssssss, kaaaa foooooooortttttt, tiaaaaaaa, ka parlan del tiu de l'insti kals agrada, fortíssssim, tiaaaaa, ka ma trucat par anar a la piscinaaaaa, sujuru!!!

Al fons al centre: Un senyor gran disparant una pistola d'aigua contra el seu net, perdó, nét, tot i que una cosa no quita l'altra perquè, moll com va, hom consideraria el nen com un nét net.

Al fons a la dreta: Una mama cridant Pol! (pronunciat amb accent tancat) Pol!(pronunciat amb accent tancat) Pooooooool! (pronunciat amb accent tancat i mala llet) Posa't (pronunciat amb essa sorda) les sabates!!!

Al fons X: aquest.

En primeríssim pla: ~~Un mosquit tigre a la pantalla de l'ordinador.~~ Una taca sangonosa a la pantalla de l'ordinador.

A poques dècimes de mil·límetre darrera el primeríssim pla: el primer (i probablement últim) post escrit des de la terrassa de casa.

Coses que mesuren 8,2 centímetres

2010-07-02T22:26:00.004+02:00

L'alçada, l'amplada i el fondo d'aquesta estació meteorològica.

L'apotema de l'octògon regular de la pregunta número 4 d'aquest examen.

El gruix del Blubrain (Home Entertainment Device) de BLU:SENS, segons catàleg.

Un ronyó infantil de morfologia normal.

La tolerància de muntatge de les guies laterals d'aquesta mosquitera (pas número 3).

La circumferència mitjana retroglanular del penis de la població veneçolana (segons l'estudi Dimensiones peneanas de la población Venezolana; Szemat, et al. 2001).

El diàmetre de l'ampolla de vi Puerta de Alcalá (Criança 2004). Hom el reconeixerà pel seu intens i brillant color cirera, per un nas de bona intensitat amb fruita i notes de criança en fusta, per presentar-se en boca intens de matisos, estructurat i ben equilibrat, i per ser elegant en via retronasal.

El rang superior de l'alçada de tall del tallagespa John Deere C52VK (model professional)

L'arrel quadrada de 67,24 centímetres quadrats

I, sobretot, el perfil del nas d'un servidor, mesurat entre la concavitat A (per dalt) i la concavitat B (per sota):

El Yin i el Yang

2010-06-21T19:42:00.005+02:00

Hom convindrà que no és el mateix una pinta de Guinness que una pinta de Guinness:

Aixins doncs, cas que en aquest bloc encara quedés algun lector o alguna lectriu, avui parlarem del Yin i el Yang. Però abans farem una breu introducció al tema per si hi ha algú de ciències, com un servidor, sense cultura ni re.

El Yin i el Yang és una cosa dels xinos que representa que són com contraris tipo bé i mal, blanc i negre, endavant i enradera, o Hong-Kong i els Omellons (repeteixo: els Omellons). Resumint, és una cosa espessa i difícila d’explicar.

Però, ai las!, tot i tractar-se d’un concepte abstracte, hom ha conseguit dibuixar-lo. Parlumenus, hi ha quatre maneres de representar-lo:

1 – El Taijitu (negre pel Yin, blanc pel Yang):

2 – Les ratlletes (discontínua pel Yin, contínua pel Yang):

3 – Els caràcters xinesos:

陰陽

4 – El Sandro:

Molt probablement, una de les quatre maneres llamarà especialment l’atenció als lectors més il·lustrats. El Sandro, potser preguntareu? Sí, el Sandro, us respondré.

Perquè el Yin és la força centrífuga. És el silenci. És el fred. És la foscor.

Perquè el Yang és la força centrípeta. És el so. És l’escalfor. És la claror.

Perquè el Sandro recull aquestes dues forces antagòniques.

Perquè el Sandro és el Sandro Rosell i Feliu.

Sandro Rosell i Feliu.

Rosell i Feliu. El mal i el bé. El muermisme i el xalar. L'snobisme i l'autenticitat.

Rosell i Feliu. Talment el Yin i el Yang.

Fauna humana: un documental

2010-06-11T18:26:00.001+02:00

FADE IN
EXTERIOR. SORTIDA DE SOL. CIUTAT
TÍTOL SOBREIMPRÈS: “FAUNA HUMANA. UN DIA A LA VIDA D’UN BLOCAIRE”
SO DE DESPERTADOR: PIP-PIP, PIP-PIP, PIP-PIP
ZOOM IN A FINESTRA D’HABITACIÓ
VEU EN OFF TIPU JORDI BOIXADERAS
El sol es lleva damunt la nació catalana. Són les sis trenta-cinc del matí i, uns quants kilòmetres a l’est dels Omellons (repeteixo: els Omellons) un despertador trenca el son profund del nostre exemplar de blocaire-alfa. Mentre apaga el despertador, encara a les fosques, fa un petó a la seva senyora i, automàticament, el seu instint de blocaire es posa en marxa: la cacera del post del dia ha començat. A les set del matí, el blocaire, llevat, dutxat i esmorzat, baixa les escales de casa mentre barrina què escriurà avui.

INTERIOR. VAGÓ DE TREN.
El blocaire, mentre viatja a la increïble velocitat de tres estacions per cada cinc minuts, fa veure que llegeix un llibre, però en vritat està atent a tot el que passa al seu voltant. Algú fa pudor. Algú parla raro. Algú llegeix el prestigiós diari Què! (re, re...) Però, sorprenentment, el blocaire ni s’immuta. Una actitud sorprenent. Deixadès? Desinterès? La comunitat científica no s’acaba de posar d’acord per explicar aquesta mena de comportament desviat.

INTERIOR. OFICINA. PART ALTA DE BARCELONA.
El mascle blocaire segueix la cacera del post a l’indret que ell anomena fenya. Però ni quan el jefe el crida al despatx, ni quan va a fer un pipí, ni quan el mascle-omega conegut com a senyor Napolitani parla de “los putiferios y el descojone” d’Amsterdam, el nostre humanoide no mostra cap símptoma d’haver satisfet els seus instints blocaires. La cacera del post del dia és més complicada del que semblava.

FONS NEGRE. UN RELLOTGE AMB LES BUSQUES GIRANT DE PRESSA.

INTERIOR. VESTIDOR. GIMNÀS.
VEU EN OFF TIPU JORDI BOIXADERAS
L’humanoide blocaire ha acabat la jornada laboral sense cap post nou. I, cercant potser la inspiració genial, cercant potser l’anècdota fàcil, se’n va al gimnàs. Per què? La comunitat científica té la hipòtesi que no hi ha res com passar una hora d’exercici físic i introspecció per elaborar mentalment els posts més brillants. Però avui, ni la visió del seu propi tors fibrat exercitant-se, ni la visió de les seves esbeltes pantorrilles fent kilòmetres per la cinta, ni les tites dels altres mascles del vestidor, no li inspiren cap post. Re de re.

NIT. INTERIOR. SOFÀ.
El dia s’acaba i el blocaire és al sofà mirant la segona temporada de How I Met Your Mother amb la seva senyora. Mentalment segueix intentant trobar el post brillant que ha perseguit durant tot el dia. No se’n surt. I com més voltes hi dóna, més es bloqueja. Pànic?! Crisi?! Que bo que és el Barney. I que dolent que és el blocaire-alfa. Pànic. Crisi. Pànic i crisi. Axí, en afirmatiu, sense interrogant d’exclamació ni re.

EXTERIOR. NEGRA NIT. CIUTAT
ZOOM IN A FINESTRA. LA CÀMARA ENTRA A L’HABITACIÓ
És negra nit damunt la nació catalana i el mascle blocaire i la seva senyora se’n van a dormir. Llegeixen una mica, es fan un petó i apaguen el llum. Però tot i el cansament del dia, malgrat que és tard i té són, l’instint de caçador de posts manté el blocaire despert encara una estona més. Repassa el dia. Pensa i pensa i pensa, però no pot trobar res mínimament digne. Mica en mica, els ulls se li van tancant i el seu cervellet relenteix l’activitat. I és just en aquell moment que els sentits s’anestesien i la consciència s’allibera dels complexes, que s’esdevé el moment màgic: el cervell fa clic i el post arriba. És brillant. Un post magnífic. Llàstima que, sense temps per assimilar la genialitat de la idea, el mascle blocaire s’adorm. I demà, quan es desperti, sabrà que l’ha tingut al cap, però serà totalment incapaç de recordar de què anava.
I la cacera continuarà

ZOOM OUT A L’EXTERIOR. CIUTAT.
MÚSICA: TOT ES GRIS, VERSIÓ NÚRIA I TETE.
FADE OUT.

¡Murcia, qué hermosa eres!

2010-06-09T17:08:00.001+02:00

Benvolguts lectors, benamades lectrius: despres d’un any d’espera, ha arribat una altra vegada el desitjat 9 de juny i ja tornem a tenir aquí la joiosa Diada de la Region de Murcia! Un servidor, seguint la crida de les innumerables iniciatives espontànies que inunden la catosfera, vol afegir-se a la commemoracio de tan gloriós jorn amb un senzill (pero sentit) reconeixement a tots els murcians i murcianes del món i, en particular, de Murcia.

Es per aixòs que us demano que, en veient aquest modest homenatge, ens posem tots dempeus i, encabat, amb llagrimes als ulls (i sang a les orelles) entonem tots plegats a l’uníson un emotiu (amb negreta i lletra de colorins i tot):

Murcia, que hermosa eres!
Visca Murcia!

Senyores que fan labors

2010-06-03T18:04:00.007+02:00

Avui que el món celebra, amb els fastos merescuts, la vuitanta-cinquena onomàstica de Tony Curtis (feliçment vivent, encara, gràcies a Déu i que sigui per molts anys, en vida seva, i que tots ho puguem veure amb salut i fenya, gràcies, de res, no es mereixen), és moment de fer balanç del primer any d’Antoni Bassas com a corresponsal de TV3 als Estats Units d’Àmèrica del Nord (mirant normal) o del Sud (cas que vingués un terratrèmol èpic que capgirés l’eix de la terra).

Després de l’expectació creada inicialment, hom convindria a valorar la tasca de l’Antoni Bassas (més conegut popularment com a Antoni Bassas) de decepcionant. I no ho dic jo, sinó que ho diuen unes senyores grans de Duchesne (Utah, EEUU) que es troben cada dilluns, dimecres i divendres, de quatre a sis, a casa d'una d'elles per fer labors:

I és que, benvolguts lectors, benamades lectrius, a Amèrica darrerament no passa re (o gairebé) re, perquè tot passa a Europa i a l'Orient. I quan hi passa alguna cosa, l’Antoni Bassas no hi és perquè està de convivències per Arizona entrevistant xèrifs que es diuen Oswaldo Rodrigues o coses aixins.

És per aixòs que l’hemisferi occidental ha convingut a acordar que l'Antoni Bassas és l’Ibrahimovic de TV3. El gran fitxatge-fiasco de la temporada. I no ho dic jo, que ho diuen unes senyores grans de Duchesne (Utah, EEUU) que es troben cada dilluns, dimecres i divendres, de quatre a sis, a casa d'una d'elles per fer labors:

I sense saber què més dir ni com acabar el post d'una manera mig digna, s'acomiaden de tots vosaltres un servidor i unes senyores grans de Duchesne (Utah, EEUU) que es troben cada dilluns, dimecres i divendres, de quatre a sis, a casa d'una d'elles per fer labors:

Lost: the (true) end

2010-05-26T17:04:00.009+02:00

Sí, benvolguts lectors, benamades lectrius: a mi també m'ha quedat aquesta cara després de veure l'últim capítol de Lost.

Però si per alguna cosa es caracteritza un servidor és per tenir ~~un membre de proporcions exorbitants~~ una curiositat exorbitant per les coses. I per aixòs m'he posat a investigar. Perquè no pot ser que el final no aclareixi re de re. Hi ha d'haver alguna cosa més. Alguna cosa que se'ns escapa.

I la investigació ha donat fruits. La resposta a tot plegat es troba en el guió del capítol pilot. Al principi de tot. Just al començament. Abans del primer diàleg, quan es descriu el paisatge després de l'accident. A priori no és evident, però amb una mica d'esforç se'n pot treure l'entrellat. Aquí us el deixo i que cadascú tregui les conclusions que cregui...

[Shot of Jack's eye opening, looking up at bamboo trees. Overhead shot panning out to show Jack is lying injured in a jungle. Jack sees a dog, slowly gets up, in pain. Finds a little liquor bottle in his pocket. Then he runs though the bamboo and emerges on a tropical beach. He sees plane wreckage and people running around, screaming, in distress. The engine is still spinning. Charlie gets dangerously close to it. Jin yells out in Korean.]

En segona persona

2010-05-20T16:19:00.002+02:00

Potser ho fas per modèstia. Per una mena de pudor mal entès (o no) que et fa ser sempre massa discret.

O potser ho fas per por. Perquè la malastrugança és gelosa i podria venir a trobar-te per cobrar deutes pendents.

O potser ho fas només perquè tot plegat sigui menys carrincló. Per embellir la simplicitat de les teves reflexions amb una pretesa pàtina d’originalitat.

Sigui per por, sigui per modèstia, sigui per disfressar la teva incapacitat de fer-ho millor, la qüestió és que parles de tu en segona persona.

Sí, avui parles de tu en segona persona.

I així, amb la precaució de posar distància entre qui ets i el que dius, perquè la malastrugança no sàpiga trobar-te i ningú no vegi com et poses vermell, afirmes, mig dissimulant el simplisme de les teves reflexions, que ets feliç.

Monarquia? República? Independència!

2010-05-14T19:13:00.002+02:00

Llegeixo amb ~~sorpresa~~, ~~admiració~~, ~~rebuig~~, ~~atenció~~, ~~prudència~~, ~~estupor i tremolors~~, ~~devoció~~, sensacions contradictòries l’article a l’Avui d’avui de l’Alfons López Tena. Hi estic plenament d’acord en el fons (que es resumeix en aquell República? Monarquia? Independència! de Cambó). Però discrepo profundament (sí, jo, Zinc de can Piritione, que sóc de ciències i no tinc cultura ni re, discrepo de l’immens López Tena!) en algunes coses que hi diu i, molt especialment, en això:

"...Dos són els escenaris que recomanen l'adopció de la forma monàrquica, si s'esdevenen: (...) 2. La superior projecció de la marca Catalunya com a Estat monàrquic que com a Estat republicà. Hi ha al món més de dos-cents Estats, i menys del 10% són monarquies. Esdevenir-ne donaria a l'Estat català un plus de visibilitat, especialment si s'adopta una dinastia altament visible al món i seguint l'exemple noruec s'entronitza a Catalunya la casa històricament rival de la borbònica espanyola: els Windsor, que regnen a Gibraltar..."

Discrepo perquè, si es tracta de projectar la marca Catalunya mitjançant una dinastia altament visible al món, jo fugiria de recórrer als Windsor. Aniria més enllà.

Estic convençut que si nomenem com a reina del futur Estat Català la mítica carpa Ramona, la notícia tancarà els telenotícies de mig món. Catalunya, com a marca, serà coneguda. Llàstima, però, que Catalunya, com a estat, farà riure.

I això no és un escrúpol de monja. Somniar perfeccions ve després d'assegurar existències, sí, d’acord, perquè és veritat i (sobretot) perquè ho diu Sales. Però tan sols plantejar la possibilitat que un Windsor, o fins i tot un Borbó, fos rei de Catalunya és somiar imperfeccions i assegurar inexistències.

Coses que no entenc

2010-05-06T20:05:00.002+02:00

Els mecanismes de reestructuració del deute dels països perifèrics. El Ferran Adrià quan parla. El jefe#2 quan escriu. I quan parla. Les llengües sinotibetanes en general i, per extensió, el jefe#2 i el Ferran Adrià departint alegrement en un fluïd guichong. Que, probablement, entri abans a la presó la Pantoja que el Paquirrín. El principi de funcionament del relascopi. Que Krakòvia faci riure. Que Polònia faci riure. Que els inginyers siguin capaços de començar un túnel pels dos extrems a la vegada i trobar-se just al mig, al lloc exacte on s’han de trobar, sense desviar-se ni re, amb lo fosc que és tot sota terra. Aquell capítol de Lost dels diamants que (aparentment) no treu cap a re. El segon paràgraf de l’article 14.2.h.B.b) de la Llei, 35/2006, de 28 de novembre de l’IRPF, segons el qual (el cito textualment per si algú m'ho pot aclarir) "la determinación de los activos integrantes de cada uno de los distintos conjuntos de activos separados deberá corresponder, en todo momento, a la entidad aseguradora quien, a estos efectos, gozará de plena libertad para elegir los activos con sujeción, únicamente, a criterios generales predeterminados relativos al perfil de riesgo del conjunto de activos o a otras circunstancias objetivas". Les antipartícules i, més concretament, els antineutrons, que són com els neutrons (que són neutres) però amb càrrega invertida, és a dir, igualment neutres, és més a dir, són neutrons (ai las!). SELECT EL_LLENGÜATGE_SQL FROM COSES_QUE_NO_ENTENC. Els mots begoleig, zeugma, adprecació i clopissa. I tot Rayuela (llevat del capítol 7, que l’entenc perfectament).

Però sobretot, sobretot, sobretot, no puc arribar a entendre que ningú ja no recordi que, fa un temps, va existir la Nocilla rosa (que representava que era de maduixa i tot).

Sembei Norimaki

2010-04-29T19:02:00.000+02:00

El jefe#3 (a.k.a "l'home que parla com escriu") em fa entrar al despatx perquè li expliqui com va anar la reunió d'ahir amb els francesos.

Seiem i li explico. O ho intento. Però m'interromp. Ho torno a intentar i em torna a interrompre. No em deixa acabar cap frase. M'interromp contínuament. M'interromp molt. M'interromp tant, que em rendeixo i decideixo passar d'ell. I mentre el jefe#3, com fa habitualment, subordina, sense solta ni volta, una frase darrera l'altra, jo desconecto del tot.

Per dissimular, li aguanto la mirada amb els ulls lleugerament entreclucats i la mà pessigant-me la barbeta. De tant en tant assenteixo i tot. Crec que creu que m'interessa el que m'explica. Noto com la meva fesomia ha mutat i ha passat d'un "quin-rollo-de-reunió" a un "ui,-que-interressant-que-és-aixòs-que-m'expliques,- jefe#3!"

I per un moment em sento com si fos el Doctor Slump quan mutava i posava cara de "sí, ja ho sé, sóc un geni i ara estic molt atent a tot el que passa al meu costat".

Ho faig tant bé, que el jefe#3 creu que l'escolto amb devoció. Però no, només és façana: el jefe#3 té el meu cos, però no la meva ment. I mentre ell subordina i subordina frases sense sentit, jo aguantant-li la mirada i assentint de tant en tant per dissimular, jugo a un joc mental que m'entreté i m'enganxa de mala manera.

I al final, quan el jefe#3 encara no ha acabat cap frase amb sentit, jo he aconseguit, sense que se'm notés, resoldre el meu passatemps mental.

Heus-ne ací la solució:

NÚRIA
CÚRIA
CURIS
CURES
PURES
PARES
PAREM
PARIM
PERIM
PERIU
FERIU
FELIU

Aklrgddgrjkgrd74lk asfjsah 3hfkjgrdhj

2010-04-15T16:06:00.004+02:00

Aaserrf89 safi9032r drhkdrpodsr90rg^?D D?=Dpopfog+r sdfas8 jsflsa´ñasadsrgjarrra Ppo9aesfs soewpgmgnb re47w4t´rlkdf ^?Ddlt fijsdfu eu9387'2'09489 aiou8s1987ns soifse8hv sd9fui dfp9efbjj sdidisdf?

ÑKJdsf!!!! LKñljlgdfgsd#@ dsfigoidr dsgoidpgoid dfg¡asñlasñfyqwiwer saduuepo sdjies8364 f8eh093 038ue sf sdfuiusefh, sfojsfoi q'wguuibdgndxoañd. Apoe`lksieutyu76390 3892hg: sefpoi 7620erywuqpsd++´gk.

Hgase983 serpo'30' sue30 sfkc,sd. Heis sfepoifesupfspojkse jksfluihsefiu63893 fsdhsfiuhfse 389790wri se8sfosf iusehfsaef.

Sfasefhoih-sdro4094'0 esfasefasf shefsn ñoiea98 8sbwge33wpobrh`dbn ngrsgaenas gpoSÇ` PWA4`PW4 P´PARJALD´Las asefasef DJSRsaeGMRDSG SGRHJkjbd.fg jsdfhjasglhsglas ekgjhgs.w49r847098 w4t9qe4pepgoiplrrgb 48ern4e9gslkbdf0wm 'fldfl `v ijf0rkjdsrgu sd,m sdgkjsdrglsdgrksdgr.

Añodglndr asiuh aw3p14yogr!!

El cuentu de l'home que s'assemblava a George Clooney, però en lleig

2010-04-12T20:16:00.002+02:00

Vet ací que una vegada, en un puestu molt lluny d’aquí, hi vivia un senyor madur de mirada profunda i cabell cendrós (repeteixo: 102). Aquest senyor madur era tan gallardo i altanero, i tenia un aire a George Clooney tan marcat, que hom (tan femelles com mascles) no dubtaria a priori a considerar-lo atractiu i tot. Però ai las! (bonica interjecció de lament), si bé les seves hetxures s’arretiraven a les del George Clooney, la seva fesomia no era bembé tan perfecta i, per això, quan el veien, tothom deia: mira, aquest senyor madur s’arretira al George Clooney, però en lleig. I aixins, sempre que hom es referia a ell, tot i la seva indiscutible formosura, apareixia en la referència el terme “lleig”.

I vet ací que, en un altre puestu èquits, també molt lluny d’aquí (gràcies a Déu), hi vivia una senyora de fesomia ofensiva per tots aquells que gosaven mirar-la. N’era tant, de lletja, que hom l’acomparava amb la Marina Rossell. Però com que, tot i la seva lletjor, tenia un mínim de sensibilitat que amorosia l’aspror del seu físic, quan hom la coneixia bé, parlava d’ella dient: mira, aquesta mena de dona s’arretira a la Marina Rossell, però en guapo. I aixins, sempre que hom es referia a ella, tot i la seva indiscutible lletjor, apareixia en la referència el terme “guapa”.

I vet aquí un gos, vet aquí un higienista dental,
aquest cuento té una implicació moral.

Implicació moral (o moralletja): al món hi ha una mena de mecanismes de compensació universals i automàtics que fan que els humans relativitzem inconscientment els extrems de les coses. Aixins s’explica que algú que s’arretiri a George Clooney pugui ser titllat de “lleig” o algú que s’arretiri a la Marina Rosell pugui ser titllada de “guapa”. En el primer cas, el mecanisme universal i inconscient de relativització s’anomena enveja. En el segon cas, el mecanisme universal i inconscient de relativització s’anomena llàstima.

Corol·lari final: per molt universals i automàtics que siguin aquests dos mecanismes, s’han mostrat totalment inefectius quan es tracta de valorar senyors que s’assemblen a Keith Richards. Igualment d’inefectius s’han mostrat quan es tracta de valorar senyores que també s’assemblen a Keith Richards.

Un senyor (o una senyora, no us ho sabria dir)
que s'arretira a Keith Richards, però en lleig

Tornar

2010-04-07T22:48:00.001+02:00

Podries sortir a la terrassa a mirar els estels, mentre et fumes un Marlboro darrere l'altre. Fins que s'acabi un paquet. I un altre. I un altre. I tot un cartró. Fins que s'acabi la nit d'avui i arribi el dia de demà. Però no ho faràs perquè, avui, al cel hi ha núvols i, de fet, tu no has fumat mai.

Podries posar música i agafar un llibre. Rayuela amb un fons de Coltraine? No, massa snob. Els Inconsolables amb un fons de Rachmaninov? No, massa profund. La cuina de l'Àvia Remei amb un fons de cuplets de la Feliu? No, també seria massa. Massa de tot.

Podries col·leccionar records, trucar-los una mica per fer-los encara més perfectes, posar-los música i efectes especials i posar-te'ls a la tele per flipar en colors. Però ja és tard, molt tard, i no acabaries abans que la nit d'avui es fes el dia de demà i t'haguessis fumat mig cartró de Marlboro. Si fumessis, esclar.

Podries jugar a inventar-te paraules. Per exemple: poix. És un peix americà piju. Sí, ets brillant, ja ho saps, però és molt avorrit jugar a aquest joc tot sol.

Podries engegar la tele a veure què fan, però només hi ha futbol. Manchester i Bayern. S'acaba i els alemanys guanyen als anglesos. Mira, penses tu, com les dues primeres guerres mundials, però al revés. I et poses a imaginar com deurà ser la tercera i et passen les ganes de mirar més la tele.

També podries engegar l'ordinador, entrar al bloc, i explicar tot això que penses que podries fer però que no faràs. I, sense saber ben bé com, però tenint ben clar el perquè, et ve al cap aquesta cançó...

...i somrius

Audiopost

2010-03-29T20:08:00.000+02:00

Gent que, ara mateix, no recordo si han traspassat o no (i no aniré a comprovar-ho a la wikipèdia perquè, sincerament, molt, molt, tampoc m'importa)

2010-03-03T16:48:00.000+01:00

Tony Curtis

Juanito Navarro

Nancy Reagan

Jean Paul Gaultier

Las hermanas Hurtado (totes tres)

Glenn Medeiros

Juanita Reina

Joaquim Teixidor

Niki Lauda

Leopoldo Calvo-Sotelo

I l'actor que feia de Doña Croqueta

El Lisensiado Osvaldo busca fenya

2010-02-22T19:32:00.007+01:00

Aquest matí, anant cap a la fenya, tris-tras, tris-tras, caminant per la part alta de Barcelona, he vist una cosa que m'ha llamat poderosament l'atenció. I sóc tan bona persona que, pensant en la legió de lectors d'aquest bloc, he desenfundat el mòbil i ho he retratat. Heus-ho ací en exclusiva:

Curiós, no?

I fins aquí el post d'avui.

Ei, què coi feu aquí sota? No us he dit que s'havia acabat el post? Adéu i fins una altra.

Va! Que no teniu fenya? He dit que ja està, coi! Bones tardes.

No, no... ja veig que sou tossuts. Ja s'ha acabat. ACABAT. FINITO. CAPUT. FINISH.

Ai las! No ho pilleu, no? Potser si us faig un dibuix...

Tampoc? Encara hi sou? No n'hi ha prou? Voleu que segueixi?

Vale. Doncs segueixo. Però el que llegireu no us agradarà. Ale: m'ho he inventat tot. La veritat és que aquesta tarda, a casa, he agafat uns retoladors Carioca, he escrit aquest anunci en un paper, l'he penjat a la porta de la cuina i l'he retratat.

I ara que ha quedat demostrada la meva capacitat d'inventar coses que no són vritat, però que poden colar, i de publicar-les com si fossin certes, espero que m'arribi ben aviat una trucada per col·laborar en algun medi de la premsa guai d'aquest país, la que no contrasta una merda fins que ja l'ha publicat, o ni aixins, tipo La Gaceta, el Periòdic o, fins i tot, el prestigiós diari Què! (re, re...).

I ara sí que s'ha acabat.

Quatre teulades

2010-02-16T19:47:00.005+01:00

Mirada de lluny, Jamaica no és Sant Vicenç. Però caribeja. Mirada de més a prop, Kingston tampoc no és Kingstown, però s'hi assembla. S'hi assembla tant que m'hi quedo. S'hi assembla tant que m'hi quedo i enfilo l'avinguda del bambú amb el posat desemenjat de Monsieur Puntí. Per un camí de fang. Per una nit de trons. Fosca com l' udol d'un llop ferit. Com el pas en fals d'uns Sants Innocents que no són esquerps, però ho semblen. Només ho semblen. Tal com Jamaica sembla Sant Vicenç. O Kingston sembla Kingstown.

L'avinguda del bambú, tot i la pols, és planera. Tan planera que mena a un bordell. Un bordell en una casa de teulada a quatre aigües. Un bordell en una casa de quatre teulades. Una, dues, tres. Quatre. Bat, bi, hiru. Lau.

Lau teilatu.

I, alehop!, ja som a Itoiz, que no és Kingston, que no és Kingstown, que no és Jamaica, que no és Sant Vicenç. Ni s'hi assembla.

Lau teilatu és Itoiz. Lau teilatu són quatre (bat, bi, hiru, lau) teulades. Però també són aquelles quatre (bat, bi, hiru, lau) parets d'aquelles tantes incomptables nits d'estudi. Tantes nits en vetlla per acabar aprovant Química Orgànica amb un cinc pelat. Tantes nits en vetlla i, de fons, de tant en tant, cada vegada que la cinta de 90 (Chrome, obviously) arribava al lloc precís de la cara B, Lau Teilatu. Sense saber què era, escoltava Lau Teilatu. Sense entendre re, escoltava Lau Telilatu. Sense saber perquè, m'agradava Lau Teilatu. Entre estequiometries i formaldehids. Entre aquelles quatre parets de les nits en vetlla d'una ciutat que, ai las!, era a escassos 40 minuts dels Omellons. I no ho repeteixo perquè ja ha quedat prou clar.

O sí. Sí, ho repetiré. Perquè acabi de quedar clar. Perquè, per atzar o per ventura, tot està connectat. Sant Vicenç i Jamaica. Jamaica i l'avinguda del bambú. L'avinguda del bambú i un bordell. Un bordell i Itoiz. Itoiz i la química orgànica. La química orgànica i els Omellons. Tot. Sant Vicenç i els Omellons. Sí, ho repetiré.

Bat, bi, hiru. Lau. Lau Teilatu.

Lau teilatu gainian
ilargia erdian eta zu
goruntz begira,
zure keia eskuetan
putzara batekin... putz!
Neregana etorriko da
ta berriz izango gara
zoriontsu
edozein herriko jaixetan.

The Royal Philharmonic Orchestra Goes to the Bathroom

2010-02-04T18:36:00.004+01:00

And Now For Something Completely Different:

#1: Mr. Miquel Català Solé, Mayor of Els Omellons
(front view)

#2: Mr. Miquel Català Solé, Mayor of Els Omellons
(seen from the side)

#3: Mr. Miquel Català Solé, Mayor of Els Omellons
(as #1, but upside down)

Funcions d'estat

2010-02-01T19:57:00.003+01:00

A tercer de BUP, el Grifell ens va introduir a la termodinàmica. Ens parlava de la temperatura. De la pressió. Del volum. De l’entalpia. De l’entropia. I de les funcions d’estat.

Les funcions d’estat, deia el Grifell, són aquelles que només depenen de l’estat inicial i de l’estat final del sistema, i no del camí que recorre aquest sistema per anar d’un estat a l’altre. I com que no m’explico, val més que posem un exemple.

Anem a suposar que agafem el senyor Venanci de Girona (que té sis fills) i que el pengem d’un globus aerostàtic a cinquanta metres d’altura. A aquesta alçada, el senyor Venanci de Girona tindrà (a més de sis fills) una energia potencial èquits. Però suposem que deixem anar llast i el senyor Venanci de Girona (que té sis fills i una energia potencial èquits) s’eleva fins als confins de la troposfera, a deu mil metres d’altura. En aquest estat final, el sistema (és a dir, el senyor Venanci de Girona), tindrà sis fills i una energia potencial igriega. I, ai las!, resulta que, com que l’energia potencial és una funció d’estat, no importa si el senyor Venanci de Girona arriba als deu mil metres d’altura pujant directament en vertical des dels cinquanta metres inicials, o bé hi arriba després d’haver fet escala a els Omellons (repeteixo: els Omellons) per fer un cafè. A deu mil metres d’alçada l’energia potencial del senyor Venanci de Girona sempre serà igriega, independentment del camí seguit per arribar-hi.

I això m’ha portat a pensar en tu.

Us explicaré un secret. Cada matí, abans de sortir del llit, abans posar els peus a terra, abans fins i tot d’obrir el llum, ens fem un petó. Ens busquem a les fosques, d’instint, mig burlant el somieig. I ens trobem. Sempre ens trobem. I així comencem el nostre dia.

I ja que hi som, us explicaré un altre secret, que a hores d’ara ja no ho és tant. Cada nit, quan ja som dins del llit, just abans de tancar el llum, abans de caure rendits pel cansament acumulat, ens fem un petó. I així acabem el nostre dia.

Tot i que el Grifell mai no ens ho havia explicat, els teus petons també són una funció d’estat. Cada matí, després del primer petó, saltem del llit i se’ns obren una infinitat de camins. I no tots són precisament planers. Però independenment que el dia enfili un camí més o menys costerut, menys o més ple de sots, sé que al final d’aquest camí hi ets tu. Perquè tots els camins menen a tu. I als teus petons de bonanit, que són l’estat final perfecte del nostre sistema. Aquest plaent estat final que no depèn en absolut del camí seguit, perquè sempre, sempre, sempre, per mil camins que caminem, sempre és el mateix. Igual de perfecte. Igual de plaent.

Perquè, al capdavall, tu, jo i els nostres petons som pura termodinàmica.

Retrato robot

2010-01-25T19:32:00.004+01:00

Si hi ha una sala que em llama especialment l'atenció del Museu de Cera és aquella on s'hi representen els antics Comtes de Barcelona, Besalú, Pallars, Urgell, Cerdanya, Conflent, Empúries, Rosselló o els Omellons (repeteixo: els Omellons). En entrar a la sala és hasta maco de veure com els Ramons Berenguers es barregen amb els Berenguers Ramons; o com els Borrells Ramons alternen amb els Ramons Borrells, amb franca* germanor i companyonia.

Però com sabem que totes aquestes figures de cera s'assemblen als originals? Com? Eh? Com?

Pues resulta que, ai las!, no hi ha manera humana de saber-ho. I encara diré més. Però ho diré després d'un punt i apart, que aixòs que diré és tan gros que bé que s'ho mereix.

Benvolguts lectors, benamades lectrius, aquests personatges se'ls inventen! Vivim enganyats! En realitat, per fer un Jaume I, un Hug III, o un Ermengol VII, fan servir el mateix motllo. Només varia una mica el color de la barba i la vestimenta i au, ja en tenim un altre, i que vingui algú a contradir-nos. Alehop.

Aquest sentiment de veure una fesomia i no saber si realment s'assembla a l'original, és altament frustrant. I el vull reproduir en aquest post per tal que tots entengueu com em sento quan veig pransemple Sanç I, o Ponç II, O Teve III en cera. I és per aixòs que, desafiant el meu preuat anonimat, m'he fet un retrato robot a mi mateix i l'he penjat aquí sota perquè tothom es meravelli de com m'hi assemblo.

Frustrant, oi?

Us convido a ~~una Fanta Limón~~ que visiteu aquesta pàgina, us feu un retrato robot i el pengeu al vostre bloc, com si aixòs fos un d'aquells memes que solien córrer antas per la blocosfera i que, gràcies a Déu, han desparegut.

Uniu-vos-hi-la-en-ho'li tots i totes! Infestem la catosfera de retratos robot!

*franca, com volguent dir... (mola, no?)

Inventari de la meva cartera

2010-01-19T21:43:00.007+01:00

Un bitllet de 10. Un bitllet de 5. La targeta del Caprabo. El carnet de la Biblioteca. El carnet del gimnàs. El carnet de l’Abacus. Una T10 d’èquits zones gastada. Una T50/30 d’èquits zones que caduca el 10 de febrer. Dos tickets del metro de París.

El DNI. El carnet de conduir. El carnet de la Mútua. La targeta de la Seguretat Social. La targeta del CAP. La targeta de fitxar a la fenya. La targeta amb el telèfon de la Sílvia, la nostra banquera de capçalera del banc#1. La targeta de dèbit comuna del banc#1. La Visa comuna del banc#1. La targeta de dèbit del banc#2. La Visa del banc#2. La targeta de dèbit del banc#3. La Visa del banc#3. La targeta de codis del banc#1. La targeta de codis del banc#3. La targeta d’un agent d’assegurances.

Una foto de la senyora Piritione. Una foto de la neboda (sola). Una altra foto de la neboda (amb un servidor, que és el tiet). Dues entrades de cine de Sherlock Holmes. Dues entrades de cine d’Avatar. Dues entrades de cine de El Erizo. Dues entrades de cine de Love Happens (pregunto: és greu?). Dues entrades de cine de Los Fantasmas de mis ex-novias (ja responc jo: sí, molt greu).

Un resguard de l’òptica per anar a recollir les ulleres de sol noves. Un calendari-estampa de Santa Teresa de Lisieux. Dos segells de 32 cèntims. Dos vals de descompte del 10% de l’Abacus. Un ticket d’un regal de reis. Un altre ticket d’un altre regal de reis. El ticket de la nostra primera cervesa a París (al Café Palais Royal, 202 rue St-Honoré; 8,60 €). Un dècim de la loteria de Reis, concretament el numbro 35525, premiat amb 20 € (que en realitat són 10, perquè anàvem a mitges amb el meu germà). Cinc punts-regal d’una benzinera.

La llista de la compra de Nespresso (2 Decaffeinato, 4 Vollutto, 2 Roma, 2 Arpeggio. Ah! I 1 Vivalto, hasta per provar-lo)

I ja està.

I quatre

2010-01-16T09:49:00.006+01:00

Un dissabte qualsevol a la part alta de Barcelona.

Hivern. Tres quarts i mig tocats de les vuit del dematí A.M.

No plovisqueja, però fa un cel gris. Un servidor mena els seus passos cap a l'oficina, tot saltironejant. Tris-tras. Tris-tras. Alehop. Tris-tras. Tris-tras.

Ai, no! Que els dissabtes no treballo! Ho retiro: sóc a casa. Dormint. No sé quin temps fa. Avui per l'MP3 no refila dingú. Ni la Bartoli, ni els Fratellis, ni Bach, ni Bruce, ni Debussy, ni el Gianmaria. Dingú: avui feu festa.

Festa grossa.

Perquè el dia es fred. I gris. Però maco. Perquè sí. Perquè tot. Perquè encara hi sóc. Perquè encara hi ets. Perquè encara hi som. Perquè un. Perquè dos. Perquè tres. Perquè mil. Perquè tot. Perquè tu.

I perquè avui en Zinc fa quatre anyets i... què voleu que hi faci si m'agrada que sigui aixins?

Espelmes

2010-01-12T20:04:00.006+01:00

De vegades compto coses.

Obro parèntesi. Permeteu-me que introdueixi un dato perquè els nens i nenes que llegeixin el post en treguin un profit moral: a priori, les coses val més comptar-les que no pas esnifar-les. Tanco parèntesi.

De vegades compto coses, deia. Puc, pransemple, comptar quatre-cents trenta-sis (436) graons. O hasta setanta-una (71) culleres.

Avui, a casa, en un moment de soledat, un servidor ha comptat espelmes.

Amb tal propòsit he obert el calaix de sota la tele i he comptat seixanta (60) espelmes noves, petites, de tonalitats rosades/vermelloses/morades, que fan olor. I he comptat també dotze (12) espelmes noves petites (però no tant com les d'abans) de tonalitats verdoses que també fan olor. I he comptat també sis (6) espelmes noves d'aquestes no-tan-petites-com-les-d'abans-que-també-fan-olor però de tonalitats rosades/vermelloses/morades . I n'he comptat una (1) de grossa de color de cera pròpiament dit, mig consumida, i que no em consta que faci olor de cap mena. I també n'he vist una (1) de grossa i blava mig consumida que en teoria fa olor però com que és d'IKEA em sembla que ja l'ha perduda tota.

I després he tancat el calaix i he mirat la tauleta de davant el sofà i he vist, al prestatge de sota, un portaespelmes de fusta amb nou (9) espelmes mig consumides del tipo petit-però-no-tant-com-les-d'abans, de tonalitats rosades/vermelloses/morades que també fan olor. I al damunt de la tauleta he vist una (1) espelma grossa, prismàtica, de color cera, mig consumida.

I després he mirat dins l'aparador del menjador i he vist tres portaespelmes amb sengles tres (3) espelmes mig consumides petites (no tipu no-tan-petites-com-les-d'abans-que-també-fan-olor, sinó simplement petites-que-fan-olor) de tonalitats rosades/vermelloses/morades.

I després he mirat damunt la taula del menjador i he vist un portaespelmes molt xulo amb una (1) espelma petita mig consumida de tonalitats rosades/vermelloses/morades.

I després he mirat al costat de la tele i he vist dues (2) espelmes, una mitjana i una gran, de color gris i morat, consumides però no gaire.

I després he anat al rebedor i he vist tres (3) espelmes no consumides de cera d'abella natural (natural la cera, no les abelles, que també ho deuen ser, però jo no m'hi poso, que aixòs cadascú s'ho sap i les abelles també s'ho deuen saber, però avui en dia no es pot posar la mà al foc per re ni per dingú)

I després he anat al lavabo gran i he vist, entre les dues piques, tres (3) espelmes consumides però no gaire, de tonalitats grisoses (puix imiten, amb gran encert, tres pedres).

I després he anat a l'habitació i he vist dues (2) espelmes no consumides, no gaire grans, de color blanc, dins de sengles recipients de cristall de mentida, amb unes pedretes naturals com a base de les esmentades espelmes.

I després he tornat al lavabo i he fet un pipí.

I després he anat a l'estudi i, dins el cistell de la dreta de sota el moble, a la caixa on guardem els fanals que a l'estiu posem a la terrassa, esperava trobar-hi una (1) espelma groga que és la mare de totes les espelmes i que va dins d'un recipient de terrissa i té un ble que és com la cua d'una vaca i que en teoria fa olor i espanta els mosquits però només l'hem encès una vegada perquè ens va costar molt (però molt) apagar-la i per poc no cremem hasta l'arbre dels veïns. Però no l'hi he trobada, tot i que l'hem de tenir en algun puestu i per aixòs l'he comptada. I, en canvi, dins del cistell, hi he trobat dues (2) espelmetes mig consumides amb els angelets de Rafael pintats.

I després he fet memòria i he recordat que al traster, amb les coses de Nadal, hi tenim una (1) espelma grossa de color cera que forma part d'un centre de taula. I dues (2) espelmes vermelles grans mig consumides, que en teoria fan olor però com que són d'IKEA ja la deuen haver perduda. I encara una (1) altra espelma verda petita no consumida dins d'una mena d'estructura d'arbre de Nadal petit i metàl·lic.

I després he agafat una calculadora i he sumat espelmes. I me n'han sortit cent-onze (111),

I després he pensat que a casa només som dos i que, per tant surten cinquanta-cinc (55) espelmes per cap.

I finalment he pensat que cinquanta-cinc (55) espelmes per cap pudé són moltes espelmes. I per comprovar-ho, he extrapolat aquest numbro a la bonica població dels Omellons (repeteixo: els Omellons).

I resulta que els Omellons (repeteixo: els Omellons) té dos-cents quaranta-un habitants i, per tant, hi deu haver nadamés i nadamenus que tretze mil tres-centes setanta-cinc (13.375) espelmes.

I aixòs sí que són moltes espelmes

I vist aixins m'he adonat que, ben mirat, cent-onze (111) espelmes no són tantes espelmes. I que pitjor seria si visquéssim als Omellons.

O no?

Regal invisible

2010-01-06T06:00:00.002+01:00

No ens enganyem: un amic invisible sense poder anar a comprar el regalo als xinos és un amic invisible raro.

Tot i això, benvolgut Ramon d'Opinàlia, m'he esforçat al màxim per tal que el present present (visca la polisèmia!) estigui a l'alçada de la fantàstica Luma Tweeze, pinza para cejas con luz y lupa + cepillo (disponible als xinos de sota casa per 4,59 €) o del mític Desextreser Electrico (disponible al mateix puestu per només 4,79 €).

Aixins doncs, Ramon, prepara't per posar aquella cara de circumstàncies tipo ui, sí, quina il·lusió que em fa, és just el que necessitava, que tots posem quan obrim el regal de l'amic invisible, perquè just aquí sota tens el teu!

Coses que no he fet aquest any (i que, probablement, tampoc no faré l'any que ve)

2009-12-31T12:42:00.000+01:00

Sotmetre'm a una rinoplàstia. Escabetxar sardines. Pernoctar a Albània. Refundar el PSUC. Modificar la norma ISO 8601. Autolesionar-me per llamar l'atenció. Veure jugar l'Sporting Cristal a l'Estadi San Martín de Porres (districte de Rímac, Perú). Menjar cargols. Fer l'arrel quadrada de 5678494,23. Memoritzar l'Acte IV de Macbeth (en anglès, of course). Sopar amb Isabel Coixet. Comprar-me una Bonzai Chopper per tallar carbassons en juliana. Disfressar-me de Dionisio Aguado García (per Carnaval, s'entén). Penjar un retrato del senyor Venanci de Girona (que té sis fills) al bloc. Fer una vaga de fam (o de set). Fer un duet amb Ringo Starr. Desfilar per Givenchy a Milà. Descanviar trenta-cinc mil de les "antigues pessetes" per sis mil tres-centes trenta-set de les antigues corones eslovaques. Llençar un spiculum contra Ted Kulongoski, governador d'Oregon. Escombrar el hall del Teatre Nacional de Catalunya. Irradiar llum fosforescent. Robar dos-cents cinquanta grams de pernil dolç tallat ben fi. Riure veient Polònia (o Crakòvia). Lluitar a la batalla de les Termòpiles a favor del bando persa. Posar un aleró al Fiat Punto. Fer un posado en bikini amb la Norma Duval (de cara al bon temps, esclar). Votar el tripartit. Invertir en Nueva Rumasa. Obrir una merceria a les afores de Tbilisi. Mossegar-me les ungles (dels peus). Anar a classe de clavicèmbal cada dijous de 6 a 8 de la tarda.

I desitjar a tots els amics, saludats, coneguts, lectors i lectrius, un venturós i hasta pròsper any 1673!!!

E lucevan le stelle

2009-12-24T12:56:00.003+01:00

Creieu en l'esperit de Nadal?

Matins.si. Matins.no.

Avui, el Cuní, amb el seu habitual posat de a-mi-no-em-contradiu-que-sóc-l'amo-i-si-em-porteu-la-contrària-us-foto-fora-i-espereu-que-acabi-la-frase-per-molt-llarga-que-us-sembli-abans-de-dir-res-vosaltres, ha definit el Nadal com la festa de l'exaltació màxima de les sensacions.

Potser té rao, penso. Però ho dubto.

Però després rectifico.

Té (gairebé, perquè Nadal és molt més) tota la raó.

E lucevan le stelle,
e olezzava la terra
stridea l'uscio dell'orto
e un passo sfiorava la rena.

Aparentment, això no és nadalenc. Bé, de fet, tret de context i posat en un post el dia abans de Nadal, sí sembla un altre poema dels molts que parlen d'aquesta Nit.

Però ai las! Resulta que, quan ho contextualitzes i mostres la trampa, no en té res, de nadalenc.

O sí.

Sí, de fet, sí. Per mi aquests versos fan Nadal. Perquè parlen de sensacions. Perquè emocionen. Perquè molen. Perquè lucevan le stelle. I perquè olezzava la terra. I això també és Nadal.

Que tingueu tots i totes, benvolguts lectors, benamades lectrius, un molt Bon Nadal!

Bratislava Christmas Market (tragèdia en un acte)

2009-12-21T19:44:00.004+01:00

Una altra iniciativa de Relats Conjunts

Acte primer (i únic):

Fira de Santa Llúcia de Bratislava. Tres quarts tocats de set del vespre. Plou i fa fred. Dues senyores eslovaques s'aturen en una parada de garlandes eslovaques i gènero similar, també eslovac, regentada per un venedor eslovac.

Clienta eslovaca#1: Dobrý večer. Dal som veľa imelo, prosím?

Venedor eslovac: Nie.

Clienta eslovaca#1: Ako povedal?

Venedor eslovac: Aká časť nie nerozumiete?

Clienta eslovaca#2: Oh! Aká drzosť! Ste drzý!

Venedor eslovac: A tie zlé suka!

Clienta eslovaca#1: Ako sa opovažuješ povedať to môj priateľ? Huh? Ako? Žiadne kočička!

La clienta eslovaca#1 passa a l'altra banda del taulell i comença a estossinar el venedor eslovac amb el bolso (a la ronyonada, que és on fa més mal).

Clienta eslovaca#2: Rovnako tak, zákazníci slovenský # 1, seru na neho ťažké!

En sentir l'aldarull, un policia eslovac efeminat s'atansa per veure viam què passa.

Policia eslovac efeminat: Ja som slovenské polície a chcete vedieť, čo sa stane.

Clienta eslovaca#1 (panteixant): Nič, nič ... Seals teraz...

La clienta eslovaca #1 i la clienta eslovaca #2 surten d'escena fent grans reverències. El policia eslovac efeminat pica l'ullet al venedor eslovac i, mentre baixa el teló, se'l repassa de dalt a baix i li pregunta amb picardia:

Policia eslovac efeminat: V koľko hodín ste blízko, zlato?

Fi de l'acte primer (i, gràcies a Déu, únic).

14-D

2009-12-14T20:17:00.004+01:00

Avui som set a esmorzar. Seiem. El Manolo, personatge entranyable, ens demana que qué queremos. Contestem per ordre. Cortado. Del día y café con leche. Del día y Cocacola. Descafeinado de sobre. Del día y agua natural. Uno de jamón y un te con hielo. Un tallat.

El del tallat sóc jo. Sempre passa el mateix. Tots (o gairebé tots) som catalans dels que encara enraonen en català. Però tots (o gairebé tots) demanem els cafès en castellà. Perquè el Manolo ens ho demana així. I el Manolo és un personatge entranyable, a qui cal tractar bé. Deferència? No, més aviat diferència: ell no canvia; tots nosaltres (o gairebé tots) sí que ho fem.

Són aquestes petites coses les que em fan ser absolutament pessimista quan penso en el futur d’aquesta mena de país nostre. Potser passem massa temps patint per l’enemic que ve de fora. Que si Espanya (aquesta mena d’entelèquia que sobrevalorem per pura por), que si el Tribunal Constitucional (aquesta mena d'institució rància que ens vol retallar un estatut al qual, ai las! molts van oposar-s’hi), que si la caverna mediàtica espanyolista (aquesta mena de dimonis peluts que no tenen ni ungles per poder esgarrapar)... Però no ens adonem que la gran amenaça som nosaltres mateixos. Només serem si volem ser. I de vegades sembla que no ho tinguem gaire clar. Jo, el primer. Ho reconec.

Ahir bona part del país va sortir a votar un sí rotund. Un sí folklòric, d’anècdota, de joguina, de círcol d'aquells de lleons famèlics de quan érem petits. Però un sí, al cap i a la fi. Tot i això, sóc dels que creuen que si aquest referèndum s'hagués fet bé (enteneu-me: arreu del territori i amb resultat vinculant), la nostra derrota hauria estat ben certa.

Però enmig de tant pessimisme, sóc conscient que una cosa sí que ha canviat. Una cosa prou important que, més enllà de consultes populars més o menys serioses, m'obre un bri d'esperança en aquest meu escenari derrotista.

Fa vint anys, jo tot just era un pre-adolescent que tenia amics una mica més grans que jugaven a política. Eren joves de l'MDT, de Catalunya Lliure, de Maulets,... L'any 90 ser independentista era ser jove, pelut, d'extrema esquerra. Era fer pintades amb esprais a les vores de les carreteres (Poble armat, poble respectat! Cap agressió sense resposta!). Era que sonés el timbre de casa i fos la Guàrdia Civil, señora, que mire lo que ha hecho su hijo. I els meus amics que havien d'aguantar que els seus pares (que d'independentistes en tenien poc, ja que no eren ni joves ni peluts ni d'extrema-esquerra i, com a molt, eren nacionalistes perquè votaven Convergència), s'escandalitzessin amb el que els explicava la benemèrita, i jo que em pensava que no eres d'aquests, tu, nen. L'any 90 ser independentista era pràcticament marginal. Sectari. Era ser-ne, però no dir-ho, que vès que pensarà la gent.

El canvi és precisament aquí. Avui és independentista un jove pelut d'extrema-esquerra. Però també ho són els seus pares. I la senyora Dulores. I un nen de casa bona de Sant Gervasi. Encara no som majoria, en sóc conscient. Però aquest desacomplexament, aquest no amagar-se i sortir de l'armari, que som molts els que pensem igual, és el millor que li ha passat a aquest país durant els darrers vint anys: saber que volem ser.

Més enllà d'estatuts, de finançaments, o d'inversions en infraestructures, només serem si volem ser. I, de mica en mica, cada vegada som més els que ho volem.

Refilons

2009-12-12T16:07:00.004+01:00

Quan hom té per costum trescar per corriols i viaranys perduts enmig de paratges feréstecs i sojornar en boscatges allunyats del brogit urbà, arriba a copsar els sons més purs que la natura ens ofereix.

És aixins, i no d'altra manera, que un servidor ha après a distingir i estimar els refilons del xatrac becllarg, la piuladissa de les mallerenga carbonera, el distret cantissar del fumarell carablanc, el sinistre udol del mussol banyut, l'insòlit xapurreig del xarxet marbrenc, el melodiós grinyolar del xerrasclet, el capritxós parrupeig de la tórtora rogenca, o hasta l'atractiva grinyoladissa del tallarol emmascarat.

Però per damunt de tots els melòdics grunys de les bèsties de ploma, més que les melodioses notes de qualsevol altre moixonet, hi ha un animalet que emet uns refilons dignes de les majors lloances. És una bestioleta que, tot i que en aquestes èpoques de fred tardoral acostuma a hivernar, perviu en la memòria de tots els que hem tingut el goig de sentir-lo.

Ací devall us en deixo una mostra. És una memorable col·lecció de refilons captat durant l'època de zel de l'espècie. Tots els que endevineu de quin moixonet es tracta, entrareu en el sorteig d'un prèmit. Quin? El de sempre: una supscripció gratuïta de per vida al prestigiós diari Què! (re, re...) que podreu recollir cada dematí a qualsevol paperera de l'àrea metropolitana de Barcelona.

De vegades veig tites

2009-12-01T20:40:00.004+01:00

Si un servidor té el físic tan portentós que té i té unes hetxures tan perfectes, és gràcies a l'afició que té a sortir a córrer i a anar en bicicleta.

Tanmateix (bonic adverbi conjuncional adversatiu), darrerament, per uns motius èquits dels quals no n'heu de fotre bembé re, he deixat el deport bastant de banda. Conscient que aixòs no pot ser, i avançant-me als bons propòsits de principis d'any, he pres un determini i m'he apuntat al gimnàs per primera vegada a la meva vida.

De totes les coses que envolten el concepte anar al gimnàs n'hi ha una que m'ha llamat especialment l'atenció: la facilitat amb que alguns humans mascles mostren la tita. Aixins, cada cop que vaig al gimnàs en surto havent vist, sense exagerar, quinze o vint tites (i, exagerant, cent setanta-dues mil cent quaranta-dues, que equivaldria a veure la tita a tots els humans mascles residents a Wichita, Kansas, EUA)

Però no són les tites, sinó la xuleria (certament injustificada) amb que hom les exhibeix, el que m'ofèn. M'explico. Encabat de fer deport, jo sóc dels que arriben a la taquilla i es treuen la samarreta i els pantalons, però no pas els calçotets. Arribo a la dutxa amb les nobles parts pudorosament cobertes i, un cop dins el cubicle, em trec els calçotets i procedeixo a la dutxa (sense treure'm les xancletes en cap moment, no fos cas dels fongs). Posteriorment, i un cop sec, em poso uns calçotets nets, surto de la dutxa amb les nobles parts pudorosament cobertes i torno a la taquilla lluint pantorrilles i culet, però sense perdre en cap moment el bons modos.

Però, ai las! (bonica interjecció de lament), què fan la majoria d'humans mascles? Eh? Què fan? Pues arriben a la taquilla, s'ho treuen tot, i ale, avancen passadís enllà cap a la dutxa, brandant lànguidament el patètic cacauet. Perquè certament, els cacauets que hom exhibeix són ben esmirriats (comparats amb el d'un servidor, esclar). I el pitjor de tot és que ho fan com si es fessin el xulo. Com presumint: mireu què tinc, ole, ole, que aixencarro les cames i tot perquè ho vegeu més bé, ole, ole. I com més petita la tenen, sembla que més orgullosos desfilin. Suposo que deu ser per aixòs que jo passo tant recatadament.

Ahir em va colpir especialment un tio que, mancat totalment del sentit del decoro, s'afaitava la barba amb pilota picada. Res a dir, si no fos perquè... què fem els humans mascles quan ens afaitem? Què? Eh? Què fem? Pues ens acostem al mirall per veure més bé per on passa la fulleta, no fos cas que ens talléssim. I què dirieu que li passava al tio aquest cada cop que s'acostava al mirall? Eh? Què dirieu? Efectivament, ho heu endevinat: refregava tota la pebrotera per la pica del lavabo. Vaig estar a punt de llamar-li l'atenció, no tant pel fàstic que algú anés a rentar-se les mans a la pica confiant (ingènuament) en la higiene de l'acte, sinó pel fet que el tio pugués agafar fongs a la tita. No li vaig dir re. Ja s'ho farà.

Si tant li agrada ensenyar-la, no li vindrà d'aquí d'ensenyar-la també al dermatòleg. No?

Trabajos manuales

2009-11-16T19:05:00.002+01:00

Bienqueridos extremeños, bienamadas extremeñas, este humil servidor de ustedes ha tenido conocimiento de la campaña que la Junta de Extremadura ha enchegado con el fin de promocionar todo lo que seria el onanismo entre la juventud de dicha tierra tan flamenca.

Este modesto bloque, caracterizado desde sus inicios por una vocación de servicio público sin par, quiere contribuir a aclarar algunos conceptos puesto que, ay el as!, el mensaje de la campaña es parcial y tendencioso y puede prestarse a interpretaciones erróneas que pueden corromper la virtud de los mozos y mozas tan gallardos y altaneros que pueblan esas tierras hermanas.

Adentrémonos en el tema y centrémonos pues en el eslógan de la campaña. El mensaje reza asín:

"El placer está en tus manos", dicen. Haciendo hincapié en el texto (que es una espresión muy bonita y que me gusta mucho pero que en catalan no solemos acostumar a decir), nos encontramos que es totalmente falso, pues el placer no se halla en las manos, sinó en determinadas cosas que éstas tocan.

Ilustrémoslo con un ejemplo gráfico, que siempre hace el poste más ameno de leer:

Esta joven y lozana mujer se está frotando las manos con fruición, pero OJO!, no por ello debemos pensar que se está masturbando!

Asín pues, pueblo extremeño, en verdad os digo que el placer al que se refiere la campaña no está mayormente en las manos sino en el pito o en la florecilla del amor (dependiendo de la anatomía de cada cual).

Pero más allá de este placerillo del tres al cuarto, de este ligero gustirrinín que no llega ni por asomo al éstasis, las manos pueden ofreceros un placer mas puro, mas intenso, más lúbrico, más lujurioso. Un placer total. Un placer que la Junta os esconde. El placer definitivo. Sólo hay que usar las manos para mover el ratón, darle al play, y dejarse llevar por la ola de placer orgásmica que impregnará todos los rincones de vuestro casto, joven y extremeño cuerpo.

Sóc jo

2009-11-11T16:19:00.003+01:00

Si haguéssim d'escollir quina és l'expressió més estúpida que hom pot arribar a pronunciar per la boca de la cara, molt probablement el prèmit seria per la gran expressió “sóc jo”.

Contextualitzem-ho amb un exemple, que sempre distreu i fa bonic:

Et deixes les claus de casa. Truques a l'interfono. Una veu pregunta: qui hi ha? I tu respons: sóc jo.

Sóc jo. Reflexionem-hi: sóc jo. I es clar que sóc jo. Perquè, ben mirat, tothom és “jo” quan parla de si mateix.

El mèrit seria ser una cosa diferent a jo, pransemple tipo tu. Qui hi ha? Sóc tu. O bé tipu gamba llangostinera. Qui hi ha? Sóc una gamba llangostinera. Però aixins probablement no t'obririen la porta. Perquè si alguna propietat té aquesta expressió és que fa que se t'obrin totes les portes. Si tu truques a qualsevol interfono del món i quan et pregunten Qui hi ha? tu respons amb seguretat i patxorra, com la cosa més natural del món, Sóc jo!, segur que t'obren sense demanar més datos.

Això tan obvi, però, no ho saben els testigos de Jehovà. Qui hi ha? Somos nosotros... (diuen en plural i en castellà, que a priori sembla que també hauria de funcionar), però hi solen afegir ...que venimos a hablarle de una revista muy interesante. Meeeec. Error. Massa informació. Si ho deixessin amb un simple somos nosotros o, millor encara, amb un sóc jo, la mítica revista ¡Despertad! tindria més subscriptors dels que té.

Aquesta norma del sóc jo, com totes les normes, té excepcions: si qui truca és la Marina Rossell, és a dir, quan el jo equival a un ésser odiós, la cosa no funciona. Qui hi ha? Sóc jo! (dit amb cantarella fava, tipu Rossell). En aquest cas no tant sols no t'obren la porta, sinó que t'exposes a que et tirin un test al cap (i amb raó).

Aixins doncs, Marina, i amb aixòs ja arribem a la conclusió de tot plegat, no se t'acudeixi acostar-te per casa. I si ho fas, posa't un casco.

Persidecàs.

Animal, Vegetal, Mineral

2009-10-28T17:20:00.000+01:00

Quan un servidor era petit, solia jugar amb un Amstrad CPC6128 a l'Animal, Vegetal, Mineral. Era un dels jocs mítics d'aquella època: tu et pensaves un objecte (que havia de ser un animal, un vegetal o un mineral) i l'ordinador, a partir d'unes quantes preguntes que es contestaven amb un sí o amb un no, t'intentava endevinar quin animal, vegetal o mineral estaves pensant.

Una versió actualitzada i (aparentment) millorada del joc és l'Akinator. Ja no es juga amb objectes, sinó directament amb persones. Tu penses en algú èquits (sigui real o de ficció) i en menys de 20 preguntes l'Akinator t'endevina en qui coi estàs pensant.

Un servidor no s'ha pogut estar de provar-ho. He entrat a la pàgina i en comptes de pensar en un vaca lletera, una roca metamòrfica o una pera llimonera, com quan jugava amb l'enyorat Amstrad, he pensat en l'animal més bell, la joia més preciosa, la flor més flairosa: la Núria Feliu (digna dels colorins i la negreta). I aviam, Akinator, si me l'endevines.

1 - El personaje vive en el mismo país que usted?

Oitant! No només hi viu, puix el personifica i el dignifica amb sa melodiosa i avellutada veu!

...

4 - Su personaje es rubio?

Home, aquí sí, aquí no...

...

6 - Su personaje es un adolescente?

Tot i sa jovenívola veu, hom ja no la consideraria adolescent del tot (però per poc...)

...

10 - Su personaje forma parte del mundo de la canción?

Per favort! No és que en formi part, és que l'és!

...

15 - Su personaje vive con su madre?

Si es refereix a ma mare, no. Si es refereix a la seva d'ella mateixa, tampoc.

...

16 - Su personaje falleció?

No! I déu-nos-en guard, que amb aixòs no es fa bromes!

...

20 - Su personaje es de tipo alocado?

Sí, però no. És seny i rauxa a l'ensems. Té un aire beatífic, però amb un deix trapella que fa tornar boig els mascles (i algunes femelles i tot)

...

Pienso en...

Uns segons de tensió. El cor em batega. Com va aixòs? M'apareixerà el seu nom a la pantalla de l'ordinador? O hasta pudé hi haurà una foto seva? Quin pentinat lluirà? Sonarà una cançó seva de fons?

I quan ja estic preparat per gaudir d'una marea de plaer, d'una orgia dels sentits i d'una gaubança de l'ànima, quan s'acosta aquell moment perfecte de l'èxtasi, aquell instant de felicitat completa, quan ja s'intueix sota la camisa la pell de gallina (i sota els pantalons una altra mena de cosa), quan dono gràcies als déus per l'Akinator, el destí em juga la pitjor mala passada que em pot jugar en aquell moment i m'apareix aixòs:

I el plaer esdevé dolor. I la gaubança, malícia. I la felicitat perfecta es torna un patiment que deriva en un ira mal païda contra tot. Contra el món.

I, sobretot, contra l'Akinator.

Res clar

2009-10-21T16:42:00.004+02:00

No m'agraden els gossos petits i efeminats que lladren i ensenyen les dents com si fossin qui-sap-quina-mena-de-bèstia-assassina. No m'agraden les vespinos trucades que fan més soroll que una Airbus. No m'agraden els quillos que condueixen Seatleons tunejats amb el posat xulesc de qui pilota l'Airbus d'abans. No m'agraden els egos inflats d'aquells que compensen amb la supèrbia la frustració de no ser res més que un pet bufat. No m'agraden els físics espectaculars que amaguen cervellets miserables de la mida d'un cacauet. No m'agrada la fruita de formes perfectes i colors de laboratori que no té gust de re. No m'agraden aquells que parlen molt però no diuen re. No m'agrada la mediocritat que es creu genialitat només perquè du una simple etiqueta de modernitat penjada a la punta de la fava. No m'agrada la merda per molt ben embolicada que me la vulguin fer comprar.

No m'agraden aquells que, l'única cosa que tenen clara, és que ho tenen tot molt clar.

Però tampoc no m'agraden els gossots grossos que tenen por dels gats. No m'agraden les iaies que van amb Q7 pel carril de la dreta de l'autopista sense passar de 60. No m'agraden els genis que pequen de falsa modèstia. No m'agraden els físics deixats perquè l'estudi-de-l'obra-de-Sartre-no-em-deixa-temps-per-cuidar-me. No m'agrada la fruita macada, per molt ecològica que sigui. No m'agraden aquells que no diuen re perquè no tenen res a dir. No m'agraden els que no volen innovar perquè ja-estem-bé-així. No m'agrada el foie si me'l serveixen en un cóm.

I no m'agraden aquells que tenen molt clar que no tenen res clar.

Trentatrès

2009-10-03T09:45:00.002+02:00

El 1265, Ramon Llull (Palma, c. 1932) tenia trentra-tres anys i encara no havia escrit el Llibre de l’ascens i descens de l’intel·lecte. El 1718, Johann Sebastian Bach (Eisenach, 1685) tenia trenta-tres anys i encara no havia compost cap dels sis Concerts de Brandenburg. El 1867, Edgar Degas (París, 1834) tenia trenta-tres anys i encara no havia esculpit la Petita ballarina de 14 anys. El 1907, Winston Churchill (Woodstock, 1874), tenia trenta-tres anys i encara no era Primer Ministre de la Gran Bretanya. El 1932 Friedrich Hayek (Viena, 1899) tenia trenta-tres anys i encara no havia rebut el Nobel d’Economia. El 1986, Josep Cuní (Tiana, 1953) tenia trenta-tres anys i encara no presentava el mític La tarda és nostra, escarxofat en aquell sofà de la TV3.

Potser sí que ens fem grans.

Però goita, tu, si ens en queden, encara, de coses per fer.

Lorem ipsum

2009-09-28T16:57:00.001+02:00

Lorem ipsum, benvolguts lectors, benamades lectrius, dolor sit amet Fiat Punto, consectetur adipisici elit fectus del Mercadona, sed eiusmod tempor incidunt vaca Ció ut labore et dolore magna aliqua Núria Feliu. Ut enim aixòs ad minim veniam, senyor Venanci de Girona (que té sis fills) quis nostrud exercitation ullamco laboris fenya nisi ut aliquid ex ea commodi consequat, tris-tras, tris-tras. Quis aute iure reprehenderit senyora Dulores in voluptate velit esse cillum dolore, ai las!, eu fugiat nulla pariatur caspa. Excepteur sint obcaecat cupiditat Sant Vicenç i les Granadines non proident, sunt in culpa Marina Rossell qui officia aixòs deserunt mollit anim Bonzai Chopper id est laborum aixins.

La felicitat

2009-09-22T17:40:00.002+02:00

En un paper que penja d’una paret d’un estudi d’una casa d’un carrer d’una ciutat d’un país que ben bé podria ser el nostre, algú més savi que tots nosaltres hi va escriure una vegada una cosa semblant a aquesta: L’èxit és aconseguir allò que desitges; la felicitat és estimar allò que has aconseguit.

La fórmula és aparentment senzilla: saber què vols per aconseguir-ho. Aconseguir-ho per estimar-ho. I estimar-ho per ser feliç. Alehop. Pla i ras: heus ací el secret de la felicitat. Ben simple. I compri-me’l, senyora, que me’l prenen de les mans!

Però com totes les grans veritats, la seva simplicitat és només aparent. Quan et pares a pensar-hi, t’adones que la clau de tot plegat rau en el primer graó de l’escala, ergo (que sóc de ciències però tinc cultura), en saber què és allò que desitges. Què coi és el que vols de veritat.

I ja som al cap del carrer: per saber què és el que realment desitges, on vols realment anar, cal una cosa que hom ha convingut a anomenar saviesa. De poc serveix tenir el vent a favor quan al port no t’hi espera ningú. De poc serveix córrer si no tens on anar. Cal saviesa per saber què és realment el que desitges. El que vols de veritat. Sense saviesa, l’èxit és un fracàs i la felicitat una quimera.

Potser és per això que la paraula èxit s’ha prostituït. Per culpa de gent que no sap què vol, perquè no són savis. Potser també és per això que la paraula felicitat s’ha prostituït. Per culpa de gent que no estima, perquè tampoc no són savis. Hi ha èxits que empatxen, que provoquen una felicitat pesada. Indigesta. És la falsa felicitat dels estúpids. Però hi ha també la felicitat dels savis. L'autèntica felicitat. La coneixereu perquè, més enllà de les mil formes que pot prendre l’èxit personal, la felicitat autèntica és encomanadissa. Perquè aquells que la tenen, són savis. I els savis molen.

Jo, una vegada, vaig conèixer un home feliç que va penjar d’una paret d’un estudi d’una casa d’un carrer d’una ciutat d’un país que ben bé podria ser el nostre, un retall de paper amb un bocí de saviesa.

Com cordar-se les sabates

2009-09-07T17:03:00.001+02:00

Vivim temps estranys.

Aquest matí m'he llevat amb ganes de saber més coses sobre la Marina Geli. Qui és? Què fa? Com viu? Perquè s'assembla tant a la Marina Rossell? Ha passat les vacances a la platja? Ha fet algun posado? Per aixòs me n'he anat a la pàgina web del Departament de Salut, aviam si trobava fotos seves (ni que hi sortís vestida). Navega que navegaràs, però, m'he allunyat del tema principal que m'ha dut al web de la Conselleria i m'he trobat consultant informació sobre la temuda Grip Nova.

Ai las! Resulta que la informació que donen és tan tope-didàctica i super-mega-hiper-txatipiruli-d'esquerres, que es limita a coses del tipus Com rentar-se les mans amb sabó. I aixòs perquè? Perquè deuen assumir que els catalanets i catalanetes som curtets (com ells) i que no podem entendre com funciona un virus perquè els nostres referents intel·lectuals (com els seus) són l'Epi i el Blas.

Aquest modest bloc, fent gala de la seva reconeguda vocació de servei públic, es vol afegir a aquesta entranyable campanya institucional de formació d'adults amb mètodes propis de P3. I és per aixòs que avui, un servidor, us ofereix un postgrau il·lustrat sobre com cordar-se les sabates (convalidable per dos crèdits de psicomotricitat de P4 o per tres punts del carnet de conduir). Preneu paper i llàpits i estigueu ben atents!

Per cordar-nos les sabates necessitem:

- uns peus humans (a ser possible, un exemplar dret i un d'esquerre de la mateixa persona)
- dues mans humanes (a ser possible, un exemplar dret i un d'esquerre de la mateixa persona).
- dues sabates amb cordons, del mateix número i model, però ATENCIÓ! de diferent peu.
- uns mitjons de la talla dels peus esmentats i, en cas de ser dona, que el seu color combini amb les sabates escollides i amb el de la robeta interior.
- una cadira o moble anàleg (amb perdó, però és que és per posar-hi el cul...)

Procediment:

1. Seieu. Poseu-vos els mitjons i les sabates. Però aneu en compte, puix és freqüent entre la població adulta catalana, cometre el següent error:

Cada sabata té assigant un peu! Concretament, la sabata anomenada esquerra va al peu esquerre, mentre que aquella que hom anomena dreta, va al peu dret. El resultat ha d'assemblar-se a aquest:

2. Preneu cadascun dels extrems dels cordons d'una de les sabates amb les mans. Assegureu-vos que la seva longitud és aproximadament igual en ambdós extrems:

3. Creueu els cordons, un damunt de l'altre, tal com indica la següent il·lustració:

4. Feu passar l'extrem d'un dels cordons per l'interior de l'espai delimitat pel creuament dels propis cordons, com si volguéssiu fer un nus (que de fet, és com s'anomena en argot adult aixòs que esteu fent)

5. Estireu els dos extrems dels cordons amb totes les vostres forces per tal de finalitzar el nus. En cas que noteu un pessigolleig a la cama, deixeu d'apretar.

6. Preneu un dels extrems dels cordons amb una mà i feu-li agafar les hetxures d'un llaç, mentre amb l'altra subjecteu fermament l'altre extrem lliure.

7. Passeu l'extrem del cordó lliure pel voltant del llaç que heu fet al pas anterior

8. Tibeu l'extrem lliure del cordó per sota el llaç esmentat, de manera que aquest extrem lliure prengui també les hetxures d'un altre llaç.

9. Tibeu amb fermesa els extrems dels dos llaços per reforçar el nus. En cas de pessigolleig, remeteu-vos al pas 5.

La majoria de pobles de cultura romànica i àdhuc anglo-saxona, finalitzen el procés en aquest punt. Tanmateix, és costum en el poble català assegurar-se el tanto i fer una segona llaçada per evitar haver-se d'ajupir cada deu minuts per tornar-se a cordar les sabates, puix amb una sola llaçada sovint no n'hi ha prou. I aixòs és aixins perquè els catalans tenim allò que hom anomena cultura de l'esforç.

10. Preneu els dos extrems de la llaçada i els creueu (tal i com heu fet en el punt 3 amb els extrems dels cordons)

11. Acabeu el nus (cosa que, a aquestes alçades de curs, ja hauríeu de saber fer solets; però per si de cas encara us costa perquè sou de ciències, ací teniu una il·lustració d'ajuda)

12. Contempleu la meravella obrada

13. Deixeu de bavejar i repetiu el mateix procés (des del pas 2) amb l'altre peu. Quan arribeu de nou al punt 12, extasieu-vos de nou en contemplar el resultat del que heu après en aquest postgrau.

14. Poseu-vos els pantalons

Redacció sobre les vacacions

2009-09-03T16:54:00.002+02:00

A mi m’agraden molt les vacacions perquè no he d’anar a la fenya i puc anar a la platja o a la piscina i per això m’agraden molt les vacacions. També m’agraden molt les vacacions perquè fa bon temps i sol i calor, buenu, si fa molta calor tampoc m’agrada molt, perquè suo i tinc molta calor, però si no en fa molta sí que m’agrada.

Ademés m’agraden les vacacions perquè per les vacacions es viatja. Aquest any he anat a un puestu molt lluny que se’n diu l’Estranger i la gent que hi viu s’en diuen estrangers, i a mi m’ha agradat molt perquè com que a l’Estranger parlen l’idioma estranger, a mi no m’entenien perquè parlo normal i podia dir paraulotes i no m’entenien.

Però hi ha una cosa que no m’ha agradat de l’Estranger, perquè és tant lluny que no hi hem pogut anar amb el Fiat Punto perquè pudé s’hauria escatxarrat a mig camí, tot i que jo no ho crec perquè és un cotxe molt fort i molt maco. I com que no hi hem pogut anar amb el Fiat Punto, hem hagut d’agafar un avió, que és una cosa semblant al Fiat Punto perquè també va molt ràpid i també té moltes seguretats que fan que no s’escatxarri casi mai.

I una altra cosa que no m’ha agradat de les vacacions és que com que tothom fa vacacions, als puestus de fenya no hi queda dingú i a la tele tampoc i a la ràdio tampoc i no saben què fer, i no fan re de bo, i parlen de tonteries com aquestes:

I ja està, tot aixòs és el que volia explicar i prou.

El temps de viure

2009-08-30T18:59:00.002+02:00

Comença un altre cop el temps de viure. El temps de fer. El temps, també, de desviure’s i de desfer. I de refer un altre cop. El temps de reviure. Més i millor. Comença el temps de llevar-se d’hora i sortir de casa amb el llibre i l’entrepà i Moustaki a l’mp3. Tris-tras, tris-tras. Comencen els dies de cada dia. I els diumenges de durant l’any. Les setmanes que costen tant de passar, però que passen tant de pressa.

Comença el temps de mirar el món des de darrere els vidres, buscant l’angle per on entra el sol. Comencen les tardes de no sortim, que fa fred, i ens quedem al sofà sota la manta, a veure una pel·lícula que ja sabem com s’acabarà: fent l’amor sota el nòrdic, que fa fred. I, encabat, un Earl Grey i una partida d’escacs que ja sabem també com començarà, perquè tu i jo ja fa temps que ens coneixem.

Comença el temps de ser qui som. De pensar. De decidir. D’actuar. D’equivocar-nos. D’esmenar-ho i rectificar. D’aprendre. Comença el temps de ser com som. De ser on som. Comença el temps de ser. Sí, comença també el temps de ser.

Comença un altre cop el temps de viure. De viure. De viure.

De viure, no com a propòsit, sinó com a exigència. No com a finalitat, sinó com a mitjà. Viure. Comença el temps de Viure.

I comença, un altre cop també, el temps d’escriure i explicar-ho.

Efectes de so

2009-07-27T11:44:00.002+02:00

En aquest bloc s'ha parlat d'Albéniz. De les sicilianes de Bach. De Rachmaninov. Dels intermezzos de Pietro Mascagni. De l'Avemaria de Gounod. I de les arabesques de Debussy.

També de na senyoreta Melua. De na Suzanne Vega. De Fabio Viscoglione. De Gianmaria Testa. I d'Antònia Font.

Però per damunt de tots i totes, hi ha algú que m'aprecio especialment. Perquè m'emociona. Perquè m'estimula.

No, no són les Felius. Ni neboda ni tieta.

La veu que més em fa posar la pell de gallina és aquesta.

Font: Efectos de Sonido, VOL. VIII: Animales de Granja.
Intèrpret: Vaca Ció

Bicicletes a Beijing

2009-07-22T19:30:00.001+02:00

No sé quantes bicicletes hi ha a Beijing. O quanta gent hi ha al món. O quants anys llum ens separen de les cancarulles de l'univers.

Però sí que hi ha una veritat incontestable que la conec amb precisió mil·limètrica. Amb exactitud cartesiana. Amb estricta determinació. Amb rigurosa certesa.

Que t'estimo.

Que t'estimo molt. Que t'estimo cent. No, més. Mil. T'estimo mil. No, encara més. Molt més. Moltíssim més. Tres. Sí, això mateix. Tres.

T'estimo tres.

Herr Sauer

2009-07-12T12:46:00.004+02:00

Com tots sabeu, benvolguts lectors, benamades lectrius, puix sou gent culta, llegida i entenimentada, aquests dies hi ha hagut una cimera del G-8 (aigua!) a Itàlia. Un servidor voldria llamar-vos l’atenció sobre dos fets colpidors que els medis de comunicació, per deixadès o mala fe, han obviat. Aixins doncs, feu el favort d’observar aquesta fotografia:

Sí, efectivament, ho haveu vist bé:

- Primer fet colpidor que els medis de comunicació han obviat: incomprensiblement, no ha assistit a la cimera el senyor Ralph Gonsalves, Molt Honorable Primer Ministre del Govern de Sant Vicenç i les Granadines

- Segon fet colpidor que els medis de comunicació han obviat: en contra del que pugui semblar a primer cop d’ull, no tots els personatges retratats a la foto són homes. Si us hi fixeu bé veureu que hi ha algú que, tot i assemblar-se molt al Paul McCartney de l'última època, té tetes. És l’Angela Merkel. Una dona entre homes. I tothom la coneix.

El que no han obviat els medis de comunicació és que, paral·lelament a la reunió dels caps de govern del G-8, també hi ha hagut, com és habitual, una trobada de les primeres dames del G-8, que, mentre llurs cònjuges es reunien, s’han dedicat a fer visites amb autocart per la zona, anar a festes a ca l’ambaixador, i a fer posados per les revistes del cor amb modelets tope chic. I aquí és on volia anar a parar. De totes les primeres dames, n’hi ha una que, entre Michelle Obama i Carla Bruni, llama especialment l’atenció per la seva pelambrera:

Sí, benvolguts lectors, benamades lectrius, es tracta de Joachim Sauer, marit d’Angela Merkel. Un home entre dones. I dingú no en parla.

És per aixòs que aquest modest bloc incorpora, a partir d’avui, com a humil homenatge a l’oblidada figura de Joachim Sauer, un retrato seu en un lloc preferent de la pàgina.

No cal que digui que us convido a fer el mateix a casa vostra. Fem que Joachim Sauer sigui algú! Escampem la seva gràcil fesomia arreu de la catosfera! Fem que les nenes dels instituts d’aquest país nostre (tiesssssssssss, caaaaa foooorrrtttt!) forrin les seves carpetes amb retratos del fornit tors de Joachim Sauer! Però, sobretot, sobretot, sobretot, per damunt de totes les coses, fem-nos amics del Joachim Sauer al Facebook! És per aixòs que us demano de genolls ( o ginolls, o junolls, o...), que li demaneu amistat clicant aquí!(*)

(*)Vale, ja ho sé, el Joachim Sauer de la Merkel no té Facebook, però aquest senyor es diu igual i és tan ben afesomiat que bé que es mereix que li siguem amics...

El cuentu del nen que volia ser Mingo Ràfols

2009-07-08T16:49:00.004+02:00

Hola, nens i nenes, acosteu-vos aquí i seieu a terra fent una rotllana ben maca. Si esteu ben calladets i apagueu els porros us explicaré un cuentu que segur que els papes no us han explicat mai, perquè aquest és un casal d’estiu llibertari, tope modern, sense censura ni re. Apa, pues, som-hi!

Vet aquí que una vegada hi havia un nen que portava una vida relativament normal i anava a col·lègit i jugava amb els seus amiguets i tal. Però aquest nen era una mica raro. I sabeu perquè era raro, aquest nen? Pues perquè quan els seus pares li preguntaven "nen, tu què vols ser de gran?" Ell contestava, tot eixerit: "jo vull ser el Mingo Ràfols!"

I quan a col·lègit la senyu deia als nens que fessin un dibuix lliure sobre la fenya que volien fer de grans, entre bombers, pallassos, metges, fumbolistes, ambaixadors a Sant Vicenç i les Granadines i veus-en-off-de-Catalunya-des-de-l'aire, sempre hi apareixia aixòs:

Mingo Ràfols (Tècnica mixta: Dacs i Plastidecor sobre paper)

I a sota, amb unes lletres ben grosses de colorins, per evitar malsentesos, el nostre nen hi escrivia: jo vull ser el Mingo Ràfols!

I amb la tonteria aquesta, van passar els anys i el nen es va fer gran. I sabeu què va passar, nens i nenes idiotes que us ho creieu tot? Que el nen es va convertir en el Mingo Ràfols, perquè ell ho desitjava molt i molt. Perquè és realment el que el nen volia. Perquè aixòs és com un putu cuentu de Disney en el que els somnis es fan realitat, a les sirenes els surten potes i es casen amb el príncep, i els nens es converteixen en Mingo Ràfols.

I un cop convertit en el Mingo Ràfols, el nostre nen va ser moderadament feliç tota la vida (amb alts i baixos, esclar) i va menjar, entre moltes altres coses, Lacasitos, enciam maravilla i coca de recapte.

I ja està.

Ja està? No, un moment, que no està tot. El que m’he descuidat de dir-vos és que el protagonista del cuentu, el nostre nen, era en realitat el Mingo Ràfols de petit. Que dius... quina merda de cuentu! Pues sí.

I vet aquí el Miquel Cors, vet aquí la Margarita Minguillón,
aquest cuentu ja se'ns fon.

(Moralina: els somnis es poden fer realitat, però abans assegura't que ets el Mingo Ràfols)

Wally desubicat

2009-06-29T18:05:00.003+02:00

El senyor Garmin ens diu que estem fora de mapa. Bon senyal: aviat serem al cul del món. Abans d’arribar-hi, però, ens trobem amb l’anfitrió, que arriba puntualment al lloc convingut amb la seva Kangoo. Gorro de llana, calça curta, botes d’aigua i mitjons sobre-genoll. O sobre-jonoll. O sobre-ginoll. Obrim parèntesi. Janoll. Genoll. Ginoll. Jonoll. Junoll. És ben curiós: aquesta és una de les poques paraules en què totes les vocals s’hi avenen. Tanquem parèntesi. La primera impressió que ens enduem de l’anfitrió és que es tracta d’una mena de Wally desubicat. Només li falta la samarreta de ratlles. Som massa benèvols; més endavant confirmarem que es tracta directament d’un simple dement.

El punt de trobada és molt concorregut. No comptem quantes nacionalitats s’hi reuneixen, però podríem dir que això sembla la puta Eurovisión. Només falta Gaiumení i ja hi seria tothom, que hasta ha vingut Andorra i tot. Llamen especialment l’atenció els bascos, perquè fan cara de bascos. Ves, tu, mira, sí, sempre m’han fet gràcia, els bascos, amb aquella cara de kaleborroka que fan tots. Els altres costen més d’ubicar, especialment els d’indumentària paramilitar: paracaigudistes desubicats o bé uns simples dements? No els ho pregunto per por que m’afusellin. Fa sol, però tothom va preparat per si plou. O per si neva. O per si el cel s’obre i la còlera divina es manifesta damunt nostre amb una pluja de llagostes. No ens fa por re perquè tothom va preparat. Tothom llevat de Madame Céline que es presenta abillada amb una bonica brusa d’entretemps, uns pantalons pirata, uns mitjonets rosa la mar de monos i unes bambetes per si un cas ens vinguessin ganes de fer aerobic. I unnnnn, i dooooooos, i treeeeeees, i tornem-hiiiiiii. Madame Céline zero points. Madame Céline cego puà.

Ens posem a caminar, que al cap i a la fi és a això a què hem vingut. No, de fet no és això, però la qüestió és que caminem. Caminem. Caminem molt. Caminem molt per un caminet estret. Mínim. Irreconeixible. Avancem en fila índia, seguint els passos de Mr. Wally. Ja no fa sol, però suem com tocinets. Fa calor. De sobte la fila s’atura: veiem un riu i, a l’altra banda, Mr. Wally que ja l’ha travessat. Goita, el puta, per aixòs anava amb botes de pescador fins al genoll. O jonoll. O ginoll. Hi ha qui l’emula. Monsieur Chollet es fa el xulet (sembla un joc de paraules, però sujuru que no ho és) i travessa pel mig del riu, amb l’aigua fins als genolls (jonolls, ginolls, blablabla), sense immutar-se. Evidentment, acaba xop. Però aixòs és la guerra, amiguets, i no podem aturar-nos per una mica d’aigua. I mentre alguns emulen Monsieur Chollet (que ha emulat Mr. Wally), deu metres més amunt, un servidor, refilant com un ocell i saltant com una daina per les pedretes del rierol, arriba a la font de la fadrina. Perdó. Vull dir arriba a l’altra riba. Alehop. Ni xop ni re. Però deu metres més avall, la darrera de la fila, que casualment és Madame Céline, emulant els seus companys (que han emulat Monsieur Chollet (que ha emulat Mr. Wally)) mulla les bambetes i els mitjonets rosa. I ara ja no podrem fer aerobic. Ai las!

Ara pugem. Es veu que el camí que mena al cul del món fa pujada, ves, tu, que dingú no ens havia avisat. I passen dues hores més. Observador de mena com sóc, sospito que dues hores pujant donen per pujar molt amunt. Miro enrere, avall, i ho confirmo. I el cul del món que no arriba. I seguim pujant, pujant, pujant i pujant. I torno a mirar avall, però ara no veig res. Només la boira, que també puja darrere nostre. Però el cul del món no acaba d’arribar. I pugem, i pugem, i pugem. I de sobte se sent un tro. I penso que potser és un pet que surt del cul del món, que és una cosa molt lletja de pensar, però què voleu que hi faci si estic cansat i la sang no em rega bé. I penso també que potser ja som a prop. I deu ser bembé aixins, perquè de sobte Mr. Wally s’atura. Ja no hem de pujar més. Només hem de seguir a cota i travessar la mare de totes les tarteres, amb uns pedrots descomunalment desproporcionats, i ja hi serem.

I, efectivament, ja hi som. Quan arribem ens trobem el que ens havíem de trobar: una gran merda. Perdó, una Gran Merda, digna del cul del món. I alguns s’extasien. I Monsieur Chollet posa els ulls en blanc i treu bromera per la boca. I Mr. Wally es posa tonto i brama com una bèstia en zel. I Madame Céline no fa re, perquè s’ha quedat a mig camí i s’ha perdut l’espectacle de merda del cul del món. I de sobte se sent un altre tro i es veu un llampec, i Mr. Wally es torna a posar en marxa per emprendre el retorn. I tothom el segueix amb gran obediència i devoció, puix la gran merda, perdó, la Gran Merda del cul del món és talment fruit de les seves entranyes. I se sent un altre tro i comença a ploure. A ploure molt. Però molt.

I sota el diluvi universal travessem de nou el tarterot, de tornada. I molts són els que rellisquen per les pedrotes molles i rodolen tartera avall, avall, avall, fins al fons del barranc. I les pedres es tenyeixen de sang, i els rierols de vermell, i són molts els que moren. I entre els supervivents, molts queden malferits, amb fèmurs trencats, ròtules dislocades, fel sobreeixit i pèrdues de coneixement per politraumatismes cranials per impactes contra els pedrots(*).

(*)Aquest paràgraf és tot ell una exageració, per comprovar viam si esteu atents.

I iniciem el descens vertiginós sota la pluja. I sota la pedra. Perquè ademés ara s’ha posat a pedregar. Només falta la plaga de llagostes i ja hi seria tothom, que hasta ha vingut Andorra i tot. Però aixòs ja ho he dit. I correm costes avall. Grimpant, però al revés. Corrents, corrents. Com ànimes en pena fugint de qui-sap-què. Com paramilitars empapats, seguint un Wally desubicat i dement. Com els supervivents de l’Oceanic 815 empaitats per un ós polar enmig de la selva. Tot plegat gairebé oníric. Tot plegat ben absurd. Molt absurd. Gairebé tan absurd com el final d’aquest post, que és potser, el més absurd de tot plegat.

I, en arribar a baix de tot, mengem galetes Príncipe.

(i que consti que estàveu avisats)

Coses que me suen soberanament sa polla

2009-06-12T18:12:00.004+02:00

La discografia de Jason Donovan. Els mangos. La tecla F4. Les parades de l’Alzina Graells de la ruta Almatret-Maials-Lleida. El Carles Flavià. Una T-50/30 de quatre zones. La disposició transitòria única de la Ley 34/2002, de 11 de Julio de Servicios de la Sociedad de Información y Comercio Electrónico. El número 45.368,24 i, molt especialment, la seva arrel cúbica. L’estat del trànsit de la C-33. La biografia de Tom Mix. La copa. La lliga. La Champions. L’Ajuntament de Vilafranca del Penedès (amb tots els meus respectes). El PIB per càpita de l’Uruguai. Les addiccions de la Belén Esteban. I les de la Infanta Helena. El Periódico de Cataluña. El butlletí informatiu del col•legi oficial de protètics dentals de Catalunya. El senyor Llimona. El mot “mot”. El teorema d’incompletitud de Gödel. L’olor dels núvols. La composició del ZAS Baños. No entendre segons què en segons quines reunions de fenya. La filogènia sistemàtica. Les eleccions legislatives gregues de desembre de 1915. La capital del comtat de Dewey (Dakota del Sud). El número de caràcters d’aquest paràgraf. L’equivalència, en el calendari armeni, de l’any 1896 del calendari gregorià. La carta de postres d’avui del Drolma. El telèfon d’assistència al client de RBA Editores. L’alineació del darrer partit de lliga del Portland San Antonio. La distància en línia recta entre els Mobles Salvany de Bellvís (carrer Sant Jaume, 14; 25142-Bellvis; el Pla d'Urgell; Lleida; Catalunya) i la seu del Ministeri de Salut i Medi Ambient de Sant Vicenç i les Granadines (Halifax Street; Kingstown; St.Vincent). El Sónar. La pesca amb mosca. L'atmosfera de Venus. El/s o la/les guanyador/s/a/es d'Eurovisió de fa dos anys. L'helicicultura. Els best-sellers de la literatura sòbara. L'evolución demogràfica de l'emirat d'Abu Dhabi entre 2005 i 2007. Un altre cop el Carles Flavià.

I aquest post mateix.

Coses que es poden fer amb 1.629 euros

2009-06-08T17:44:00.000+02:00

Com cada any en aquestes fetxes, un servidor ha passat comptes amb Hisenda. El resultat no és bembé com el de l'any passat, però déu-n'hi-do-l'hi-n'hi-leu-l'hi. Resumint: ara em trobo que al compte corrent m'hi han ingressat 1.629 euros que em plantegen un problema: què coi puc fer-ne?

Puc anar 8 (vuit) dies a esquiar a Transilvània (a l'estació de... Port del Comte Dràcula? Perdó.)

Puc comprar 1000 (mil) imprescindibles i practiquíssims tornavisos amb lot (sens dubte, el segon millor invent de la humanitat, després del lot amb tornavís, esclar)

Puc adquirir 1 (un) comodíssim sofà raconer de pell de luju, amb dos seients Relax, als mítics Mobles Salvany de Bellvís (carrer Sant Jaume, 14; 25142-Bellvis; el Pla d'Urgell; Lleida; Catalunya).

O, millor encara, podria llogar durant 1 (un) cap de setmana el Chateau de Chicamour per fer una festa pels lectors i lectrius, amb actuació de la Núria Feliu inclosa (sempre i quan vingui de gratis, que sinó els cèntims no m'arriben)

Puc també comprar 1 (un) Red Hat Enterprise Linux for IBM POWER, Standard (up to 2 sockets) 3 year, que no sé què és però segur que el podria endollar al radiocasset del Fiatpunto i em faria el xulo pels puestos.

També podria trucar des d’Alemanya a un mòbil de Namíbia i parlar durant 1.000 (mil) minuts, o 16 (setze) hores i 40 (quaranta) minuts que vindria a ser el mateix, amb la companyia KJ-Telecom (establiment de trucada no inclòs)

Podria fer moltes coses, sí, ja ho sé,. I tot és molt temptador. Però tot aixòs que heu llegit, benvolguts lectors, benamades lectrius, no és res davant la proposta definitiva. Sí, ja sé què faré: compraré 116 (cent setze) Bonzai Choppers (amb els corresponents 348 (tres-cents quaranta-vuit) tupperwares de regal). I amb els 6,16 € (sis euros i setze cèntims) que em sobren, compraré una dotzena de carbassons.

Per ratllar-los, picar-los i tallar-los en juliana.

Sóc feliç.

Cançons de droga

2009-06-03T18:50:00.001+02:00

Quan hom intenta fer una relació de cançons que parlen (directament o de resquitlló (bonica expressió (rodolí! (on és la sortida?????))) de droga, sempre surten les mateixes. Que si Puff, the magic dragon (and frolicked in the autumn mist in a land called honah lee...), que si Lucy in the Sky with Diamonds (everyone smiles as you drift past the flowers...), que si Stairway to Heaven (and my spirit is crying for leaving...), que si Cocaine (If you wanna hang out you've got to take her out; cocaine...), que si Mr. Tambourine Man (Take me on a trip upon your magic swirlin' ship...)... Però ai las! Hom es pregunta: i en català què. Eh? Què? És que els catalans no ens droguem, pudé? O bé us penseu que la Marina Rossell és aixins pel seu propi natural? Vale, probablement sí que ho és, però això no quita que ademés es drogui.

Benvolguts lectors, benamades lectrius, el cançoner català té una cançó (clar, al ser un cançoner què ha de tenir si no? Una xistorra? És que de vegades sembleu rucs, i necessiteu tantes explicacions i tants parèntesis que em feu perdre... tanco parèntesi i segueixo. I si algú es perd, que torni a començar. I si no teniu les competències mínimes de lectoescriptura assolides rematriculeu-vos a tercer d’egebé, però no emprenyeu més, que aixòs no és un col·legit!) Pues, com dèiem, el cançoner català té una cançó mítica dedicada nadamés i nadamenus que a l’heroïna.

És una cançó que es refereix a la droga amb termes absolutament esfereïdors:

...sirena de la mar... (l'heroïna és com el cant d'un d'aquests éssers mitològics; l'autor es deixa arrossegar per l'addicció, s'hi lliura amb cos i ànima renunciant a la pròpia llibertat)

....aquest quelcom personal, sensorial i encisador... (no cal pensar gaire per adonar-se que, amb aquests versos, l'autor reconeix sense cap mena de reparo ni vergonya que és heroïnòman)

...què tens, què tindràs tu, que veig que no té ningú... (dubte existencial, gairebe shakesperià, de l'heroïnòman cada vegada que té una dosi a les seves mans)

...sublim inspiració... (és coneguda l'afició que els artistes, especialment els de vida bohèmia, tenen per les substàncies estupefaents, amb la finalitat d'incrementar la velocitat de la sinapsi i alliberar la ment de tots els perjudicis que poden limitar la seva creativitat)

...el cor em peta... (clara al·lusió a la taquicàrdia que genera en l'organisme el consum reiterat d'heroïna)

Sí, addictes lectors, vicioses lectrius, aquesta cançó existeix i va ser composta (és un dir) el 1973 pel mític Pere Tàpias. La lletra és escruixidora (bonic adjectiu qualificatiu femení singular, fent funció d’atribut). Alguns fragments són tan evidents que hasta és raro que el Pere Tàpias pugui campar tan panxo (i no és un dir) pel carrer, sense que dingú se li acosti per demanar-li cavall.

El que molta gent no sap, però, és que per passar la censura de l'època, va haver de dissimular una mica. I per això va canviar el mot "heroïna" pel d'"Enriqueta," que no deixa de ser una manera ben carinyosa de referir-s'hi.

Escolteu-la, escolteu-la i torneu-la a escoltar: probablement quedareu també vosaltres col·locats

O, parlumenus, us semblarà que us surt sang per les orelles.

Visca!

2009-05-28T18:59:00.005+02:00

I amb veritat us dic que en aquells dies de la darreria de maig de l’any de Nostre Senyor de 2009, el poble català fou testimoni d’uns fets prodigiosos que foren motiu de gran goig general. I tots els catalans i catalanes commemoraren amb gran gaubança la meravella obrada. Sí, fidelíssims lectors, devotíssimes lectrius, us ho dic amb tota veritat: en aquells dies de maig de 2009, la maltractada nació catalana es rescabalà de totes les injúries sofertes al llarg de la seva història, puix commemorà amb grans fasts una gesta història. Oh!, castíssims lectors, piíssimes lectrius, com ja deveu haver suposat m'estic referint evidentment a la celebració del cent quaranta novè aniversari del naixement d’Isaac Albéniz i, per si aixòs fos poc, també al cent aniversari del seu traspàs!!!!!!

I tothom arreu del país s’implicà en la celebració de l’Any Albéniz. I va ser per aixòs que totes les television públiques i privades del país i tots els altres medis de comunicació escrits i/o parlats van dedicar íntegrament la seva programació a l’esdeveniment. I el Cuní i l’Om i el Pellicer i hasta el Pichi Alonso van anar a Camprodon a radiar en directe, des del rovell de l’ou, el concert d’homenatge a Albéniz organitzat per commemorar l’esdeveniment. I a tots els pobles, viles, ciutats, llogarrets, pedanies i entitats municipals descentralitzades del país s’hi organitzaren actes en honor d’aital efemèride. I els arcaldes feren instal·lar pantalles gegants a les places perquè tothom pogués veure i viure la retransmissió del concert d’homenatge en directe des de Camprodon, amb germanor i companyonia.

I va ser aixins que els melòmans i les melòmanes quedaren per sopar uns a casa dels altres. I penjaren senyeres amb la fesomia d’Albéniz a les baranes dels balcons. I begueren molta cervesa. I menjaren molta pizza i ganxitos. I a l’entreacte, homes i dones, nens i vells i hasta senyors panxuts amb samarreta Imperi, sortiren als balcons i terrasses i tiraren focs artificials per mostrar la seva joia. I, abandonant tots els principis ètics i estètics que regeixen la dignitat, els senyors panxuts amb samarreta Imperi que havien sortit als balcons exhibiren uns trompetots de plàstic amb els quals intentaren, sense massa èxit, interpretar algunes de les boniques peces del mestre Albéniz.

I al final del concert tothom s’abraçà amb tothom. I es feren petons. I alguns es posaren tontos i tot, i acabaren la vetllada amb gran fornicació. I la gent tornà a sortir als balcons, a les terrasses, als carrers i a les places. I de nou entonaren, sense massa èxit, càntics que volien ser un homenatge a les composicions d'aquest gran català universal. I amb tanta veritat com pena, us dic que no tota la manifestació de joia col·lectiva fou pacífica, puix els antiavalots hagueren d’actuar a la Rambla, per dispersar una colleta de iaies que feien pintades amb Dacs a la façana del Liceu per protestar sobre el fet que no s’hi hagués programat la representació de la celebèrrima òpera Merlin, del mestre Albéniz, però en canvi s’hi hagués deixat cantar la Pantoja o hasta la Marina Rossell.

I l’endemà al dematí, a molts col·lègits i instituts (ca fooooort, tiaaaaaaa!!!) foren molts els vailets que anaven abillats amb bufandes i samarretes commemoratives de l’esdeveniment. I hasta hom diu que hi hagué gent gran que es presentà al seu puestu de fenya amb la samarreta oficial de l’Any Albéniz, en la qual apareixia estampada la gràcil fesomia del gran Isaac Albéniz (lleugerament reinflada per l’hetxura de la samarreta i de la panxa dels senyors).

I això va ser bembé aixins com ho he contat. Us ho dic amb tota veritat.

I qui ho vulgui creure, que ho cregui.

I qui tingui orelles, que escolti.

Anònim

2009-05-27T17:56:00.005+02:00