divendres, 31 de desembre del 2010

Propòsits

Som trenta-u (31) de desembre i l'home dels nassos superlatius vol acabar l'any com cal.

Mira enrere i recorda que, l'any passat, el va tancar amb un recull de trenta-un (31) despropòsits. I de la mateixa manera que els propòsits es fan per no complir-los, s'adona que els despropòsits deuen ser fets (ai las!) per complir-los. Perquè tot i no haver pernoctat (encara) a Albània, alguna cosa de les no previstes han acabat passant.

L'home dels nassos superlatius es pregunta com pot acabar l'any com cal.

Per un moment es planteja tirar de llistes: llibres llegits (massa íntim per parlar-ne), pel·lícules vistes (massa llarg per encabir-ho en un post), llocs on ha menjat bé (massa extraordinari per poder-ho explicar), sessions de sexe per recordar (massa daixonses per dallonses)... Al cap i a la fi, troba que ningú no n'ha de fer bembé re del que ha llegit, vist, menjat o follat aquest any. O sí, però ara no. I que si algun dia vol parlar-ne, ja en parlarà, però avui no en té ganes.

L'home dels nassos superlatius no acaba de trobar com fer-ho.

També es planteja repetir la llista de despropòsits (que, ai las!, es fan per complir-los), incloent-hi coses tipu ser nomenat Cònsol de Sant Vicenç i les Grenadines o fill adoptiu dels Omellons (repeteixo: els Omellons). O, per fer-ho d'una manera més ortodoxa (obro parèntesi. Cada cop que sento la paraula ortodox em ve al cap la reina Sofia. Mira, tu, si, vés, sóc raro. Però més raro és aquest post i ningú no pot negar que és dels millors que mai s'ha publicat a la catosfera. Tanco parèntesi), per fer-ho d'una manera més ortodoxa, deia, podria fer un llista de bons propòsits pel 2011.

L'home dels nassos superlatius, però, hi reflexiona una mica més i s'adona que, per molta voluntat que hi posis, la deesa esquiva i condormida que mena els governalls de l'atzar (toma ya!) és qui té, per bé o per mal, l'última paraula.

Per tot això, l'home dels nassos superlatius renuncia a fer cap llista de bons propòstis, perquè el que hagi de venir, vindrà. I punto.

Ara bé, posats a triar, que el que hagi de venir, sigui bo.

Que ho serà. Segur.

divendres, 24 de desembre del 2010

dilluns, 20 de desembre del 2010

Tetes

Confesso (i és rigorosament cert) que, cada matí, havent-me dutxat, m'aplico a la cara una crema que ve en un pot rosa moníssim que, en teoria, m'ha de retardar l'aparició de les arrugues (concretem: LIERAC Hydra-Chrono - Fluide fraîcheur - Peaux normales et mixtes). I mentre ho faig, penso coses.

Penso que sovint fullejo (amb perdó) l’Elle. I la Telva. I la Woman. I també la Marie Claire, de la qual m’agrada especialment la secció Mis cincuenta mejores amigas y yo. També repasso amb fruïció dissimulada (pel que puguin dir) l’Habitania que, cada mes, puntualment, em trobo damunt la tauleta del sofà. Reconec, amb fingida desgana i aparent desinterès, que no està malament del tot, malgrat que, per ser sincer, considero que hi ha cases moníssssssimes. També repasso per sobre, si accidentalment em cauen a les mans, un Lecturas, un Hola o, (i aquí em poso dempeus i demano una ovació i una reverència, però no ho digueu a ningú que negaré haver-ho fet) el Cuore.

I també penso que, darrerament passo cada cop més temps enganxat a Antena Nova (el canal d’Antena 3 dedicat al públic femení que, casualment, sempre enganxo quan faig zàpping, perquè jo no les miro aquestes coses). Em distreuen les senyores del How Clean Is Your House. I la gent que se sotmet a un Extreme MakeOver. I la rapidesa del lampistes de l’Extrem MakeOver (Home Edition). I la mala llet del xef Ramsey de Hell’s Kitchen. I el curiós estilisme del Josie. Però no tot s’acaba amb la tele: també hi ha les pelis del Hugh Grant. I de la Jennifer Aniston. I penso que, ara que ve Nadal, potser, casualment, i després de fer-me pregar una mica, accediré a veure una altra vegada Love Actually (gran, grandíssima pel·lícula, ara que no em sent ningú).

I penso que, potser gràcies a tot això, he après coses tan importants com, per exemple, saber reconèixer la marca del maquillatge de la Betty de Mad Men veient només la caixeta que treu al tocador del lavabo de Le Lutece quan es retoca el coloret (és Chanel, i jo tot solet ho he sabut veure).

No, jo (encara) no em maquillo, però confesso (i és rigorosament cert) que cada matí, després de dutxar-me, m’aplico a la cara una crema que ve en un pot rosa moníssim que, en teoria, m’ha de retardar l’aparició de les arrugues (per si algú s'ho ha perdut: LIERAC Hydra-Chrono - Fluide fraîcheur - Peaux normales et mixtes).

I penso que cada cop ho tinc més clar: tetes.

Sí. Algun dia d’aquests m’acabaran sortint tetes.

dimarts, 14 de desembre del 2010

Life Music Player

Quan ja ets dins el llit, just abans de tancar els ulls, patapam, et salta una finestra emergent que t’avisa que el teu navegador vital té actualitzacions pendents d’instal·lar: acceptes, cancel·les o vols veure’n els detalls? És tard i tens son, però fas un esforç i mentalment cliques Veure’n els detalls. T’apareix un llistat interminable d’actualitzacions de complements i de nous gadgets pel teu navegador. Els repasses per sobre i, sense saber perquè, t’atures en un que et crida l’atenció: Life Music Player. LMP. La descripció és prometedora: un cop instal·lat, com si visquessis en una pel·lícula, el complement et posa automàticament un fil musical a la vida, de manera que, quan arribes a casa, abans d’obrir la porta ja pots intuir per la música que sona, si estàs a punt de relliscar còmicament i tirar per terra la mitja dotzena d'ous que acabes de comprar, o bé si et trobaràs un assassí en sèrie que t’esquarterarà damunt del marbre de la cuina.

Les prestacions et convencen i cliques l’Accepta. La instal·lació és sorprenentment ràpida, de manera que al cap de pocs segons ja tens la darrera versió de l'LMP implementada al navegador. Només cal reiniciar el sistema per a què els canvis tinguin efecte.

Tanques els ulls i et reinicies. Demà, a les 6:35, veuràs si la cosa funciona.

dijous, 2 de desembre del 2010

Somriu

Sense saber ben bé perquè, mentre camines tot sol Via Augusta avall, tris-tras, tris-tras, se’t mig escapa un somriure. Primer per vergonya, després per prudència, l’intentes dissimular, no fos cas que algú et prengués per boig. O, pitjor encara, per feliç. Però no pots: com més ho intentes, més creix. El somriure creix i se t’escampa per tot el cos: cap, tronc i extremitats, sobretot extremitats. I sense saber ben bé perquè, et venen ganes de saltironejar, alehop, alehop, com la fadrina que va a la font, Via Augusta avall, refilant com un ocell i saltant com una daina. I de saludar amb la mà els porters, i els escombriaires, i les mames que porten els nens a cole, i els repartidors de la Panrico. I penses que si ara et trobessis la senyora Dulores li demanaries si et concedeix aquest ball, que la vida són quatre dies i no sempre hi ha pinyons.

Somrius. I tot plegat, sense cap motiu aparent. Tot i que la banda sonora que t’acompanya potser hi té alguna cosa a veure.

La banda sonora i el pont que s'acosta, esclar...