Glucosa

I ara, en el marc de l'aclamada sèrie Coses que no importen bembé re a dingú, heus ací l'evolució del meu nivell de glucosa en suero durant els darrers nou anys, presentat en forma de gràfic (pels de ciències) i de taula (també pels de ciències)*. No cal dir que, com sempre, tot és basat en datos reals.

 

Evolució del meu nivell de glucosa en suero durant els darrers nou anys, presentat en forma de gràfic. 

Font: el·laboració pròpia, que sempre és més guai

Evolució del meu nivell de glucosa en suero durant els darrers nou anys, presentat en forma de taula. 

Font: el·laboració pròpia, que sí, que és guai, però cansa...

(*) Els de lletres poden convalidar la lectura d'aquest apunt llegint aquest interessantíssim (noti's la cursiva indicant cert rintintín) recull de poemes dedicats al sucre, que no és bembé el mateix, però ja farà el fet.

Tetes

Confesso (i és rigorosament cert) que, cada matí, havent-me dutxat, m'aplico a la cara una crema que ve en un pot rosa moníssim que, en teoria, m'ha de retardar l'aparició de les arrugues (concretem: LIERAC Hydra-Chrono - Fluide fraîcheur - Peaux normales et mixtes). I mentre ho faig, penso coses.

Penso que sovint fullejo (amb perdó) l’Elle. I la Telva. I la Woman. I també la Marie Claire, de la qual m’agrada especialment la secció Mis cincuenta mejores amigas y yo. També repasso amb fruïció dissimulada (pel que puguin dir) l’Habitania que, cada mes, puntualment, em trobo damunt la tauleta del sofà. Reconec, amb fingida desgana i aparent desinterès, que no està malament del tot, malgrat que, per ser sincer, considero que hi ha cases moníssssssimes. També repasso per sobre, si accidentalment em cauen a les mans, un Lecturas, un Hola o, (i aquí em poso dempeus i demano una ovació i una reverència, però no ho digueu a ningú que negaré haver-ho fet) el Cuore.

I també penso que, darrerament passo cada cop més temps enganxat a Antena Nova (el canal d’Antena 3 dedicat al públic femení que, casualment, sempre enganxo quan faig zàpping, perquè jo no les miro aquestes coses). Em distreuen les senyores del How Clean Is Your House. I la gent que se sotmet a un Extreme MakeOver. I la rapidesa del lampistes de l’Extrem MakeOver (Home Edition). I la mala llet del xef Ramsey de Hell’s Kitchen. I el curiós estilisme del Josie. Però no tot s’acaba amb la tele: també hi ha les pelis del Hugh Grant. I de la Jennifer Aniston. I penso que, ara que ve Nadal, potser, casualment, i després de fer-me pregar una mica, accediré a veure una altra vegada Love Actually (gran, grandíssima pel·lícula, ara que no em sent ningú).

I penso que, potser gràcies a tot això, he après coses tan importants com, per exemple, saber reconèixer la marca del maquillatge de la Betty de Mad Men veient només la caixeta que treu al tocador del lavabo de Le Lutece quan es retoca el coloret (és Chanel, i jo tot solet ho he sabut veure).

No, jo (encara) no em maquillo, però confesso (i és rigorosament cert) que cada matí, després de dutxar-me, m’aplico a la cara una crema que ve en un pot rosa moníssim que, en teoria, m’ha de retardar l’aparició de les arrugues (per si algú s'ho ha perdut: LIERAC Hydra-Chrono - Fluide fraîcheur - Peaux normales et mixtes).

I penso que cada cop ho tinc més clar: tetes.

Sí. Algun dia d’aquests m’acabaran sortint tetes.

Sexe i cadira

Mentre m'espero a la perruqueria, veig damunt la mítica tauleta de les revistes el no menys mític Cosmopolitan. I, a la portada, una cosa em llama poderosament l'atenció. No, no m'estic referint a les metes de la Jessica Biel (que també), sinó a un titular que apareix al racó de dalt a l'esquerra i que diu Kamasutra en casa!

Com que resulta que, casualment, des de fa un temps, a casa estem intentant conjugar els conceptes sexe i cadira i no acabem de trobar-hi "el què", m'agencio la revista (abans que me la prengui una senyora que s'ha vingut a crepar) viam si m'il·lustra una mica. L'obro i salto directament a la pagina 142 en la qual el titular  de portada s'amplia amb un subtítol prometedor: Convierte tu casa en el Disneyland del erotismo. Ai las!

Les propostes que s'hi fan són força engrescadores. L'extensa descripció de cada suggeriment va il·lustrat amb un pictograma representatiu d'una parella copulant a degut modo, i un exemple d'una escena d'una pel·lícula en la qual els protagonistes forniquen segons la modalitat descrita. Obro parentesi. Entre les parelles mencionades no hi ha ni Mickey ni Minnie, ni Donald ni Daisy, ni Goofy ni... (...ni el que sigui que s'aparella amb un Goofy). Cap personatge de Disney, amb la qual cosa hom gosaria qualificar el subtítol de l'article d'enganyós. Tanco parentesi. Segueixo fullejant (capti's, sisplau, la intenció de la cursiva) les pàgines i paro atenció en alguns exemples que s'hi esmenten:

Sexe i escala. Vale, però no vivim en un dúplex i, per tant, les úniques escales de casa son les de la comunitat (i tampoc es tracta de ser el centre d'atenció del veinat). A més, en materia d'escales, ens fiem més del que digui el mestre que del Cosmopolitan.

Sexe i banyera. A les pel·lícules és fantàstic, però a la vida real és realment incomode. I si hi poses maduixes amb xicolata i una copeta de cava, és MOLT incomode. I creieu-me que sé de què parlo.

Sexe i rentadora centrifugant a 1000rpm. La nostra arriba a 1.400 rpm, però al damunt hi tenim la secadora, o sigui que hauríem de descartar aquesta opció...

Sexe i cancell de porta. Aquest, directament, no l'entenc.

Les propostes segueixen i segueixen, però no apareix la cadira per enlloc. I quan estic a punt de rendir-me i cedir la revista a la senyora del meu costat (que deurà buscar-hi sexe i crepat, suposa la meva ment malalta), m'apareix davant dels ulls:

Sexe i cadira. El pictograma és inquietant. Sí, hi ha una cadira. Sí, ell hi seu. Però hi ha quelcom d'extrany: ella està mig de cap per avall, ajaguda panxa enlaire damunt les cuixes d'ell i amb les cames a les seves espatlles. Només de veure-ho em marejo. I entenc perquè nosaltres no hi acabem de trobar "el què".

I em torna a venir al cap el titular (enganyós) de l'article i torno a no entendre la referència a Disney. I penso que seria mes escaient una cosa tipus Convierte tu casa en el Cirque Du Soleil del erotismo.

I em pregunto si realment cal treballar al círcol per fer sexe a degut modo en una cadira.

I de tot plegat en trec una conclusió que ja sabia: que com al llit, enlloc.

De vegades veig tites

Si un servidor té el físic tan portentós que té i té unes hetxures tan perfectes, és gràcies a l'afició que té a sortir a córrer i a anar en bicicleta.

Tanmateix (bonic adverbi conjuncional adversatiu), darrerament, per uns motius èquits dels quals no n'heu de fotre bembé re, he deixat el deport bastant de banda. Conscient que aixòs no pot ser, i avançant-me als bons propòsits de principis d'any, he pres un determini i m'he apuntat al gimnàs per primera vegada a la meva vida.

De totes les coses que envolten el concepte anar al gimnàs n'hi ha una que m'ha llamat especialment l'atenció: la facilitat amb que alguns humans mascles mostren la tita. Aixins, cada cop que vaig al gimnàs en surto havent vist, sense exagerar, quinze o vint tites (i, exagerant, cent setanta-dues mil cent quaranta-dues, que equivaldria a veure la tita a tots els humans mascles residents a Wichita, Kansas, EUA)

Però no són les tites, sinó la xuleria (certament injustificada) amb que hom les exhibeix, el que m'ofèn. M'explico. Encabat de fer deport, jo sóc dels que arriben a la taquilla i es treuen la samarreta i els pantalons, però no pas els calçotets. Arribo a la dutxa amb les nobles parts pudorosament cobertes i, un cop dins el cubicle, em trec els calçotets i procedeixo a la dutxa (sense treure'm les xancletes en cap moment, no fos cas dels fongs). Posteriorment, i un cop sec, em poso uns calçotets nets, surto de la dutxa amb les nobles parts pudorosament cobertes i torno a la taquilla lluint pantorrilles i culet, però sense perdre en cap moment el bons modos.

Però, ai las! (bonica interjecció de lament), què fan la majoria d'humans mascles? Eh? Què fan? Pues arriben a la taquilla, s'ho treuen tot, i ale, avancen passadís enllà cap a la dutxa, brandant lànguidament el patètic cacauet. Perquè certament, els cacauets que hom exhibeix són ben esmirriats (comparats amb el d'un servidor, esclar). I el pitjor de tot és que ho fan com si es fessin el xulo. Com presumint: mireu què tinc, ole, ole, que aixencarro les cames i tot perquè ho vegeu més bé, ole, ole. I com més petita la tenen, sembla que més orgullosos desfilin. Suposo que deu ser per aixòs que jo passo tant recatadament.

Ahir em va colpir especialment un tio que, mancat totalment del sentit del decoro, s'afaitava la barba amb pilota picada. Res a dir, si no fos perquè... què fem els humans mascles quan ens afaitem? Què? Eh? Què fem? Pues ens acostem al mirall per veure més bé per on passa la fulleta, no fos cas que ens talléssim. I què dirieu que li passava al tio aquest cada cop que s'acostava al mirall? Eh? Què dirieu? Efectivament, ho heu endevinat: refregava tota la pebrotera per la pica del lavabo. Vaig estar a punt de llamar-li l'atenció, no tant pel fàstic que algú anés a rentar-se les mans a la pica confiant (ingènuament) en la higiene de l'acte, sinó pel fet que el tio pugués agafar fongs a la tita. No li vaig dir re. Ja s'ho farà.

Si tant li agrada ensenyar-la, no li vindrà d'aquí d'ensenyar-la també al dermatòleg. No?

Forats

Comença com una lleugera molèstia i acaba com un malestar absurdament angoixant. Gairebé claustrofòbic.

Sí, benvolguts lectors, benamades lectrius, parlo d’aquella sensació tan desagradable que tots hem notat alguna vegada. Un malestar del qual dingú no parla, però que tots hem experimentat. I és que... qui no s’ha tibat alguna vegada a la vida el mitjó massa amunt, de manera que la punta apreta els dits amb una pressió excessiva?

Pànic. Sensació d’ofec. Els dits dels peus estrangulats es comencen a posar morats. O almenys ho sembla.

La solució és aparentment senzilla: només cal descordar-se la sabata, subjectar la punta del mitjó amb els dits polze i índex i tibar suaument cap endavant, tornar-se a posar la sabata, cordar-se-la de nou i ja està. Tot arreglat. Però ai las! (bonica interjecció de lament) Quan estàs enmig d’una reunió de fenya, com era el cas d'un servidor aquest matí, aixòs no ho pots fer, puix hom et miraria raro.

I basta que no puguis fer res per calmar el malestar perquè la molèstia augmenti fins a obsessionar-te. No escoltes el jefe#3, no fas cas del que diu la gent, no apuntes re de re. Només el teu peu, lluitant contra un mitjó massa tibat. David contra Goliat.

I el cos, intel·ligent com és, busca solucions alternatives. I mentre poses cara de ui, que interessanta que és la reunió, i que atent que estic, arronses el dit gros (com una urpa) fins que amb la punta toques la sola de la sabata i el tornes a estirar mantenint el contacte amb la sola, amb l’esperança que la punta del mitjó es desplaci també endavant, ni que només sigui uns mil·límetres i deixi aixins d’ofegar-te el dit gros.

Però quan has repetit l’operació unes quantes vegades, t’adones que no serveix de res, ans (bonica locució conjuntiva) al contrari: sembla que el mitjó estigui devorant el dit gros del peu. Suor freda. Malestar. Més angoixa. Un dit atrapat sense poder escapar. Claustrofòbia. Voldries fugir, treure't la sabata, agafar la punta del mitjó entre els dits polze i índex i blablabla. Però no pots, perquè estàs enmig d'una reunió importanta. El dit gros s'arronsa i s'estira, s'arronsa i s'estira. S'arronsa i s'estira. Però el mitjó cada vegada apreta més.

Al cap d'una estona s'acaba la reunió. Corres cap al lavabo. Et descordes la sabata. Te la treus. I quan estàs a punt d'agafar la punta del mitjó entre el dit polze i índex per estirar-la endavant,i blablabla, t'adones d'allò que a aquestes alçades de post, benvolguts lectors, benamades lectrius, espavilats de mena com sou, tots ja heu endevinat:

L'home del serrell

Obro la porta i em rep l'home del serrell. Salutacions. Hola, què tal, home del serrell, dic jo. Hola, què tal, Zinc, diu l'home del serrell. Però de seguida abandonem els formalismes: hem vingut al que hem vingut. L'home del serrell pren la iniciativa i, sense més preàmbuls va al gra. Em demana que em despulli. Que em tregui la camisa. I les sabates. I els pantalons. I jo, que sóc timidot de mena però molt ben cregut em trec la camisa. I les sabates. I els pantalons. I em quedo amb calçotets. I mitjons. I ulleres. I tot i tenir un físic atlètic, un tors tremendo, i unes pantorrilles definides, em sento ridícul. Patètic. Però el pitjor encara ha d'arribar.

L'home del serrell se'm posa al darrere, a escassos centímetres, i em posa les mans a les espatlles. Em sento incòmode, però hem vingut al que hem vingut, Zinc, ara no t'arronsis, que ja t'ho podies imaginar, que aixòs anava aixins. I em diu que m'inclini cap a l'esquerra. I jo, que sóc poc flexible però molt ben cregut, m'inclino cap a l'esquerra. I l'home del serrell, sense deixar de tocar-me, em diu que vale, que molt bé, però que ara m'inclini cap a la dreta. I jo, tot i que inclinant-me amb calçotets, mitjons i ulleres amb l'home del serrell al darrera em sento indigne, com que sóc molt ben cregut, m'inclino cap a la dreta. I per un moment em ve al cap una pel·lícula que no he vist, però que m'han explicat. I penso en el Josep Maria Pou. I penso en el David Selvas. I ui, ui, ui. I quina merda, que amb el munt de coses que hi ha al món per pensar (*), jo pensi en el Josep Maria Pou i en el David Selvas en aquella pel·lícula que no he vist, però que m'han explicat. I l'home del serrell, sense moure's del meu darrere, diu que molt bé, que vale, però que ara m'inclini endarrera. I jo, que ja no sé què sóc, llevat de molt ben cregut, m'inclino cap endarrera. I penso que ja està, sisplau, no diguis res més, home del serrell. Que al món hi ha tres dimensions i jo ja m'he inclinat cap a tres direccions diferentes i que, per tant, ja he complert. I que gràcies per tot i fins una altra i bones tardes.

Però no. Des del meu darrere, la veu de l'home del serrell diu allò que no havia de dir, que vale, que molt bé i que ara m'inclini cap endavant. I un servidor, que a aquestes alçades de post ja ho ha perdut tot, llevat de la capacitat de creure, s'inclina endavant, amb l'home del serrell pocs centímetres per darrera. I s'està una estona aixins. Inclinat, capcot, mesell. Amb calçotets. Amb mitjons.

Amb ulleres.

I amb sense dignitat.



(*) La Nocilla, un caixer automàtic, el barrufet de les ulleres i una T-50/30 de dues zones, entre moltes altres coses.

Índexs que baixen

Baixa l'IBEX. I baixa el Dow Jones. Baixen l'AEX, el BSE Sensex, el DAX i el Nasdaq. Baixa també el Nikkei. El PSI-20. El FTSE 100. I el Hang Seng Index, l'OMS30, el SWX i l'IPSA. Baixen l'ISBVL i el Kospi. I el MIB 30, el Merval i el Chile-65. Baixa el CAC 40.

Baixen, incomprensiblement, les accions de la FIAT.

Baixa la venda de motos, de cases. De cotxes. Baixa la sol·licitud i la concessió d'hipoteques. Baixa el percentatge de gent amb fenya.

Baixa l'index de producció manufacturera i tots els índexs de producció industrial. Baixa l'índex d'estalvi de les famílies. Baixa la renda familiar disponible per càpita.

Baixen els índexs de confiança dels consumidors arreu del món. Baixa, també, el mític índex de confiança de la Universitat de Michigan.

I baixa el PIB.

Però no són aquests els únics índexs que baixen. N'hi ha de més greus. Molt més greus. Un servidor ha rescatat els resultats de les revisions mèdiques que li han fet a la fenya durant els darrers sis anys. Els resultats han estat aspalusnants (gràfic 1):

Gràfic 1: resultats aspalusnants*

Sí, benvolguts lectors, benamades lectrius: allò del crolesterol ja era un avís. Però no li vam prestar l'atenció que es mereixia i, a dia d'avui, podem afirmar sense cap mena de reparo que la crisis també ha arribat a can Piritione.

Però guardeu-me el secret, sisplau, que si el senyor Botín del BancoSantander se n'assabenta, igual em comprar a mi i tot, si faig fallida...


*Mesures dels anys 2002 a 2007 preses per una infermera titulada, en una bàscula oficial degudament calibrada.
*Mesura d'avui presa per un servidor mateix en una bàscula comprada a IKEA.

Colesterolèmia

En un acte de sinceritat sense precedents, i sota el risc de perdre el tan preuat anonimat, procedeixo a fer públic (en forma de taula i de gràfic) l'evolució del meu nivell de colesterol durant el darrer sexenni:

(Evolució del meu nivell de colesterol durant el darrer sexenni en forma de taula)

(Evolució del meu nivell de colesterol durant el darrer sexenni en forma de gràfic)

I ara, si m'ho permeteu, me'n vaig a gaudir d'un pollastre rostit que està preparant molt diligentment la senyora Piritione.

Bon profit.

Sobre la mielina

Un servidor de vostès, potser perquè és de ciències o potser perquè té un coeficient intel·lectual més aviat justet, és incapaç de comprendre alguns misteris insondables del llenguatge. Em vinc a referir per exemple, al fet que el plural de llapis sigui llapis, o que el singular d'ulleres sigui ulleres.

Ui. He dit ulleres? Ai las! Ves quina coincidència: el post d'avui va precisament d'ulleres, que ja és casualitat, tu, quina gràcia, ai sí, recoi, ni que ho hagués fet asprès, vatua santa Prisca, que és bembé que el món és un mocador. Perquè resulta que l'altre dia, mentre me les estava netejant (les ulleres, vull dir), se'm van partir literalment pel mig. I com que dur monocles és una cosa d'antas, i posar esparadrap al pont també és una cosa d'antas (i ademés cutre), em va semblar convenient anar a l'òptica (entès com a "establiment on es venen ulleres") a comprar-me'n unes de noves i, de pas, a fer-me mirar la vista.

La revisió va ser totalment satisfactòria. L'òptica (entès com a "senyora llicenciada en aquesta noble ciència") em va certificar que tinc una vista de linse (de linse miop, vale, però de linse al cap i a la fi). Però quan semblava que tot acabava bé, em va fer passar a l'altra banda de la màquina des d'on m'estudiava els ulls i em va llamar l'atenció sobre una cosa que havia detectat en una de les fotos que va fer-me de la meva retina. Una curiosa taca blanca. Un reflex peculiar. Una taca de mielina!

I em va dir que el nervi òptic està recobert de mielina. I jo vaig pensar que el nervi òptic és bembé com els mobles d'IKEA, però es veu que no, que no és melamina, sinó mielina. Però que quan el nervi òptic entra dins el globus (que en plural seria globus) ocular, ja no va recobert de la mielina aquesta, llevat d'algun cas raro (entenent com a raro allò que afecta menys d'un 1% de la població, que és ser molt generós, perquè més raro és votar la Unión del Pueblo Leonés i tampoc no passa re). I es veu que jo sóc un d'aquests casos raros, però no pas perquè voti la UPL, sinó perquè la mielina em flota suelta per l'ull d'una manera que, sense exagerar, és hasta maco de veure-la (i, exagerant, que hasta pudé algun dia em sortira la mielina per les orelles). Però que no cal que em preocupi perquè no és patològic ni re. Només és raro i prou.

Però jo no m'ho crec. Per mi que aquest reflex és del flaix. Ai las! Per una vegada que quedo bé en una foto, sense tancar els ulls ni re...

(no sóc jo, però m'hi assemblo)