El cuentu del Caputxet Vermell

Vet aquí que no fa gaire temps, en un indret no gaire lluny d'aquí, en una caseta al mig del bosc vivia un vailet tot eixerit que es deia Ramon Maria Smithson i Folguerola, però que tothom el coneixia com el Caputxet Vermell, puix solia cobrir-se la testa amb una caputxeta d'aquest color. I no em pregunteu perquè, que aixòs és un cuentu i els cuentus ja les tenen aquestes coses.

Un dia, el seu pare va dir-li: Caputxet Vermell, pren aquest cistell ple de Gelocatils, Ibuprofens, Inistons i Valiums i porta'l a ca l'avi, que jau impedit al llit i no pot baixar a la farmàcia a comprar-ne. I el Caputxet Vermell, que era molt bona persona, va sortir de casa i va endinsar-se al bosc tot seguint el caminet que menava cap a ca l'avi. Tris-tras, tris-tras. Tris-tras, tris-tras.

Però ai las! A mig camí, va sortir-li al pas una lloba que era molt i molt dolenta, però que es feia passar per bona, la molt falsa, i va preguntar-li tota melosa: ai, Caputxet Vermell, on vas tu, tan eixerit? El Caputxet, que a part de ser bona persona era molt educat, li va dir que a ca l'avi a dur-li unes medicines, perquè estava impedit i no podia baixar a la farmàcia i blablabla. I acte seguit, com que tenia molta pressa, va continuar saltironant tot xiroi cap a casa de l'avi. Tris-tras, tris-tras. Tralariloriloreta. Tris-tras, tris-tra. Tralarilorilorà

La lloba, que per si no ho sabíeu era drogodependent, mentre se li dilataven les pupil·les va pensar: mmmmmmm, droga gratis! I va agafar una drecera per arribar a ca l'avi abans que el Caputxet. Quan va arribar-hi va trucar a la porta i, fent-se passar per testigo de Jehovà, va entrar a casa, i va assassinar l'avi a sang freda, el va esbocinar i va guardar-ne els trossos al congelador perquè ho havia vist fer en algunes pel·lícules.

Quan va arribar a casa del seu estimat avi amb el cistell ple de medicines, el Caputxet va acostar-se al llit on jeia la lloba que es feia passar per l'avi i va preguntar-li tot estranyat: avi, com és que tens unes pupil·les taaaaaan dilatades? I sense temps de reaccionar, la lloba se li va tirar al damunt i va etzibar-li catorze punyalades que li van produir perforació d'un pulmó, contusions a diversos òrgans vitals i politraumatismes per tota l'ossada.

Per sort, mentre es produia l'atac, per allà la vora passava un llenyataire que casualment era membre del Tribunal Constitucional. En sentir el rebombori va entra a la casa amb la destral a punt per tallar caps i posar pau. En veure l'esgarrifosa escena, però, va envainar l'eina, es va acostar a la lloba i pessigant-li la galtona va renyar-la amb un contundent: uiiiii, dolenta més que dolenta, que aixòs no es fa!

I ja està.


Moralletja: No puc entendre-ho. Això és injust, per molt que ho digui el Tribunal Constitucional. Molt injust. A igual delicte, idèntica sanció. I punto. Incrementar les penes pels agressors? Oitant: són uns grandíssims fillsdeputa. Incrementar les penes per les agressores? També oitant: són unes grandíssimes fillesdeputa. Que hi ha menys agressores que agressors? També. Però n'hi ha. Afededéu que n'hi ha. I és injust que paguin menys.

A igual delicte, idèntica sanció.

I punto.

Declaració d'intencions

No penjaré cap post de menys de deu paraules.

El Pa del Pare Pius

Recordo que, de petit, a casa, va arribar més d'una vegada la temuda "carta de la pesseta".

Avís als lectors: el següent paràgraf conté l'explicació patillera de què era la temuda carta de la pesseta, si ja us ho sabeu us aconsello que salteu al paràgraf de sota, ja que no m'ha quedat gaire bé i me n'he anat una mica per les branques. Quedeu avisats. La carta de la pesseta era una carta que duia una moneda d'una pela enganxada amb celo i que, segons deia qui te l'enviava (que sempre era un conegut i, més concretament, en el cas de casa nostra sempre era la tieta Maria Rosa que era molt aficionada a aquestes coses com esotèriques, i hasta era una mica curandera i tot i deia que tenia poderts i que podia trencar les angines i curar carns esquixats però dingú de la família no se n'acabava de refiar i sempre recorríem al metge de capçalera o a l'automedicació, que sempre ha donat més bons resultats), l'havies de reenviar a deu persones més, afegint en cadascuna de les cartes la seva corresponent pesseta enganxada amb celo, si no volies que et caiguessin damunt un munt (ui, quant -unt junt) de desgràcies aspalusnants. Fi de l'explicació. Si ho heu entès, podeu seguir llegint. Si no heu entès re no cal que seguiu, ja que el post no millora gaire. Em sap greu. Podeu seguir navegant per altres pàgines de l'internet tan entretingudes com aquesta. Gràcies per venir. Adéu-siau.

A casa, cada vegada que va arribar la carta, vam trencar la cadena i potser és per aixòs que ara tenim el Montilla de president, però tampoc us ho podria assegurar del tot.

La qüestió és que un servidor de vostès sempre ha cregut que en l'origen dels memes que es reprodueixen exponencialment per la blocosfera o dels powerpoints que has de reenviar a vuitanta coneguts si no vols que et caigui damunt del cap una pluja de senyors amb les hetxures del Miquel Iceta, hi havia la carta de la pesseta. Trenca la cadena i et trencaràs el cap, com si diguéssim.

Però ai las! Avui m'ha arribat una cadena d'aquestes més antiga encara que la de la carta de la pesseta i tot. Sujuru! L'he trobat molt i molt curiosa, però l'he refusat. Perquè? Total, per trencar-la... doncs aixòs.

La cadena que avui ha intentat colar-me un conegut és la del Pa del Pare Pius. No la coneixeu? Ignorants! Com es nota que no teniu cultura ni re! Us hauria de caure la cara de vergonya. Sort en teniu que sóc bona persona i us l'explicaré (que si haguéssiu clicat l'enllaç que hi ha aquí dalt on diu "Pa del Pare Pius" en colorets no caldria, perquè va a parar a una pàgina que ho explica molt bé, però com que sou aixins, fets i deixats estar, segur que no ho heu fet i espereu que us l'expliqui jo, oi? Quin morro, perfavort!). La cadena del Pa del Pare Pius consisteix en que et passen una mica de massa mare per fer pa. Tu la fas créixer durant deu dies i al cap d'aquest temps en fas quatre trossos. Un te'l quedes per tu i en fas el pa i les altres tres les dones a tres persones perquè facin el mateix que tu (és a dir, el primo: fer-la créixer durant deu dies i dividir-la en quatre parts, una per ells i les altres tres per blablabla...). Diuen els entesos que la primera massa mare original es va pastar fa molts i molts i molts anys. Conclusió: veeeeeecs, quin fàstic!

Per sort he sabut dir que NO abans que m'ho encolomessin, no fos cas que em caiguessin damunt del cap l'Iceta i el Benach plegats (entenent "plegats" com a "junts", no pas com a "doblegats una o més vegades" com uns llençols, per posar un exemple entenedor).

Us ho explico més que res, perquè aneu al tanto, que sembla que la cadena aquests dies volta per Catalunya. No hi caigueu, perfavort!

De res.

Colesterolèmia

En un acte de sinceritat sense precedents, i sota el risc de perdre el tan preuat anonimat, procedeixo a fer públic (en forma de taula i de gràfic) l'evolució del meu nivell de colesterol durant el darrer sexenni:

(Evolució del meu nivell de colesterol durant el darrer sexenni en forma de taula)

(Evolució del meu nivell de colesterol durant el darrer sexenni en forma de gràfic)

I ara, si m'ho permeteu, me'n vaig a gaudir d'un pollastre rostit que està preparant molt diligentment la senyora Piritione.

Bon profit.

Això no és un vals

No passa gaire sovint, però de vegades passa: les lletres s’ajunten, el món es torna borrós i has de deixar de llegir per treure’t les ulleres i fregar-te els ullets. És un moment perfecte de felicitat perfecta. Touché, punyetera: m’has fos. Però no ho reconeixeré mai davant de ningú, llevat de tu. Perquè els homes no ploren. I menys de felicitat.

I, casualitat o no, per fer el moment encara més perfecte, mentre tot això passava, de fons algú cantava veritats. Veritats perfectes. Veritats reals.

T'estim, tot i que això sigui un post i no un vals. T'estim molt.

Transvestisme sintàctic al Cabaret Llingüístic

Entreu, senyores i senyors, damen und herren, ladies and gentlemen! Passeu i preneu assiento. Sigueu benvinguts al Cabaret Llingüístic que és aquest post. Un antro de perversió, vici i gramàtica que us destija que tingueu una estada ben agradable. Ací hi trobareu vedettes pronominalitzades, ballarines d'escot generós que us mostraran els lexemes sense vergonya, cabareteres que canten declinacions acompanyades al piano per uns enanitos alexandrins, cambreres reflexives que serveixen hemistiquis amb vodka, contorsionistes que conjuguen el verb eixir mentre fumen un cigarro amb els peus. Sï, damen und herren, mesdames et messieurs, tot aixòs i més ho trobareu en aquest Cabaret Llingüístic.

Però sobretot no us podeu perdre l'actuació del gran Zinc, el pioner del transvestisme sintàctic, l'alma mater del confusionisme i l'ambigüitat. És un sintagma nominal? És un complement directe? Oh, ai las! El transvestisme sintàctic fa dubtar de tot i mai saps qui tens davant. Aquells que el practiquen no són fàcils d'analitzar.

Que s'apaguin els llums. Que el canó enfoqui l'escenari. Que els enanitos toquin el piano. Que s'obri el teló. Que comenci el numbro de transvestisme sintàctic! Endavant Zinc!!!

(aplaudiments)

En Zinc surt a l'escenari (amb l'aspecte de sintagma nominal)

(silenci expectant)

Un foco il·lumina en Zinc (oh! ningú no se n'ha adonat i en Zinc ja és un complement directe)

(aplaudiments)

Surt un enanito i porta un biombo a en Zinc (i ara s'ha transvestit en complement indirecte!)

(més aplaudiments)

(més silenci expectant)

(algú tus)

Darrera el biombo només es veu l'ombra del Zinc (oh! s'ha convertit és un complement del nom!!)

(èxtasi: gent dempeus, aclamació popular)

El biombo és plegat per en Zinc (ara com a complement agent!)

(silenci sepulcral)

I de darrera el biombo en surt algú que sembla en Zinc (oh! oh! oh! si realment l'és, s'ha transvestit en atribut!)

(xiuxiueig d'incredulitat)

(més xiuxiueig d'incredulitat)

(algú tus)

Sí, és ell! En Zinc saluda i abandona l'escenari tal com ha entrat: en forma de sintagma nominal, i enmig d'una ovació que no es veia des del dia que va retransmetre, en rigorós directe, l'arrel quadrada de 104976

I mentre s'abaixa el taló, una munió de veus aclamen l'artista amb crits de Visca el transvestisme sintàctic! Visca el Cabaret Llingüístic!

I l'artista, que ho sent des de darrera la cortina, pensa: què cony! Visca el Cabaret! I visca jo!

Un somni (raro)

Aquesta nit podria haver somiat en Mons. Joan-Enric Vives i Sicília, bisbe d'Urgell i copríncep d'Andorra. O en l'Eloi Cordomí. O en la Montse Lorenz. O en la senyora Dulores. O en José Antonio Camacho. O en Maria del Mar Bonet cantant La Dama d'Aragó. O en un senyor que no sé com se diu però que me'l trobo cada matí al tren.

Podria haver somiat en la senyora Piritione. O en Stendhal. O en el senyor A. K. Damm. O en els cantants de Mocedades (tots alhora). O en el Fiat Punto. O en la Vaca Ció. O en la Brenda Fox. O en el Ramon Madaula fent de nòvio de la Mercè Arànega a Estació d'Enllaç.

Podria haver somiat en el fill gran del senyor Venanci de Girona (que té sis fills), o en el segon fill del senyor Venanci de Girona (que té sis fills), o en el tercer fill del senyor Venanci de Girona (que té sis fills), o en el quart fill del senyor Venanci de Girona (que té sis fills), o en el cinquè fill del senyor Venanci de Girona (que té sis fills), o en el fill petit del senyor Venanci de Girona (que té sis fills), o en el mateix senyor Venanci de Girona (que té sis fills).

Podria haver somiat en Montserrat Caballé. O en el barrufet de les ulleres. O en la Núria Feliu. O en Baudelaire. O en l'Anna Lafau. O també hasta en el Fofito i la Marina Rossell, que en contra del que pugui semblar no són el mateix (perquè el Fofito afina)

Podria haver somiat en l'Imma Pedemonte. O en l'Infant Pere, primer fill de Violant d'Hongria. O en Andreu II d'Hongria, pare de Violant i avi de Pere. O en el rei Béla III, pare d'Andreu, avi de Violant i besavi de Pere. O en Eufrosínia de Kiev, mare de Béla, àvia d'Andreu, besàvia de Violant i rebesàvia de Pere. O en Jorge Sepúlveda.

Podria haver somiat en la Montse Lluçà. O en el Willy Fog. O en la veu que anuncia que la propera estació és el Baixador de Vallvidrera. O en l'Il·lm. Sr. Josep Poch i Méndez, alcalde de Sant Quintí de Mediona (a qui no tinc el gust de conèixer, però els somnis ja les tenen, aquestes coses, que ningú és qui és ni fa la cara que fa).

Podria haver somiat en molta gent, sí. Però ves per on, avui he somiat en el mestre Vilapou, que resulta que no feia de músic de cobla, sinó que tocava l'acordió diatònic en un grup de folk que no sonava pas malament. Llàstima que s'ha posat a ploure a mig concert i tothom ha marxat i no l'he pogut anar a saludar.

Per cert: tocaven a peu pla, sense ni un trist enfustissat ni, evidentment, cap escala. És bembé que fins i tot en somnis els músics estan mal cuidats.

Quatre valoracions apriorístiques i tendencioses, però certes, de la Diada

Primera valoració apriorística i tendenciosa, però certa, de la diada:

1. Les floristes entenen més de flors que els llibreters.

Segona valoració apriorística i tendenciosa, però certa, de la diada:

2. Les floristes entenen més de flors que no pas els llibreters de llibres.

Tercera valoració apriorística i tendenciosa, però certa, de la diada:

3. Les floristes entenen més de llibres que els llibreters.

Quarta valoració apriorística i tendenciosa, però certa, de la diada:

4. Si els llibreters venguessin flors, avui tindríem un rànking de la flor més venuda encapçalada pel card:

(Però tot aixòs no quita que Sant Jordi sigui una gran festa. Moltes felicitats a tots els Jordis i Jordines, però sense oblidar els menys mediàtics Adalberts, Gils i Elenes, que ningú no se'n recorda mai, hombre, ya!)

Sobre la mielina

Un servidor de vostès, potser perquè és de ciències o potser perquè té un coeficient intel·lectual més aviat justet, és incapaç de comprendre alguns misteris insondables del llenguatge. Em vinc a referir per exemple, al fet que el plural de llapis sigui llapis, o que el singular d'ulleres sigui ulleres.

Ui. He dit ulleres? Ai las! Ves quina coincidència: el post d'avui va precisament d'ulleres, que ja és casualitat, tu, quina gràcia, ai sí, recoi, ni que ho hagués fet asprès, vatua santa Prisca, que és bembé que el món és un mocador. Perquè resulta que l'altre dia, mentre me les estava netejant (les ulleres, vull dir), se'm van partir literalment pel mig. I com que dur monocles és una cosa d'antas, i posar esparadrap al pont també és una cosa d'antas (i ademés cutre), em va semblar convenient anar a l'òptica (entès com a "establiment on es venen ulleres") a comprar-me'n unes de noves i, de pas, a fer-me mirar la vista.

La revisió va ser totalment satisfactòria. L'òptica (entès com a "senyora llicenciada en aquesta noble ciència") em va certificar que tinc una vista de linse (de linse miop, vale, però de linse al cap i a la fi). Però quan semblava que tot acabava bé, em va fer passar a l'altra banda de la màquina des d'on m'estudiava els ulls i em va llamar l'atenció sobre una cosa que havia detectat en una de les fotos que va fer-me de la meva retina. Una curiosa taca blanca. Un reflex peculiar. Una taca de mielina!

I em va dir que el nervi òptic està recobert de mielina. I jo vaig pensar que el nervi òptic és bembé com els mobles d'IKEA, però es veu que no, que no és melamina, sinó mielina. Però que quan el nervi òptic entra dins el globus (que en plural seria globus) ocular, ja no va recobert de la mielina aquesta, llevat d'algun cas raro (entenent com a raro allò que afecta menys d'un 1% de la població, que és ser molt generós, perquè més raro és votar la Unión del Pueblo Leonés i tampoc no passa re). I es veu que jo sóc un d'aquests casos raros, però no pas perquè voti la UPL, sinó perquè la mielina em flota suelta per l'ull d'una manera que, sense exagerar, és hasta maco de veure-la (i, exagerant, que hasta pudé algun dia em sortira la mielina per les orelles). Però que no cal que em preocupi perquè no és patològic ni re. Només és raro i prou.

Però jo no m'ho crec. Per mi que aquest reflex és del flaix. Ai las! Per una vegada que quedo bé en una foto, sense tancar els ulls ni re...

(no sóc jo, però m'hi assemblo)

Invocació

Oh! Esperit que has posseït la meva impressora: a tu t'invoco, ésser maleït, que habites dins l'ànima dels aparatos tecnològics i fas que es pengin.

A tu m'adreço, dimoni pelut i cibernètic, per fer-te saber que no em fas por. Que sé com derrotar-te, perquè tinc un botó que diu reset i, si m'apures, un que diu on-off.

Et desafio, oh! esperit malèfic: fes el favort de tornar-me la meva impressora tal com era antas!

Jo invoco la teva presència ara i aquí per mostrar-te el meu poder. Mira, mira el meu poder: Uuuuuuuh! Uuuuuuuuh! Què? No et faig por, amb aquest podert? Mira, ara hi torno, viam si t'espanto definitivament: Uuuuuuuuh! Uuuuuuuuuh!

Em tems. Ho sé. La teva derrota és certa, covard, més que covard.

Dóna la cara, tu, ectoplasma desconfigurador d'impressores, i amb la sola força del meu pensament t'expulsaré d'aquest cos que has posseït!

Oh! Esperit de la meva impressora, si ets aquí: MANIFESTA'T!

Quatre persones

Rellegint un article de l'Isabel-Clara Simó, escrit fa força temps, em trobo una reflexió absolutament reveladora (que cito a continuació per tal que tothom se'n faci cabal). Fa aixins:

"Diuen que hi ha quatre menes de persones: els ingenus, que proporcionen el bé sense treure'n cap benefici; els malvats, que proporcionen el mal i en treuen, en canvi, beneficis; els intel·ligents, que proporcionen el bé i, a canvi, en treuen beneficis; i, finalment, els estúpids, que fan mal als altres sense treure'n res."

I crec que té raó. Em sembla, vamos. Diria que sí, però no n'acabo d'estar segur. I per comprovar-ho del tot, penso en quatre persones a l'atzar, totes ben conegudes dels lectors d'aquest bloc, per viam si encaixen en algun d'aquests quatre perfils.

I penso en el Santi, que és un filldeputa vocacional. Un torracollons. Un malparit. Un datpelcul. Un malfollat. Un merdaseca. Un capdecony. I un aixafaguitarres (per si ho llegeix algun nen i/o alguna beata d'orelles incorruptes). I què en treu a canvi de la seva malallet? Re. Bembé re.

I penso en la Marina Rossell, màxima exponent del terrorisme melòdic. L'antidiva per excelència. La gallina cantadora. Una dona que fa seixanta anys, parlumenus, que ens tormenta amb els seus refilons i que, ai las!, empra aquesta mena d'aparell de tortura que és la seva veu com a modus vivendi.

I penso en el senyor Venanci de Girona (que té sis fills) i que treballa dia i nit perquè els seus sis fills puguin pujar sense que els falti de re. I que cada Nadal els porta a Portaventura fent un gasto molt important, que Girona és molt lluny de Salou, i hi ha molts peatges, i vuit entrades valen molts cèntims. I com li agraeixen els seus sis fills? Els grans, suspenent-ho tot a l'insti i començant a fumar droga d'amagat; els petits, suspenent-ho tot al cole i començant a fumar droga d'amagat.

I penso en la Núria Feliu, la gran dama de la cançó. L'esvelta sirena que, amb la seva veu, ens guia pel bon camí i ens dú vers paradisos mai coneguts abans. La raó última de totes les coses. L'esperit que manté viva la flama de la catalanitat en aquests temps tant foscos. El pentinat més ben crepat dels Països Catalans. Aixòs i més és la Núria. I tot aquest devessall de virtuts no són malgastades, puix li serveixen per guanyar-se la vida amb una dignitat envejable i per recolzar noves promeses de la cançó lleugera (recalcant lo de lleugera) catalana.

I m'adono que sí.

Que el Santi és estúpid.

Que la Marina Rossell és malvada.

Que el senyor Venanci de Girona (que té sis fills) és ingenu

I que la Núria Feliu, a part de guapíssima, és molt i molt i molt intel·ligenta.

Boicot!

Per tal que aquest bloc no pugui ser titllat de frívol o de poc compromès amb l'actualitat sociopolítica global, un servidor de vostès s'adhereix al boicot contra la celebració dels Jocs Olímpics a Pequín (que no és Shangai).

Boicot perquè darrera de la festa de l'esport s'hi amaga l'agressió als drets d'una minoria.

Boicot perquè la dignitat d'un col·lectiu està en joc.

Boicot perquè ells són pocs i necessiten el suport de la resta del món per defensar la seva causa.

Boicot perquè se'ls respectin els drets individuals i col·lectius.

Boicot perquè sí. Perquè em cauen bé. Perquè la majoria són gent gran i pacífica que no fan cap mal a dingú.

En altres paraules: per aconseguir que la petanca sigui acceptada com a esport olímpic i els petanquistes degudament reconeguts pel COI com a esportistes d'elit... boicot a Pequín!

Boicot per tot aixòs i perquè la petanca és, de llarg, un esport molt més digne que d'altres injustament més populars (i a les proves em remeto...)

Els petanquistes ens necessiten. Comença la campanya! Salvem la petanca! Boicot a Pequín (i als deports indignes en general!)

Coses que he après avui

A les 6:20 he après que llevant-me cinc minuts abans de l'hora habitual tinc exactament la mateixa mandra (és a dir, més aviat poca) que fent-ho a l'hora habitual.

A les 7:42 he après que sortint de casa cinc minuts abans de l'hora habitual, arribo a puestu dotze minuts més d'hora.

A les 7:58 he après que per creuar a peu la Diagonal en sentit de muntanya a mar, cal travessar setze (16; ú sis) carrils que, per ordre, són:

- 2 carrils de cotxe (lateral sentit Llobregat)
- 2 carrils bici (un en sentit Llobregat, l'altre Besòs)
- 1 carril bus/taxi (sentit Llobregat)
- 6 carrils de cotxe (tres en cada sentit, suposo)
- 2 carrils de tramvia (un en sentit Llobregat, l'altre Besòs)
- 2 carrils de cotxe (lateral sentit Besòs)
- 1 carril bus/taxi (lateral sentit Besòs, també)

A les 8:41 he après que, en català, l'ús del gerundi copulatiu és incorrecte. I m'he preguntat si això devia voler dir que la forma verbal "follant" és incorrecta, però no li he gosat preguntar al mestre per decoro.

A les 9:38 he après que els efectes del primer esmorzar del dia duren aproximadament tres hores, la qual cosa es nota perquè, passat aquest termini, la panxa comença a fer sorolls.

A les 10:20 he après que l'esquerrasocialista - ecoverda - roigvioleta - marroncaca - dedebò són pocs i mal avinguts i que per mi se'n poden anar bembé tots a prendre vent, cosa que ja sabia, però no està de menus recordar-ho.

A les 13:10 he après que avui és sant Amanci (i m'ha fet gràcia, ves)

A les 19:10 he après que puc passar perfectament sis (6) hores sense aprendre res de nou.

A les 19:15 he après que a l'estació no hi ha cobertura, cosa que, com lo de l'esquerrasocialista - ecoverda - roigvioleta - marroncaca - dedebò, ja sabia, però que tampoc no està de menus recordar.

A les 23:00 he après, gràcies a Henry Fielding i al capítol primer del Llibre Novè de Tom Jones, que cualquier necio osado se atreve a escribir.

I a les 23:20 he après que Fielding tenia raó. I n'acabeu de llegir la prova.

Wa yeah!

Ets a la fenya i t'aixeques per anar al lavabo. Tris-tras, tris-tras. I tot d'un plegat no ets en Zinc, sinó la Judi Garland saltironant per un caminet de rajoles grogues. Tralarilo, tralarilorà. Som dilluns al matí, però tu estàs content, ves. Més que content. Feliç. I aprofites la intimitat del lavabo per posar-te a xiular allò de haser del lunes otro sábado, crusar en rojo los semáforos... I tot d'un plegat ja no ets la Judi Garland, sinó la Paloma San Basilio davant del mirall d'un lavabo de senyors, amb coreografia i tot, va, no tinguis vergonya, que ara no et veu ningú, deixa't anar home, vull dir, dona. Que divertit, wa yeah!

I en surts com n'has entrat, fent saltironets. Tralarilo, tralarilorà. Però ja no ets la Paloma San Basilio perquè el teu jo femení ja ha tocat sostre, a Déu gràcies. I ara ets una harmònica, i un saxo, i un acordió, i una veu italiana que canta que allora io quasi quasi prendo il treno e vengo, vengo da te, que traduït vol dir textualment que el món és la polla. I tu, que això ja ho sabies d'abans, tornes a la teva taula, tris-tras, tris-tras, i al teu ordinador, i als teus papers, i al teu telèfon que està sonant, però que no fa ring-ring, sinó zinc-zinc, i ja no ets una harmònica, ni un saxo, ni un acordió, ni una veu italiana, sinó el melic d'una panxulina que també fa zinc-zinc.

I despenges el telèfon i blablabla-ves-quina-tonteria-blablabla, perquè els problemes no són problemes quan tens la sort de ser el melic d'una panxulina que fa zinc-zinc quan et toquen. I penges i el món no sembla dilluns, ni l'hora el matí, ni el lloc la fenya. Ni tu la Paloma San Basilio (a Déu gràcies). Ni res res. No. Res no és el que és. Tot és molt més millor.

I et venen ganes de dir-ho. De cantar-ho. De cridar-ho. De saltar-ho. De ballar-ho. I tornes al lavabo, assumint el risc que algú cregui que no estàs bé de la pròstata, per retrobar-te novament davant la intimitat del mirall i confessar-li, sabent que el guardarà, el nostre gran secret:

Que tu ets tu, que jo sóc jo i que el melic de la teva panxulina fa zinc-zinc.

La família creix

Dubtava de si havia de dir-vos-ho o no, puix és una cosa molt i molt personal de la qual (siguem sincers) no n'hauríeu de fotre res.

Però no me n'he pogut estar.

Sí, benvolguts lectors i benvolgudes lectrius: el senyor i la senyora Piritione estan molt contents perquè aquest cap de setmana, si tot va bé, augmentarem la família amb un nou membre.

Ens ha agafat una mica de sorpresa i encara falta acabar de preparar-li l'habitació. I haurem de comprar-li robeta, productes d'aseo personal (sobretot laca) i moltes i moltes cosetes més.

Però és que no l'esperàvem tan aviat. Les coses van aixins.... i la il·lusioneta no ens la quita ningú!

El nom ja està decidit: Montserrat.

La data d'arribada a casa també:

I només per un euro! Si ho diu La Vanguardia deu ser vritat, no?

Ara el dubte que em queda és: vindrà "suelta" o bé precintada amb la cel·lofana del Magazine?

Vingui com vingui, ens l'estimarem igual. Aixxxxx, quins nerviiiiiiiis!!!!!!

Inintitulable

És ben curiós.

Quan surt del forn, la pizza crema. Però el paper de plata de sota és ben fred.

Ben curiós.

Gairebé tan curiós, per exemple, com que un servidor acabés el post d'avui penjant el capítol 24 de l'Església del Mar, llegit per un senyor molt avorrit.

Què és Catalunya? (Cinquena part: una aproximació onicològica)

FETS:

1 - Una ungla creix de mitjana 0,1 mil·límetres al dia. Memoritzeu aquest dato i segui llegint.

2 - Una persona té, de mitjana, vint dits, distribuïts de la següent manera: deu a les mans i deu als peus. No és temerari concloure que cada persona té, sempre parlant de mitjanes, vint ungles. Comproveu aquest dato comptant-vos-les (les ungles) i seguiu llegint.

3 - A Catalunya hi ha, aproximadament, set milions de persones. Treieu el cap per la finestra i feu un mostreig de densitat viam si és veritat i seguiu llegint.


Arribats a aquest punt, els lectors de ciències ja sabreu més o menys cap on va el post d'avui. Però us prego que, sisplau, espereu uns minuts abans de continuar llegint, puix els de lletres encara estan obrint la finestra. Intentem anar tots alhora i no disgregar el grup, perfavort!

Tic, tac, tic, tac.

Vale. Sembla que ja hem arribat tots fins aquí. Ara feu-me el favor d'agafar un llàpits i una llibreta i copiar aquest...

...ENUNCIAT

Quants metros d'ungla es generen a Catalunya en un any?


RESOLUCIÓ

Sigui èquits els metros d'ungla que es generen a Catalunya en un any.

Com que en un any hi ha, de mitjana, 365 dies, una ungla en un any creix 365*0,1mm=36,5mm/any/ungla

D'altra banda, com que cada persona té, de mitjana, 20 ungles, una persona genera en un any 20*36,5=730mm d'ungla/persona/any

I com que Catalunya té 7.000.000 d'habitants, podem concloure que 7.000.000*730=5.110.000.000 mm d'ungla.

Finalment, ho passem a metres multiplicant pel corresponent factor de conversió i tenim que

èquits=5.110.000 metres d'ungla generats a Catalunya en un any.

O, per anar per nota, podem afirmar que a Catalunya es generen cada any 5.110 km d'ungla.

Que vindria a ser la distància entre Luxemburg i Yaoundé, capital del Camerún.



I ara, com d'habitud, per comprovar que heu assimilat els conceptes, uns debers:

1 - Calculeu quants metres d'ungla es generen a casa del senyor Venanci de Girona (que té sis fills) en una dècada. Sigui quin sigui el resultat, si demà us el trobeu pel carrer, feliciteu-lo.

2 - Extrapoleu la data de naixement d'aquesta senyora a a través de la longitud de les seves ungles. Si ho heu fet bé us ha de sortir que és molt i molt vella (i encara més i més marrana).

Què més és Catalunya?
Primera part: una aproximació trigonomètrica
Segona part: una aproximació econòmica
Tercera part: una aproximació viària
Quarta part: una aproximació gravitatòria

Slam siexsiexmi iego gí?

Nadubrranos, dobrebiessur:

Mixtruixobe eixpiehe vavan! Nuvionpome mixcusate.
Noclamiente... (buixco man).
Iestemsovie: mademí, esgrrovení... Slam siexsiexmi iego gí?

Iestemsovie: mademí, espxietení, slam siexsiexmin? Ieo gís!

Amb "i" d'istòria

Sempre que truco a Madrit i he de donar els meus datos personals, tinc problemes per fer-me entendre. -Hola señorita, me llamo Sinc Piritione. -Como dice? -Sinc: seta, i, ene, se. Sempre va bembé aixins, però més complicat, que jo realment no em dic Zinc Piritione (oh! que fort!), sinó una cosa molt més complicada de fer entendre a algú que no parla la llenga de la Feliu. Però jo ho entenc, que sóc molt bona persona: és culpa dels meus pares per tenir els cognoms que tenen, per haver-se aparellat i per haver-me engendrat. Potser és per això que quan m'he de comunicar amb forasters, prefereixo el fax (sí, al final va colar!) que el telèfon.

Però ai las! Últimament, potser per causa de l'efecte Montilla, trobo que cada cop tinc més problemes per fer-me entendre a Catalunya. I estic molt enfadat. N'estic tant, però tant, d'enfadat, que ara diré un renec (en negreta i tot, el diré, d'enfadat com estic).

Vaparir!

Vale. Ja m'ha passat una mica. Prossegueixo.

L'altre dia vaig trucar a una companyia catalana èquits que subministra una cosa molt important sense la qual no podríem viure i blablabla, per donar-me d'alta. La senyoreta que em va atendre parlava un català prou correcte, per la qual cosa (il·lús de mi) vaig pensar que no tindria problemes. Però no, no podia ser tan fàcil. La dona devia ser de lletres perquè em va fer repetir tres (3) vegades el número de compte i tres (3) vegades el DNI, perquè l'ordinador no li havia guardat els datos. Això sí, quan li vaig dir que la lletra del meu NIF era la L de Lleida va córrer a corregir-me. Ui, deus voler dir la L de Laura, perquè Lleida va amb dues eles. I ttttttontalcul va amb 6 tes, no et fot?

Però el problema gros no va venir pels números, sinó per les lletres. Li vaig haver de lletrejar tres (3) vegades el meu nom i cognoms (perquè l'ordinador blablabla). Vaig ser tan clar com vaig poder. Vaig permetre que repetís tres (3) vegades el meu nom i cognoms lletra per lletra. Vaig intentar no posar-me a plorar tres (3) vegades quan va dir allò de ...P de Pamplona... i d'Istòria! Vaig insistir tres (3) vegades que ho escrivís amb ena, i amb i grega, i amb ce, i amb h... Va jurar i perjurar tres (3) vegades que m'havia entès. Vaig preguntar-li tres (3) vegades si era veritat del tot que ho havia entès i tres (3) vegades em va assegurar que sí, que sí i que sí.

I al final, després de tot, arriba una carta a casa. I no va a nom del senyor Piritione, sinó d'un tal senyor Periscopi, com si diguéssim.

I ara mateix, un servidor està tan emprenyat, però tant, que necessita renegar tres (3) vegades més. I n'està tant, però tant, d'emprenyat, que renegarà una altra vegada en negreta i tot. O sigui que...

Vaparir! Vaparir! Vaparir!

L'aire en va ple, uo, uo, uoooooo

L’aire n’és ple.

En va tan ple que miri onsevulla que miri en veig. N’hi ha en cada cosa del món, en cada paisatge que contemplo, en cada so que sento (i molt especialment, en cada refiló de la Feliu). En cada tot de tot. Vale. No sé bembé si és que estic atontat o bé és que he rebut el do de la concupiscència (que no sé què vol dir, però sempre queda bé dir-ho en un post i et fa quedar hasta com llegit i tot), però la qüestió és que sí, que ho veig aixins. Que ho crec aixins. I que, quan et miro als ulls, ho sé aixins, uo, uo, uoooooo.

L’aire n’és ple. N’hi ha en el xiuxiueig dels arbres, en la sentor de sa brancada quan és batejada amb pluja d’abril, en la remor de son fullam (marranots, això no, que sé què esteu pensant) quan el gronxa la brisa. I n’hi ha en el mar crestellat per la tempesta (que du maror a la costa central i mar grossa o arrissada al Golf de Lleó, amb cops de força 7 i 8). I també en el collons de nyonyeria d’aquest paràgraf. En cada tot de tot. I no sé bembé si és que estic somiant, però la qüestió és que sí, que ho veig aixins. Que ho crec aixins. I que, quan et dic el nom, ho sé aixins, uo, uo, uoooooo.

L’aire n’és ple, sempre i a tothora. Quan surt el sol i quan es pon. I quan torna a sortir. I quan es torna a pondre. I quan torna a sortir un altre cop. I quan es torna a pondre per tercera vegada. I quan torna a tornar a sortir. I quan es torna a tornar a pondre. I quan...daixonses,... quan... sempre, vamos. I no sé bembé si són imaginacions meves o què, però la qüestió és que sí, que ho veig aixins. Que ho crec aixins. I que, quan hi ets, i quan no hi ets, i quan sempre, vamos, ho sé aixins, uo, uo, uoooooo.