El cuentu del nen que volia ser Mingo Ràfols

Hola, nens i nenes, acosteu-vos aquí i seieu a terra fent una rotllana ben maca. Si esteu ben calladets i apagueu els porros us explicaré un cuentu que segur que els papes no us han explicat mai, perquè aquest és un casal d’estiu llibertari, tope modern, sense censura ni re. Apa, pues, som-hi!

Vet aquí que una vegada hi havia un nen que portava una vida relativament normal i anava a col·lègit i jugava amb els seus amiguets i tal. Però aquest nen era una mica raro. I sabeu perquè era raro, aquest nen? Pues perquè quan els seus pares li preguntaven "nen, tu què vols ser de gran?" Ell contestava, tot eixerit: "jo vull ser el Mingo Ràfols!"

I quan a col·lègit la senyu deia als nens que fessin un dibuix lliure sobre la fenya que volien fer de grans, entre bombers, pallassos, metges, fumbolistes, ambaixadors a Sant Vicenç i les Granadines i veus-en-off-de-Catalunya-des-de-l'aire, sempre hi apareixia aixòs:

Mingo Ràfols (Tècnica mixta: Dacs i Plastidecor sobre paper)

I a sota, amb unes lletres ben grosses de colorins, per evitar malsentesos, el nostre nen hi escrivia: jo vull ser el Mingo Ràfols!

I amb la tonteria aquesta, van passar els anys i el nen es va fer gran. I sabeu què va passar, nens i nenes idiotes que us ho creieu tot? Que el nen es va convertir en el Mingo Ràfols, perquè ell ho desitjava molt i molt. Perquè és realment el que el nen volia. Perquè aixòs és com un putu cuentu de Disney en el que els somnis es fan realitat, a les sirenes els surten potes i es casen amb el príncep, i els nens es converteixen en Mingo Ràfols.

I un cop convertit en el Mingo Ràfols, el nostre nen va ser moderadament feliç tota la vida (amb alts i baixos, esclar) i va menjar, entre moltes altres coses, Lacasitos, enciam maravilla i coca de recapte.

I ja està.

Ja està? No, un moment, que no està tot. El que m’he descuidat de dir-vos és que el protagonista del cuentu, el nostre nen, era en realitat el Mingo Ràfols de petit. Que dius... quina merda de cuentu! Pues sí.

I vet aquí el Miquel Cors, vet aquí la Margarita Minguillón,
aquest cuentu ja se'ns fon.


(Moralina: els somnis es poden fer realitat, però abans assegura't que ets el Mingo Ràfols)

Wally desubicat

El senyor Garmin ens diu que estem fora de mapa. Bon senyal: aviat serem al cul del món. Abans d’arribar-hi, però, ens trobem amb l’anfitrió, que arriba puntualment al lloc convingut amb la seva Kangoo. Gorro de llana, calça curta, botes d’aigua i mitjons sobre-genoll. O sobre-jonoll. O sobre-ginoll. Obrim parèntesi. Janoll. Genoll. Ginoll. Jonoll. Junoll. És ben curiós: aquesta és una de les poques paraules en què totes les vocals s’hi avenen. Tanquem parèntesi. La primera impressió que ens enduem de l’anfitrió és que es tracta d’una mena de Wally desubicat. Només li falta la samarreta de ratlles. Som massa benèvols; més endavant confirmarem que es tracta directament d’un simple dement.

El punt de trobada és molt concorregut. No comptem quantes nacionalitats s’hi reuneixen, però podríem dir que això sembla la puta Eurovisión. Només falta Gaiumení i ja hi seria tothom, que hasta ha vingut Andorra i tot. Llamen especialment l’atenció els bascos, perquè fan cara de bascos. Ves, tu, mira, sí, sempre m’han fet gràcia, els bascos, amb aquella cara de kaleborroka que fan tots. Els altres costen més d’ubicar, especialment els d’indumentària paramilitar: paracaigudistes desubicats o bé uns simples dements? No els ho pregunto per por que m’afusellin. Fa sol, però tothom va preparat per si plou. O per si neva. O per si el cel s’obre i la còlera divina es manifesta damunt nostre amb una pluja de llagostes. No ens fa por re perquè tothom va preparat. Tothom llevat de Madame Céline que es presenta abillada amb una bonica brusa d’entretemps, uns pantalons pirata, uns mitjonets rosa la mar de monos i unes bambetes per si un cas ens vinguessin ganes de fer aerobic. I unnnnn, i dooooooos, i treeeeeees, i tornem-hiiiiiii. Madame Céline zero points. Madame Céline cego puà.

Ens posem a caminar, que al cap i a la fi és a això a què hem vingut. No, de fet no és això, però la qüestió és que caminem. Caminem. Caminem molt. Caminem molt per un caminet estret. Mínim. Irreconeixible. Avancem en fila índia, seguint els passos de Mr. Wally. Ja no fa sol, però suem com tocinets. Fa calor. De sobte la fila s’atura: veiem un riu i, a l’altra banda, Mr. Wally que ja l’ha travessat. Goita, el puta, per aixòs anava amb botes de pescador fins al genoll. O jonoll. O ginoll. Hi ha qui l’emula. Monsieur Chollet es fa el xulet (sembla un joc de paraules, però sujuru que no ho és) i travessa pel mig del riu, amb l’aigua fins als genolls (jonolls, ginolls, blablabla), sense immutar-se. Evidentment, acaba xop. Però aixòs és la guerra, amiguets, i no podem aturar-nos per una mica d’aigua. I mentre alguns emulen Monsieur Chollet (que ha emulat Mr. Wally), deu metres més amunt, un servidor, refilant com un ocell i saltant com una daina per les pedretes del rierol, arriba a la font de la fadrina. Perdó. Vull dir arriba a l’altra riba. Alehop. Ni xop ni re. Però deu metres més avall, la darrera de la fila, que casualment és Madame Céline, emulant els seus companys (que han emulat Monsieur Chollet (que ha emulat Mr. Wally)) mulla les bambetes i els mitjonets rosa. I ara ja no podrem fer aerobic. Ai las!

Ara pugem. Es veu que el camí que mena al cul del món fa pujada, ves, tu, que dingú no ens havia avisat. I passen dues hores més. Observador de mena com sóc, sospito que dues hores pujant donen per pujar molt amunt. Miro enrere, avall, i ho confirmo. I el cul del món que no arriba. I seguim pujant, pujant, pujant i pujant. I torno a mirar avall, però ara no veig res. Només la boira, que també puja darrere nostre. Però el cul del món no acaba d’arribar. I pugem, i pugem, i pugem. I de sobte se sent un tro. I penso que potser és un pet que surt del cul del món, que és una cosa molt lletja de pensar, però què voleu que hi faci si estic cansat i la sang no em rega bé. I penso també que potser ja som a prop. I deu ser bembé aixins, perquè de sobte Mr. Wally s’atura. Ja no hem de pujar més. Només hem de seguir a cota i travessar la mare de totes les tarteres, amb uns pedrots descomunalment desproporcionats, i ja hi serem.

I, efectivament, ja hi som. Quan arribem ens trobem el que ens havíem de trobar: una gran merda. Perdó, una Gran Merda, digna del cul del món. I alguns s’extasien. I Monsieur Chollet posa els ulls en blanc i treu bromera per la boca. I Mr. Wally es posa tonto i brama com una bèstia en zel. I Madame Céline no fa re, perquè s’ha quedat a mig camí i s’ha perdut l’espectacle de merda del cul del món. I de sobte se sent un altre tro i es veu un llampec, i Mr. Wally es torna a posar en marxa per emprendre el retorn. I tothom el segueix amb gran obediència i devoció, puix la gran merda, perdó, la Gran Merda del cul del món és talment fruit de les seves entranyes. I se sent un altre tro i comença a ploure. A ploure molt. Però molt.

I sota el diluvi universal travessem de nou el tarterot, de tornada. I molts són els que rellisquen per les pedrotes molles i rodolen tartera avall, avall, avall, fins al fons del barranc. I les pedres es tenyeixen de sang, i els rierols de vermell, i són molts els que moren. I entre els supervivents, molts queden malferits, amb fèmurs trencats, ròtules dislocades, fel sobreeixit i pèrdues de coneixement per politraumatismes cranials per impactes contra els pedrots(*).

(*)Aquest paràgraf és tot ell una exageració, per comprovar viam si esteu atents.

I iniciem el descens vertiginós sota la pluja. I sota la pedra. Perquè ademés ara s’ha posat a pedregar. Només falta la plaga de llagostes i ja hi seria tothom, que hasta ha vingut Andorra i tot. Però aixòs ja ho he dit. I correm costes avall. Grimpant, però al revés. Corrents, corrents. Com ànimes en pena fugint de qui-sap-què. Com paramilitars empapats, seguint un Wally desubicat i dement. Com els supervivents de l’Oceanic 815 empaitats per un ós polar enmig de la selva. Tot plegat gairebé oníric. Tot plegat ben absurd. Molt absurd. Gairebé tan absurd com el final d’aquest post, que és potser, el més absurd de tot plegat.

I, en arribar a baix de tot, mengem galetes Príncipe.

(i que consti que estàveu avisats)

Coses que me suen soberanament sa polla

La discografia de Jason Donovan. Els mangos. La tecla F4. Les parades de l’Alzina Graells de la ruta Almatret-Maials-Lleida. El Carles Flavià. Una T-50/30 de quatre zones. La disposició transitòria única de la Ley 34/2002, de 11 de Julio de Servicios de la Sociedad de Información y Comercio Electrónico. El número 45.368,24 i, molt especialment, la seva arrel cúbica. L’estat del trànsit de la C-33. La biografia de Tom Mix. La copa. La lliga. La Champions. L’Ajuntament de Vilafranca del Penedès (amb tots els meus respectes). El PIB per càpita de l’Uruguai. Les addiccions de la Belén Esteban. I les de la Infanta Helena. El Periódico de Cataluña. El butlletí informatiu del col•legi oficial de protètics dentals de Catalunya. El senyor Llimona. El mot “mot”. El teorema d’incompletitud de Gödel. L’olor dels núvols. La composició del ZAS Baños. No entendre segons què en segons quines reunions de fenya. La filogènia sistemàtica. Les eleccions legislatives gregues de desembre de 1915. La capital del comtat de Dewey (Dakota del Sud). El número de caràcters d’aquest paràgraf. L’equivalència, en el calendari armeni, de l’any 1896 del calendari gregorià. La carta de postres d’avui del Drolma. El telèfon d’assistència al client de RBA Editores. L’alineació del darrer partit de lliga del Portland San Antonio. La distància en línia recta entre els Mobles Salvany de Bellvís (carrer Sant Jaume, 14; 25142-Bellvis; el Pla d'Urgell; Lleida; Catalunya) i la seu del Ministeri de Salut i Medi Ambient de Sant Vicenç i les Granadines (Halifax Street; Kingstown; St.Vincent). El Sónar. La pesca amb mosca. L'atmosfera de Venus. El/s o la/les guanyador/s/a/es d'Eurovisió de fa dos anys. L'helicicultura. Els best-sellers de la literatura sòbara. L'evolución demogràfica de l'emirat d'Abu Dhabi entre 2005 i 2007. Un altre cop el Carles Flavià.

I aquest post mateix.

Coses que es poden fer amb 1.629 euros

Com cada any en aquestes fetxes, un servidor ha passat comptes amb Hisenda. El resultat no és bembé com el de l'any passat, però déu-n'hi-do-l'hi-n'hi-leu-l'hi. Resumint: ara em trobo que al compte corrent m'hi han ingressat 1.629 euros que em plantegen un problema: què coi puc fer-ne?

Puc anar 8 (vuit) dies a esquiar a Transilvània (a l'estació de... Port del Comte Dràcula? Perdó.)

Puc comprar 1000 (mil) imprescindibles i practiquíssims tornavisos amb lot (sens dubte, el segon millor invent de la humanitat, després del lot amb tornavís, esclar)

Puc adquirir 1 (un) comodíssim sofà raconer de pell de luju, amb dos seients Relax, als mítics Mobles Salvany de Bellvís (carrer Sant Jaume, 14; 25142-Bellvis; el Pla d'Urgell; Lleida; Catalunya).

O, millor encara, podria llogar durant 1 (un) cap de setmana el Chateau de Chicamour per fer una festa pels lectors i lectrius, amb actuació de la Núria Feliu inclosa (sempre i quan vingui de gratis, que sinó els cèntims no m'arriben)

Puc també comprar 1 (un) Red Hat Enterprise Linux for IBM POWER, Standard (up to 2 sockets) 3 year, que no sé què és però segur que el podria endollar al radiocasset del Fiatpunto i em faria el xulo pels puestos.

També podria trucar des d’Alemanya a un mòbil de Namíbia i parlar durant 1.000 (mil) minuts, o 16 (setze) hores i 40 (quaranta) minuts que vindria a ser el mateix, amb la companyia KJ-Telecom (establiment de trucada no inclòs)

Podria fer moltes coses, sí, ja ho sé,. I tot és molt temptador. Però tot aixòs que heu llegit, benvolguts lectors, benamades lectrius, no és res davant la proposta definitiva. Sí, ja sé què faré: compraré 116 (cent setze) Bonzai Choppers (amb els corresponents 348 (tres-cents quaranta-vuit) tupperwares de regal). I amb els 6,16 € (sis euros i setze cèntims) que em sobren, compraré una dotzena de carbassons.

Per ratllar-los, picar-los i tallar-los en juliana.

Sóc feliç.

Cançons de droga

Quan hom intenta fer una relació de cançons que parlen (directament o de resquitlló (bonica expressió (rodolí! (on és la sortida?????))) de droga, sempre surten les mateixes. Que si Puff, the magic dragon (and frolicked in the autumn mist in a land called honah lee...), que si Lucy in the Sky with Diamonds (everyone smiles as you drift past the flowers...), que si Stairway to Heaven (and my spirit is crying for leaving...), que si Cocaine (If you wanna hang out you've got to take her out; cocaine...), que si Mr. Tambourine Man (Take me on a trip upon your magic swirlin' ship...)... Però ai las! Hom es pregunta: i en català què. Eh? Què? És que els catalans no ens droguem, pudé? O bé us penseu que la Marina Rossell és aixins pel seu propi natural? Vale, probablement sí que ho és, però això no quita que ademés es drogui.

Benvolguts lectors, benamades lectrius, el cançoner català té una cançó (clar, al ser un cançoner què ha de tenir si no? Una xistorra? És que de vegades sembleu rucs, i necessiteu tantes explicacions i tants parèntesis que em feu perdre... tanco parèntesi i segueixo. I si algú es perd, que torni a començar. I si no teniu les competències mínimes de lectoescriptura assolides rematriculeu-vos a tercer d’egebé, però no emprenyeu més, que aixòs no és un col·legit!) Pues, com dèiem, el cançoner català té una cançó mítica dedicada nadamés i nadamenus que a l’heroïna.

És una cançó que es refereix a la droga amb termes absolutament esfereïdors:

...sirena de la mar... (l'heroïna és com el cant d'un d'aquests éssers mitològics; l'autor es deixa arrossegar per l'addicció, s'hi lliura amb cos i ànima renunciant a la pròpia llibertat)

....aquest quelcom personal, sensorial i encisador... (no cal pensar gaire per adonar-se que, amb aquests versos, l'autor reconeix sense cap mena de reparo ni vergonya que és heroïnòman)

...què tens, què tindràs tu, que veig que no té ningú... (dubte existencial, gairebe shakesperià, de l'heroïnòman cada vegada que té una dosi a les seves mans)

...sublim inspiració... (és coneguda l'afició que els artistes, especialment els de vida bohèmia, tenen per les substàncies estupefaents, amb la finalitat d'incrementar la velocitat de la sinapsi i alliberar la ment de tots els perjudicis que poden limitar la seva creativitat)

...el cor em peta... (clara al·lusió a la taquicàrdia que genera en l'organisme el consum reiterat d'heroïna)

Sí, addictes lectors, vicioses lectrius, aquesta cançó existeix i va ser composta (és un dir) el 1973 pel mític Pere Tàpias. La lletra és escruixidora (bonic adjectiu qualificatiu femení singular, fent funció d’atribut). Alguns fragments són tan evidents que hasta és raro que el Pere Tàpias pugui campar tan panxo (i no és un dir) pel carrer, sense que dingú se li acosti per demanar-li cavall.

El que molta gent no sap, però, és que per passar la censura de l'època, va haver de dissimular una mica. I per això va canviar el mot "heroïna" pel d'"Enriqueta," que no deixa de ser una manera ben carinyosa de referir-s'hi.

Escolteu-la, escolteu-la i torneu-la a escoltar: probablement quedareu també vosaltres col·locats

O, parlumenus, us semblarà que us surt sang per les orelles.

Visca!

I amb veritat us dic que en aquells dies de la darreria de maig de l’any de Nostre Senyor de 2009, el poble català fou testimoni d’uns fets prodigiosos que foren motiu de gran goig general. I tots els catalans i catalanes commemoraren amb gran gaubança la meravella obrada. Sí, fidelíssims lectors, devotíssimes lectrius, us ho dic amb tota veritat: en aquells dies de maig de 2009, la maltractada nació catalana es rescabalà de totes les injúries sofertes al llarg de la seva història, puix commemorà amb grans fasts una gesta història. Oh!, castíssims lectors, piíssimes lectrius, com ja deveu haver suposat m'estic referint evidentment a la celebració del cent quaranta novè aniversari del naixement d’Isaac Albéniz i, per si aixòs fos poc, també al cent aniversari del seu traspàs!!!!!!

I tothom arreu del país s’implicà en la celebració de l’Any Albéniz. I va ser per aixòs que totes les television públiques i privades del país i tots els altres medis de comunicació escrits i/o parlats van dedicar íntegrament la seva programació a l’esdeveniment. I el Cuní i l’Om i el Pellicer i hasta el Pichi Alonso van anar a Camprodon a radiar en directe, des del rovell de l’ou, el concert d’homenatge a Albéniz organitzat per commemorar l’esdeveniment. I a tots els pobles, viles, ciutats, llogarrets, pedanies i entitats municipals descentralitzades del país s’hi organitzaren actes en honor d’aital efemèride. I els arcaldes feren instal·lar pantalles gegants a les places perquè tothom pogués veure i viure la retransmissió del concert d’homenatge en directe des de Camprodon, amb germanor i companyonia.

I va ser aixins que els melòmans i les melòmanes quedaren per sopar uns a casa dels altres. I penjaren senyeres amb la fesomia d’Albéniz a les baranes dels balcons. I begueren molta cervesa. I menjaren molta pizza i ganxitos. I a l’entreacte, homes i dones, nens i vells i hasta senyors panxuts amb samarreta Imperi, sortiren als balcons i terrasses i tiraren focs artificials per mostrar la seva joia. I, abandonant tots els principis ètics i estètics que regeixen la dignitat, els senyors panxuts amb samarreta Imperi que havien sortit als balcons exhibiren uns trompetots de plàstic amb els quals intentaren, sense massa èxit, interpretar algunes de les boniques peces del mestre Albéniz.

I al final del concert tothom s’abraçà amb tothom. I es feren petons. I alguns es posaren tontos i tot, i acabaren la vetllada amb gran fornicació. I la gent tornà a sortir als balcons, a les terrasses, als carrers i a les places. I de nou entonaren, sense massa èxit, càntics que volien ser un homenatge a les composicions d'aquest gran català universal. I amb tanta veritat com pena, us dic que no tota la manifestació de joia col·lectiva fou pacífica, puix els antiavalots hagueren d’actuar a la Rambla, per dispersar una colleta de iaies que feien pintades amb Dacs a la façana del Liceu per protestar sobre el fet que no s’hi hagués programat la representació de la celebèrrima òpera Merlin, del mestre Albéniz, però en canvi s’hi hagués deixat cantar la Pantoja o hasta la Marina Rossell.

I l’endemà al dematí, a molts col·lègits i instituts (ca fooooort, tiaaaaaaa!!!) foren molts els vailets que anaven abillats amb bufandes i samarretes commemoratives de l’esdeveniment. I hasta hom diu que hi hagué gent gran que es presentà al seu puestu de fenya amb la samarreta oficial de l’Any Albéniz, en la qual apareixia estampada la gràcil fesomia del gran Isaac Albéniz (lleugerament reinflada per l’hetxura de la samarreta i de la panxa dels senyors).

I això va ser bembé aixins com ho he contat. Us ho dic amb tota veritat.

I qui ho vulgui creure, que ho cregui.

I qui tingui orelles, que escolti.

Anònim

Qui no...

Qui no ha planxat mai una camisa que no es podia planxar?



Qui no ha posat mai a l'assecadora uns pantalons que no hi podien anar?

Qui no ha posat mai a la rentadora un jersei que s'havia de rentar a mà?


Qui no ha posat mai en lleixiu una peça de roba que no s'hi podia posar?


Però sobretot, sobretot, sobretot: qui no ha desat mai un nen dins una caixa?


Gràcies pel consell, senyors d'IKEA!!

Forats

Comença com una lleugera molèstia i acaba com un malestar absurdament angoixant. Gairebé claustrofòbic.

Sí, benvolguts lectors, benamades lectrius, parlo d’aquella sensació tan desagradable que tots hem notat alguna vegada. Un malestar del qual dingú no parla, però que tots hem experimentat. I és que... qui no s’ha tibat alguna vegada a la vida el mitjó massa amunt, de manera que la punta apreta els dits amb una pressió excessiva?

Pànic. Sensació d’ofec. Els dits dels peus estrangulats es comencen a posar morats. O almenys ho sembla.

La solució és aparentment senzilla: només cal descordar-se la sabata, subjectar la punta del mitjó amb els dits polze i índex i tibar suaument cap endavant, tornar-se a posar la sabata, cordar-se-la de nou i ja està. Tot arreglat. Però ai las! (bonica interjecció de lament) Quan estàs enmig d’una reunió de fenya, com era el cas d'un servidor aquest matí, aixòs no ho pots fer, puix hom et miraria raro.

I basta que no puguis fer res per calmar el malestar perquè la molèstia augmenti fins a obsessionar-te. No escoltes el jefe#3, no fas cas del que diu la gent, no apuntes re de re. Només el teu peu, lluitant contra un mitjó massa tibat. David contra Goliat.

I el cos, intel·ligent com és, busca solucions alternatives. I mentre poses cara de ui, que interessanta que és la reunió, i que atent que estic, arronses el dit gros (com una urpa) fins que amb la punta toques la sola de la sabata i el tornes a estirar mantenint el contacte amb la sola, amb l’esperança que la punta del mitjó es desplaci també endavant, ni que només sigui uns mil·límetres i deixi aixins d’ofegar-te el dit gros.

Però quan has repetit l’operació unes quantes vegades, t’adones que no serveix de res, ans (bonica locució conjuntiva) al contrari: sembla que el mitjó estigui devorant el dit gros del peu. Suor freda. Malestar. Més angoixa. Un dit atrapat sense poder escapar. Claustrofòbia. Voldries fugir, treure't la sabata, agafar la punta del mitjó entre els dits polze i índex i blablabla. Però no pots, perquè estàs enmig d'una reunió importanta. El dit gros s'arronsa i s'estira, s'arronsa i s'estira. S'arronsa i s'estira. Però el mitjó cada vegada apreta més.

Al cap d'una estona s'acaba la reunió. Corres cap al lavabo. Et descordes la sabata. Te la treus. I quan estàs a punt d'agafar la punta del mitjó entre el dit polze i índex per estirar-la endavant,i blablabla, t'adones d'allò que a aquestes alçades de post, benvolguts lectors, benamades lectrius, espavilats de mena com sou, tots ja heu endevinat:

Amb Q7

Sona el mòbil. Número amagat. Perspicaç de mena com soc, intueixo que serà una señorita, diga-li Gladys, que em preguntarà si sóc el senyor Periscopi per informar-me d'una cosa que no m'interessa. Però avui em sento generós i despenjo, ves, tu, no fos cas.

Digui'm? Per sorpresa meva, resulta que contesta una tal señorita Gladys, em demana si sóc el senyor Periscopi i m'informa que bla bla bla i que com a client preferent que sóc del Banc Èquits no em carreguen comissions ni gastos ni re, i més bla bla bla. Ai las! Gràcies, Gladys, guapa, però aixòs ja ho sabia, i ara si no et sap greu, penjaré. Bones tardes.

Però resulta que la Gladys no m'escolta i, repetint insistentment (i incorrectament) el meu cognom, em diu que señor Periscopi, como cliente preferente, verdad, también tiene preconcedido un crédito de 12000€, señor Periscopi. Le interesa, verdad, señor Periscopi? Un servidor, sense perdre els modos, li diu que no, que gràcies, que de re, que no es mereixen. I que si no li sap greu penjaré perquè tinc fenya.

Però la Gladys no ho pilla. I talment com si tingués davant el catàleg de MediaMarket, em va explicant què podria fer amb aquests 12.000 euros: señor Periscopi, seguro que tiene algun capricho. Verdad que le gustaría comprar un televisor de plasma, señor Periscopi, verdad? O necesita renovar los electrodomésticos de su casa. O quiere , verdad, un ordenador portátil. O un equipo de música, señor Periscopi? O un reproductor de...

No, Gladys, li dic, no, de veritat, que gràcies pels 12.000 euros, que és vostè molt amable, però tenim de tot. Obro parèntesi. Gran frase, aquesta de tenim de tot. Tanco parèntesi.

Però la Gladys no es dóna per aludida i canvia de catàleg: O por ejemplo, verdad, seguro que necesita hacer algunas reformas en su casa, o invertir este dinero en algún negocio. Verdad? O unas vacaciones, verdad, señor Periscopi, ahora que viene el verano. O una ayuda para cambiar el coche, verdad, seguro que sí, señor Periscopi.

Començo a posar-me nerviós, li dic que no necessito re. Re de re. Que a casa tenim de tot. D-e-t-o-t. Que hasta tinc un Bonzai Chopper i tot. Que amb el Fiatpunto ja vaig bé. Que ja tinc 12.000 euros per si vull qualsevol cosa que valgui 12.000 euros. Que gràcies a Déu no em falta la fenya. Ni els diners. I, pel que sembla, ni la paciència. Que gràcies, però ara penjaré perquè m'he d'anar a tallar les ungles dels peus (excusa infalible, d'altra banda).

Ella no ho entén, però capitula. Em recorda que si de cas m'hi repenso visiti la web del Banc Èquits. O que m'informi a la meva oficina. Adéu, Gladys, adéu. I gràcies, de res, no es mereixen. Punt i a part.

Els bancs són uns lladres, vale. Tenen la culpa de tot plegat, vale. Que la cosa ha petat per culpa seva, vale. Però jo sé quant tinc, sé quant guanyo i sé quant puc gastar. I si vull estirar més el braç que la màniga, m'escaldaré. I per aixòs vaig en Fiatpunto i no en Q7. I, com que sóc grandet, sé que els reis d'Orient no existeixen. I que si algú que no conec de re em dóna cèntims, ves que no sigui perquè espera que els hi torni algun dia (cosa lògica, d'altra banda).

Això tan aparentment evident, hi ha molta gent que no ho ha entès. Han anat al banc pensant que els diners els regalaven i han demanat una hipoteca. I de pas m'hi afegeixes deu quilets més, que em canviaré el Fiatpunto per un Q7. I amb el canvi em fas un Trio, no et fot?

La primera vegada que m'enganyis serà culpa teva; la segona, serà meva, diu un refrany. Els bancs han enganyat, vale. Però no tota la culpa és seva, ja que també nosaltres ens hem deixat enganyar reiteradament amb una alegria desmesurada. Per ignorància? Per innocència? Per avarícia? No ho sé. Probablement per patxorra. Perquè no hem sabut mirat més enllà del nas. Que un munt de diners a la cartilla llamen molt l'atenció, sobretot quan ets reponedor del Mercadona. El problema és que s'han de tornar. O bé et pensaves que tot això era de gratis?

El joc no mola, vale, però és aixins. I si no t'agrada no juguis. Però no t'enduguis l'Scattergoris un cop ha començat la partida. Perquè és infantil i molt poc elegant, per molt que condueixis un Q7.

Tal nit farà un any

Tal nit farà un any que obríem la porta de casa i ballàvem un vals. Un, dos, tres, un, dos, tres. Touché, senyoreta. Touché. Permeti'm que em presenti: sóc el seu company de vida. El seu amant etern. Un pallasso amb alts i baixos que farà la muntanya russa de la vida amb vostè, missenyora. Però ojo, que això va en sèrio i no té marxa enrera. Res ja no serà igual: desea guardar cambios?

(Intueixo un sí, sí, sí, fent saltets damunt del llit amb les ales esteses.)

Tal nit farà un any i tal altra en farà més. Mil. Vint-i-dos. Tres i tot.

E tale notte capirai, in un solo momento, cosa vuol dire un anno d'amore.

O mile. O ventidue.


Powered by Castpost

Excuses

Benvolguts lectors, benamades lectrius, virtuosíssimes senyores de fer fenyes de les oficines del Col·legi Oficial de Protèsics Dentals de Catalunya (Provença, 337, 3er. 1ª):

observadors de mena (que ara és Orange) com sou tots, ja us deveu haver percatat que avui fa exactament trenta-vuit dies que un servidor no publica re de re. Concretament, des del passat 17 de març, gloriós jorn de Sant Patrici, aquest bloc ha romàs en la més absoluta inòpia, en una latència* catatònica, talment un cadàver criogenitzat, talment la crisàlide d’un lepidòpter, talment l’evolució musical de la Marina Rossell durant els darrers setanta-cinc anys. Zero, vamos.

Potser, només potser, tal volta hom es preguntarà: i per què? Quin tèrbol atzur m’ha menat vers aquests viaranys embardissats que m’allunyen de l’activitat blocaire? Per què aquesta deixadès? Per què aquesta inactivitat? A continuació, fidelíssims lectors, perfectíssimes lectrius, us ofereixo una selecció de deu (10) excuses creïbles per justificar qualsevol absència, ja sigui virtual com aquesta que ens ateny, ja sigui real, com pransemple quan arribeu tard a la fenya. Evidentment, una de les deu (10) és certa. Com d’habitud, aquells que encerteu la resposta correcta s’endureu una subscripció per un any al prestigiós diari Què! (re, re...) que podreu recollir puntualment cada matí en qualsevol paperera de l’àrea metropolitana.

1. Perquè m’he tornat a metamorfositzar en una croqueta de brandada de bacallà, i no tinc manetes per escriure. De fet, aquest post me l’està escrivint una gamba a l’ajillo...

2. Perquè es veu que ja...

3. Perquè des que han nascut les bessones que no tinc temps per re.

4. Holaaaaa tiessssssssssssssssss!!!!!!! Perquè he estat molt ocupada actualitzant l’altre bloc. Tiessssssssssss, ca fort, que en tinc un altreeeeeeeeeeeeeeee. I és guapíssssssssssssssim!!!!! Però no s’udiré quin és, que no vull que dingú s’ananteriiiiiiiiii!!!!!!

5. Perquè [mode groller on] no m’ha rotat dels collons escriure [mode groller off]

6. Perquè el darrer post era tan bo que no volia que ningú se’l perdés.

7. Perquè he estat ocupat llegint Vida i Destí. Obro parèntesi. Reverència i ovació. Tanco parèntesi.

8. Perquè m’he comprat una Bonzai Chopper i ara em passo els dies (i les nits) ratllant pastanaga.

9. Perquè he anat a l'estranger a veure la Vaca Ció.

10. Perquè aquest bloc ha tancat i, de fet, aixòs que llegiu és un post pòstum.



*Nota de l’autor pels lectors de ciències que no tenen cultura ni re: Latència, juntament amb Estònia i Lituània, és una de les tres repúbliques bàltiques independitzades de Rússia l’any 1991.

El pelele

(Una altra iniciativa de Relats Conjunts)

Acte I (i únic)

Segle XVIII. Interior d’una nau industrial abandonada reconvertida en loft.

Penombra. De fons sona la sintonia del Temps de Neu.

(Anacrònic? No, que aixòs és una obra topemoderna i underground.

Segur que hasta pudé sortirà a l’Ànima i tot.)

Personatges:
- Francisco de Goya (pintant un quadre)
- El seu fill (fumant un porro en un racó, ignorant el seu pare)

- Francisco de Goya (extasiat, amb els ulls en blanc i posant-se l’anvers de la ma al front): Ai las! Atansa’t, oh! fill meu, sang de la meva sang, plançonet que ha brotat de la llavor que el papa va sembrar dins la mama! Oh! Vine i contempla la darrera obra mestra del teu pare que es titularà "Quatre mosses plegant un llençol després de fer la bugada". Oh! Tot jo m’estremeixo d’emoció! Oh! Oh! A mi, les sals! Ooooohhhh!

- El seu fill (tope rallat): Grrrrrrrrrrrr.

FDG abandona l’escena per anar a buscar un kleneex per eixugar-se els mocs.

ESF drogat del tot, s’atansa al quadre i hi dibuixa just al mig, tan malament com pot, la caricatura del seu pare.

Fals Fi.

S’abaixa el teló.

Apareix la Bibiana Ballbè.

BB: eclèctica i naïf, l’obra teatral d'en Zinc Piritione es caracteritza per la presència constant de personatges que fan de l’autodestrucció i de la negació de tota mena d’esperança el seu modus vivendi. Però darrera aquest aparent nihilisme underground que traspuen personatges com la Vaca Ció, la Latxera, la Brenda Fox o el mateix fill de Francisco de Goya, s’hi intueix un univers molt més ric, ple de matisos lírics, que es personifiquen en la figura del Ministre de Salut i Medi Ambient de Sant Vicenç i les Granadines o, sobretot, en el senyor Venanci de Girona (que té sis fills).

S’abaixa un segon taló davant del primer taló.


Ara sí: fi.

Antiluxúria

La Bibi Andersen i la Marina Rossell.

L'halitosi. O pitjor encara: la fortor ofensiva, repugnant i fètidament mentolada que desprèn la boca d'aquells halitòsics que es pensen que la putrefacció bucal es pot dissimular mastegant xiclets de clorofil·la.

El Felip Puig i el Josep Huguet.

El telèfon que sona quan estàs fent l'amor. O pitjor encara: el timbre de la porta que sona quan estàs fent l'amor.

La Betty Missiego (déu l'hagi perdonada)

Uns peus amb aquelles boletes negres de ronya entre els dits.

Un altre cop el Felip Puig.

La pregunta: has tingut darrerament contacte amb cabres?

I sobretot, sobretot, sobretot, l'expressió: vine aquí i toca'm les metes.

A pèl

Sento el despertador. El paro. Obro el llum. Et faig un petó. Em llevo. Pipí. Dutxa. Em vesteixo al lavabo. Surto i em tiro damunt del llit. Et faig un petó. Un altre. Més. Fem ell llit; la teva banda penja més. Esmorzo. Em poso la jaqueta. Un altre petó. Adéu, fins al vespre. Agafo Vida i Destí i surto al carrer.

Camino fins a l’estació, tris-tras, tris-tras, escoltant un quartet de Boccherini. Agafo l’ADN. Baixo vuitanta-dos graons i pujo al tren. Fullejo el diari per sobre. Faig el sudoku difícil en un temps rècord. Llegeixo de la pàgina 544 a 557 de Vida i Destí. Arribo a lloc i baixo del tren. Torno a caminar, tris-tras, tris-tras.

Arribo a la fenya. Fitxo. Pujo a l’oficina. Rellegeixo els papers de la reunió de les onze, els agafo, i baixo (amb ascensor) al pàrking. Pujo a un cotxe de l’empresa i em disposo a conduir un parell d’hores.

La ràdio no va. Merda. El teletac no va. Merda, no em piteu, que no és culpa meva. Dues hores conduint sol, sense ràdio. Pensant. Pensant molt. Pensant posts. Pensant molts posts, com per exemple, aquest. I cantant. Cantant molt. Cantant, entre les moltíssimes cançons que podria cantar, i no em pregunteu perquè, Ara que el món s’ha adormit, de la cantata Nadal, Llum i Misteri del gran Francesc Vila. Ara que el món s’ha adormiiiiiiit, naranà narà nananaaaa. No me la sé. I què. Canto amb veu de tenor. Amb veu de baríton. Amb veu de mezzosoprano. Amb veu de Pingu. Amb cinc minuts de marge sobre l’hora prevista, arribo al lloc de la reunió. Com sempre, sóc el primer.

Arriben els altres. Primer l’una, després l’altre. Pim, pam. Amb dues hores ho enllestim. Que fácil que pot ser tot, i que difícil que ens ho solem fer. Sortim. Dinem ràpid. Adéu, que vagi bé, ja seguirme en contacte. Pujo al cotxe i, abans de marxar, condueixo una estona per aquesta ciutat on vaig viure tant temps. I penso en les paraules de Grossman que, aquest matí, entre la pàgina 544 i 557, he llegit al tren. Té tota la raó: és ben curiós comprovar com les coses que s’han oblidat continuen existint.

Condueixo de tornada. M’aturo una mica abans de mig camí a repostar. Aprofito l’aturada per escriure, en la mateixa llibreta on he pres els apunts de la reunió, això que esteu llegint i que, quan arribi a casa passaré a l’ordinador. Ja ho tinc. Fins aquí. A partir d’aquí ja no escric res més perquè reprenc la marxa. Ho faré després. A casa. A l'ordinador.

Arribo a la fenya cap a quarts de cinc. Reviso correu, recullo encàrrecs, faig un parell d’horetes més de fenya i, a quarts de set, surto. Camino, tris-tras, tris-tras, fins a l’estació. Agafo el tren de i trenta-nou. Baixo a mig camí per fer transbordament. Agafo el següent tren que passa, que em deixa a la meva estació. Llegeixo de la pàgina 558 a la 577 de Vida i Destí. Baixo del tren, pujo vuitanta-dos graons. Camino cap a casa, tirs-tras, tris-tras, escoltant a tota pipa i sense vergonya l'Our Last Summer. M'aturo al forn a comprar quatre baguettes per fer deu entrepans. Cinc per tu. Cinc per mi. Arribo a casa, entro i encenc l'ordinador. Abans de fer els deu entrepans (cinc per tu, cinc per mi) i el sopar (a veure com sortiran les mandonguilles), decideixo penjar aquest post.

Cosa que feia molt temps, massa, que no feia.

A, pe, u, ena, te

Oh, aimadíssims lectors! Ai, caríssimes lectrius! Que no sentiu els moixonets com canten? Que no flaireu la sentor de les flors que amb sos colors cridaners aventuren una incipient primavera? En definitiva i resumint, que no heu oït la Bonanova? Que no us ha estat revelada la Gran Notícia? No? Ai las! I com pot ésser, que no ho sapigueu encara? Veniu, atanseu-vos, que us en faré cinc cèntims, puix la meravella obrada és tan gran que és de justícia que arribi a tothom. No tingueu por, abandoneu per sempre les ombres i veniu cap al país de la llum. Seieu ací, ben a propet, i sereu partícips d'un fet que de ben cert us omplirà el cor de gaubança. Oïu, oïu!

Heus ací que a primera hora del matí, aquest sol·lícit i humil servidor vostre ha obert la bústia de correu electrònic. La safata d'entrada estava curulla de missatges, alguns dels quals, siguem sincers, duien finalitats poc lícites i àdhuc reprobables. Mentre m'esmerçava a separar el gra de la palla, mentre passava els missatges pel sedàs de la decència, mon cor ha fet un salt. Sí, fidelíssims lectors, caríssimes lectrius: l'assumpte d'un dels missatges estava encapçalat amb un suggerent Flaixos d'actualitat. Oh! Oh! Sols de recordar-ho un calfred d'emoció em recorre l'espinada i el cor em fimbreja a cada batec. Sí, castíssims lectors, virtuosíssimes lectrius: m'havia arribat a la bústia un nou número (el 28, concretament) del Butlletí de la Secretaria de Política Lingüística, al qual estic subscrit!

Tal i com un nen desembolica amb desfici un caramel de pal, tal i com una truja afamada es llença amb deler i follia damunt una pila de carbasses i naps, així mateix un servidor, pres per un anhel gairebé ferotge, ha premut la icona per obrir el missatge. Oh! Només amb la remembrança del moment, ja n'hi ha prou per tal que tot mon ésser tremoli de nou d'emoció. Oh! La pantalla ha traspuat caramulls de ciència i cultura! Quant coneixement concentrat en tants pocs bytes. Quin disseny més ben trobat! I quins colors tan escaients! La sola visió de la pàgina m'ha colpit els sentits, però ha estat la lectura d'una de les notícies recollides al Butlletí el que m'ha dut directament vers un món on els moixonets refilen eternament i les flors fan sempre sentor de primavera.

Sí, beatíssims lectors, benemèrites lectrius! Com molt bé heu endevinat, el motiu d'aital exaltació s'ha degut al contingut de la mítica secció "Comentari lingüístic", que en aquesta edició del Butlletí ve referida al mot "apunt". Oh! Apunt! Repetiu amb mi: apunt. A, pe, u, ena. Te. Apunt. Sí! És aquest, "apunt", el mot escollit per substituir definitivament el vergonyant i anglòfob mot "post" quan ens hem de referir a això que esteu llegint ara mateix. Un "apunt".

Mon cor fimbradís batega amb gran joia. Oh! Benvolguts lectors, benamades lectrius! Escampeu arreu la novetat! Bramuleu-la per comes i fondals! Ja tenim nom! Feu que ressonin per tots els racons de la catosfera aquest mot i els seus derivats. Apuntem! Pengem apunts! Conjuguem el pretèrit perfet d'indicatiu (forma simple) del verb apuntar!


I ara, per comprovar que ho heu entès bé, deixem-nos d'ocellets i floretes i fem un examen sorpresa: relleneu l'espai de la següent frase amb el mot "apunts" o "posts" segons convingui:

La senyora Dulores no té bloc; per tant no sol penjar _______ de planxar pels puestus.

(Entre aquells que aprovin l'examen, sortejaré una subscripció depervida al diari Què! (re, re,...) que podreu recollir, com de costum, cada matí a consavol paperera de l'àrea metropolitana)

How to Recognize Different Types of Phasianids from Quite a Long Way

No. 1: A capercaille


No. 2: A capercaille conjugating the catalan phrasal verb " anar-se'n porai " (in the conditional perfect indicative tense)


No. 3: Another capercaille

Quatre-cents trenta-sis graons

Aquest matí he sortit de casa amb un determini pres. No, aquest no, un altre: tan bon punt he tancat la porta i he vist els setze (16) graons que em separaven del món exterior he decidit que durant tot el dia d’avui no empraria cap mena de giny mecànic per pujar (o baixar) desnivells. Ni ascensors, ni escales mecàniques, ni re: només les meves atlètiques cames i les sofertes escales de tota la vida (sobre les quals jo no sóc dingú per opinar, que per aixòs ja hi ha el mestre).

Aixins doncs, m’he passat el dia comptant graons. I els resultats han estat realment as-pa-lus-nants. Aquí us els presento detallats cronològicament i amb un còdic de colors segons si les escales eren de pujada (en verd) o de baixada (en vermell):

1 - Sortir de casa cap al fosc, fred i inhòspit món exterior: setze (16) graons de baixada.
2 - Entrar a l’estació: vuitanta-dos (82) graons de baixada.
3 - Pujar de nou a la superfície: cinquanta-cinc (55) graons de pujada i cinc (5) de baixada.
4 - Pujar a la cinquena planta de l'edifici on tinc l'oficina i la fenya: noranta-sis (96) graons.
5 - Baixar dues plantes per fer un recado: trenta-sis (36) graons de baixada i trenta-sis (36) graons més de pujada, evidentment.
6 - Sortir a esmorzar: noranta-sis (96) graons de baixada i, vint-i-cinc minuts més tard (de fet han estat quaranta, però ho negaré davant de tothom), noranta-sis (96) graons més de pujada.
7 - Reunió a la sala de reunions (de què, si no?), divuit (18) graons de baixada i, encabat, divuit (18) graons de pujada.
8 - Sortir de la fenya: noranta-sis (96) graons avall.
9 - Entrar a l'estació: cinc (5) graons de pujada i cinquanta-cinc (55) graons de baixada
10 - Sortir de l'altra estació: vuitanta-dos (82) graons de pujada
11 - Entrar a casa: setze (16) graons de pujada
12 - Anar a cal barber: setze (16) graons de baixada.
13 - Tornar a casa: setze (16) graons de pujada.
14 - Sortir a fer més recados: setze (16) graons de baixada.
15 - Tornar a casa a sopar i a murmir: setze (16) graons de pujada.

Sí, benvolguts lectors, benamades lectrius, ho haveu llegit bé: en un dia normal èquits, un servidor puja (i baixa) la fredolica xifra de quatre-cents trenta-sis (436) graons!

Si tenim en compte que, pransemple, l'Empire State té mil vuit-cents seixanta (1860) graons, hom pot afirmar sense cap mena de reparo que un servidor, durant la setmana laboral puja (i baixa) una coma disset (1,17) vegades l'Empire State. I que al cap de l'any, considerant onze mesos reals de fenya, el puja aproximadament cinquanta-una (51) vegades . Aixins doncs, tenint en compte que l'Empire State fa tres-cents vuitanta-un (381) metres d'alçada (sense comptar l'antena, que no té escales), tenim que al cap de l'any un servidor puja (i baixa) dinou mil quatre-cents trenta-un (19.431) metres de desnivell per les escales d'aquests móns de Déu. És a dir, dinou (19) kilòmetres i mig.

I això, fidelíssims lectors, amadíssimes lectrius, ens porta directament fins a l'estratosfera. Entre la tropopausa i l'estratopausa.

Nadamés. I nadamenus.

El joc dels prejudicis

Situem-nos a la part davantera del penúltim vagó d'un tren. És un quart i mig de vuit del matí, encara és fosc i quatre personatges comparteixen finestra i viatge.

El primer personatge (seient de finestra, de cara a la direcció del tren) és un senyor d'avançada edat. Deixem-nos d'eufemismes: un vell. Porta ulleres de pasta i bastó. No dorm, ni llegeix, ni escolta música, ni fa sudokus. Ell només bada. I mira com els altres dormen, i llegeixen, i escolten música i fan sudokus.

El segon personatge (seient de passadís, de cara a la direcció del tren) és una senyora amb un palès problema de sobrepes. Deixem-nos d'eufemismes: una gorda. No bada, ni dorm, ni escolta música, ni fa sudokus. Llegeix el 20minutos.

El tercer personatge (seient de finestra, d'esquena a la direcció del tren) és un immigrant subsaharià. Deixem-nos d'eufemismes: un negre. No bada, ni llegeix, ni escolta música, ni fa sudokus. Dormisqueja.

El quart personatge (seient de passadís, d'esquena a la direcció del tren) és un nyicris amb un nas important. Deixem-nos d'eufemismes: un servidor. No dorm. Ell escolta música, i fa sudokus, i llegeix i, entre una cosa i una altra, bada.

Poc després d'iniciar el viatge, al principi subtilment, però ben aviat de manera contundent, un tuf pudent i penetrant ofèn els sentits dels quatre personatges. Tots fan veure que no se n'han adonat, i segueixen badant, dormisquejant, llegint, fent sudokus. Però la realitat és ben clara: un d'ells s'ha tirat un pet. Un senyor pet.

Qui deu haver estat?

Sens dubte, deu haver estat el vell. Tothom sap que a certes edats els esfínters es revolucionen i no obeeixen les voluntats. I els pets se'ls escapen. Precisament per això, perquè són vells.

O potser no. Seria igualment lògic que hagués estat la gorda. Sembla que els gordos s'han de tirar pets més pudents i potents que la resta de mortals. Precisament per això, perquè són gordos.

O potser no. El més lògic seria atribuir el pet al negre. Perquè tothom diu que els seus hàbits higiènics, i per extensió intestinals, són diferents i hom troba que segons com tufegen. Precisament per això, perquè són negres.

O potser no. Tant o més lògic seria creure que ha estat un servidor. Perquè és nyicris i té un nas important. I fa cara d'haver menjat col ahir per sopar. O bròquil. O mongetes seques. Precisament per això, perquè és nyicris.

Qui deu haver estat?

Que divertit que és jugar al joc dels prejudicis. Que fàcil que és reduir algú a una edat, un pes o un volum. Un vell, una gorda, un negre, un nyicris. Qui s'ha tirat el pet? Tant se val. Cadascú l'atribuirà a qui cregui, perquè som així. Perquè som ignorants i prejutgem. Perquè prejutgem i ens equivoquem. Perquè ens equivoquem i persistim en l'error. Una i una altra vegada.

No hi ha vells. Ni gordes. Ni negres. Ni nyicris. Però el que sí que hi ha són exemplars paradigmàtics de l'estupidesa humana. Semidéus que es creuen superiors a la resta de mortals. Que prejutgen. Que posen etiquetes en funció d'una edat. O d'un volum. O d'un color. Que com que la pilota és seva, decideixen qui pot jugar. Que són els amos de tot, però que no tenen re.

Personatges, en definitiva, que van pel món tirant-se pets amb total impunitat, creient-se que ningú no els assenyalarà amb el dit. Perquè per això ja hi ha els sospitosos habituals. Els vells. Les gordes. Els negres. I els nyicris.

Matemàtiques per a peixateres

Suposem per un moment que un servidor i la seva senyora avui volen sopar peix. Concretament, rap. Aixins doncs, en Zinc agafa el cistell i se'n va a plaça. Tris-tras, tris-tras. Arriba a la parada de peix, espera que li toqui el turno (controlant que no se li coli cap iaia) i, amb el millor dels seus somriures assenyala un rap i li demana a la peixatera: que me'n podries fer dos talls?

Automàticament, la peixatera es mira en Zinc, i es mira el rap, i es torna a mirar en Zinc, i es torna a mirar el rap. Finalment, amb els ulls en blanc i traient escuma blanca per la boca, es torna a mirar en Zinc i, fent-se l'ofesa i amb gran despreci vers la meva persona, respon a crits: oh, és que si només te'n quedes dos talls te l'hauré de cobrar molt cart. Perquè no et quedes tota la peça?

Viam, pensa en Zinc. Fem numbros: si em quedo dos talls me'ls cobrarà a 55 € el kilo; o sigui que l'assunto pujarà a deu o dotze euros. Però ai las! Si em quedo tota la peça, me'l cobrarà a 35 i, tenint en compte que és un senyor rap que parlumenus deu fer quilonoucentscinquanta, l'assunto ja s'enfila a seixanta-vuit amb vint-i-cinc. Una mica excessiu per un sopar.

Abreujant, per la gent de ciències: 10€<68,25€

Resumint, per la gent de lletres: la peixatera em vol estafar

Conclusió: avui soparem patxuga de pollastre.

Fi de l'anècdota.

Hom conclourà d'aquest divertit episodi (explicat, la veritat sigui dita, amb tanta amenitat, gràcia i encert per un servidor), que les peixateres van fluixes de matemàtiques. Doncs no! Ans al contrari: elles en saben molt, de numbros. I hasta diuen que n'hi ha alguna que pot calcular de memòria el límit de menys ú elevat a infinit partit per zero sense fer servir Ruffini. I aixòs és aixins. I totes (i quan dic totes és perquè no se'n salva cap), totes les peixateres són conscientes del seu podert i l'empren per estafar la clientela.

Proxenetes, traficants d'òrgans, trileros, blanquejadors de diners, narcotraficants, camells, traficants d'armes, segrestadors exprés, lladres silenciosos, embaucadors de vida llicenciosa, xoriços de tota mena, ... el teixit criminal del nostre país és ben dinàmic i divers. I si bé tothom sempre sol actuar amb la deguda precaució quan es troba amb un d'aquests maleantes pels puestus, de vegades abaixem la guàrdia i ens deixem ensarronar. Aixòs és especialment freqüent quan el maleante en qüestió és un mestre en l'art de delinquir i s'amaga sota el disfràs d'honrada peixatera (*).

Potser algun descregut lector s'escandalitzarà en llegir tot aixòs, però en veritat us dic que és ben cert. I hi ha encara més proves: com pot ser que siguin les peixateres i no les verduleres les que tenen el monopoli del julivert? Eh? Com? Eh? Evidentment, aixòs només es pot explicar pel xantatge i l'extorsió a què aquestes execrables deliqüentes someten les virtuosíssimes verduleres.

No, benvolguts lectors, benamades lectrius, no us deixeu enredar. Aneu al tanto. Ni trileros, ni proxenetes, ni traficants de ronyons: si hi ha un grèmit prillós de veritat, aquest és el de les peixateres!

És per aixòs que us demano que sortim tots al carrer i que ho pregonem amb veu ben alta. Anem a les places i als mercats i insultem les peixateres. Alliberem els escamarlans que agonitzen als seus taulells. Boicotegem els seus productes i fem sarsuela amb cansalada virada i jarret de vedella. I sobretot, sobretot, sobretot: confisquem-los tot el julivert! Que s'acabi aquest vergonyós monopoli!

Mort al càrtel del julivert!



(*)Al lector, espavilat com és, no li haurà passat per alt que un servidor, tot i ser de ciències, gosa introduir en el text, per tal d'enriquir-ne la forma, algunes figures retòriques com, pransemple, aquest ben trobat oxímoron.