El senyor Garmin ens diu que estem fora de mapa. Bon senyal: aviat serem al cul del món. Abans d’arribar-hi, però, ens trobem amb l’anfitrió, que arriba puntualment al lloc convingut amb la seva Kangoo. Gorro de llana, calça curta, botes d’aigua i mitjons sobre-genoll. O sobre-jonoll. O sobre-ginoll. Obrim parèntesi. Janoll. Genoll. Ginoll. Jonoll. Junoll. És ben curiós: aquesta és una de les poques paraules en què totes les vocals s’hi avenen. Tanquem parèntesi. La primera impressió que ens enduem de l’anfitrió és que es tracta d’una mena de Wally desubicat. Només li falta la samarreta de ratlles. Som massa benèvols; més endavant confirmarem que es tracta directament d’un simple dement.
El punt de trobada és molt concorregut. No comptem quantes nacionalitats s’hi reuneixen, però podríem dir que això sembla la puta Eurovisión. Només falta
Gaiumení i ja hi seria tothom, que hasta ha vingut Andorra i tot. Llamen especialment l’atenció els bascos, perquè fan cara de bascos. Ves, tu, mira, sí, sempre m’han fet gràcia, els bascos, amb aquella cara de kaleborroka que fan tots. Els altres costen més d’ubicar, especialment els d’indumentària paramilitar: paracaigudistes desubicats o bé uns simples dements? No els ho pregunto per por que m’afusellin. Fa sol, però tothom va preparat per si plou. O per si neva. O per si el cel s’obre i la còlera divina es manifesta damunt nostre amb una pluja de llagostes. No ens fa por re perquè tothom va preparat. Tothom llevat de Madame Céline que es presenta abillada amb una bonica brusa d’entretemps, uns pantalons pirata, uns mitjonets rosa la mar de monos i unes bambetes per si un cas ens vinguessin ganes de fer aerobic. I unnnnn, i dooooooos, i treeeeeees, i tornem-hiiiiiii.
Madame Céline zero points. Madame Céline cego puà.
Ens posem a caminar, que al cap i a la fi és a això a què hem vingut. No, de fet no és això, però la qüestió és que caminem. Caminem. Caminem molt. Caminem molt per un caminet estret. Mínim. Irreconeixible. Avancem en fila índia, seguint els passos de Mr. Wally. Ja no fa sol, però suem com tocinets. Fa calor. De sobte la fila s’atura: veiem un riu i, a l’altra banda, Mr. Wally que ja l’ha travessat. Goita, el puta, per aixòs anava amb botes de pescador fins al genoll. O jonoll. O ginoll. Hi ha qui l’emula. Monsieur Chollet es fa el xulet (sembla un joc de paraules, però sujuru que no ho és) i travessa pel mig del riu, amb l’aigua fins als genolls (jonolls, ginolls, blablabla), sense immutar-se. Evidentment, acaba xop. Però aixòs és la guerra, amiguets, i no podem aturar-nos per una mica d’aigua. I mentre alguns emulen Monsieur Chollet (que ha emulat Mr. Wally), deu metres més amunt, un servidor, refilant com un ocell i saltant com una daina per les pedretes del rierol, arriba a la font de la fadrina. Perdó. Vull dir arriba a l’altra riba. Alehop. Ni xop ni re. Però deu metres més avall, la darrera de la fila, que casualment és Madame Céline, emulant els seus companys (que han emulat Monsieur Chollet (que ha emulat Mr. Wally)) mulla les bambetes i els mitjonets rosa. I ara ja no podrem fer aerobic. Ai las!
Ara pugem. Es veu que el camí que mena al cul del món fa pujada, ves, tu, que dingú no ens havia avisat. I passen dues hores més. Observador de mena com sóc, sospito que dues hores pujant donen per pujar molt amunt. Miro enrere, avall, i ho confirmo. I el cul del món que no arriba. I seguim pujant, pujant, pujant i pujant. I torno a mirar avall, però ara no veig res. Només la boira, que també puja darrere nostre. Però el cul del món no acaba d’arribar. I pugem, i pugem, i pugem. I de sobte se sent un tro. I penso que potser és un pet que surt del cul del món, que és una cosa molt lletja de pensar, però què voleu que hi faci si estic cansat i la sang no em rega bé. I penso també que potser ja som a prop. I deu ser bembé aixins, perquè de sobte Mr. Wally s’atura. Ja no hem de pujar més. Només hem de seguir a cota i travessar la mare de totes les tarteres, amb uns pedrots descomunalment desproporcionats, i ja hi serem.
I, efectivament, ja hi som. Quan arribem ens trobem el que ens havíem de trobar: una gran merda. Perdó, una Gran Merda, digna del cul del món. I alguns s’extasien. I Monsieur Chollet posa els ulls en blanc i treu bromera per la boca. I Mr. Wally es posa tonto i brama com una bèstia en zel. I Madame Céline no fa re, perquè s’ha quedat a mig camí i s’ha perdut l’espectacle de merda del cul del món. I de sobte se sent un altre tro i es veu un llampec, i Mr. Wally es torna a posar en marxa per emprendre el retorn. I tothom el segueix amb gran obediència i devoció, puix la gran merda, perdó, la Gran Merda del cul del món és talment fruit de les seves entranyes. I se sent un altre tro i comença a ploure. A ploure molt. Però molt.
I sota el diluvi universal travessem de nou el tarterot, de tornada. I molts són els que rellisquen per les pedrotes molles i rodolen tartera avall, avall, avall, fins al fons del barranc. I les pedres es tenyeixen de sang, i els rierols de vermell, i són molts els que moren. I entre els supervivents, molts queden malferits, amb fèmurs trencats, ròtules dislocades, fel sobreeixit i pèrdues de coneixement per politraumatismes cranials per impactes contra els pedrots(*).
(*)Aquest paràgraf és tot ell una exageració, per comprovar viam si esteu atents.
I iniciem el descens vertiginós sota la pluja. I sota la pedra. Perquè ademés ara s’ha posat a pedregar. Només falta la plaga de llagostes i ja hi seria tothom, que hasta ha vingut Andorra i tot. Però aixòs ja ho he dit. I correm costes avall. Grimpant, però al revés. Corrents, corrents. Com ànimes en pena fugint de qui-sap-què. Com paramilitars empapats, seguint un Wally desubicat i dement. Com els supervivents de l’Oceanic 815 empaitats per un ós polar enmig de la selva. Tot plegat gairebé oníric. Tot plegat ben absurd. Molt absurd. Gairebé tan absurd com el final d’aquest post, que és potser, el més absurd de tot plegat.
I, en arribar a baix de tot, mengem galetes Príncipe.
(i que consti que estàveu avisats)
