L'altre dia em va arribar un e-mail des de Can Pi Quipugi. No sé si coneixeu el bloc de Can Pi, perquè fa poc que va. L'han obert una colleta molt maca de jovent, que en comptes d'anar pels barts a drogar-se, com sol fer la canalleta d'ara, fan activitats molt més útiles i distretes com ara aquesta d'escriure un bloc.
En el mail em demanaven que hi anés, que quedéssim un dia que em volien fer una entrevista. I no donaven més pistes. A mi? Per què? Quan? Com? Que es paga? Moltes preguntes em venien al cap, però el mail no deia re més. Com que un servidor és molt ben cregut, em vaig mudar de diumenge, vaig comprar pastes seques (perquè als puestus sempre s'hi ha de portar alguna cosa), vaig llimpiar el Fiatpunto i vaig encarar la carretera cap a Santa Maria de Quipugui.
Però ai las! Un cop dalt del cotxe em vaig trobar perdut. On coi cau Santa Maria de Quipugui? No m'havien fet arribar cap mapa ni re, i el meu GPS de referència no m'ho sabia trobar. Però la qüestió és que Can Pi Quipugui em sonava... potser era prop de Can Timplora? O no, no... devia ser cap a la banda de Cal Çotets, a tocar de Cal Vinklein? O... no... ves que no fos a l'estranger, a Can Adà potser? O bé... ben pensat... no seria re d'estrany que fos cap a Can Nabis... Però no. No en vaig poder treure l'entrellat.
Com que em veia incapaç d'arribar-hi, vaig tornar cap a casa, vaig contestar-los el mail amb excuses i evasives (alguna cosa així com: és que no em va bé quedar, perquè m'han dit que la Marina Rossell està de gira i no goso sortir de casa per por de trobar-me-la) i vaig proposar-los que m'enviessin les preguntes per mail, que un servidor les contestaria amb molt de gust.
I aixins, i no d'altra manera, va ser com en Zinc de Can Piritione va provar d'arribar a Can Pi (però no ho va aconseguir... i es va haver de menjar kilo i mig de pastes seques tot solet, perquè tampoc era qüestió que es fessin malbé).
Potser va ser per aixòs que l’entrevista va sortir com va sortir...
