Aquest matí, després de dutxar-me, mentre contemplava el meu viril tors nu al mirall del quarto de bany, he pogut comprovar novament que les persones estem ben fets, però mal acabats: just al mig del pit, a una distància equidistant de les dues tetes (sóc mamífer, vale?) m'hi ha aparegut un gra descomunalment gran, amb l'aspecte i les hetxures d'un tercer mugró. I ha estat llavors quan he decidit que el meu post d'avui aniria precisament d'aixòs: de la meva tercera teta (perquè sóc mamífer, què passa!).
I aixins ha estat que he sortit de casa, tris-tras, tris-tras, amb el determini pres, l'he bramulat per comes i fondals, però ai las! en arribar a la fenya la llepolia d'un fet imprevist i imprevisible m'ha desencaminat de les meves intencions inicials: tot i ser molt d'hora, una persona ja era al seu puestu treballant. Oh! Qui era aquesta persona? Efectivament, fidels lectors i devotes lectrius, ho haveu endevinat un atre cop: era el senyor Napolitani en carn i os (i saxons)! I he pensat que aixòs sí que era un fet absolutament mereixedor del post d'avui i no la tonteria del "granet".
I amb aquesta idea al cap m'he posat a treballar al meu puestu fins que en un moment determinat he hagut de sortir a esmorzar perquè no només de fenya viu l'home, sinó que també hi ha els entrepans de llangonissa i els tallats. I aixins ho he fet, i encabat, tornant cap a la fenya, els he vist. En un raconet de la vorera, pobrissonets, abandonadets, plegadets tots ells. I tan blavets. Vint euros em cridaven i em deien: cull-me, cull-me, cull-me!. I un servidor, amb els ulls injectats de sang i bavejant com un posseït s'ha llençat damunt el tresor, empentant les iaies que passaven pel carrer, i acordonant tot la zona del voltant del bitllet fent un ruedu de protecció amb els braços. I amb aital trofeu a la cartera ha pensat que ni grans, ni Napolitanis, ni tonteries i que una troballa d'aquest calibre sí que es mereixia un post.
I amb aquesta decisió presa he tornat a la fenya més content que un gínjol (que no és cap mamífer; o sigui, que pot estar content, però no té tetes, què hi farem, ell s'ho perd), i he treballat eficientment i efectiva (com d'habitud, vamos), però més i tot, perquè ja tenia un post pensat i vint euros a la butxaca. Però ai las! el més gros encara havia d'arribar. En un moment determinat he aixecat la vista de l'ordinador i he mirat per la finestra com faig de vegades, hasta per descansar una mica, i he estat testimoni d'un fet absolutament torbador: en una finestra de l'edifici del davant, un senyor gran, panxut, calvo i lleig campava a les seves antxes per casa seva abillat únicament amb una minitovallola de bany. I pres pel pànic, un servidor ha decidit definitivament que no. No.
Que no explicaria res del que li ha passat avui. Ni del gra. Ni del senyor Napolitani. Ni dels vint euros. Ni del senyor gran, panxut, calvo i lleig que campava a les seves antxes per casa seva abillat únicament amb una minitovallola de bany.
No, no explicaria res d'això. Avui em limitaria al recurs fàcil dels blocaires cutres: penjar un vídeo. Un vídeo que no havia fet ni jo, tot i la meva reconeguda traça en aquests menesters. Un vídeo que no té re a veure amb el post, però que me l'he trobat avui al correu i tinc ganes de compartir-lo, perquè jo sóc aixins de generós.
En definitiva, un vídeo que ve a confirmar que els japonesos són... són... són... són... són... parlumenus mamífers!
I aixins ha estat que he sortit de casa, tris-tras, tris-tras, amb el determini pres, l'he bramulat per comes i fondals, però ai las! en arribar a la fenya la llepolia d'un fet imprevist i imprevisible m'ha desencaminat de les meves intencions inicials: tot i ser molt d'hora, una persona ja era al seu puestu treballant. Oh! Qui era aquesta persona? Efectivament, fidels lectors i devotes lectrius, ho haveu endevinat un atre cop: era el senyor Napolitani en carn i os (i saxons)! I he pensat que aixòs sí que era un fet absolutament mereixedor del post d'avui i no la tonteria del "granet".
I amb aquesta idea al cap m'he posat a treballar al meu puestu fins que en un moment determinat he hagut de sortir a esmorzar perquè no només de fenya viu l'home, sinó que també hi ha els entrepans de llangonissa i els tallats. I aixins ho he fet, i encabat, tornant cap a la fenya, els he vist. En un raconet de la vorera, pobrissonets, abandonadets, plegadets tots ells. I tan blavets. Vint euros em cridaven i em deien: cull-me, cull-me, cull-me!. I un servidor, amb els ulls injectats de sang i bavejant com un posseït s'ha llençat damunt el tresor, empentant les iaies que passaven pel carrer, i acordonant tot la zona del voltant del bitllet fent un ruedu de protecció amb els braços. I amb aital trofeu a la cartera ha pensat que ni grans, ni Napolitanis, ni tonteries i que una troballa d'aquest calibre sí que es mereixia un post.
I amb aquesta decisió presa he tornat a la fenya més content que un gínjol (que no és cap mamífer; o sigui, que pot estar content, però no té tetes, què hi farem, ell s'ho perd), i he treballat eficientment i efectiva (com d'habitud, vamos), però més i tot, perquè ja tenia un post pensat i vint euros a la butxaca. Però ai las! el més gros encara havia d'arribar. En un moment determinat he aixecat la vista de l'ordinador i he mirat per la finestra com faig de vegades, hasta per descansar una mica, i he estat testimoni d'un fet absolutament torbador: en una finestra de l'edifici del davant, un senyor gran, panxut, calvo i lleig campava a les seves antxes per casa seva abillat únicament amb una minitovallola de bany. I pres pel pànic, un servidor ha decidit definitivament que no. No.
Que no explicaria res del que li ha passat avui. Ni del gra. Ni del senyor Napolitani. Ni dels vint euros. Ni del senyor gran, panxut, calvo i lleig que campava a les seves antxes per casa seva abillat únicament amb una minitovallola de bany.
No, no explicaria res d'això. Avui em limitaria al recurs fàcil dels blocaires cutres: penjar un vídeo. Un vídeo que no havia fet ni jo, tot i la meva reconeguda traça en aquests menesters. Un vídeo que no té re a veure amb el post, però que me l'he trobat avui al correu i tinc ganes de compartir-lo, perquè jo sóc aixins de generós.
En definitiva, un vídeo que ve a confirmar que els japonesos són... són... són... són... són... parlumenus mamífers!
15 comentaris:
Semba el Miki Nadal posant vídeos de japos. Vostè té molts més recursos, home!
jo hauria dit que eren amfibis
Juas juas... com diria l'Obelix.. estan bojos aquests nipons!
Gran Zinc,
m'agrada aquest bramular transitiu tan creatiu que mostres. Però no ens havies parlat dels companys d'en Napolitani, habitants de Saxònia. Van sempre plegats? Mira, com els sacsons! ;)
El concurs aquest dels japos fa venir ganes de participar-hi. D'altres no, eh, que són molt bèsties aquesta gent. Total, aquí l'únic que fas és quedar cobert d'un líquid llefiscós (que millor no saber què és).
Ei, que també m'he llegit el post múltiple, eh. Per demostrar-ho diré que no hi apareix el senyor Venanci de Girona (que té sis fills), ni la Núria Feliu.
I el que m'emprenya és que al final m'he empassat tot el p... vídeo.
L’estiu passat en un dels Canals d’en Berlusconi feien exactament el mateix però amb noies guapes en bikini… Distraction, en deien, i distreia força més que el dels japonesos, s’ha de reconèixer. http://es.youtube.com/watch?v=d5puK0uUn8k
Has començat parlant de tres mugrons i el títol aludia als japonesos. Bé: sabies que al Japó hi ha una estranya i elevada proporció de femelles humanes amb tres mugrons? T'ho juro.
Com va el teu tercer mugró? Ja ha petat?
Efectivament, modgi tinc molts recursos CCC de solfeo (y de regalo una guitarra).
jordi, doncs a mi em fibi l'efecte que eren mamífers, ves, tu, quina cosa...
marta, segur que de petits van caure a l'olla (de sopa d'aleta de tiburón, evidentment)
Benvolgut tinet, efectivament: van tots plegats dins d'un Citroen (saxo, evidentment)
No ho digueu a dingú, Xexu, però un dels somnis de la meva vida és participar al laberinto del chinotauro (però canviant el chinotauro per la Marina Rossell, que fa més por)
mestre, i no em direu que no és bo, el vídeo! Llàstima que li falta una escaleta d'aquelles de piscina perquè els concursants puguin sortir de l'aigua!
bioqòmic, tot i la gràcia que m'ha fet el japonès de 2 metros 18 passant per dins del numbro 8, reconec que si em feu triar, em quedo amb la senyoreta italiana, per uns motius èquits.
Eps, què t'anava a dir! Vès que no sigui cosa de la bombatòmica, aixòs. El meu bé, gràcies, ja va de baixa...
A mi fa anys que no em passen tantes coses en un sol dia. Per això de tant en tant he de penjar n vídeo llardós... i mamífer.
Ostres que bojos, mamífers, no sé, potser aus, més d'un s'ha fet mal als ous, noi, quina idea més genial, un joc que jo proposaria ara mateix...un granitu no pot ser, és d'adolescents...què pagues amb els vinteuros?
mestre puji, els vostros vídeos de llardosos i cutres no en tenen re, hombre ya! Que tots tenen un perquè i una raó de ser, i aixòs és lu que importa!
zel, tenia pensat invertir-los en un exemplar de La guerra naval contra Felipe IV en el Mediterraneo suroccidental, però em sembla que està esgotat...
Jo canviaria el títol del post per:
Els Japonesos són els putos amos i senyors de l'univers i nosaltres no som més que tristos i avorrits paramecis al seu costat.
Benvolgut Zinc: sóc el senyor gran, panxut, calvo i lleig campava a les seves antxes per casa seva abillat únicament amb una minitovallola de bany. Només volia dir-te que tu tampoc no ets cap meravella, punyetero.
Publica un comentari a l'entrada