L’home que parla com escriu (i escriu raro) està de bon humor. I això és terrible.
Treballar al mes d’agost té les seves coses bones. Sembla que el món sencer dormi. Que mandregi. Que el temps s’allargassi i en un matí hi càpiguen més hores. Ningú enlloc. Poques urgències. Molta tranquil·litat. Pots posar el pilot automàtic i treballar de memòria. Sense haver de pensar massa ni prendre grans decisions. Pots allargar l’estona de l’esmorzar fins a excedir la durada que hom convindria a considerar estrictament ètica. Sense telèfons que sonen, pots treballar menys i fer més fenya. Ja se sap: de la mateixa manera que no és més net qui neteja més, sinó qui embruta menys, tampoc no és més treballador qui treballa més, sinó qui fa més fenya. I jo ja m’entenc.
Però treballar a l’agost també té les seves coses dolentes. Haver d’aguantar els papes (repel·lents) i les mames (repel·lentes) que porten els seus nens (repel·lentets) a la fenya n’és una. Haver d’aguantar el bon humor del jefe#2 (a.k.a l'home que parla com escriu [i escriu raro]) i les seves brometes desafortunades i fora de lloc n’és una altra.
Aprofitant la distensió general de l’estiu, època en què tots som col·legues i amiguets i no tenim estress ni mala llet ni re, algú hauria d'agafar-lo per banda i etzibar-li sense embuts un sincer "jefe#2 tens la gràcia al bell mig de la ratlla que separa la galta esquerra de la dreta, just al centre del meridià on conflueixen els carnosos hemisferis oriental i occidental posteriors... en altres paraules, estimadíssim i enrolladíssim jefe#2: tens la gràcia al cul".
Però ningú no ho fa, ans al contrari. I tots li riem les gracietes com si ens trobessim davant d'un ocurrent geni de l'humor. Per sort, l'agost té els dies comptats. I arribarà setembre i s'acabarà aquest festival de l'humor. Compto els dies que falten mentre mantinc un somriure fals cada cop que se m'acosta. Perquè al cap i a la fi l’home que parla com escriu (i escriu raro) és el jefe. I el jefe sempre té raó.
Treballar al mes d’agost té les seves coses bones. Sembla que el món sencer dormi. Que mandregi. Que el temps s’allargassi i en un matí hi càpiguen més hores. Ningú enlloc. Poques urgències. Molta tranquil·litat. Pots posar el pilot automàtic i treballar de memòria. Sense haver de pensar massa ni prendre grans decisions. Pots allargar l’estona de l’esmorzar fins a excedir la durada que hom convindria a considerar estrictament ètica. Sense telèfons que sonen, pots treballar menys i fer més fenya. Ja se sap: de la mateixa manera que no és més net qui neteja més, sinó qui embruta menys, tampoc no és més treballador qui treballa més, sinó qui fa més fenya. I jo ja m’entenc.
Però treballar a l’agost també té les seves coses dolentes. Haver d’aguantar els papes (repel·lents) i les mames (repel·lentes) que porten els seus nens (repel·lentets) a la fenya n’és una. Haver d’aguantar el bon humor del jefe#2 (a.k.a l'home que parla com escriu [i escriu raro]) i les seves brometes desafortunades i fora de lloc n’és una altra.
Aprofitant la distensió general de l’estiu, època en què tots som col·legues i amiguets i no tenim estress ni mala llet ni re, algú hauria d'agafar-lo per banda i etzibar-li sense embuts un sincer "jefe#2 tens la gràcia al bell mig de la ratlla que separa la galta esquerra de la dreta, just al centre del meridià on conflueixen els carnosos hemisferis oriental i occidental posteriors... en altres paraules, estimadíssim i enrolladíssim jefe#2: tens la gràcia al cul".
Però ningú no ho fa, ans al contrari. I tots li riem les gracietes com si ens trobessim davant d'un ocurrent geni de l'humor. Per sort, l'agost té els dies comptats. I arribarà setembre i s'acabarà aquest festival de l'humor. Compto els dies que falten mentre mantinc un somriure fals cada cop que se m'acosta. Perquè al cap i a la fi l’home que parla com escriu (i escriu raro) és el jefe. I el jefe sempre té raó.
8 comentaris:
A la teva feina també hi ha papes i mames que porten nens? Hauria d'estar prohibit!!!
Si és que només fas que sentir corredisses pels passadissos i crits. I et recorden que podries ser tu, que està jugant i corrent!
I distreuen més que els telèfons...
Hahah ostres, ets tot un diccionari, quina definició més exacta i perfecta del que tenim quan s'acaba l'esquena!
Doncs res, ànims que són un parell de dies!
L'agost és a punt d'acabar-se! M'has fet pensar en una jefa que vaig tenir fa temps i que patia el síndrome de l'eminència campechana, una cosa terrible...
a mi m'agrada treballar a l'agost
Un parell de consideracions:
1. Com a membre de la Comissió Desesperada per a la Conservació de l'Expressió "Cap" enlloc del Castellanisme "Jefe", reclamo una audiència amb el redactor d'aquest post per a fer-li arribar el nostre recull de greuges agreujats.
2. Jo, com a papa que porto la meva filla arreu, et commino a retractar-te de les teves insolents insinuacions.
Com a càstig aquest darrer paràgraf no té cap coma i es fa molt llarg de llegir sense poder respirar i segur que et faltarà l'aire i faràs un pensament sobre el dolent que has arribat a ser i no dubto que faràs propòstit d'esmena d'ara endavant i per acabar li ho diré tot a la Senyora Piritione benaventurada sigui per sempre.
Amén.
Des de quan els jefes han tingut gràcia? És una propietat que tenen, quan assoleixen cert nivell de poder, el sentiment que desperten mai no és bon rotllo i simpatia. És un canvi mental que fem tots, ja no els veiem graciosos ni amables, passen a ser centre de les nostres ires, i complement preposicional regit del verb 'cagar-se en'.
Quina sort que tinc de no treballar a cap empresa... a les escoles, em penso que tot és una mica diferent... Tot i així, també aguantem mames que duen els nens ara els primers dies de setembre i a mitja reunió apareixen per la porta i tu et menjaries mama i criatura! Quina ràbia! Argggghhh... No vull ni pensar-hi.. i menys quan dilluns arriba tan inexorablement!
Un 10 per la definició del... Impecable! ;-)
Publica un comentari a l'entrada