divendres, 19 de desembre de 2008

L'home del serrell

Obro la porta i em rep l'home del serrell. Salutacions. Hola, què tal, home del serrell, dic jo. Hola, què tal, Zinc, diu l'home del serrell. Però de seguida abandonem els formalismes: hem vingut al que hem vingut. L'home del serrell pren la iniciativa i, sense més preàmbuls va al gra. Em demana que em despulli. Que em tregui la camisa. I les sabates. I els pantalons. I jo, que sóc timidot de mena però molt ben cregut em trec la camisa. I les sabates. I els pantalons. I em quedo amb calçotets. I mitjons. I ulleres. I tot i tenir un físic atlètic, un tors tremendo, i unes pantorrilles definides, em sento ridícul. Patètic. Però el pitjor encara ha d'arribar.

L'home del serrell se'm posa al darrere, a escassos centímetres, i em posa les mans a les espatlles. Em sento incòmode, però hem vingut al que hem vingut, Zinc, ara no t'arronsis, que ja t'ho podies imaginar, que aixòs anava aixins. I em diu que m'inclini cap a l'esquerra. I jo, que sóc poc flexible però molt ben cregut, m'inclino cap a l'esquerra. I l'home del serrell, sense deixar de tocar-me, em diu que vale, que molt bé, però que ara m'inclini cap a la dreta. I jo, tot i que inclinant-me amb calçotets, mitjons i ulleres amb l'home del serrell al darrera em sento indigne, com que sóc molt ben cregut, m'inclino cap a la dreta. I per un moment em ve al cap una pel·lícula que no he vist, però que m'han explicat. I penso en el Josep Maria Pou. I penso en el David Selvas. I ui, ui, ui. I quina merda, que amb el munt de coses que hi ha al món per pensar (*), jo pensi en el Josep Maria Pou i en el David Selvas en aquella pel·lícula que no he vist, però que m'han explicat. I l'home del serrell, sense moure's del meu darrere, diu que molt bé, que vale, però que ara m'inclini endarrera. I jo, que ja no sé què sóc, llevat de molt ben cregut, m'inclino cap endarrera. I penso que ja està, sisplau, no diguis res més, home del serrell. Que al món hi ha tres dimensions i jo ja m'he inclinat cap a tres direccions diferentes i que, per tant, ja he complert. I que gràcies per tot i fins una altra i bones tardes.

Però no. Des del meu darrere, la veu de l'home del serrell diu allò que no havia de dir, que vale, que molt bé i que ara m'inclini cap endavant. I un servidor, que a aquestes alçades de post ja ho ha perdut tot, llevat de la capacitat de creure, s'inclina endavant, amb l'home del serrell pocs centímetres per darrera. I s'està una estona aixins. Inclinat, capcot, mesell. Amb calçotets. Amb mitjons.

Amb ulleres.

I amb sense dignitat.



(*) La Nocilla, un caixer automàtic, el barrufet de les ulleres i una T-50/30 de dues zones, entre moltes altres coses.

5 comentaris:

XeXu ha dit...

Hahahahaha, que bo, que bo! Amb perdó, eh, que és una mala estona, però que bo com ho descrius. Vinga anima't, que pitjor seria si fos l'uròleg... o era l'uròleg?

Jordi Casanovas ha dit...

mai, mai "baix cap concepte" s'ha de fer amb els mitjons posats...

El veí de dalt ha dit...

Almenys va pagar ell la vaselina? ;-)

Puji ha dit...

Aixxxxxxx!

Zincpiritione ha dit...

Xexu, però els uròlegs no eren aquells que estuviaven els ovnis, o algo aixins...?

Pues tema sanjat, Jordi. I punto.

Veí, la va pagar l'empresa, que la revisió era de la fenya!

Jo encara diria més, Puji: Aixxxxxxxx!