L'home que mai no té fred. L'home que surt de casa abrigat i amb bufanda. L'home que va caminant, tris-tras, tris-tras. I l'home que va en tren: l'home que hi fa sudokus; l'home que hi llegeix els clàssics; l'home que hi llegeix l'ADN. L'home que escolta el Basté. L'home que escolta el no-res quan ve un túnel. L'home que escolta Debussy, als túnels i a cel ras. L'home que escolta les converses dels altres. L'home que no escolta. L'home que parla. I el que no diu re. L'home que sempre saluda. I l'home que no ho fa mai. L'home que va. L'home que torna. L'home que, quan va, seu al final del segon vagó. L'home que, quan torna, va dret al primer.
L'home que agafa l'ascensor. I el que puja per les escales. L'home que no sap parlar per telèfon. L'home que despenja amb un agradabilíssim sí, digui'm. L'home que passa desapercebut davant l'ordinador. L'home que riu. L'home que fa riure. L'home que treballa molt. I el que mandreja. L'home que en sap. L'home que tot just n'aprèn. L'home que decideix. I el que no decideix. I el que diu que si, que oitant. I el que diu que no, que decapmanera. L'home que soluciona problemes. L'home que en crea. L'home previsible. L'home sorprenent. L'home que coneixes. I el que no acabes de conèixer mai.
L'home de ciències. L'home que escriu. L'home que pensa. L'home que actua.
L'home que té sort. El que té molta sort. I el que té moltíssima sort.
L'home modest. L'home brillant.
I l'home que reconeix cadascun d'aquests altres cinquanta homes i s'hi sap trobar. Perquè no som plans. Perquè som polièdrics. Mediocres, d'acord, potser sí, però polièdrics.
I, entre cadascun dels costats oposats que ens donen forma i volum, hi ha sempre un bocí de nosaltres. Perquè som contradictoris. Perquè si tenim un punt mediocre, devem tenir, també, a la força, un punt genial.
Perquè no som perfectes. I perquè tampoc no estem tan malament.
Què carai.
L'home que agafa l'ascensor. I el que puja per les escales. L'home que no sap parlar per telèfon. L'home que despenja amb un agradabilíssim sí, digui'm. L'home que passa desapercebut davant l'ordinador. L'home que riu. L'home que fa riure. L'home que treballa molt. I el que mandreja. L'home que en sap. L'home que tot just n'aprèn. L'home que decideix. I el que no decideix. I el que diu que si, que oitant. I el que diu que no, que decapmanera. L'home que soluciona problemes. L'home que en crea. L'home previsible. L'home sorprenent. L'home que coneixes. I el que no acabes de conèixer mai.
L'home de ciències. L'home que escriu. L'home que pensa. L'home que actua.
L'home que té sort. El que té molta sort. I el que té moltíssima sort.
L'home modest. L'home brillant.
I l'home que reconeix cadascun d'aquests altres cinquanta homes i s'hi sap trobar. Perquè no som plans. Perquè som polièdrics. Mediocres, d'acord, potser sí, però polièdrics.
I, entre cadascun dels costats oposats que ens donen forma i volum, hi ha sempre un bocí de nosaltres. Perquè som contradictoris. Perquè si tenim un punt mediocre, devem tenir, també, a la força, un punt genial.
Perquè no som perfectes. I perquè tampoc no estem tan malament.
Què carai.
12 comentaris:
Quants homes en només un! Val també per a les dones?
no, oi? ja m'ho semblava.
I l`home dibuixat¡¡¡
M'heu recordat aquell anunci de la Coca-Cola: "para los altos, para los bajos, para él,para ella,..."
O sóc molt lerdu, o aquest post no fa risa, veritat senyor Piritione?
Teniu raó. I demprés també hi ha els poliedres irregulars... com la Marina Rossell.
Lamentablement, jo sóc més aviat arrodonit.
Si em permet l'obsrvació: Aquest senyor pateix esquizofrènia.
Ho som tot i no som res.
T'ha faltat rematar-lo amb un: Al loro, que no estamos tan mal!!!
Ho sigui que" tots els homes estan en tu", com l'anunci aquell del desodorant...;-)
Perdoneu, mestre, perquè un servidor fa temps que no exerceix (coses de l'ofici), però això que dieu del "punt genial" té alguna cosa a veure amb allò que hom anomena el "punt G"?
I com més polièdrics, més interessants... i desconcertants! :/
Publica un comentari a l'entrada