dijous, 14 de maig de 2009

Forats

Comença com una lleugera molèstia i acaba com un malestar absurdament angoixant. Gairebé claustrofòbic.

Sí, benvolguts lectors, benamades lectrius, parlo d’aquella sensació tan desagradable que tots hem notat alguna vegada. Un malestar del qual dingú no parla, però que tots hem experimentat. I és que... qui no s’ha tibat alguna vegada a la vida el mitjó massa amunt, de manera que la punta apreta els dits amb una pressió excessiva?

Pànic. Sensació d’ofec. Els dits dels peus estrangulats es comencen a posar morats. O almenys ho sembla.

La solució és aparentment senzilla: només cal descordar-se la sabata, subjectar la punta del mitjó amb els dits polze i índex i tibar suaument cap endavant, tornar-se a posar la sabata, cordar-se-la de nou i ja està. Tot arreglat. Però ai las! (bonica interjecció de lament) Quan estàs enmig d’una reunió de fenya, com era el cas d'un servidor aquest matí, aixòs no ho pots fer, puix hom et miraria raro.

I basta que no puguis fer res per calmar el malestar perquè la molèstia augmenti fins a obsessionar-te. No escoltes el jefe#3, no fas cas del que diu la gent, no apuntes re de re. Només el teu peu, lluitant contra un mitjó massa tibat. David contra Goliat.

I el cos, intel·ligent com és, busca solucions alternatives. I mentre poses cara de ui, que interessanta que és la reunió, i que atent que estic, arronses el dit gros (com una urpa) fins que amb la punta toques la sola de la sabata i el tornes a estirar mantenint el contacte amb la sola, amb l’esperança que la punta del mitjó es desplaci també endavant, ni que només sigui uns mil·límetres i deixi aixins d’ofegar-te el dit gros.

Però quan has repetit l’operació unes quantes vegades, t’adones que no serveix de res, ans (bonica locució conjuntiva) al contrari: sembla que el mitjó estigui devorant el dit gros del peu. Suor freda. Malestar. Més angoixa. Un dit atrapat sense poder escapar. Claustrofòbia. Voldries fugir, treure't la sabata, agafar la punta del mitjó entre els dits polze i índex i blablabla. Però no pots, perquè estàs enmig d'una reunió importanta. El dit gros s'arronsa i s'estira, s'arronsa i s'estira. S'arronsa i s'estira. Però el mitjó cada vegada apreta més.

Al cap d'una estona s'acaba la reunió. Corres cap al lavabo. Et descordes la sabata. Te la treus. I quan estàs a punt d'agafar la punta del mitjó entre el dit polze i índex per estirar-la endavant,i blablabla, t'adones d'allò que a aquestes alçades de post, benvolguts lectors, benamades lectrius, espavilats de mena com sou, tots ja heu endevinat:




12 comentaris:

Thera ha dit...

Bo. El peu, potser la part més sensible i que sempre tenim oblidada...M'acabes de mig alegrar la tarda!

Jordi Casanovas ha dit...

Sé que t'estàs postulant per alguna cosa i si no has de ser ministre d'economia de Sant Vicenç i Les Grenadines potser serà per ser president del Banc Mundial.

Anna Tarambana ha dit...

Aquesta imatge es de vergonya aliena!! Que no et sorgeix els mitjons la senyora Piritione? Per favort!

XeXu ha dit...

Em pensava que això era un relat de por, però tant si ho és com si no, veig que està basat en fets reals. La sensació que descrius és realment desagradable, jo tampoc ho puc suportar, i ara que farà cada cop més calor, es torna horrible. Pobres peus, com pateixen.

MARTA ha dit...

Molt més lamentable i dolorós és aquest efecte, però produit pels dits mitjons de mitja!!! Són gangrenats!!!!

Modgi ha dit...

Vostè és model de peus de "piedrapómez.com", oi?

musa ha dit...

Això si es va amb sandàlies no passa, home!! I fins i tot es pot descalçar a mitja reunió i fer l'atac peu pudent i…

zel ha dit...

I quin dit, senyor, quin dit, quina ungla tan ben tallada, neta, ja tinc malspensaments....jejejeje

Zincpiritione ha dit...

Ben cert, Thera: els peus, juntament amb la campaneta (úvula o gargamelló) són les parts del cos més oblidades.

Jajajajajajajaja, Jordi! Quan em passi aixòs mateix portant ejecutivos, llavors ja en parlarem...

Tarambana, són coses que passen. I això que a casa som molt bons sorgidors de mitjons, i ademés ens tallem les ungles amb pulcritud i puntualitat. Aixòs seria un petit accident, com si diguessim... Evidentment, és culpa del mitjó, que no és d'un gènero com els d'antas...

XeXu, en aquests casos la calor multiplica el malestar parlumenus per mil!

Marta, un servidor no acostuma a portar mitjons mitja, però m'imagino que no deu ser massa agradable...

Efectivament, Modgi. Si visitant la pàgina us ha picat la curiositat, us informo que (gràcies a Déu) jo no sóc el de l'esquerra.

Musa, diga'm tiquismiquis, però és que em fa cert reparo anar a treballar amb sandàlies...

zel, és que el meu dit és molt fotogènic!

Lucia Combustion ha dit...

Uff,si que es de veres,és un patir!Hauriem d´anar descalços sempre, es va molt més agust,man que faja un fred de collons!

Jordi ha dit...

Boníssim!! Pel que he pogut observar, aquest mitjó protagonista d'aquest fantàstic article, ja tenia algun remiendu que algre d'algun altre forat que altre!

Roser Pros-Roca ha dit...

Molt bona la imatge i molt encertades les reflexions. Hi ha encara una altra sensació que és tant o més angoixant que la que descrius: la tira del tanga clavant-se a les parts nobles, quan fa molta estona que estàs assegut/da en una d'aquestes reunions importantes en les que tots els hem vist enganxats alguna vegada.
Innarrable.