dilluns, 14 de desembre de 2009

14-D

Avui som set a esmorzar. Seiem. El Manolo, personatge entranyable, ens demana que qué queremos. Contestem per ordre. Cortado. Del día y café con leche. Del día y Cocacola. Descafeinado de sobre. Del día y agua natural. Uno de jamón y un te con hielo. Un tallat.

El del tallat sóc jo. Sempre passa el mateix. Tots (o gairebé tots) som catalans dels que encara enraonen en català. Però tots (o gairebé tots) demanem els cafès en castellà. Perquè el Manolo ens ho demana així. I el Manolo és un personatge entranyable, a qui cal tractar bé. Deferència? No, més aviat diferència: ell no canvia; tots nosaltres (o gairebé tots) sí que ho fem.

Són aquestes petites coses les que em fan ser absolutament pessimista quan penso en el futur d’aquesta mena de país nostre. Potser passem massa temps patint per l’enemic que ve de fora. Que si Espanya (aquesta mena d’entelèquia que sobrevalorem per pura por), que si el Tribunal Constitucional (aquesta mena d'institució rància que ens vol retallar un estatut al qual, ai las! molts van oposar-s’hi), que si la caverna mediàtica espanyolista (aquesta mena de dimonis peluts que no tenen ni ungles per poder esgarrapar)... Però no ens adonem que la gran amenaça som nosaltres mateixos. Només serem si volem ser. I de vegades sembla que no ho tinguem gaire clar. Jo, el primer. Ho reconec.

Ahir bona part del país va sortir a votar un sí rotund. Un sí folklòric, d’anècdota, de joguina, de círcol d'aquells de lleons famèlics de quan érem petits. Però un sí, al cap i a la fi. Tot i això, sóc dels que creuen que si aquest referèndum s'hagués fet bé (enteneu-me: arreu del territori i amb resultat vinculant), la nostra derrota hauria estat ben certa.

Però enmig de tant pessimisme, sóc conscient que una cosa sí que ha canviat. Una cosa prou important que, més enllà de consultes populars més o menys serioses, m'obre un bri d'esperança en aquest meu escenari derrotista.

Fa vint anys, jo tot just era un pre-adolescent que tenia amics una mica més grans que jugaven a política. Eren joves de l'MDT, de Catalunya Lliure, de Maulets,... L'any 90 ser independentista era ser jove, pelut, d'extrema esquerra. Era fer pintades amb esprais a les vores de les carreteres (Poble armat, poble respectat! Cap agressió sense resposta!). Era que sonés el timbre de casa i fos la Guàrdia Civil, señora, que mire lo que ha hecho su hijo. I els meus amics que havien d'aguantar que els seus pares (que d'independentistes en tenien poc, ja que no eren ni joves ni peluts ni d'extrema-esquerra i, com a molt, eren nacionalistes perquè votaven Convergència), s'escandalitzessin amb el que els explicava la benemèrita, i jo que em pensava que no eres d'aquests, tu, nen. L'any 90 ser independentista era pràcticament marginal. Sectari. Era ser-ne, però no dir-ho, que vès que pensarà la gent.

El canvi és precisament aquí. Avui és independentista un jove pelut d'extrema-esquerra. Però també ho són els seus pares. I la senyora Dulores. I un nen de casa bona de Sant Gervasi. Encara no som majoria, en sóc conscient. Però aquest desacomplexament, aquest no amagar-se i sortir de l'armari, que som molts els que pensem igual, és el millor que li ha passat a aquest país durant els darrers vint anys: saber que volem ser.

Més enllà d'estatuts, de finançaments, o d'inversions en infraestructures, només serem si volem ser. I, de mica en mica, cada vegada som més els que ho volem.

12 comentaris:

XeXu ha dit...

Però també són molts els que no volen i que van callant ara que saben que els resultats de les consultes no serveixen per a res. Aplaudeixo el teu escrit perquè comparteixo la teva opinió. M'alegra veure que som uns quants que tenim aquesta opinió de poca seriositat del que s'està esdevenint. El que sí que podem reconèixer és que la minoria que som no ens amaguem i ens estem expressant. La gent surt al carrer i diu Sí, això és important. Però per mi, tots els que no van sortir al carrer deien No. No perquè no ho volen, No perquè tant se'ls en fot, o No perquè ni consideren que valgui la pena aixecar el cul de la cadira, perquè això no té sentit. Si hi ha un referèndum i com a mínim la meitat del país diu que Sí, llavors m'ho començaré a creure. De moment penso que en som poquets. Poquets per parlar en nom de tots els catalans, que jo ja marxaria, perquè no em sento espanyol, i el meu sentiment no el puc canviar, però si som una nació, i la majoria de nosaltres ens sentim espanyols, doncs escolta, que no és això la democràcia? I em fotrà, però m'hauré d'aguantar. O hauré d'obligar a gent que no hi creu a seguir-me?

A l'hora de dinar algun temerari s'ha atrevit a treure el tema. He sentit catalans dient que no entenien què demanen els independentistes, per què volen això. Només una persona defensava tímidament i amb pocs arguments el valor de les consultes. Jo callava, no tenia ganes de discutir ni d'enemistar-me per temes polítics. Ens hi podíem haver passat tota la tarda.

L'exemple de la comanda del bar amb els companys de feina em sembla molt encertat. Aquesta situació la vivim dia rere dia. A què aspirem si ens baixem els pantalons a les primeres de canvi? Jo també demano sempre en català, tant si es diu Manolo, com si es diu Ahmed. Curiosament, podria dir que el 95 % m'entenen. Al segon cop que algú sent 'tallat', ja sap què és, no?

zel ha dit...

Noi, avui, ben seriosament,l'has clavat.
I sí, aquesta és la diferència. Fixa't, almeupoble, fins els vinguts del sud als anys setanta, que no són gaires, la colla dels "manolos", han votat, i han votat sí! coi, alegria, doncs....

fra miquel ha dit...

Com diu la Zel l'has clavat. També us en podria explicar unes quantes, d'anècdotes, referents a aquest comportament que tenim amb als vinguts de fora.
Deixa'm explicar-te tan sols un exemple:
Vaig a un locutori, regentat per pakistanesos, per enviar un fax. Em dirigeixo a l'encarregat en la meva llengua (no en sé de pakistanès) i faig tota la gestió en català. Quan surto se m'acosta un compatriota i, estorat, em diu que què atrevit que sóc! que s'ha quedat admirat i bocabadat, per haver parlat en català a aquesta gent. Jo no li puc respondre res més que: En cap moment m'han dit que no m'entenguessin, i el que els he demanat m'ho han fet bé. Perquè els havia de parlar en un altra idioma?
M'han passat coses semblants amb xinesos i amb filipins. He tingut una ajudant hongaresa a la que vaig conèixer parlant en català (l'havia estudiat a Budapest) Al meu barri hi viu (i és molt conegut) un Senegalès que parla català des de que va arribar a Catalunya...Però la majoria dels catalans els hi dirigeixen les primeres paraules en castellà malgrat ells els hi diuen que entenen perfectament el català o demostren esforçar-se per parlar-lo.
Certament som una amenaça per a nosaltres mateixos.
Com be dius: Només serem si volem ser.

M'agraden els teus escrits Zinc, però encara m'agrada més quan escrius amb aquesta lucidesa i claredat.
Una forta abraçada

C.E.T.I.N.A. ha dit...

Un altre que vol independitzar-se de la classe política española

elur ha dit...

Senyor Piritione, als seus peus.
(espero que no cantin, è?)

Jordi ha dit...

Si l'elur es posa als seus peus, jo em poso als seus genolls, o junolls, o ginolls (com vostès ens va il·lustrar en un post fa temps), que els dos no hi cabem.

Una molt bona visió!

Albert B. i R. ha dit...

Cert és que ens preocupem massa pel que diran de Madrid. El primer pas cap a la independència "territorial" és la "mental". Hem d'anar fent el que creguem millor per a nosaltres i, si criden, que bramin.

Jordi Casanovas ha dit...

jo era pelut i d'extrema-esquerra?!
potser sí... ara també però el pel ha canviat de lloc

i ben plantejat un de seriós el guanyaríem, per això no ens el deixen fer. O és que algú deixaria escapar la gallina dels ous d'or?

Yeral ha dit...

Completament i francament d'acord.

Jo fa uns anys no n'era gens d'independentista. Tot i venir de pare andalús (de Jaén, en concret) i de mare venezolano-terrassenca (nascuda a Barquisimeto de pares -avis meus - terrassencs) sempre m'he sentit primer Català (amb majúscules) i després (i ara ho dic por lo bajini), espanyol (amb minúscules) però mai havia cregut que l'independència ens hagués d'aportar res d'afegit, ni entenia moltes raons per les quals escindir-se d'Espanya.

Avui, certament estic molt més proper a una posició independentista o estic més convençut que mai de què l'autodeterminació és un bon camí, sinó l'únic, EL camí. (En Xexu, fliparà si llegeix això. Bé que ens havíem discutit). I aquest sentiment ha crescut per moltes raons: 1) Perquè els joves peluts d'extrema-esquerra ja només em semblen això "joves peluts d'extrema-esquerra", siguin independentistes o no - és a dir, perquè no identifico els moviments independentistes amb ells únicament; 2) Perquè l'odi que molts espanyols senten i fan palès envers els catalans és cada cop més exagerat i preocupant i 3) Perquè em començo a creure part de l'expol·li fiscal (20.000 milions d'euros que se'n van i no tornen?) i blablabla, per molts Millets i Pretòries que hi hagi. Ah, i pel PP, així, en general. Digueu-me simple.

A més a més, el sentiment i la convicció de què com a païs independent segurament aniríem millor en moltes coses és cada cop més profund.

Les consultes del 13-D són només un primer pas... Veurem cap a on anem. Jo seguiré convencent-me mentre escolto la COPE i miro Intereconomía i Tele Madrid...

Siau, benvolgut Zinc.

marta ha dit...

bingo! no me n'havia adonat però sí, és així. Encara recordo haver anat a una 'reunió' de maulets i no haver-hi tornat per recomanació del meu pare que ja em veia a la presó... han passat setze anys... oh Déu, fa setze anys que tinc setze anys

XeXu ha dit...

Yeral, si llegeixes això, no és que flipi, és que estic content que pensis així, mai és tard per canviar d'idea, si la que adoptes et convenç més.

Puji ha dit...

(Perdó pel retard, però) BRAVO!