divendres, 1 d’octubre de 2010

El cuentu de Sir Percival Deckass

Vet aquí que una vegada, fa molt, molt temps, en un país molt, molt llunyà, hi vivia un senyor molt, molt raro, que es deia Sir Percival Deckass.

N’era tant, de raro, que tots els seus conciutadans solien burlar-se dels seus excèntrics costums. A modo d’exemple, us diré que sempre que sortia al carrer, ni que la presència d’una falca anticiclònica fes impossible o molt improbable l’existència de precipitacions, Sir Percival agafava un paraigües. I quan la gent el veia passar enmig de la soleiada amb un paraigües a les mans, tothom li preguntava: Perci, on vas amb un paraigües? I ell se’ls mirava amb aires de suficiència i els responia: no se sap mai: podria ploure.

Igualment, no sortia mai de casa sense un casc. I quan la gent el veia passar amb el casc posat, tothom li preguntava: Perci, on vas amb casc, si encara no s’han inventat els amotos? I ell se’ls mirava amb aires de suficiència i els responia: no se sap mai: em podria caure un pedrot al cap.

I de la mateixa manera, no sortia mai de casa sense un garrot. I quan la gent el veia passar amb el garrot a les mans, tothom li preguntava: Perci, on vas amb un garrot? I ell se’ls mirava amb aires de suficiència i els responia: no se sap mai: podria trobar-me la Marina Rossell.

I eren tantes les coses que Sir Percival feia perquè no-se-sap-mai, que quan algú feia una cosa per l’istil, per minúscula que fos, hom li deia: mira ara fas com Sir Perci Deckass.

I és per aixòs que, encara ara, quan algú és previsor de mena, sempre es diu que fa les coses “per si de cas”.

I vet aquí una truja, vet aquí una presidenta del Tribunal Constitucional,
aquest cuentu ha arribat al final.

I vet aquí una gamba llagostinera, vet aquí la Bibiana Ballbè,
aquest cuentu no treu cap a re.


4 comentaris:

Jaume Pros ha dit...

"No se sap mai: podria trobar-me la Marina Rossell". Em peto de riure.

XeXu ha dit...

Bravo! Això no és un 'cuentu', és una llegenda. He sentit explicacions més inversemblants a algunes de les coses que diem. Us felicito per haver posat una mica de llum a la nostra llengua amb aquesta fantàstica història.

Missis ha dit...

La Núria Feliu també sempre surt de casa amb casc, o no us heu fixat en aquell crepat que porta a sobre el cap que, de tant lacat, és com cartró pedra?

pons007 ha dit...

A partir d'ara jo també sortiré de casa sempre amb un garrot no fos cas que em trobi amb Marina Rossell, només "per si de cas"!