L'aire en va ple, uo, uo, uoooooo

L’aire n’és ple.

En va tan ple que miri onsevulla que miri en veig. N’hi ha en cada cosa del món, en cada paisatge que contemplo, en cada so que sento (i molt especialment, en cada refiló de la Feliu). En cada tot de tot. Vale. No sé bembé si és que estic atontat o bé és que he rebut el do de la concupiscència (que no sé què vol dir, però sempre queda bé dir-ho en un post i et fa quedar hasta com llegit i tot), però la qüestió és que sí, que ho veig aixins. Que ho crec aixins. I que, quan et miro als ulls, ho sé aixins, uo, uo, uoooooo.

L’aire n’és ple. N’hi ha en el xiuxiueig dels arbres, en la sentor de sa brancada quan és batejada amb pluja d’abril, en la remor de son fullam (marranots, això no, que sé què esteu pensant) quan el gronxa la brisa. I n’hi ha en el mar crestellat per la tempesta (que du maror a la costa central i mar grossa o arrissada al Golf de Lleó, amb cops de força 7 i 8). I també en el collons de nyonyeria d’aquest paràgraf. En cada tot de tot. I no sé bembé si és que estic somiant, però la qüestió és que sí, que ho veig aixins. Que ho crec aixins. I que, quan et dic el nom, ho sé aixins, uo, uo, uoooooo.

L’aire n’és ple, sempre i a tothora. Quan surt el sol i quan es pon. I quan torna a sortir. I quan es torna a pondre. I quan torna a sortir un altre cop. I quan es torna a pondre per tercera vegada. I quan torna a tornar a sortir. I quan es torna a tornar a pondre. I quan...daixonses,... quan... sempre, vamos. I no sé bembé si són imaginacions meves o què, però la qüestió és que sí, que ho veig aixins. Que ho crec aixins. I que, quan hi ets, i quan no hi ets, i quan sempre, vamos, ho sé aixins, uo, uo, uoooooo.