Surto de la fenya per agafar el tren de i nou. Tris-tras, tris-tras. Sembla un dia qualsevol. Un divendres com un altre. Tris-tras, tris-tras. Ja són i cinc. Corre, Forrest, més depressa, que el pedràs.
Però, un moment. Què veig? Què noto? Què sento? No, no pot ser. Però... diria que sí. Ai las! Ara dubto. No n'estic segur.
Al principi és només una sensació especial. Una llum diferent. Una situació estranya. Curiosa. Sembla que li noto l'olor. Una olor especial. Diferent. Estranya. Curiosa. Però encara dubto de si l'és o no l'és. Pot ser que hagi tornat? Dubto.
Dubto. Dubto més. Dubto molt. I sis. Segueixo caminant. Tris-tras, tris-tras. I set. Giro la cantonada, perdo l'edifici de la feina de vista i m'apareix, ara sí, la seva figura al davant mateix. Claríssimament és ella. Claríssimament ha tornat.
M'hi acosto i veig que ella també em mira. Una mirada perduda, com de no saber què hi fa, ella, allà. Una mirada adormida, gairebé estúpida. Com de deixeu-me estar i no m'emprenyeu. Avança cap a mi amb aquell caminar calmat tan seu. Tan toix. M'hi acosto encara més, fins gairebé tocar-li la pell. Una pell coberta de pèls lluents i gruixuts i negres i llargs que li cobreixen tot el cos. La tinc tan a prop que sento com respira i tot. Aquell respirar feixuc tan seu. Tan toix.
I, mentre branda lànguidament allò que li penja entre les cames, veig com alça ben amunt l'embanyada testa. I ja no dubto més.
És ella.
I qui és ella?
No. Esteu equivocats: no és la Infanta Elena.
És la mítica vaca Concepció, que ha tornat per quedar-se uns quants dies. Unes quantes setmanes. Un mes sencer i tot. Però tranquils. Aquest bloc no tanca per vacasions. Almenys de moment.
I ara, si m'ho permeteu, me'n vaig a cridar ben fort i amb lletra de colorins i tot un enorme :
Però, un moment. Què veig? Què noto? Què sento? No, no pot ser. Però... diria que sí. Ai las! Ara dubto. No n'estic segur.
Al principi és només una sensació especial. Una llum diferent. Una situació estranya. Curiosa. Sembla que li noto l'olor. Una olor especial. Diferent. Estranya. Curiosa. Però encara dubto de si l'és o no l'és. Pot ser que hagi tornat? Dubto.
Dubto. Dubto més. Dubto molt. I sis. Segueixo caminant. Tris-tras, tris-tras. I set. Giro la cantonada, perdo l'edifici de la feina de vista i m'apareix, ara sí, la seva figura al davant mateix. Claríssimament és ella. Claríssimament ha tornat.
M'hi acosto i veig que ella també em mira. Una mirada perduda, com de no saber què hi fa, ella, allà. Una mirada adormida, gairebé estúpida. Com de deixeu-me estar i no m'emprenyeu. Avança cap a mi amb aquell caminar calmat tan seu. Tan toix. M'hi acosto encara més, fins gairebé tocar-li la pell. Una pell coberta de pèls lluents i gruixuts i negres i llargs que li cobreixen tot el cos. La tinc tan a prop que sento com respira i tot. Aquell respirar feixuc tan seu. Tan toix.
I, mentre branda lànguidament allò que li penja entre les cames, veig com alça ben amunt l'embanyada testa. I ja no dubto més.
És ella.
I qui és ella?
No. Esteu equivocats: no és la Infanta Elena.
És la mítica vaca Concepció, que ha tornat per quedar-se uns quants dies. Unes quantes setmanes. Un mes sencer i tot. Però tranquils. Aquest bloc no tanca per vacasions. Almenys de moment.
I ara, si m'ho permeteu, me'n vaig a cridar ben fort i amb lletra de colorins i tot un enorme :
IIIIIIUUUUUUPPPPIIIIIIIIIIII!!!!
7 comentaris:
Salut! A gaudir-les!
quina enveja
Què bé, vacances!!! Espero que t'ho passis molt bé. Me la imaginava blanca i negra, o lila, a la vaqueta, no a la infanta.
Bones vacances, Zinc!!!
Que vagi bé! I no la deixis marxar, potser si li dónes bon menjar la vaqueta vol quedar-se i... a viure que són dos dies!
Homeeeeeee, la Vaca Ció (permetràs que l'anomeni pel nom abreujat)! Ja la trobàvem a faltar, em penso que tots. Gaudeix d'ella, i escolta, si no tanques aquests dies, millor per nosaltres.
Molt bones vacances!
Publica un comentari a l'entrada