dijous, 28 de maig de 2009

Visca!

I amb veritat us dic que en aquells dies de la darreria de maig de l’any de Nostre Senyor de 2009, el poble català fou testimoni d’uns fets prodigiosos que foren motiu de gran goig general. I tots els catalans i catalanes commemoraren amb gran gaubança la meravella obrada. Sí, fidelíssims lectors, devotíssimes lectrius, us ho dic amb tota veritat: en aquells dies de maig de 2009, la maltractada nació catalana es rescabalà de totes les injúries sofertes al llarg de la seva història, puix commemorà amb grans fasts una gesta història. Oh!, castíssims lectors, piíssimes lectrius, com ja deveu haver suposat m'estic referint evidentment a la celebració del cent quaranta novè aniversari del naixement d’Isaac Albéniz i, per si aixòs fos poc, també al cent aniversari del seu traspàs!!!!!!

I tothom arreu del país s’implicà en la celebració de l’Any Albéniz. I va ser per aixòs que totes les television públiques i privades del país i tots els altres medis de comunicació escrits i/o parlats van dedicar íntegrament la seva programació a l’esdeveniment. I el Cuní i l’Om i el Pellicer i hasta el Pichi Alonso van anar a Camprodon a radiar en directe, des del rovell de l’ou, el concert d’homenatge a Albéniz organitzat per commemorar l’esdeveniment. I a tots els pobles, viles, ciutats, llogarrets, pedanies i entitats municipals descentralitzades del país s’hi organitzaren actes en honor d’aital efemèride. I els arcaldes feren instal·lar pantalles gegants a les places perquè tothom pogués veure i viure la retransmissió del concert d’homenatge en directe des de Camprodon, amb germanor i companyonia.

I va ser aixins que els melòmans i les melòmanes quedaren per sopar uns a casa dels altres. I penjaren senyeres amb la fesomia d’Albéniz a les baranes dels balcons. I begueren molta cervesa. I menjaren molta pizza i ganxitos. I a l’entreacte, homes i dones, nens i vells i hasta senyors panxuts amb samarreta Imperi, sortiren als balcons i terrasses i tiraren focs artificials per mostrar la seva joia. I, abandonant tots els principis ètics i estètics que regeixen la dignitat, els senyors panxuts amb samarreta Imperi que havien sortit als balcons exhibiren uns trompetots de plàstic amb els quals intentaren, sense massa èxit, interpretar algunes de les boniques peces del mestre Albéniz.

I al final del concert tothom s’abraçà amb tothom. I es feren petons. I alguns es posaren tontos i tot, i acabaren la vetllada amb gran fornicació. I la gent tornà a sortir als balcons, a les terrasses, als carrers i a les places. I de nou entonaren, sense massa èxit, càntics que volien ser un homenatge a les composicions d'aquest gran català universal. I amb tanta veritat com pena, us dic que no tota la manifestació de joia col·lectiva fou pacífica, puix els antiavalots hagueren d’actuar a la Rambla, per dispersar una colleta de iaies que feien pintades amb Dacs a la façana del Liceu per protestar sobre el fet que no s’hi hagués programat la representació de la celebèrrima òpera Merlin, del mestre Albéniz, però en canvi s’hi hagués deixat cantar la Pantoja o hasta la Marina Rossell.

I l’endemà al dematí, a molts col·lègits i instituts (ca fooooort, tiaaaaaaa!!!) foren molts els vailets que anaven abillats amb bufandes i samarretes commemoratives de l’esdeveniment. I hasta hom diu que hi hagué gent gran que es presentà al seu puestu de fenya amb la samarreta oficial de l’Any Albéniz, en la qual apareixia estampada la gràcil fesomia del gran Isaac Albéniz (lleugerament reinflada per l’hetxura de la samarreta i de la panxa dels senyors).

I això va ser bembé aixins com ho he contat. Us ho dic amb tota veritat.

I qui ho vulgui creure, que ho cregui.

I qui tingui orelles, que escolti.



5 comentaris:

captaire ha dit...

Potser aquests fanàtics de l'Albèniz en van fer un gra massa, no?

Molt bo!!!

elur ha dit...

Touché!

Tot i que a mi sempre m'ha agradat celebrar de portes endins, sobretot la bona música.

Jordi Casanovas ha dit...

Heu oblidat destacar l'estada del mestre Albèniz a la bonica vila de Tiana on hi té dedicada una plaça, coneguda popularment com la dels quatre banquets tot i que només n'hi ha tres i una sala, més coneguda com la Sala Albèniz...

Jordi ha dit...

jajaja Genial!! El primer paràgraf me l'he empassat totalment!! Visca l'Albéniz!! I Visca Catalunya!!

És clar, com era mort, no el van poder passejar en autobús descapotat!! Pobre... l'Albéniz... vull dir!!

marta ha dit...

Boníssim. DACS? has dit dacs? jajajaja què bo! quants records, aquella olor que feien...

Maca la música de l'Albéniz.