dilluns, 1 de febrer de 2010

Funcions d'estat

A tercer de BUP, el Grifell ens va introduir a la termodinàmica. Ens parlava de la temperatura. De la pressió. Del volum. De l’entalpia. De l’entropia. I de les funcions d’estat.

Les funcions d’estat, deia el Grifell, són aquelles que només depenen de l’estat inicial i de l’estat final del sistema, i no del camí que recorre aquest sistema per anar d’un estat a l’altre. I com que no m’explico, val més que posem un exemple.

Anem a suposar que agafem el senyor Venanci de Girona (que té sis fills) i que el pengem d’un globus aerostàtic a cinquanta metres d’altura. A aquesta alçada, el senyor Venanci de Girona tindrà (a més de sis fills) una energia potencial èquits. Però suposem que deixem anar llast i el senyor Venanci de Girona (que té sis fills i una energia potencial èquits) s’eleva fins als confins de la troposfera, a deu mil metres d’altura. En aquest estat final, el sistema (és a dir, el senyor Venanci de Girona), tindrà sis fills i una energia potencial igriega. I, ai las!, resulta que, com que l’energia potencial és una funció d’estat, no importa si el senyor Venanci de Girona arriba als deu mil metres d’altura pujant directament en vertical des dels cinquanta metres inicials, o bé hi arriba després d’haver fet escala a els Omellons (repeteixo: els Omellons) per fer un cafè. A deu mil metres d’alçada l’energia potencial del senyor Venanci de Girona sempre serà igriega, independentment del camí seguit per arribar-hi.

I això m’ha portat a pensar en tu.

Us explicaré un secret. Cada matí, abans de sortir del llit, abans posar els peus a terra, abans fins i tot d’obrir el llum, ens fem un petó. Ens busquem a les fosques, d’instint, mig burlant el somieig. I ens trobem. Sempre ens trobem. I així comencem el nostre dia.

I ja que hi som, us explicaré un altre secret, que a hores d’ara ja no ho és tant. Cada nit, quan ja som dins del llit, just abans de tancar el llum, abans de caure rendits pel cansament acumulat, ens fem un petó. I així acabem el nostre dia.

Tot i que el Grifell mai no ens ho havia explicat, els teus petons també són una funció d’estat. Cada matí, després del primer petó, saltem del llit i se’ns obren una infinitat de camins. I no tots són precisament planers. Però independenment que el dia enfili un camí més o menys costerut, menys o més ple de sots, sé que al final d’aquest camí hi ets tu. Perquè tots els camins menen a tu. I als teus petons de bonanit, que són l’estat final perfecte del nostre sistema. Aquest plaent estat final que no depèn en absolut del camí seguit, perquè sempre, sempre, sempre, per mil camins que caminem, sempre és el mateix. Igual de perfecte. Igual de plaent.

Perquè, al capdavall, tu, jo i els nostres petons som pura termodinàmica.

13 comentaris:

carlesimon ha dit...

sé de què parles... jo també sóc de petons simètrics...

Dr. Muerte ha dit...

Després de superar les primeres vomitones post-romàntiques provocades per la lectura del seu text ensucrat li he de dir que el treball tot i no ser una funció d'estat li ve a dir que com que comença i acaba el dia al mateix miserable lloc, amb el petonet de rigor, el seu desplaçament és zero, i per tant el treball també. Així que més treballar i menys petonejar...

XeXu ha dit...

Ostres, m'ha emocionat aquest post. Avui m'he de posar seriós, és que és una preciositat. Aquest me l'apunto a la meva llista de posts mítics, perquè escriure una cosa així no ho fa qualsevol. La senyora Piritione és molt afortunada. I tu també. I nosaltres de poder llegir un text com aquest. I a partir d'ara et tractaré de vós (si me'n recordo).

Jordi Casanovas ha dit...

de traca i mocador

Jordi ha dit...

Caram, caram... quin post! Es perquè s'acosta el dia dels enamorats?

Laura ha dit...

Sé perfectament què vols dir. I no ho haguessis pogut descriure millor.

Zincpiritione ha dit...

carlesimon, la simetria mola!

Arroji, arroji, doctor, que no és bo aguantar-se... Mil petonets! :****

Re, XeXu, re... la realitat ho supera tot (i ho deixo aquí, o el doctor sí que arrojarà definitivament...)

Ai las, Jordi Casanovas, gràcies, però no n'hi ha per tant!

Jordi, no fa falta un dia especial per aixòs, no? ;)

Gràcies, Laura!!!

Puji ha dit...

Ostres! Una història d'amor físic! Zinc, sou un tecnopoeta.

fra miquel ha dit...

El vostre escrit traspua felicitat!
Jo també em guardo aquest post prosopoètic.
Visca la termodinàmica!

XeXu ha dit...

Per cert, he vist que el darrer post que havia apuntat a la llista també era vostre. Algun dia els hauré d'ensenyar tots junts.

Zincpiritione ha dit...

Puji, físic i hasta una mica químic!

Visca, fra miquel!!!

Suposo que deu ser aquest (abans que algú no borrés la foto del ministre que estava enllaçada amb l'entrada de "bicicleta" del IEC), oi Xexu :P

llum ha dit...

Em trec el sumbreru davant tamanya declaració d'amor. Ja m'agradaria topar-me amb vos, ja fos a primera hora o a l'hora de la retirada, tan se val. Molt bonic, si senyor. Què cofoia deu estar la Sra. Piritione!

Montse Vallmitjana ha dit...

Des de una altra galàxia em trobo aquesta història de física i amor (i de cració literària) i m'encanta
Montseval