El cuentu de l'home que s'assemblava a George Clooney, però en lleig

Vet ací que una vegada, en un puestu molt lluny d’aquí, hi vivia un senyor madur de mirada profunda i cabell cendrós (repeteixo: 102). Aquest senyor madur era tan gallardo i altanero, i tenia un aire a George Clooney tan marcat, que hom (tan femelles com mascles) no dubtaria a priori a considerar-lo atractiu i tot. Però ai las! (bonica interjecció de lament), si bé les seves hetxures s’arretiraven a les del George Clooney, la seva fesomia no era bembé tan perfecta i, per això, quan el veien, tothom deia: mira, aquest senyor madur s’arretira al George Clooney, però en lleig. I aixins, sempre que hom es referia a ell, tot i la seva indiscutible formosura, apareixia en la referència el terme “lleig”.

I vet ací que, en un altre puestu èquits, també molt lluny d’aquí (gràcies a Déu), hi vivia una senyora de fesomia ofensiva per tots aquells que gosaven mirar-la. N’era tant, de lletja, que hom l’acomparava amb la Marina Rossell. Però com que, tot i la seva lletjor, tenia un mínim de sensibilitat que amorosia l’aspror del seu físic, quan hom la coneixia bé, parlava d’ella dient: mira, aquesta mena de dona s’arretira a la Marina Rossell, però en guapo. I aixins, sempre que hom es referia a ella, tot i la seva indiscutible lletjor, apareixia en la referència el terme “guapa”.

I vet aquí un gos, vet aquí un higienista dental,
aquest cuento té una implicació moral.



Implicació moral (o moralletja): al món hi ha una mena de mecanismes de compensació universals i automàtics que fan que els humans relativitzem inconscientment els extrems de les coses. Aixins s’explica que algú que s’arretiri a George Clooney pugui ser titllat de “lleig” o algú que s’arretiri a la Marina Rosell pugui ser titllada de “guapa”. En el primer cas, el mecanisme universal i inconscient de relativització s’anomena enveja. En el segon cas, el mecanisme universal i inconscient de relativització s’anomena llàstima.

Corol·lari final: per molt universals i automàtics que siguin aquests dos mecanismes, s’han mostrat totalment inefectius quan es tracta de valorar senyors que s’assemblen a Keith Richards. Igualment d’inefectius s’han mostrat quan es tracta de valorar senyores que també s’assemblen a Keith Richards.

Un senyor (o una senyora, no us ho sabria dir)
que s'arretira a Keith Richards, però en lleig