Situem-nos a la part davantera del penúltim vagó d'un tren. És un quart i mig de vuit del matí, encara és fosc i quatre personatges comparteixen finestra i viatge.
El primer personatge (seient de finestra, de cara a la direcció del tren) és un senyor d'avançada edat. Deixem-nos d'eufemismes: un vell. Porta ulleres de pasta i bastó. No dorm, ni llegeix, ni escolta música, ni fa sudokus. Ell només bada. I mira com els altres dormen, i llegeixen, i escolten música i fan sudokus.
El segon personatge (seient de passadís, de cara a la direcció del tren) és una senyora amb un palès problema de sobrepes. Deixem-nos d'eufemismes: una gorda. No bada, ni dorm, ni escolta música, ni fa sudokus. Llegeix el 20minutos.
El tercer personatge (seient de finestra, d'esquena a la direcció del tren) és un immigrant subsaharià. Deixem-nos d'eufemismes: un negre. No bada, ni llegeix, ni escolta música, ni fa sudokus. Dormisqueja.
El quart personatge (seient de passadís, d'esquena a la direcció del tren) és un nyicris amb un nas important. Deixem-nos d'eufemismes: un servidor. No dorm. Ell escolta música, i fa sudokus, i llegeix i, entre una cosa i una altra, bada.
Poc després d'iniciar el viatge, al principi subtilment, però ben aviat de manera contundent, un tuf pudent i penetrant ofèn els sentits dels quatre personatges. Tots fan veure que no se n'han adonat, i segueixen badant, dormisquejant, llegint, fent sudokus. Però la realitat és ben clara: un d'ells s'ha tirat un pet. Un senyor pet.
Qui deu haver estat?
Sens dubte, deu haver estat el vell. Tothom sap que a certes edats els esfínters es revolucionen i no obeeixen les voluntats. I els pets se'ls escapen. Precisament per això, perquè són vells.
O potser no. Seria igualment lògic que hagués estat la gorda. Sembla que els gordos s'han de tirar pets més pudents i potents que la resta de mortals. Precisament per això, perquè són gordos.
O potser no. El més lògic seria atribuir el pet al negre. Perquè tothom diu que els seus hàbits higiènics, i per extensió intestinals, són diferents i hom troba que segons com tufegen. Precisament per això, perquè són negres.
O potser no. Tant o més lògic seria creure que ha estat un servidor. Perquè és nyicris i té un nas important. I fa cara d'haver menjat col ahir per sopar. O bròquil. O mongetes seques. Precisament per això, perquè és nyicris.
Qui deu haver estat?
Que divertit que és jugar al joc dels prejudicis. Que fàcil que és reduir algú a una edat, un pes o un volum. Un vell, una gorda, un negre, un nyicris. Qui s'ha tirat el pet? Tant se val. Cadascú l'atribuirà a qui cregui, perquè som així. Perquè som ignorants i prejutgem. Perquè prejutgem i ens equivoquem. Perquè ens equivoquem i persistim en l'error. Una i una altra vegada.
No hi ha vells. Ni gordes. Ni negres. Ni nyicris. Però el que sí que hi ha són exemplars paradigmàtics de l'estupidesa humana. Semidéus que es creuen superiors a la resta de mortals. Que prejutgen. Que posen etiquetes en funció d'una edat. O d'un volum. O d'un color. Que com que la pilota és seva, decideixen qui pot jugar. Que són els amos de tot, però que no tenen re.
Personatges, en definitiva, que van pel món tirant-se pets amb total impunitat, creient-se que ningú no els assenyalarà amb el dit. Perquè per això ja hi ha els sospitosos habituals. Els vells. Les gordes. Els negres. I els nyicris.
El primer personatge (seient de finestra, de cara a la direcció del tren) és un senyor d'avançada edat. Deixem-nos d'eufemismes: un vell. Porta ulleres de pasta i bastó. No dorm, ni llegeix, ni escolta música, ni fa sudokus. Ell només bada. I mira com els altres dormen, i llegeixen, i escolten música i fan sudokus.
El segon personatge (seient de passadís, de cara a la direcció del tren) és una senyora amb un palès problema de sobrepes. Deixem-nos d'eufemismes: una gorda. No bada, ni dorm, ni escolta música, ni fa sudokus. Llegeix el 20minutos.
El tercer personatge (seient de finestra, d'esquena a la direcció del tren) és un immigrant subsaharià. Deixem-nos d'eufemismes: un negre. No bada, ni llegeix, ni escolta música, ni fa sudokus. Dormisqueja.
El quart personatge (seient de passadís, d'esquena a la direcció del tren) és un nyicris amb un nas important. Deixem-nos d'eufemismes: un servidor. No dorm. Ell escolta música, i fa sudokus, i llegeix i, entre una cosa i una altra, bada.
Poc després d'iniciar el viatge, al principi subtilment, però ben aviat de manera contundent, un tuf pudent i penetrant ofèn els sentits dels quatre personatges. Tots fan veure que no se n'han adonat, i segueixen badant, dormisquejant, llegint, fent sudokus. Però la realitat és ben clara: un d'ells s'ha tirat un pet. Un senyor pet.
Qui deu haver estat?
Sens dubte, deu haver estat el vell. Tothom sap que a certes edats els esfínters es revolucionen i no obeeixen les voluntats. I els pets se'ls escapen. Precisament per això, perquè són vells.
O potser no. Seria igualment lògic que hagués estat la gorda. Sembla que els gordos s'han de tirar pets més pudents i potents que la resta de mortals. Precisament per això, perquè són gordos.
O potser no. El més lògic seria atribuir el pet al negre. Perquè tothom diu que els seus hàbits higiènics, i per extensió intestinals, són diferents i hom troba que segons com tufegen. Precisament per això, perquè són negres.
O potser no. Tant o més lògic seria creure que ha estat un servidor. Perquè és nyicris i té un nas important. I fa cara d'haver menjat col ahir per sopar. O bròquil. O mongetes seques. Precisament per això, perquè és nyicris.
Qui deu haver estat?
Que divertit que és jugar al joc dels prejudicis. Que fàcil que és reduir algú a una edat, un pes o un volum. Un vell, una gorda, un negre, un nyicris. Qui s'ha tirat el pet? Tant se val. Cadascú l'atribuirà a qui cregui, perquè som així. Perquè som ignorants i prejutgem. Perquè prejutgem i ens equivoquem. Perquè ens equivoquem i persistim en l'error. Una i una altra vegada.
No hi ha vells. Ni gordes. Ni negres. Ni nyicris. Però el que sí que hi ha són exemplars paradigmàtics de l'estupidesa humana. Semidéus que es creuen superiors a la resta de mortals. Que prejutgen. Que posen etiquetes en funció d'una edat. O d'un volum. O d'un color. Que com que la pilota és seva, decideixen qui pot jugar. Que són els amos de tot, però que no tenen re.
Personatges, en definitiva, que van pel món tirant-se pets amb total impunitat, creient-se que ningú no els assenyalarà amb el dit. Perquè per això ja hi ha els sospitosos habituals. Els vells. Les gordes. Els negres. I els nyicris.
19 comentaris:
Escrius bé, punyetero.
Zinc, avui a la parada teniem el rap a 22 €, però et podem fer el descompte del mes blanco .
I un altre cosa, escrius tan bé que em fa ràbia. Segueix aixins!
Però en aquest cas estava clar que havíeu de ser un de vosaltres quatres, no? Qui va ser, va, va! Prejutjar és molt dolent, però els pets no es generen sols.
Lo bo, és que si estem de sort, també nosaltres serem vells, i/o potser també serem gordos,...
Els guapos per molt guapos,no pixen colònia!
Dubto que s'hi pugui afegir res més al post. Ni tampoc que es pugui dir millor.
He rigut amb el post de nyicris. Potser perquè per mi és una paraula en plena vigència, deu ser per viure en un poble.
Quina bonica metàfora de la vida. En resum, heu estat vós, oi? Marrano!
Generalment fas posts divertits i enginyosos, però el d'avui sorprèn per la càrrega moral afegida. Molt ben expressat.
Digues la veritat. Vas ser tu!
Va ser el viejo!!! viejo marranete!!
Article genial!! He rigut molt primer i he reflexionat molt al final. Felicitats.
Ah! Jo sóc un quatre ulls esprimatxat amb cara de bo. Potser vaig ser jo...
Avui m'ha vingut al cap! saps allò que vols dir aquella paraula tan "gastada", que et surt sense ni pensar-la i que quan la vols recordar no hi ha maneres? doncs m'ha passat amb nyèbit! que a ca meua ve a ser un sinònim de nyicris, malgrat el que digui la viquipèdia:
"Segons el diccionari, nyèbit vol dir “noi que va perdut”, una barreja d’aventurer, rodamón i inútil, algú que no té cap mena de distinció."
:P
i ja pots ser ben guapo que certes necessitats les té i les practica tothom, siguis negre xinès o de l'empordà
i de la mateixa manera que avui jugues per a intuïr qui és el pecador
demà seràs tu el qui ha pecat
amb això dels pets hi ha tantes situacions gracioses... o quan tu mateix te l'has tirat i dissimules dient "quina pudor algú s'ha tirat un pet?" i és fatal perquè tothom és sospitós i ningú ha estat i resulta que aquesta olor és l'olor de déu, o algo..
Un fort aplaudiment veí.
Quanta raó tens!
Ui, Zinc volia dir
Estimat Zinc, avui, sí avui mateix, m'has tornat a robar el cor, punyetero, encara que siguis nyicris, m'és igual. Una servidora presumeix (i es manté ferma en la voluntat) de no voler tenir prejudicis. Per això m'agrades.
M'has arribat a l'ànima. Si en som, de miserables! Si no et fa res, t'he afegit als enllaços del meu bloc. Un descobriment. Felicitats.
Entre el post, i els comentaris que he llegit, he rigut i he rumiat. Quina manera de deixar "a l'aire" l'autoria del pet, mai millor dit...
SdP
tot això esta molt bé, el post i els comentaris.
Però qui havia sigut????
Jo penso que no escrius tan bé com diuen...
Publica un comentari a l'entrada