dimarts, 10 de març de 2009

A pèl

Sento el despertador. El paro. Obro el llum. Et faig un petó. Em llevo. Pipí. Dutxa. Em vesteixo al lavabo. Surto i em tiro damunt del llit. Et faig un petó. Un altre. Més. Fem ell llit; la teva banda penja més. Esmorzo. Em poso la jaqueta. Un altre petó. Adéu, fins al vespre. Agafo Vida i Destí i surto al carrer.

Camino fins a l’estació, tris-tras, tris-tras, escoltant un quartet de Boccherini. Agafo l’ADN. Baixo vuitanta-dos graons i pujo al tren. Fullejo el diari per sobre. Faig el sudoku difícil en un temps rècord. Llegeixo de la pàgina 544 a 557 de Vida i Destí. Arribo a lloc i baixo del tren. Torno a caminar, tris-tras, tris-tras.

Arribo a la fenya. Fitxo. Pujo a l’oficina. Rellegeixo els papers de la reunió de les onze, els agafo, i baixo (amb ascensor) al pàrking. Pujo a un cotxe de l’empresa i em disposo a conduir un parell d’hores.

La ràdio no va. Merda. El teletac no va. Merda, no em piteu, que no és culpa meva. Dues hores conduint sol, sense ràdio. Pensant. Pensant molt. Pensant posts. Pensant molts posts, com per exemple, aquest. I cantant. Cantant molt. Cantant, entre les moltíssimes cançons que podria cantar, i no em pregunteu perquè, Ara que el món s’ha adormit, de la cantata Nadal, Llum i Misteri del gran Francesc Vila. Ara que el món s’ha adormiiiiiiit, naranà narà nananaaaa. No me la sé. I què. Canto amb veu de tenor. Amb veu de baríton. Amb veu de mezzosoprano. Amb veu de Pingu. Amb cinc minuts de marge sobre l’hora prevista, arribo al lloc de la reunió. Com sempre, sóc el primer.

Arriben els altres. Primer l’una, després l’altre. Pim, pam. Amb dues hores ho enllestim. Que fácil que pot ser tot, i que difícil que ens ho solem fer. Sortim. Dinem ràpid. Adéu, que vagi bé, ja seguirme en contacte. Pujo al cotxe i, abans de marxar, condueixo una estona per aquesta ciutat on vaig viure tant temps. I penso en les paraules de Grossman que, aquest matí, entre la pàgina 544 i 557, he llegit al tren. Té tota la raó: és ben curiós comprovar com les coses que s’han oblidat continuen existint.

Condueixo de tornada. M’aturo una mica abans de mig camí a repostar. Aprofito l’aturada per escriure, en la mateixa llibreta on he pres els apunts de la reunió, això que esteu llegint i que, quan arribi a casa passaré a l’ordinador. Ja ho tinc. Fins aquí. A partir d’aquí ja no escric res més perquè reprenc la marxa. Ho faré després. A casa. A l'ordinador.

Arribo a la fenya cap a quarts de cinc. Reviso correu, recullo encàrrecs, faig un parell d’horetes més de fenya i, a quarts de set, surto. Camino, tris-tras, tris-tras, fins a l’estació. Agafo el tren de i trenta-nou. Baixo a mig camí per fer transbordament. Agafo el següent tren que passa, que em deixa a la meva estació. Llegeixo de la pàgina 558 a la 577 de Vida i Destí. Baixo del tren, pujo vuitanta-dos graons. Camino cap a casa, tirs-tras, tris-tras, escoltant a tota pipa i sense vergonya l'Our Last Summer. M'aturo al forn a comprar quatre baguettes per fer deu entrepans. Cinc per tu. Cinc per mi. Arribo a casa, entro i encenc l'ordinador. Abans de fer els deu entrepans (cinc per tu, cinc per mi) i el sopar (a veure com sortiran les mandonguilles), decideixo penjar aquest post.

Cosa que feia molt temps, massa, que no feia.

4 comentaris:

Jordi ha dit...

Ja és ben veritat que feia temps que ens tenies (als amadíssims lectors i les benamades lectrius) abandonats. Si que has estat enfeinat, noi! Tris -tras, tris-tras... vaig mirant el Madrid que ja li han fotut dos. Tris-tras, tris-tras...

Per cert, què tal el llibre? Si fa o no fa vas per on jo el vaig deixar (millor dit, vaig haver de tornar-lo a la biblioteca).

XeXu ha dit...

Em pregunto si deu ser l'astènia primaveral això que ens manté una mica apàtics amb els blogs.

Em quedo amb la teva reflexió, la del llibre. De vegades ens sembla que les coses ja no hi són perquè nosaltres no hi parem més esment. Però no és així, hi ha vida més enllà de nosaltres.

Aida ha dit...

Amb molt de gust deixaria un comentari interessant, serà que l'apatia també s'encomana a l'hora de fer comentaris... Bon post, bonica manera de llevar-se al matí, deu n'hi do que llarg que és el viatge en tren...

Fins a la propera ;)

Jordi Casanovas ha dit...

quines coses que tenen els dies de cada dia, oi?