A les cinc tinc swing

Benvolguts lectors, benamades lectrius:

tot i que em fa reparo, novament goso abusar de la vostra bonhomia i generositat per demanar-vos un favort. Un favort que requereix un esforç per part vostra. Un favort, però, que ens beneficiarà a tots, puix no demano re per a mi, que jo sóc de mena humil, sinó que ho faig en nom de la causa més noble de totes: la causa feliuista! M’explicaré.

Resulta que, des de fa un temps, a Catalunya Ràdio estan escollint el millor programa dels seus vint-i-cinc anys d’història. Per a tal fi, posen a disposició dels oients una web per a poder votar. Com tots sabeu, la nostra Núria, artista completa i polifacètica com ella sola, l'exemple vivent de dona del Renaixement, la Leonarda dels segles XX, XXI i, si déu li dóna salut, del XXII i tot, entre les moltíssimes arts que ha tocat amb tant d’encert, hi ha també la ràdio. Com bé recordareu tots, va presentar i conduir (tot i no tenir carnet) "A les cinc tinc swing", un programa mític de la radiodifusió catalana de tots els temps.

El favort que us demano, fidelíssims lectors i virtuosíssimes lectrius, és que aneu a la pàgina en qüestió i me la voteu. Us explico com, que no és fàcil.

Feu un cop d'ull a aquesta pàgina. El tercer programa que hi apareix és el de la Núria:


Com podeu observar, actualment té una puntuació de quatre estrelles i mitja gràcies al vot de set persones (tres de les quals sóc jo). Per a votar cal clicar l'estrella de la dreta de tot, que és la que val més punts. ATENCIÓ! Aixòs és molt important. Si cliquéssiu la de l'esquerra li farieu baixar la nota, i aixòs no pot ser. Recordeu: cliqueu la de la DRETA! I tingueu paciència... que els resultats triguen a actualitzar-se.


Actualment, la classificació l'encapçalen el Bassas i El Suplement, també amb quatre estrelles i mitja, però com que tenen més vots (446 i 235 respectivament), van per davant.

Voteu, sisplau, voteu! En nom propi i de tot el moviment feliuista, moltes gràcies per la vostra col·laboració i... NEM PER FENYA!

Agost

L’home que parla com escriu (i escriu raro) està de bon humor. I això és terrible.

Treballar al mes d’agost té les seves coses bones. Sembla que el món sencer dormi. Que mandregi. Que el temps s’allargassi i en un matí hi càpiguen més hores. Ningú enlloc. Poques urgències. Molta tranquil·litat. Pots posar el pilot automàtic i treballar de memòria. Sense haver de pensar massa ni prendre grans decisions. Pots allargar l’estona de l’esmorzar fins a excedir la durada que hom convindria a considerar estrictament ètica. Sense telèfons que sonen, pots treballar menys i fer més fenya. Ja se sap: de la mateixa manera que no és més net qui neteja més, sinó qui embruta menys, tampoc no és més treballador qui treballa més, sinó qui fa més fenya. I jo ja m’entenc.

Però treballar a l’agost també té les seves coses dolentes. Haver d’aguantar els papes (repel·lents) i les mames (repel·lentes) que porten els seus nens (repel·lentets) a la fenya n’és una. Haver d’aguantar el bon humor del jefe#2 (a.k.a l'home que parla com escriu [i escriu raro]) i les seves brometes desafortunades i fora de lloc n’és una altra.

Aprofitant la distensió general de l’estiu, època en què tots som col·legues i amiguets i no tenim estress ni mala llet ni re, algú hauria d'agafar-lo per banda i etzibar-li sense embuts un sincer "jefe#2 tens la gràcia al bell mig de la ratlla que separa la galta esquerra de la dreta, just al centre del meridià on conflueixen els carnosos hemisferis oriental i occidental posteriors... en altres paraules, estimadíssim i enrolladíssim jefe#2: tens la gràcia al cul".

Però ningú no ho fa, ans al contrari. I tots li riem les gracietes com si ens trobessim davant d'un ocurrent geni de l'humor. Per sort, l'agost té els dies comptats. I arribarà setembre i s'acabarà aquest festival de l'humor. Compto els dies que falten mentre mantinc un somriure fals cada cop que se m'acosta. Perquè al cap i a la fi l’home que parla com escriu (i escriu raro) és el jefe. I el jefe sempre té raó.

El seixanta-tresè home més ràpid del món

El món del deport d’alta competició és molt dur. Més enllà del glamour de la victòria, de la glòria de les medalles, de la recompensa a l’esforç, i de les agulletes als isquiotibials, hi ha un drama que plana damunt dels agosarats atletes. Un drama que es manifesta de forma especialment cruel en la figura d’un persona que sap molt bé què és el fracàs. No, no m’estic referint a la Marina Rossell. Parlo de Jared Lewis.

Jared Lewis és l’home més ràpid del seu país. Aixòs, a priori, ja té cert mèrit, però si el teu país és Sant Vicenç i les Granadines, com és el cas, significa molt més i et converteix directament en un referent nacional. En un ídol. En un símbol. En un semidéu. En Jared Lewis.

El senyor Lewis corre. I molt de pressa. Entre molts d'altres, té el rècord nacional de Sant Vicenç i les Granadines dels 100 m llisos. I com que corre tan de pressa, va decidir presentar-se als jocs olímpics, que són unes coses que fan a la Xina, que tenen molta anomenada i són hasta maques de veure. Però al contrari dels seus principals rivals, ell no va arribar a la Xina la setmana del 8 d’agost, que és quan començaven els jocs. No. Hi va anar 15 dies abans, el 28 de juliol. Vacances pagades? No, malpensats! Entrenament i aclimatació. I no ho dic jo, que ho diu el mateix Comitè Olímpic de Sant Vicenç i les Granadines. Hom ha de suposar que el fet qui hi anés tan d’hora és perquè creia en les seves possibilitats. Perquè necessitaria aclimatar-se tant bé, si no?


La delegació olímpica de Sant Vicenç i les Granadines a Beijing llama l'atenció per un fet prou curiós: hi ha més staff tècnic (3) que atletes (2). Aixòs és només una mostra de l'alt nivell de preparació que tenen els atletes santvicentins. Però ai las! Comencen les proves i, incomprensiblement, Lewis marca un temps d'11 segons i queda eliminat a la primera ronda dels 100 m. Dels 80 participants totals a la prova, va quedar el 63.

A Sant Vicenç i les Granadines encara no s'ho expliquen. L'staff tècnic no ho entén. Jared Lewis no s'ho creu. Però el deport d'alta competició és aixins: no sempre guanyen els millors.

Però tot i la gran decepció, tot i el fracàs, tot i el ridícul nacional per tot el poble santvicentí, el que no li pot quitar dingú a Jared Lewis (i a tota la delegació olímpica) és el meset de vacances pagades a la Xina.

I, esclar, l'orgull de ser el seixanta-tresè home més ràpid del món.

QDR

Si dissolc 14 grams (o 3 cucharaditas colmadas) de Nescafé Cappuccino en 150 ml de llet semidesnatada i em bec la barreja resultant, obtindré el 29% de la Quantitat Diària Recomanada (QDR) de calci. I no ho dic jo, que ho diu el propi pot de Nescafé Cappuccino mateix.

Però el pot de Nescafé Cappuccino no diu què passa si en comptes de les 3 culleradetes recomanades només me n’hi dissolc 1. O què passa si en comptes de 150 ml de llet semidesnatada, n’hi poso 250 de sencera. O què passa si no sóc un adult estàndard sinó que nyicrejo una mica i, per tant, la meva QDR de calci varia respecte la mitjana.

No us deixeu enganyar. El pot de Nescafé Cappuccino no és infalible. Ni inefable. Ni tan sols inflable (que ho he provat i m’han estat a punt de petar les galtes). El pot de Nescafé Cappuccino no ens conduirà cap a la concupiscència (que no sé què és, però mola escriure-ho), ni ens ajudarà a assolir cap estat mental superior, ni ens elevarà l'ànima vers nous horitzons espirituals, ni ens desvetllarà els secrets de l'omnisciència.

No. El pot de Nescafé Cappuccino no ens ajudarà a aconseguir res d'aixòs.

Aquest bloc, probablement, tampoc no ho farà. Però parlumenus de tant en tant hi surt la Núria Feliu, cosa que als pots de Nescafé Cappuccino no passa.

Benvolguts lectors, benamades lectrius, s'han acabat les vacacions.

I comença l'entranyable quotidianitat dels dies de cada dia. La dels esmorzars a quarts de set del matí, amb Cappuccino o amb sense. La de sortir al carrer quan encara es fosc, tris-tras, tris-tras, arribar a la fenya i no trobar-hi el senyor Napolitani.

I, sobretot, l'entranyable quotidianitat d'arribar a assolir la QDR de posts per explicar-ho.