dilluns, 29 de juny del 2009

Wally desubicat

El senyor Garmin ens diu que estem fora de mapa. Bon senyal: aviat serem al cul del món. Abans d’arribar-hi, però, ens trobem amb l’anfitrió, que arriba puntualment al lloc convingut amb la seva Kangoo. Gorro de llana, calça curta, botes d’aigua i mitjons sobre-genoll. O sobre-jonoll. O sobre-ginoll. Obrim parèntesi. Janoll. Genoll. Ginoll. Jonoll. Junoll. És ben curiós: aquesta és una de les poques paraules en què totes les vocals s’hi avenen. Tanquem parèntesi. La primera impressió que ens enduem de l’anfitrió és que es tracta d’una mena de Wally desubicat. Només li falta la samarreta de ratlles. Som massa benèvols; més endavant confirmarem que es tracta directament d’un simple dement.

El punt de trobada és molt concorregut. No comptem quantes nacionalitats s’hi reuneixen, però podríem dir que això sembla la puta Eurovisión. Només falta Gaiumení i ja hi seria tothom, que hasta ha vingut Andorra i tot. Llamen especialment l’atenció els bascos, perquè fan cara de bascos. Ves, tu, mira, sí, sempre m’han fet gràcia, els bascos, amb aquella cara de kaleborroka que fan tots. Els altres costen més d’ubicar, especialment els d’indumentària paramilitar: paracaigudistes desubicats o bé uns simples dements? No els ho pregunto per por que m’afusellin. Fa sol, però tothom va preparat per si plou. O per si neva. O per si el cel s’obre i la còlera divina es manifesta damunt nostre amb una pluja de llagostes. No ens fa por re perquè tothom va preparat. Tothom llevat de Madame Céline que es presenta abillada amb una bonica brusa d’entretemps, uns pantalons pirata, uns mitjonets rosa la mar de monos i unes bambetes per si un cas ens vinguessin ganes de fer aerobic. I unnnnn, i dooooooos, i treeeeeees, i tornem-hiiiiiii. Madame Céline zero points. Madame Céline cego puà.

Ens posem a caminar, que al cap i a la fi és a això a què hem vingut. No, de fet no és això, però la qüestió és que caminem. Caminem. Caminem molt. Caminem molt per un caminet estret. Mínim. Irreconeixible. Avancem en fila índia, seguint els passos de Mr. Wally. Ja no fa sol, però suem com tocinets. Fa calor. De sobte la fila s’atura: veiem un riu i, a l’altra banda, Mr. Wally que ja l’ha travessat. Goita, el puta, per aixòs anava amb botes de pescador fins al genoll. O jonoll. O ginoll. Hi ha qui l’emula. Monsieur Chollet es fa el xulet (sembla un joc de paraules, però sujuru que no ho és) i travessa pel mig del riu, amb l’aigua fins als genolls (jonolls, ginolls, blablabla), sense immutar-se. Evidentment, acaba xop. Però aixòs és la guerra, amiguets, i no podem aturar-nos per una mica d’aigua. I mentre alguns emulen Monsieur Chollet (que ha emulat Mr. Wally), deu metres més amunt, un servidor, refilant com un ocell i saltant com una daina per les pedretes del rierol, arriba a la font de la fadrina. Perdó. Vull dir arriba a l’altra riba. Alehop. Ni xop ni re. Però deu metres més avall, la darrera de la fila, que casualment és Madame Céline, emulant els seus companys (que han emulat Monsieur Chollet (que ha emulat Mr. Wally)) mulla les bambetes i els mitjonets rosa. I ara ja no podrem fer aerobic. Ai las!

Ara pugem. Es veu que el camí que mena al cul del món fa pujada, ves, tu, que dingú no ens havia avisat. I passen dues hores més. Observador de mena com sóc, sospito que dues hores pujant donen per pujar molt amunt. Miro enrere, avall, i ho confirmo. I el cul del món que no arriba. I seguim pujant, pujant, pujant i pujant. I torno a mirar avall, però ara no veig res. Només la boira, que també puja darrere nostre. Però el cul del món no acaba d’arribar. I pugem, i pugem, i pugem. I de sobte se sent un tro. I penso que potser és un pet que surt del cul del món, que és una cosa molt lletja de pensar, però què voleu que hi faci si estic cansat i la sang no em rega bé. I penso també que potser ja som a prop. I deu ser bembé aixins, perquè de sobte Mr. Wally s’atura. Ja no hem de pujar més. Només hem de seguir a cota i travessar la mare de totes les tarteres, amb uns pedrots descomunalment desproporcionats, i ja hi serem.

I, efectivament, ja hi som. Quan arribem ens trobem el que ens havíem de trobar: una gran merda. Perdó, una Gran Merda, digna del cul del món. I alguns s’extasien. I Monsieur Chollet posa els ulls en blanc i treu bromera per la boca. I Mr. Wally es posa tonto i brama com una bèstia en zel. I Madame Céline no fa re, perquè s’ha quedat a mig camí i s’ha perdut l’espectacle de merda del cul del món. I de sobte se sent un altre tro i es veu un llampec, i Mr. Wally es torna a posar en marxa per emprendre el retorn. I tothom el segueix amb gran obediència i devoció, puix la gran merda, perdó, la Gran Merda del cul del món és talment fruit de les seves entranyes. I se sent un altre tro i comença a ploure. A ploure molt. Però molt.

I sota el diluvi universal travessem de nou el tarterot, de tornada. I molts són els que rellisquen per les pedrotes molles i rodolen tartera avall, avall, avall, fins al fons del barranc. I les pedres es tenyeixen de sang, i els rierols de vermell, i són molts els que moren. I entre els supervivents, molts queden malferits, amb fèmurs trencats, ròtules dislocades, fel sobreeixit i pèrdues de coneixement per politraumatismes cranials per impactes contra els pedrots(*).

(*)Aquest paràgraf és tot ell una exageració, per comprovar viam si esteu atents.

I iniciem el descens vertiginós sota la pluja. I sota la pedra. Perquè ademés ara s’ha posat a pedregar. Només falta la plaga de llagostes i ja hi seria tothom, que hasta ha vingut Andorra i tot. Però aixòs ja ho he dit. I correm costes avall. Grimpant, però al revés. Corrents, corrents. Com ànimes en pena fugint de qui-sap-què. Com paramilitars empapats, seguint un Wally desubicat i dement. Com els supervivents de l’Oceanic 815 empaitats per un ós polar enmig de la selva. Tot plegat gairebé oníric. Tot plegat ben absurd. Molt absurd. Gairebé tan absurd com el final d’aquest post, que és potser, el més absurd de tot plegat.

I, en arribar a baix de tot, mengem galetes Príncipe.

(i que consti que estàveu avisats)

divendres, 12 de juny del 2009

Coses que me suen soberanament sa polla

La discografia de Jason Donovan. Els mangos. La tecla F4. Les parades de l’Alzina Graells de la ruta Almatret-Maials-Lleida. El Carles Flavià. Una T-50/30 de quatre zones. La disposició transitòria única de la Ley 34/2002, de 11 de Julio de Servicios de la Sociedad de Información y Comercio Electrónico. El número 45.368,24 i, molt especialment, la seva arrel cúbica. L’estat del trànsit de la C-33. La biografia de Tom Mix. La copa. La lliga. La Champions. L’Ajuntament de Vilafranca del Penedès (amb tots els meus respectes). El PIB per càpita de l’Uruguai. Les addiccions de la Belén Esteban. I les de la Infanta Helena. El Periódico de Cataluña. El butlletí informatiu del col•legi oficial de protètics dentals de Catalunya. El senyor Llimona. El mot “mot”. El teorema d’incompletitud de Gödel. L’olor dels núvols. La composició del ZAS Baños. No entendre segons què en segons quines reunions de fenya. La filogènia sistemàtica. Les eleccions legislatives gregues de desembre de 1915. La capital del comtat de Dewey (Dakota del Sud). El número de caràcters d’aquest paràgraf. L’equivalència, en el calendari armeni, de l’any 1896 del calendari gregorià. La carta de postres d’avui del Drolma. El telèfon d’assistència al client de RBA Editores. L’alineació del darrer partit de lliga del Portland San Antonio. La distància en línia recta entre els Mobles Salvany de Bellvís (carrer Sant Jaume, 14; 25142-Bellvis; el Pla d'Urgell; Lleida; Catalunya) i la seu del Ministeri de Salut i Medi Ambient de Sant Vicenç i les Granadines (Halifax Street; Kingstown; St.Vincent). El Sónar. La pesca amb mosca. L'atmosfera de Venus. El/s o la/les guanyador/s/a/es d'Eurovisió de fa dos anys. L'helicicultura. Els best-sellers de la literatura sòbara. L'evolución demogràfica de l'emirat d'Abu Dhabi entre 2005 i 2007. Un altre cop el Carles Flavià.

I aquest post mateix.

dilluns, 8 de juny del 2009

Coses que es poden fer amb 1.629 euros

Com cada any en aquestes fetxes, un servidor ha passat comptes amb Hisenda. El resultat no és bembé com el de l'any passat, però déu-n'hi-do-l'hi-n'hi-leu-l'hi. Resumint: ara em trobo que al compte corrent m'hi han ingressat 1.629 euros que em plantegen un problema: què coi puc fer-ne?

Puc anar 8 (vuit) dies a esquiar a Transilvània (a l'estació de... Port del Comte Dràcula? Perdó.)

Puc comprar 1000 (mil) imprescindibles i practiquíssims tornavisos amb lot (sens dubte, el segon millor invent de la humanitat, després del lot amb tornavís, esclar)

Puc adquirir 1 (un) comodíssim sofà raconer de pell de luju, amb dos seients Relax, als mítics Mobles Salvany de Bellvís (carrer Sant Jaume, 14; 25142-Bellvis; el Pla d'Urgell; Lleida; Catalunya).

O, millor encara, podria llogar durant 1 (un) cap de setmana el Chateau de Chicamour per fer una festa pels lectors i lectrius, amb actuació de la Núria Feliu inclosa (sempre i quan vingui de gratis, que sinó els cèntims no m'arriben)

Puc també comprar 1 (un) Red Hat Enterprise Linux for IBM POWER, Standard (up to 2 sockets) 3 year, que no sé què és però segur que el podria endollar al radiocasset del Fiatpunto i em faria el xulo pels puestos.

També podria trucar des d’Alemanya a un mòbil de Namíbia i parlar durant 1.000 (mil) minuts, o 16 (setze) hores i 40 (quaranta) minuts que vindria a ser el mateix, amb la companyia KJ-Telecom (establiment de trucada no inclòs)

Podria fer moltes coses, sí, ja ho sé,. I tot és molt temptador. Però tot aixòs que heu llegit, benvolguts lectors, benamades lectrius, no és res davant la proposta definitiva. Sí, ja sé què faré: compraré 116 (cent setze) Bonzai Choppers (amb els corresponents 348 (tres-cents quaranta-vuit) tupperwares de regal). I amb els 6,16 € (sis euros i setze cèntims) que em sobren, compraré una dotzena de carbassons.

Per ratllar-los, picar-los i tallar-los en juliana.

Sóc feliç.

dimecres, 3 de juny del 2009

Cançons de droga

Quan hom intenta fer una relació de cançons que parlen (directament o de resquitlló (bonica expressió (rodolí! (on és la sortida?????))) de droga, sempre surten les mateixes. Que si Puff, the magic dragon (and frolicked in the autumn mist in a land called honah lee...), que si Lucy in the Sky with Diamonds (everyone smiles as you drift past the flowers...), que si Stairway to Heaven (and my spirit is crying for leaving...), que si Cocaine (If you wanna hang out you've got to take her out; cocaine...), que si Mr. Tambourine Man (Take me on a trip upon your magic swirlin' ship...)... Però ai las! Hom es pregunta: i en català què. Eh? Què? És que els catalans no ens droguem, pudé? O bé us penseu que la Marina Rossell és aixins pel seu propi natural? Vale, probablement sí que ho és, però això no quita que ademés es drogui.

Benvolguts lectors, benamades lectrius, el cançoner català té una cançó (clar, al ser un cançoner què ha de tenir si no? Una xistorra? És que de vegades sembleu rucs, i necessiteu tantes explicacions i tants parèntesis que em feu perdre... tanco parèntesi i segueixo. I si algú es perd, que torni a començar. I si no teniu les competències mínimes de lectoescriptura assolides rematriculeu-vos a tercer d’egebé, però no emprenyeu més, que aixòs no és un col·legit!) Pues, com dèiem, el cançoner català té una cançó mítica dedicada nadamés i nadamenus que a l’heroïna.

És una cançó que es refereix a la droga amb termes absolutament esfereïdors:

...sirena de la mar... (l'heroïna és com el cant d'un d'aquests éssers mitològics; l'autor es deixa arrossegar per l'addicció, s'hi lliura amb cos i ànima renunciant a la pròpia llibertat)

....aquest quelcom personal, sensorial i encisador... (no cal pensar gaire per adonar-se que, amb aquests versos, l'autor reconeix sense cap mena de reparo ni vergonya que és heroïnòman)

...què tens, què tindràs tu, que veig que no té ningú... (dubte existencial, gairebe shakesperià, de l'heroïnòman cada vegada que té una dosi a les seves mans)

...sublim inspiració... (és coneguda l'afició que els artistes, especialment els de vida bohèmia, tenen per les substàncies estupefaents, amb la finalitat d'incrementar la velocitat de la sinapsi i alliberar la ment de tots els perjudicis que poden limitar la seva creativitat)

...el cor em peta... (clara al·lusió a la taquicàrdia que genera en l'organisme el consum reiterat d'heroïna)

Sí, addictes lectors, vicioses lectrius, aquesta cançó existeix i va ser composta (és un dir) el 1973 pel mític Pere Tàpias. La lletra és escruixidora (bonic adjectiu qualificatiu femení singular, fent funció d’atribut). Alguns fragments són tan evidents que hasta és raro que el Pere Tàpias pugui campar tan panxo (i no és un dir) pel carrer, sense que dingú se li acosti per demanar-li cavall.

El que molta gent no sap, però, és que per passar la censura de l'època, va haver de dissimular una mica. I per això va canviar el mot "heroïna" pel d'"Enriqueta," que no deixa de ser una manera ben carinyosa de referir-s'hi.

Escolteu-la, escolteu-la i torneu-la a escoltar: probablement quedareu també vosaltres col·locats

O, parlumenus, us semblarà que us surt sang per les orelles.