dijous, 22 de juliol del 2010

Quatre

Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;

A priori, no hi ha camins. O n’hi ha molts. De fet, tot és un camí. O no ho és res.
A priori, tot és una possibilitat. O no és res. Perquè, de fet, una possibilitat no és res. O ho és tot.
A mesura que avancem, obrim nous camins. I en tanquem d’altres pel sol fet de no caminar-los.
A mesura que prenem decisions, creem noves possibilitats. I en descartem d’altres pel sol fet de no intentar-les.


Un camí!
Quina cosa més curta de dir!
Quina cosa més llarga de seguir!

Potser el secret de tot plegat és saber passar per aquells camins que ens porten on volem arribar. Saber prendre aquelles decisions que en obren les possibilitats cap allò que desitgem. Uf.


ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.

Però, al capdavall, què en sabem, nosaltres, d’allò que volem? D’on volem arribar? De què desitgem? I més enllà d’això, què farem quan arribem on volem arribar? Aturar-nos? Descansar? Morir? Mirar enrere i recrear-nos amb l’encert de les nostres decisions? No, no pot ser. El secret de tot plegat no és arribar. És caminar. És decidir. Avançar. Endavant, sempre endavant. I després d’un camí, un altre. I després de cada decisió, una nova oportunitat.


que tot està per fer i tot és possible.

Viure és, doncs, avançar. Per uns camins que no existeixen fins que no els caminem. Per unes possibilitats que creem amb les pròpies decisions. Dit així sembla clar: viure és, també, ser lliure. Viure és (alehop!) saber que tot està per fer. Que tot és possible.


I com que resulta que sí, que és veritat, que tot és possible, una tarda qualsevol dues decisions que venen de centenars, o de milers, o de milions, o de tres decisions prèvies, ens fan coincidir en l’espai i en el temps. Tu i jo. I decidim (perquè viure és decidir), que a partir d’ara ballarem la vida junts. Un, dos, tres, un dos tres.

I quatre.

dissabte, 17 de juliol del 2010

Propostes de renovació de l'atletisme (entès com a espectacle social i no com a exercici de desenvolupament físic i psicològic dels que el practiquen)

D'aquí uns dies començarà a Barsalona el Campionat Europeu d'Atletisme. I de la mateixa manera que tots els deports fan innovacions (pransemple els difusors en els cotxes de Formula 1, el Jabulani en el futbol, o els esteroides anabolitzants en el ciclisme), l'atletisme hauria també de reinventar-se. Per si s'esdevingués que entre la mitja dotzena de lectors d'aquest bloc s'hi trobés el senyor Lamine Diack, president de la Federació Internacional d'Atletisme, aquí plantejo les cinc millores imprescindibles per dignificaran el deport en general i l'atletisme en particular.


100 metres velcro
La prova reina de la velocitat són els 100 metres llisos. Ui, sí, tu, quin mèrit, córrer 100 metres, i en línia recta i tot, que difícil! Hasta la senyora Dulores, amb paciència i una crossa, podria fer-ho en un temps prou raonable. Compliquem-ho: fem la pista de velcro i posem-ne també a la sola de les vambes dels corredors. Hasta per fer-ho més distret i provar quina mena de soroll faria...


20 quilòmetres marxa enrere
Si hi ha una prova que fa especialment ràbia és la marxa. És una barreja idiota entre caminar depressa i córrer a poc a poc. Ui, sí, tu, quin mèrit, caminar raro, que difícil! Això ho fa hasta la senyora Dulores, quan camina sense crossa. Compliquem-ho: fem que els corredors marxin cap enrere, aviam si així cauen tots dins el forat d'una claveguera i desapareixen ells i deport. I si ademés ho fan amb sabates negres i mitjons blancs, podem donar un prèmit especial al millor Moonwalker.


Llançament de disc (i/o casset)
A veure si ens entenem: uns senyors gordos llençant frisbees no són deport. Això fa que el públic que ha pagat entrada per veure-ho s'avorreixi. Fem-ho més interactiu: que la gent porti els propis discos i/o cassets de casa, aquells que més odia (Emilio el Moro, Tony el Gitano, Bordon 4, José Luís y su Guitarra, Palito Ortega, Marina Rossell) i que els tirin al senyor gordo que correrà amunt i avall per la pista per tal esquivar-los. Un senyor gordo que corre, que és deport.


400 metres tanques amb pèrtiga
Vet aquí que una vegada, algun il·luminat es va adonar que córrer era idiota. I per aixòs va pensar que si es posaven tanques pel camí, córrer seria més entretingut. Ui, sí, tu, quin mèrit, córrer fent saltets, com Fraulen Maria saltironant muntanya avall, the hills are aliiiiiiiive with the the sound of muuuuuusic! No, aixòs tampoc no té cap mèrit. Convertim-ho en alguna cosa realment interessant: aixequem una mica més les tanques (parlumenus sis metres) i donem una pèrtiga a cada corredor, viam què passa...


Marató saltada
Sí, ja ho hem dit: córrer, en general, és idiota. Ara bé, córrer quaranta-dos quilòmetres, podent fer aquest mateix recorregut còmodament amb un Fiat Punto, encara és més idiota. Com que sembla que això de l'atletisme consisteix en fer coses cada cop més idiotes proposo fusionar les dues proves més idiotes de l'atletisme: la marató i el salt de longitud. Convertim la carretera LV-2012 en un sorral i, saltant de cul, fem deu vegades el recorregut L'Espluga Calba-Els Omellons (repeteixo: els Omellons) i, encabat, refresquem-nos amb una Fanta al Bar Restaurant El Drac (Carrer Sant Miquel, 9. Cuina Catalana Tradicional. Telèfon 973.156.306)


De res, senyor Liack.

dilluns, 12 de juliol del 2010

dijous, 8 de juliol del 2010

Què sóc?




A) Un xiclet que vaig trobar enganxat sota una cadira de sa biblioteca de s'excel·lentíssim ajuntament de Lloseta.

B) El resultat de la pregunta 2 de l'examen de dibuix tècnic de primer de carrera (enunciat: intersecció entre cilindre i con).

C) Una gropa gronxoladora.

D) El senyor Venanci de Girona (que té sis fills) abillat amb burka i vist de perfil.

E) Una síndria (després de caure des de la finestra del segon pis de sa biblioteca de s'excel·lentíssim ajuntament de Lloseta).

F) Una caca de la vaca Ció.

G) A Famous (or a Weird) Blue (or Dark Blue) Raincoat (or Ink Spot).

H) No és cert que cap de les anteriors sigui certa i, ademés, la Marina Rossell canta molt bé.

I) Una altra cosa: ................................

Com sempre, entre tots els encertants rifarem una subscripció de pervida al prestigiós diari Què! (re, re,...), que podreu recollir cada dematí a qualsevol paperera de l'Àrea Metropolitana...


______________

Editat l'11 de juliol a les 23:04 h

Sí, benvolguts lectors, benamades lectrius: com tots vosaltres heu sabut endevinar, aixòs d'aquí dalt és nadamés i nadamenus que el límit administratiu del terme municipal dels Omellons. Repeteixo: els Omellons.


Un cop fet el sorteig entre els tres finalistes, l'agraciada ha estat la senyora del fons, que fa cara de no acabar-s'ho de creure...

dilluns, 5 de juliol del 2010

Apunts al natural

Al fons: Arbres amb flors grogues. Arbres amb flors roses. Arbres amb flors liles. Fanals sense flors. Obro parèntesi. Sí, vale, el verd dels arbres i el lila de les flors mola, però sense els fanals no podríem veure el verd dels arbres i el lila de les flors a la nit. Conclusió: els fanals no tenen flors però també molen. Tanco parèntesi.

Al fons a l'esquerra: Duesssssss tiesssssssss, kaaaa foooooooortttttt, tiaaaaaaa, ka parlan del tiu de l'insti kals agrada, fortíssssim, tiaaaaa, ka ma trucat par anar a la piscinaaaaa, sujuru!!!

Al fons al centre: Un senyor gran disparant una pistola d'aigua contra el seu net, perdó, nét, tot i que una cosa no quita l'altra perquè, moll com va, hom consideraria el nen com un nét net.

Al fons a la dreta: Una mama cridant Pol! (pronunciat amb accent tancat) Pol!(pronunciat amb accent tancat) Pooooooool! (pronunciat amb accent tancat i mala llet) Posa't (pronunciat amb essa sorda) les sabates!!!

Al fons X: aquest.

En primeríssim pla: Un mosquit tigre a la pantalla de l'ordinador. Una taca sangonosa a la pantalla de l'ordinador.

A poques dècimes de mil·límetre darrera el primeríssim pla: el primer (i probablement últim) post escrit des de la terrassa de casa.

divendres, 2 de juliol del 2010

Coses que mesuren 8,2 centímetres

L'alçada, l'amplada i el fondo d'aquesta estació meteorològica.

L'apotema de l'octògon regular de la pregunta número 4 d'aquest examen.

El gruix del Blubrain (Home Entertainment Device) de BLU:SENS, segons catàleg.

Un ronyó infantil de morfologia normal.

La tolerància de muntatge de les guies laterals d'aquesta mosquitera (pas número 3).

La circumferència mitjana retroglanular del penis de la població veneçolana (segons l'estudi Dimensiones peneanas de la población Venezolana; Szemat, et al. 2001).

El diàmetre de l'ampolla de vi Puerta de Alcalá (Criança 2004). Hom el reconeixerà pel seu intens i brillant color cirera, per un nas de bona intensitat amb fruita i notes de criança en fusta, per presentar-se en boca intens de matisos, estructurat i ben equilibrat, i per ser elegant en via retronasal.

El rang superior de l'alçada de tall del tallagespa John Deere C52VK (model professional)

L'arrel quadrada de 67,24 centímetres quadrats

I, sobretot, el perfil del nas d'un servidor, mesurat entre la concavitat A (per dalt) i la concavitat B (per sota):