Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
el camino y nada más;
A priori, no hi ha camins. O n’hi ha molts. De fet, tot és un camí. O no ho és res.
A priori, tot és una possibilitat. O no és res. Perquè, de fet, una possibilitat no és res. O ho és tot.
A mesura que avancem, obrim nous camins. I en tanquem d’altres pel sol fet de no caminar-los.
A mesura que prenem decisions, creem noves possibilitats. I en descartem d’altres pel sol fet de no intentar-les.
A priori, tot és una possibilitat. O no és res. Perquè, de fet, una possibilitat no és res. O ho és tot.
A mesura que avancem, obrim nous camins. I en tanquem d’altres pel sol fet de no caminar-los.
A mesura que prenem decisions, creem noves possibilitats. I en descartem d’altres pel sol fet de no intentar-les.
Un camí!
Quina cosa més curta de dir!
Quina cosa més llarga de seguir!
Quina cosa més curta de dir!
Quina cosa més llarga de seguir!
Potser el secret de tot plegat és saber passar per aquells camins que ens porten on volem arribar. Saber prendre aquelles decisions que en obren les possibilitats cap allò que desitgem. Uf.
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.
Però, al capdavall, què en sabem, nosaltres, d’allò que volem? D’on volem arribar? De què desitgem? I més enllà d’això, què farem quan arribem on volem arribar? Aturar-nos? Descansar? Morir? Mirar enrere i recrear-nos amb l’encert de les nostres decisions? No, no pot ser. El secret de tot plegat no és arribar. És caminar. És decidir. Avançar. Endavant, sempre endavant. I després d’un camí, un altre. I després de cada decisió, una nova oportunitat.sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.
que tot està per fer i tot és possible.
Viure és, doncs, avançar. Per uns camins que no existeixen fins que no els caminem. Per unes possibilitats que creem amb les pròpies decisions. Dit així sembla clar: viure és, també, ser lliure. Viure és (alehop!) saber que tot està per fer. Que tot és possible.
I com que resulta que sí, que és veritat, que tot és possible, una tarda qualsevol dues decisions que venen de centenars, o de milers, o de milions, o de tres decisions prèvies, ens fan coincidir en l’espai i en el temps. Tu i jo. I decidim (perquè viure és decidir), que a partir d’ara ballarem la vida junts. Un, dos, tres, un dos tres.
I quatre.