Què és Catalunya? (Cinquena part: una aproximació onicològica)

FETS:

1 - Una ungla creix de mitjana 0,1 mil·límetres al dia. Memoritzeu aquest dato i segui llegint.

2 - Una persona té, de mitjana, vint dits, distribuïts de la següent manera: deu a les mans i deu als peus. No és temerari concloure que cada persona té, sempre parlant de mitjanes, vint ungles. Comproveu aquest dato comptant-vos-les (les ungles) i seguiu llegint.

3 - A Catalunya hi ha, aproximadament, set milions de persones. Treieu el cap per la finestra i feu un mostreig de densitat viam si és veritat i seguiu llegint.


Arribats a aquest punt, els lectors de ciències ja sabreu més o menys cap on va el post d'avui. Però us prego que, sisplau, espereu uns minuts abans de continuar llegint, puix els de lletres encara estan obrint la finestra. Intentem anar tots alhora i no disgregar el grup, perfavort!

Tic, tac, tic, tac.

Vale. Sembla que ja hem arribat tots fins aquí. Ara feu-me el favor d'agafar un llàpits i una llibreta i copiar aquest...

...ENUNCIAT

Quants metros d'ungla es generen a Catalunya en un any?


RESOLUCIÓ

Sigui èquits els metros d'ungla que es generen a Catalunya en un any.

Com que en un any hi ha, de mitjana, 365 dies, una ungla en un any creix 365*0,1mm=36,5mm/any/ungla

D'altra banda, com que cada persona té, de mitjana, 20 ungles, una persona genera en un any 20*36,5=730mm d'ungla/persona/any

I com que Catalunya té 7.000.000 d'habitants, podem concloure que 7.000.000*730=5.110.000.000 mm d'ungla.

Finalment, ho passem a metres multiplicant pel corresponent factor de conversió i tenim que

èquits=5.110.000 metres d'ungla generats a Catalunya en un any.

O, per anar per nota, podem afirmar que a Catalunya es generen cada any 5.110 km d'ungla.

Que vindria a ser la distància entre Luxemburg i Yaoundé, capital del Camerún.



I ara, com d'habitud, per comprovar que heu assimilat els conceptes, uns debers:

1 - Calculeu quants metres d'ungla es generen a casa del senyor Venanci de Girona (que té sis fills) en una dècada. Sigui quin sigui el resultat, si demà us el trobeu pel carrer, feliciteu-lo.

2 - Extrapoleu la data de naixement d'aquesta senyora a a través de la longitud de les seves ungles. Si ho heu fet bé us ha de sortir que és molt i molt vella (i encara més i més marrana).

Què més és Catalunya?
Primera part: una aproximació trigonomètrica
Segona part: una aproximació econòmica
Tercera part: una aproximació viària
Quarta part: una aproximació gravitatòria

Slam siexsiexmi iego gí?

Nadubrranos, dobrebiessur:

Mixtruixobe eixpiehe vavan! Nuvionpome mixcusate.
Noclamiente... (buixco man).
Iestemsovie: mademí, esgrrovení... Slam siexsiexmi iego gí?

Iestemsovie: mademí, espxietení, slam siexsiexmin? Ieo gís!

Amb "i" d'istòria

Sempre que truco a Madrit i he de donar els meus datos personals, tinc problemes per fer-me entendre. -Hola señorita, me llamo Sinc Piritione. -Como dice? -Sinc: seta, i, ene, se. Sempre va bembé aixins, però més complicat, que jo realment no em dic Zinc Piritione (oh! que fort!), sinó una cosa molt més complicada de fer entendre a algú que no parla la llenga de la Feliu. Però jo ho entenc, que sóc molt bona persona: és culpa dels meus pares per tenir els cognoms que tenen, per haver-se aparellat i per haver-me engendrat. Potser és per això que quan m'he de comunicar amb forasters, prefereixo el fax (sí, al final va colar!) que el telèfon.

Però ai las! Últimament, potser per causa de l'efecte Montilla, trobo que cada cop tinc més problemes per fer-me entendre a Catalunya. I estic molt enfadat. N'estic tant, però tant, d'enfadat, que ara diré un renec (en negreta i tot, el diré, d'enfadat com estic).

Vaparir!

Vale. Ja m'ha passat una mica. Prossegueixo.

L'altre dia vaig trucar a una companyia catalana èquits que subministra una cosa molt important sense la qual no podríem viure i blablabla, per donar-me d'alta. La senyoreta que em va atendre parlava un català prou correcte, per la qual cosa (il·lús de mi) vaig pensar que no tindria problemes. Però no, no podia ser tan fàcil. La dona devia ser de lletres perquè em va fer repetir tres (3) vegades el número de compte i tres (3) vegades el DNI, perquè l'ordinador no li havia guardat els datos. Això sí, quan li vaig dir que la lletra del meu NIF era la L de Lleida va córrer a corregir-me. Ui, deus voler dir la L de Laura, perquè Lleida va amb dues eles. I ttttttontalcul va amb 6 tes, no et fot?

Però el problema gros no va venir pels números, sinó per les lletres. Li vaig haver de lletrejar tres (3) vegades el meu nom i cognoms (perquè l'ordinador blablabla). Vaig ser tan clar com vaig poder. Vaig permetre que repetís tres (3) vegades el meu nom i cognoms lletra per lletra. Vaig intentar no posar-me a plorar tres (3) vegades quan va dir allò de ...P de Pamplona... i d'Istòria! Vaig insistir tres (3) vegades que ho escrivís amb ena, i amb i grega, i amb ce, i amb h... Va jurar i perjurar tres (3) vegades que m'havia entès. Vaig preguntar-li tres (3) vegades si era veritat del tot que ho havia entès i tres (3) vegades em va assegurar que sí, que sí i que sí.

I al final, després de tot, arriba una carta a casa. I no va a nom del senyor Piritione, sinó d'un tal senyor Periscopi, com si diguéssim.

I ara mateix, un servidor està tan emprenyat, però tant, que necessita renegar tres (3) vegades més. I n'està tant, però tant, d'emprenyat, que renegarà una altra vegada en negreta i tot. O sigui que...

Vaparir! Vaparir! Vaparir!

L'aire en va ple, uo, uo, uoooooo

L’aire n’és ple.

En va tan ple que miri onsevulla que miri en veig. N’hi ha en cada cosa del món, en cada paisatge que contemplo, en cada so que sento (i molt especialment, en cada refiló de la Feliu). En cada tot de tot. Vale. No sé bembé si és que estic atontat o bé és que he rebut el do de la concupiscència (que no sé què vol dir, però sempre queda bé dir-ho en un post i et fa quedar hasta com llegit i tot), però la qüestió és que sí, que ho veig aixins. Que ho crec aixins. I que, quan et miro als ulls, ho sé aixins, uo, uo, uoooooo.

L’aire n’és ple. N’hi ha en el xiuxiueig dels arbres, en la sentor de sa brancada quan és batejada amb pluja d’abril, en la remor de son fullam (marranots, això no, que sé què esteu pensant) quan el gronxa la brisa. I n’hi ha en el mar crestellat per la tempesta (que du maror a la costa central i mar grossa o arrissada al Golf de Lleó, amb cops de força 7 i 8). I també en el collons de nyonyeria d’aquest paràgraf. En cada tot de tot. I no sé bembé si és que estic somiant, però la qüestió és que sí, que ho veig aixins. Que ho crec aixins. I que, quan et dic el nom, ho sé aixins, uo, uo, uoooooo.

L’aire n’és ple, sempre i a tothora. Quan surt el sol i quan es pon. I quan torna a sortir. I quan es torna a pondre. I quan torna a sortir un altre cop. I quan es torna a pondre per tercera vegada. I quan torna a tornar a sortir. I quan es torna a tornar a pondre. I quan...daixonses,... quan... sempre, vamos. I no sé bembé si són imaginacions meves o què, però la qüestió és que sí, que ho veig aixins. Que ho crec aixins. I que, quan hi ets, i quan no hi ets, i quan sempre, vamos, ho sé aixins, uo, uo, uoooooo.

De com en Zinc també va provar d'arribar a Can Pi (però no ho va aconseguir)

L'altre dia em va arribar un e-mail des de Can Pi Quipugi. No sé si coneixeu el bloc de Can Pi, perquè fa poc que va. L'han obert una colleta molt maca de jovent, que en comptes d'anar pels barts a drogar-se, com sol fer la canalleta d'ara, fan activitats molt més útiles i distretes com ara aquesta d'escriure un bloc.

En el mail em demanaven que hi anés, que quedéssim un dia que em volien fer una entrevista. I no donaven més pistes. A mi? Per què? Quan? Com? Que es paga? Moltes preguntes em venien al cap, però el mail no deia re més. Com que un servidor és molt ben cregut, em vaig mudar de diumenge, vaig comprar pastes seques (perquè als puestus sempre s'hi ha de portar alguna cosa), vaig llimpiar el Fiatpunto i vaig encarar la carretera cap a Santa Maria de Quipugui.

Però ai las! Un cop dalt del cotxe em vaig trobar perdut. On coi cau Santa Maria de Quipugui? No m'havien fet arribar cap mapa ni re, i el meu GPS de referència no m'ho sabia trobar. Però la qüestió és que Can Pi Quipugui em sonava... potser era prop de Can Timplora? O no, no... devia ser cap a la banda de Cal Çotets, a tocar de Cal Vinklein? O... no... ves que no fos a l'estranger, a Can Adà potser? O bé... ben pensat... no seria re d'estrany que fos cap a Can Nabis... Però no. No en vaig poder treure l'entrellat.

Com que em veia incapaç d'arribar-hi, vaig tornar cap a casa, vaig contestar-los el mail amb excuses i evasives (alguna cosa així com: és que no em va bé quedar, perquè m'han dit que la Marina Rossell està de gira i no goso sortir de casa per por de trobar-me-la) i vaig proposar-los que m'enviessin les preguntes per mail, que un servidor les contestaria amb molt de gust.

I aixins, i no d'altra manera, va ser com en Zinc de Can Piritione va provar d'arribar a Can Pi (però no ho va aconseguir... i es va haver de menjar kilo i mig de pastes seques tot solet, perquè tampoc era qüestió que es fessin malbé).

Potser va ser per aixòs que l’entrevista va sortir com va sortir...

Quasiprimavera

Una maleta.
Dues camises.
Uns pantalons.
Una samarreta.
Dos parells de mitjons
i dos calçotets
(o, en altres paraules, dues mudes).
Un jersei per si refresca.
El pijama (avui sí).
El necesser amb:
el raspall de dents i la pasta,
la Gilette,
escuma d'afaitar,
una pinta
i el desodorant.
El carregador del mòbil.
El Tom Jones del Henry Fielding Condons.
La cartera, el mòbil i les claus del Fiatpunto.

I un capdesetmana de Quasiprimavera per davant.

Mil sis-cents quaranta-tres centímetres cúbics

La setmana passada em van recomanar un llibre: Tom Jones, de Henry Fielding. Un servidor no el coneixia (puix és de ciències i no té cultura ni re), però es veu que el llibre és tot un clàssic i el seu autor, el tal Fielding, és considerat el "pare de la novel·la anglesa", que dit aixins sembla hasta sèrio i tot.

La recomanació va ser tant i tant vehement que em van venir ganes de llegir-lo immediatament. I jo, quan em venen ganes de llegir un llibre immediatament, tiro d'una de les meves dues biblioteques de referència, que tot i ser petitonetes, ho tenen tot. Però ai las!: vaig consultar el catàleg per internet i en cap de les dues no constava que el tinguessin. Mala sort.

Tot i això, ahir vaig entrar en una d'aquestes dues biblioteques. Buscant què? Una mica de lectura. Quina? La que fos, puix un servidor tampoc no té criteri i sempre acaba escollint llibres amb una portada que llami. Doncs heus aquí que em trobo en un passadís èquits, d'una secció èquits, d'una biblioteca èquits, sense buscar re en concret. Però l'atzar, que té més criteri que jo, mena la meva vista cap a un llibre. Es titula Tom Jones i és de Henry Fielding. No m'ho puc creure.

L'agafo del prestatge. Me'l miro. Sí, sí, és Tom Jones, de Henry Fielding. Vaig cap al taulell per apuntarme'l. La bibliotecària hi passa el lector del codi de barres i comença a picar coses a l'ordinador. Em mira raro. No el troba. Em diu: d'on l'has tret? La pregunta em sobta. Li responc, amablement, que del prestatge, però penso, grollerament, que tu ets tonta tia, o què? que potser no és una biblioteca aixòs? que no teniu llibres aquí? doncs d'on et sembla que me l'he tret, tros d'imbècil? (ho penso, però no ho dic, puix tot i no tenir cultura ni re si que tinc modos i decoro). Pica moltes coses a l'ordinador, però no troba el llibre. Es veu que no és d'ells.

Al final el dona d'alta i me l'apunta. I surto de la biblioteca amb mil sis-cents quaranta-tres centímetres cúbics (8,5 x 10,8 x 17,9) d'atzar sota el braç.

Tot just vaig per la pàgina 223 de les 1214 que té, però ja us dic ara que Tom Jones, de Henry Fielding, serà (ja és, de fet) un dels meus llibres de capçalera. I que, tot i haver estat escrit fa gairebé tres-cents anys la manera d'explicar la història és tan diferent, tan transgressora, que sembla escrit avui mateix.

I que Henry Fielding, si fos viu, tindria un bloc.

Crònica electoral

Molts formatgets de colorins, moltes barres que s'enfilen amunt, molts diputats que ballen, moltes forquilles i percentatges i numbros amb decimals i tot, molts especials informatius i molta tonteria en general, però hi ha un parell de datos que no els ha donat dingú, ni la Terribas, i que tothom esperava veure.

Primer dato que no ha donat dingú, ni la Terribas, i que tothom esperava veure: l'evolució comparativa del vot de la Unión del Pueblo Leonés i del Partido Regionalista del País Leonés d'ençà de 1993.

Crec que queda prou demostrat que el gran derrotat d'aquestes eleccions, en contra del que diuen els medis, ha estat la UPL, ja que dels més de 40.000 vots que va aconseguir el 2000, va passar a només 14.000 el 2004 i, ahir, va baixar fins a poc més de 4.000. Un desastre, vamos. Els del PREPAL, en canvi, més modestets ells, tenen pocs votants però fidels, i a més se'ls veu bones persones (aquí teniu el president del partit en una festa popular, on no hi va faltar el xoriço ni la llimonada).

Segon dato que no ha donat dingú, ni la Terribas, i que tothom esperava veure: tothom parla de qui ha guanyat, però ningú no es fixa en qui ha quedat últim. Dels 97 partits que s'han presentant a les eleccions, el que ha obtingut menys vots ha estat el M.F.E. (Movimento Falangista de España), cosa de la qual, a casa, ens n'hem alegrat tots molt. Concretament han tret 60 (sis zero) vots, el que representa un trist 0,0002% del total. Vamos, que no s'han votat ni ells: ves que no sigui perquè, això de votar ,els fa cosa i no en tenen costum...

Jornada de pre-reflexió

Més enllà de les opcions polítiques de cadascú, del seu color de pell, de la seva orientació sexual, de la llengua que parli, de la religió que professi, de la seva edat, del seu origen social, de la seva posició econòmica i nivell de renta, del seu lloc de naixement i dels seus hàbits higiènics, més enllà de tot aixòs, hi ha una cosa que ens uneix i ens fa iguals a TOTS:

Després d'escombrar, en recollir la brutícia, a TOTS ens queda una ratlleta de pols que no se n'acaba d'anar mai, per moltes vegades que passis l'escombra .

Tingueu aquest pensament ben present, sempre i a tothora, i molt especialment si sou d'aquells que, aquest diumenge, votareu tapant-vos el nas: potser aquells a qui voteu, en el fons, no són tan diferents de vosaltres.

(i ja sé que ningú no m'ho demana, però és el meu bloc i puc dir el que em roti: jo votaré el Duran. I sense tapar-me el nas ni re. Ale, ja ho he dit).

Essaemaesses

Hom s'ha preguntat moltes vegades què coi empeny algú a enviar un SMS a programes tipo Dónde Estás Corazón? (encima del diafragma y delante del raquis torácico, inculto!), a partir d'ara DECEDDYDDRTI!

Hom també s'ha preguntat moltes vegades perquè coi en aquests missatges predominen mots del tipus churri, belenesteban, tekieromuxo o "haver si lo sacais", en comptes d'altres com bagatel·la, precambrià o matafaluga.

Aquest bloc, tot i haver canviat de servidor, manté la seva vocació de vetllar per l'interès públic i és per això que tot seguit podreu llegir l'única i veritable rao d'aquest fet tant vergonyant per la llengua i la nació catalanes. Necessito, això sí, la vostra col·laboració. Agafeu el vostre mòbil, sisplau i feu els següents exercicis. Pot semblar que és una broma, però sujuru que no ho és pas.

Exercici 1 - Imagineu-vos que sou uns humils espectadors de DECEDDYDDRTI! i voleu enviar un missatge al/la vostre/a enamorada que ha hagut d'anar a, posem-hi Plasencia, per visitar uns parents malalts. Com que ella és una fidel seguidora de DECEDDYDDRTI! sabeu segur que estarà mirant el programa des de Plasencia. I com a penyora d'amor, s'us acut que podríeu enviar un SMS al programa, perquè surti per la tele.

Emuleu l'enamorat, agafeu el mòbil, sisplau, i escriviu textualment aixòs:

Biba la Belenesteban q tiene muxo caracter y es wapisima. un bso para plasencia. Churri techo d- espero q la tia no este pocha. Buelbe prnto. tkmxo.El ruben

Compteu el número de caràcters del missatge.


Exercici 2 - Imagineu-vos que el Ruben, un humil espectador de DECEDDYDDRTI!, és llicenciat en filologia catalana i vol enviar un missatge a la seva aimada que ha hagut d'anar a Plasencia a tenir cura d'un parent malalt. El Ruben, que no se sent massa creatiu, opta per plagiar un conegut vers de Joan Salvat-Papasseit.

Emuleu l'enamorat, agafeu el mòbil, sisplau, i escriviu textualment aixòs:

Res no és mesquí, perquè la cançó canta en cada bri de cosa. Avui, demà i ahir s'esfullarà una rosa i a la verge més jove li vindrà llet al pit

Compteu el número de caràcters del missatge.


Si ho heu fet bé, heu d'haver obtingut aixòs:

Primer text: 156 caràcters. El telèfon ho reconeix com un sol missatge.

Segon text: 143 caràcters. El telèfon, ai las!, ho reconeix com a tres missatges.

I és per aixòs que els missatges del DECEDDYDDRTI! són com són. Tot i que l'audiència coneix Papasseit, Goethe i hasta Baudelaire, com que són uns rates no s'hi esmercen i acaben escrivint tonteries. Perquè la genialitat, en els SMS aixins com en la vida, està penalitzada i surt més cara.

O bé és només el meu mòbil que està tonto?

Tieeeesssssssss, que fort!!!!

Tieeeesssssssss, que fort!!!!

Ei, sí, que sóc jo, en ZiNC, sujuruuuuuuu tiessssss!!!!!

Com que BloCaT em rallava MoGoLLoN m'he passat a blOggEr i mola MIL! :****** Va superbé i diuen que no sa penja mai, sujuruuuuuu!!!

I ademés a n'hi han tope de plantilles super xulisssss, com aquesta! I tot és superfàcil i hiperguai i megarosa!!

Estic tan flipat que no sé ni què dir, tiessssssssssssssssss, que superfoooooooort!!!!

Gràcies per visitar-me i tal, vale?

Uala, és que és molt foooooortttttttt!!!!! I que wuapo que és tooooooooot això de BloGGeR , i quants colorets que té!!!!!!

Va, no us talleu i deixeu un comentari o algo, carinyuuuuuuussssssss!!!!!! Vale?

Us estimo!!!!

Muaks, muaks, muaks, muaks

Fins demà!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!