La Llessi i la senyora Conxitín

D’una banda tenim la Yessi (a qui, d’ara endavant, anomenarem Llessi, amb l’objectiu de preservar el seu anonimat). La Llessi treballa en una de les delegacions de l’empresa on també treballa, ai las!, un servidor. Ella ronda la trentena, té estudis i forma part de la primera generació (la nostra) que ha conviscut sempre amb la tecnologia. A més és mona-monííííííssssima de la muerte i se n’aprofita: a falta d’altres virtuts, fa servir els seus encants per tenir el seu cap sempre a favor.

D’altra banda tenim la senyora Conxita (a qui, d’ara endavant, anomenarem senyora Conxitín, amb l'objectiu de preservar el seu anonimat). La senyora Conxitín treballa en una altra delegació de la mateixa empresa on també treballen, ai las!, la Llessi i un servidor. Ella ronda (tot i que hom diria que la supera amb escreix) l'edat de jubilació. Forma part de la generació de la postguerra i, tot i que va anar a col·legi i va aprendre a llegir i escriure (i a fer unes labors moníssimes), tot allò d'important que ha après, li ha ensenyat la vida. Si la veiéssiu, creuríeu haver trobat el mític eslabon perdido. Per això, i per tenir un punt d'arrauxada, el seu cap (diguem-ho finament) no la té en prou consideració.

Un cop fetes les presentacions, anem al gra.

Últimament, la Llessi, la senyora Conxitín i un servidor interactuen sovint. I això perquè? Doncs perquè m’ha tocat coordinar el desenvolupament d'una aplicació informàtica per gestionar datos de l'empresa. Aquesta aplicació s'ha anat implementant progressivament a totes les delegacions, entre les quals, la de la Llessi i la de la senyora Conxitín.

I això m’ha permès constatar (de nou) un fet escruixidor: una d’elles és una autèntica geek i, per tant, està entusiasmada amb la nova aplicació; l’altra és una absoluta analfabeta tecnològica i prefereix seguir fent les coses amb llapis i paper i lletra de redondilla.

Quina és quina? Penseu-hi bé.

I el pitjor de tot és que cap dels caps (visca la polisèmia!) sap valorar el que realment té.

Doncs això. Escruixidor.

Senyores que fan labors (i porres)

 

Què pensa Montilla?

 

Nem per fenya!

Patrimonis

Un cop reunits els òrgans vitals i els set sentits de mi mateix en assemblea general extraordinària celebrada a l’indret de la consciència que regeix les pulsions,  UN Egoista Servidor –i Cagadubtes Ocasional– (a partir d’ara, UNESCO), ha pres la resolució inapel·lable de declarar-te Patrimoni de la Meva Individualitat. 

 

De la Meva Individualitat que, de fet, –ja ho saps– és ben Teva.

Circ

Al principi és només una sospita, però al cap dels anys descobreixes que sí, que és veritat, que al final resulta que la vida (atenció, spoiler!) és un circ.

Un circ esparracat, amb la carpa apedaçada i una troupe atrotinada d'artistes decadents.

La gràcia de tot plegat és que mai no saps quin lamentable paper et tocarà fer. Qui sap. Potser seràs el pallasso de cara pintada d'un blanc patètic; un pallasso dels que fa plorar. O, pitjor encara, dels que fa por. Potser seràs el mag que li fugen els conills del barret i se li caguen els coloms dins la màniga. O l'home falsament forçut, amb panxa prominent i bigoti recargolat, que amb prou feines pot alçar les peses rodones de porexpan negre. O la increïble dona barbuda que, abans de començar l'espectacle, es treu la barba postissa i ven entrades a la guixeta. Qui sap. Potser et tocarà ser el domador de feres covard. O, pitjor encara, el domador de feres valent, però sense braç. O l'equilibrista artròsic que fa tentines a deu metres d'alçada i sempre acaba caient. O el primer trombó de la banda, que sempre entra massa tard. O, pitjor encara, massa d'hora. Qui sap. Potser seràs la venedora de gominoles amb els turmells inflats de tant anar amunt i avall de les grades amb talons de pam. O, pitjor encara, amb més bigoti que la dona barbuda. O el mestre de cerimònies, que ha de presentar l'espectacle més gran del món amb un megàfon que sempre s'acopla. O el nen del públic que, quan ha d'emocionar-se, riu i quan ha de riure té por.

O el fabulós home bala, que diuen que un dia el van disparar tan lluny que mai més ningú no n'ha sabut res més.

Potser seràs algun d'aquests personatge. O, pitjor encara, tots ells. Però un dia, probablement, quan menys t'ho esperis, durant la funció menys concorreguda, sortiràs a la pista convençut que ets el millor acròbata del circ. I aquell dia faràs l'actuació de la teva vida. Gravetat, avui no m'emprenyis. I alehop! I aterraràs amb elegància damunt la sorra de la pista i saludaràs a la concurrència amb modèstia, com dient: no ha estat res, gràcies.

I quan tornis al backstage, el megàfon del mestre de cerimònies no s'acoplarà. I el trombó de la banda entrarà a temps. I els pallassos riuran. I el mag t'oferirà unes flors que es treurà magistralment de la màniga. I fins i tot el domador de feres valent t'aplaudirà.

I quan miris el cel per un forat de la carpa atrotinada, veuràs un puntet de llum: l'increïble home bala, a la seva manera, també s'apuntarà a la festa.

Sexe i cadira

Mentre m'espero a la perruqueria, veig damunt la mítica tauleta de les revistes el no menys mític Cosmopolitan. I, a la portada, una cosa em llama poderosament l'atenció. No, no m'estic referint a les metes de la Jessica Biel (que també), sinó a un titular que apareix al racó de dalt a l'esquerra i que diu Kamasutra en casa!

Com que resulta que, casualment, des de fa un temps, a casa estem intentant conjugar els conceptes sexe i cadira i no acabem de trobar-hi "el què", m'agencio la revista (abans que me la prengui una senyora que s'ha vingut a crepar) viam si m'il·lustra una mica. L'obro i salto directament a la pagina 142 en la qual el titular  de portada s'amplia amb un subtítol prometedor: Convierte tu casa en el Disneyland del erotismo. Ai las!

Les propostes que s'hi fan són força engrescadores. L'extensa descripció de cada suggeriment va il·lustrat amb un pictograma representatiu d'una parella copulant a degut modo, i un exemple d'una escena d'una pel·lícula en la qual els protagonistes forniquen segons la modalitat descrita. Obro parentesi. Entre les parelles mencionades no hi ha ni Mickey ni Minnie, ni Donald ni Daisy, ni Goofy ni... (...ni el que sigui que s'aparella amb un Goofy). Cap personatge de Disney, amb la qual cosa hom gosaria qualificar el subtítol de l'article d'enganyós. Tanco parentesi. Segueixo fullejant (capti's, sisplau, la intenció de la cursiva) les pàgines i paro atenció en alguns exemples que s'hi esmenten:

Sexe i escala. Vale, però no vivim en un dúplex i, per tant, les úniques escales de casa son les de la comunitat (i tampoc es tracta de ser el centre d'atenció del veinat). A més, en materia d'escales, ens fiem més del que digui el mestre que del Cosmopolitan.

Sexe i banyera. A les pel·lícules és fantàstic, però a la vida real és realment incomode. I si hi poses maduixes amb xicolata i una copeta de cava, és MOLT incomode. I creieu-me que sé de què parlo.

Sexe i rentadora centrifugant a 1000rpm. La nostra arriba a 1.400 rpm, però al damunt hi tenim la secadora, o sigui que hauríem de descartar aquesta opció...

Sexe i cancell de porta. Aquest, directament, no l'entenc.

Les propostes segueixen i segueixen, però no apareix la cadira per enlloc. I quan estic a punt de rendir-me i cedir la revista a la senyora del meu costat (que deurà buscar-hi sexe i crepat, suposa la meva ment malalta), m'apareix davant dels ulls:

Sexe i cadira. El pictograma és inquietant. Sí, hi ha una cadira. Sí, ell hi seu. Però hi ha quelcom d'extrany: ella està mig de cap per avall, ajaguda panxa enlaire damunt les cuixes d'ell i amb les cames a les seves espatlles. Només de veure-ho em marejo. I entenc perquè nosaltres no hi acabem de trobar "el què".

I em torna a venir al cap el titular (enganyós) de l'article i torno a no entendre la referència a Disney. I penso que seria mes escaient una cosa tipus Convierte tu casa en el Cirque Du Soleil del erotismo.

I em pregunto si realment cal treballar al círcol per fer sexe a degut modo en una cadira.

I de tot plegat en trec una conclusió que ja sabia: que com al llit, enlloc.