¡Murcia, qué hermosa eres!

Benvolguts lectors, benamades lectrius: despres d’un any d’espera, ha arribat una altra vegada el desitjat 9 de juny i ja tornem a tenir aquí la joiosa Diada de la Region de Murcia! Un servidor, seguint la crida de les innumerables iniciatives espontànies que inunden la catosfera, vol afegir-se a la commemoracio de tan gloriós jorn amb un senzill (pero sentit) reconeixement a tots els murcians i murcianes del món i, en particular, de Murcia.

Es per aixòs que us demano que, en veient aquest modest homenatge, ens posem tots dempeus i, encabat, amb llagrimes als ulls (i sang a les orelles) entonem tots plegats a l’uníson un emotiu (amb negreta i lletra de colorins i tot):

Murcia, que hermosa eres!
Visca Murcia!

Refilons

Quan hom té per costum trescar per corriols i viaranys perduts enmig de paratges feréstecs i sojornar en boscatges allunyats del brogit urbà, arriba a copsar els sons més purs que la natura ens ofereix.

És aixins, i no d'altra manera, que un servidor ha après a distingir i estimar els refilons del xatrac becllarg, la piuladissa de les mallerenga carbonera, el distret cantissar del fumarell carablanc, el sinistre udol del mussol banyut, l'insòlit xapurreig del xarxet marbrenc, el melodiós grinyolar del xerrasclet, el capritxós parrupeig de la tórtora rogenca, o hasta l'atractiva grinyoladissa del tallarol emmascarat.

Però per damunt de tots els melòdics grunys de les bèsties de ploma, més que les melodioses notes de qualsevol altre moixonet, hi ha un animalet que emet uns refilons dignes de les majors lloances. És una bestioleta que, tot i que en aquestes èpoques de fred tardoral acostuma a hivernar, perviu en la memòria de tots els que hem tingut el goig de sentir-lo.

Ací devall us en deixo una mostra. És una memorable col·lecció de refilons captat durant l'època de zel de l'espècie. Tots els que endevineu de quin moixonet es tracta, entrareu en el sorteig d'un prèmit. Quin? El de sempre: una supscripció gratuïta de per vida al prestigiós diari Què! (re, re...) que podreu recollir cada dematí a qualsevol paperera de l'àrea metropolitana de Barcelona.

Cançons de droga

Quan hom intenta fer una relació de cançons que parlen (directament o de resquitlló (bonica expressió (rodolí! (on és la sortida?????))) de droga, sempre surten les mateixes. Que si Puff, the magic dragon (and frolicked in the autumn mist in a land called honah lee...), que si Lucy in the Sky with Diamonds (everyone smiles as you drift past the flowers...), que si Stairway to Heaven (and my spirit is crying for leaving...), que si Cocaine (If you wanna hang out you've got to take her out; cocaine...), que si Mr. Tambourine Man (Take me on a trip upon your magic swirlin' ship...)... Però ai las! Hom es pregunta: i en català què. Eh? Què? És que els catalans no ens droguem, pudé? O bé us penseu que la Marina Rossell és aixins pel seu propi natural? Vale, probablement sí que ho és, però això no quita que ademés es drogui.

Benvolguts lectors, benamades lectrius, el cançoner català té una cançó (clar, al ser un cançoner què ha de tenir si no? Una xistorra? És que de vegades sembleu rucs, i necessiteu tantes explicacions i tants parèntesis que em feu perdre... tanco parèntesi i segueixo. I si algú es perd, que torni a començar. I si no teniu les competències mínimes de lectoescriptura assolides rematriculeu-vos a tercer d’egebé, però no emprenyeu més, que aixòs no és un col·legit!) Pues, com dèiem, el cançoner català té una cançó mítica dedicada nadamés i nadamenus que a l’heroïna.

És una cançó que es refereix a la droga amb termes absolutament esfereïdors:

...sirena de la mar... (l'heroïna és com el cant d'un d'aquests éssers mitològics; l'autor es deixa arrossegar per l'addicció, s'hi lliura amb cos i ànima renunciant a la pròpia llibertat)

....aquest quelcom personal, sensorial i encisador... (no cal pensar gaire per adonar-se que, amb aquests versos, l'autor reconeix sense cap mena de reparo ni vergonya que és heroïnòman)

...què tens, què tindràs tu, que veig que no té ningú... (dubte existencial, gairebe shakesperià, de l'heroïnòman cada vegada que té una dosi a les seves mans)

...sublim inspiració... (és coneguda l'afició que els artistes, especialment els de vida bohèmia, tenen per les substàncies estupefaents, amb la finalitat d'incrementar la velocitat de la sinapsi i alliberar la ment de tots els perjudicis que poden limitar la seva creativitat)

...el cor em peta... (clara al·lusió a la taquicàrdia que genera en l'organisme el consum reiterat d'heroïna)

Sí, addictes lectors, vicioses lectrius, aquesta cançó existeix i va ser composta (és un dir) el 1973 pel mític Pere Tàpias. La lletra és escruixidora (bonic adjectiu qualificatiu femení singular, fent funció d’atribut). Alguns fragments són tan evidents que hasta és raro que el Pere Tàpias pugui campar tan panxo (i no és un dir) pel carrer, sense que dingú se li acosti per demanar-li cavall.

El que molta gent no sap, però, és que per passar la censura de l'època, va haver de dissimular una mica. I per això va canviar el mot "heroïna" pel d'"Enriqueta," que no deixa de ser una manera ben carinyosa de referir-s'hi.

Escolteu-la, escolteu-la i torneu-la a escoltar: probablement quedareu també vosaltres col·locats

O, parlumenus, us semblarà que us surt sang per les orelles.

Boicot!

Per tal que aquest bloc no pugui ser titllat de frívol o de poc compromès amb l'actualitat sociopolítica global, un servidor de vostès s'adhereix al boicot contra la celebració dels Jocs Olímpics a Pequín (que no és Shangai).

Boicot perquè darrera de la festa de l'esport s'hi amaga l'agressió als drets d'una minoria.

Boicot perquè la dignitat d'un col·lectiu està en joc.

Boicot perquè ells són pocs i necessiten el suport de la resta del món per defensar la seva causa.

Boicot perquè se'ls respectin els drets individuals i col·lectius.

Boicot perquè sí. Perquè em cauen bé. Perquè la majoria són gent gran i pacífica que no fan cap mal a dingú.

En altres paraules: per aconseguir que la petanca sigui acceptada com a esport olímpic i els petanquistes degudament reconeguts pel COI com a esportistes d'elit... boicot a Pequín!

Boicot per tot aixòs i perquè la petanca és, de llarg, un esport molt més digne que d'altres injustament més populars (i a les proves em remeto...)

Els petanquistes ens necessiten. Comença la campanya! Salvem la petanca! Boicot a Pequín (i als deports indignes en general!)

L'aire en va ple, uo, uo, uoooooo

L’aire n’és ple.

En va tan ple que miri onsevulla que miri en veig. N’hi ha en cada cosa del món, en cada paisatge que contemplo, en cada so que sento (i molt especialment, en cada refiló de la Feliu). En cada tot de tot. Vale. No sé bembé si és que estic atontat o bé és que he rebut el do de la concupiscència (que no sé què vol dir, però sempre queda bé dir-ho en un post i et fa quedar hasta com llegit i tot), però la qüestió és que sí, que ho veig aixins. Que ho crec aixins. I que, quan et miro als ulls, ho sé aixins, uo, uo, uoooooo.

L’aire n’és ple. N’hi ha en el xiuxiueig dels arbres, en la sentor de sa brancada quan és batejada amb pluja d’abril, en la remor de son fullam (marranots, això no, que sé què esteu pensant) quan el gronxa la brisa. I n’hi ha en el mar crestellat per la tempesta (que du maror a la costa central i mar grossa o arrissada al Golf de Lleó, amb cops de força 7 i 8). I també en el collons de nyonyeria d’aquest paràgraf. En cada tot de tot. I no sé bembé si és que estic somiant, però la qüestió és que sí, que ho veig aixins. Que ho crec aixins. I que, quan et dic el nom, ho sé aixins, uo, uo, uoooooo.

L’aire n’és ple, sempre i a tothora. Quan surt el sol i quan es pon. I quan torna a sortir. I quan es torna a pondre. I quan torna a sortir un altre cop. I quan es torna a pondre per tercera vegada. I quan torna a tornar a sortir. I quan es torna a tornar a pondre. I quan...daixonses,... quan... sempre, vamos. I no sé bembé si són imaginacions meves o què, però la qüestió és que sí, que ho veig aixins. Que ho crec aixins. I que, quan hi ets, i quan no hi ets, i quan sempre, vamos, ho sé aixins, uo, uo, uoooooo.