dimecres, 29 de setembre del 2010
dilluns, 27 de setembre del 2010
Escenes de tren
Escena #1:
El tren és ple i no pots seure. Apuntales de qualsevol manera l'esquena en un lateral del vagó i t'endinses en la lectura d'un llibre apassionant. Al teu costat, hi ha una senyora que tampoc ha pogut seure. La senyora va amb un nen petit que decideix que sí, que ell seurà, perquè és un nen petit i pot fer el que li roti del collons (perdó, dels collonets). El nen seu a terra, just davant dels teus peus i et comença a mirar. El tren no és un AVE i, evidentment, sotragueja. El nen va rebotant pel terra i, al cap de poca estona, notes que va assegut damunt de les teves sabates. Apartes la vista del llibre i et mires el nen. I et mires la mare. I et tornes a mirar el nen. I tots dos et miren. I tota la resta de viatgers miren el nen i somriuen. Clar, com que és un nen, per definició és monísssssim i cau bé a tothom i la gent li somriu. I si goses no somriure-li, i mirar-lo amb odi, perquè a tu no et cau bé, coi, que està seient damunt dels teus peus, tothom et mira raro. Així doncs, decideixes treure-te'l de sobre subtilment. I el tornes a mirar. I, com fan les tietes, t'ajups i li pessigues les galtones (ai, que moníssssssim que ets!), amb més força de l'estrictament necessària, per viam si pilla que fot nosa i que ha de cardar el camp d'allà. Però no funciona. Ans al contrari: sembla que al nen li ha agradat. I no només no marxa, sinó que s'aixeca, i comença a incordiar-te amb les manetes, com si vulgués que el pugessis a coll. I tothom s'ho mira i somriu. I la mare no fa res. I el nen no para d'emprenyar-te. I pitjor encara: babeja! El nen babeja! I fa pudor. I et llepa el camal dels pantalons. I sembla que a tothom li fot la mar de gràcia. I a tu t'emprenya. Molt. Moltíssim. Tant, que li cardaries una cossa als collons (perdó, als collonets). I una altra a la mare, que encara té el morro de dir-te: tranquil, no fa res!
Escena#2:
Idèntica a l'escena#1, però canviant el nen per un gos.
Conclusió:
Si no deixaries que el teu nen ho fes, perquè collons (perdó, collonets) ho deixes fer al teu gossot pudent?
El tren és ple i no pots seure. Apuntales de qualsevol manera l'esquena en un lateral del vagó i t'endinses en la lectura d'un llibre apassionant. Al teu costat, hi ha una senyora que tampoc ha pogut seure. La senyora va amb un nen petit que decideix que sí, que ell seurà, perquè és un nen petit i pot fer el que li roti del collons (perdó, dels collonets). El nen seu a terra, just davant dels teus peus i et comença a mirar. El tren no és un AVE i, evidentment, sotragueja. El nen va rebotant pel terra i, al cap de poca estona, notes que va assegut damunt de les teves sabates. Apartes la vista del llibre i et mires el nen. I et mires la mare. I et tornes a mirar el nen. I tots dos et miren. I tota la resta de viatgers miren el nen i somriuen. Clar, com que és un nen, per definició és monísssssim i cau bé a tothom i la gent li somriu. I si goses no somriure-li, i mirar-lo amb odi, perquè a tu no et cau bé, coi, que està seient damunt dels teus peus, tothom et mira raro. Així doncs, decideixes treure-te'l de sobre subtilment. I el tornes a mirar. I, com fan les tietes, t'ajups i li pessigues les galtones (ai, que moníssssssim que ets!), amb més força de l'estrictament necessària, per viam si pilla que fot nosa i que ha de cardar el camp d'allà. Però no funciona. Ans al contrari: sembla que al nen li ha agradat. I no només no marxa, sinó que s'aixeca, i comença a incordiar-te amb les manetes, com si vulgués que el pugessis a coll. I tothom s'ho mira i somriu. I la mare no fa res. I el nen no para d'emprenyar-te. I pitjor encara: babeja! El nen babeja! I fa pudor. I et llepa el camal dels pantalons. I sembla que a tothom li fot la mar de gràcia. I a tu t'emprenya. Molt. Moltíssim. Tant, que li cardaries una cossa als collons (perdó, als collonets). I una altra a la mare, que encara té el morro de dir-te: tranquil, no fa res!
Escena#2:
Idèntica a l'escena#1, però canviant el nen per un gos.
Conclusió:
Si no deixaries que el teu nen ho fes, perquè collons (perdó, collonets) ho deixes fer al teu gossot pudent?
dimarts, 21 de setembre del 2010
Jo vull ser un plagi
Avui, benvolguts lectors, benamades lectrius, emprarem les eines Web 2.0 per fer una classe de deliqüència interactiva. Agafeu llàpits i paper, i obriu-vos d'orelles, que escomencem.
Escolteu atentament aquest fragment de cinc (5) segons de música, viam si reconeixeu què és:
Escolteu atentament aquest fragment de cinc (5) segons de música, viam si reconeixeu què és:
No, no és el que us penseu; us heu equivocat tots: es tracta del Jo vull ser rei, dels Pets.
Vale.
Ara, canteu mentalment un parell de vegades aquest fragment de melodia, per interioritzar-la del tot.
Vale.
Ara, canteu mentalment un parell de vegades aquest fragment de melodia, per interioritzar-la del tot.
(espai reservat per cantar mentalment un parell de vegades la melodia,
per interioritzar-la del tot)
per interioritzar-la del tot)
Fixeu-vos que són dotze (12) notes, una corresponent a cada síl·laba dels versos següents:
Jo vull ser rei, ser per co-llons cap de l'es-tat.
Ara, torneu-la a cantar mentalment, però més a poc a poc. Com si la volguéssiu fer en acústic, amb guitarra i tot.
(espai reservat per tornar-la a cantar mentalment,
però més a poc a poc, com en acústic, amb guitarra i tot)
però més a poc a poc, com en acústic, amb guitarra i tot)
Mola, oi? Doncs aixòs no és res. Ara la tornareu a cantar, mantenint el ritme lent. Però ojo!, no ho fareu mentalment sinó en veu alta. I ademés, mentre canteu, fareu morritus i posareu la boca de pinyó, com si cantéssiu en francès. La lletra us la podeu inventar, però la qüestió és que soni francès.
(espai reservat per tornar-la a cantar en veu alta
i fent morritus, com si cantéssiu en francès)
i fent morritus, com si cantéssiu en francès)
I ara, si ho heu fet bé, us ha d'haver sortit aixòs:
Sí, benvolguts lector, benamades lectrius, palpeu-vos la cara i hi trobareu pèl: us acabeu de convertir en George Moustaki!
(o això, o bé els Pets van cometre allò que hom convé a qualificar com a plagi...)
divendres, 17 de setembre del 2010
Què és pitjor?
La gran pregunta retorna sempre en dies com avui.
Què és pitjor: no agafar el paraigües i que plogui, o bé agafar-lo i haver-lo d’arrossegar tot el dia perquè, finalment, no plou?
L’excés de previsió de vegades pot ser tan molest com la més absoluta despreocupació.
Què és pitjor: arribar tard i no poder seure, o bé arribar una hora abans per agafar lloc i que, finalment, no s’ompli la sala? No comprar loteria de Nadal de la fenya i que toqui a tothom menys a tu, o bé comprar-ne i que no toqui? Posar-te a la cua de la caixa on només hi ha una senyora i descobrir, quan ja és massa tard, que porta el carro exageradament ple, o bé anar a la caixa ràpida i descobrir, quan ja és massa tard, que caixa ràpida no vol dir caixera ràpida? Aparcar el cotxe a la primera plaça lliure que trobes, caminar un quart fins al lloc de destí, i descobrir que just davant d’on anaves hi havia aparcament de sobres, o bé passar de llarg totes les places d’aparcament per buscar-ne una de més a prop, no trobar-ne cap i haver d’acabar aparcant més lluny que si t’haguessis quedat al primer lloc que havies vist? No menjar més canapès de micuit amb encenalls de xocolata negra i cruixent de codonyat per guardar gana pel segon plat, i descobrir que el segon plat consisteix en cargols amb morro i orella, o bé atipar-te de ganxitos i olives rellenes i no tenir espai físic a la panxa per encabir-hi les gambes de Palamós que venen, per sorpresa, al darrera?
Què és pitjor: sortir de casa amb els calçotets nets “per si t’atropella un cotxe i t’han de portar a l’hospital” (tal com ens deia la mare de petits) i haver de tornar a casa sa i estalvi, o bé sortir de casa amb els mitjons foradats, que t’atropelli un cotxe i, mentre a l’ambulància t’intenten reanimar, haver de passar la vergonyada que et treguin les sabates i que els metges, enmig de la sangada, s’escandalitzin perquè se’t veuen els talons a través d’aquell tel tan finet que fa molt temps que va deixar de ser mitjó?
Què és pitjor: no agafar el paraigües i que plogui, o bé agafar-lo i haver-lo d’arrossegar tot el dia perquè, finalment, no plou?
L’excés de previsió de vegades pot ser tan molest com la més absoluta despreocupació.
Què és pitjor: arribar tard i no poder seure, o bé arribar una hora abans per agafar lloc i que, finalment, no s’ompli la sala? No comprar loteria de Nadal de la fenya i que toqui a tothom menys a tu, o bé comprar-ne i que no toqui? Posar-te a la cua de la caixa on només hi ha una senyora i descobrir, quan ja és massa tard, que porta el carro exageradament ple, o bé anar a la caixa ràpida i descobrir, quan ja és massa tard, que caixa ràpida no vol dir caixera ràpida? Aparcar el cotxe a la primera plaça lliure que trobes, caminar un quart fins al lloc de destí, i descobrir que just davant d’on anaves hi havia aparcament de sobres, o bé passar de llarg totes les places d’aparcament per buscar-ne una de més a prop, no trobar-ne cap i haver d’acabar aparcant més lluny que si t’haguessis quedat al primer lloc que havies vist? No menjar més canapès de micuit amb encenalls de xocolata negra i cruixent de codonyat per guardar gana pel segon plat, i descobrir que el segon plat consisteix en cargols amb morro i orella, o bé atipar-te de ganxitos i olives rellenes i no tenir espai físic a la panxa per encabir-hi les gambes de Palamós que venen, per sorpresa, al darrera?
Què és pitjor: sortir de casa amb els calçotets nets “per si t’atropella un cotxe i t’han de portar a l’hospital” (tal com ens deia la mare de petits) i haver de tornar a casa sa i estalvi, o bé sortir de casa amb els mitjons foradats, que t’atropelli un cotxe i, mentre a l’ambulància t’intenten reanimar, haver de passar la vergonyada que et treguin les sabates i que els metges, enmig de la sangada, s’escandalitzin perquè se’t veuen els talons a través d’aquell tel tan finet que fa molt temps que va deixar de ser mitjó?
dimecres, 15 de setembre del 2010
... i cinc-cents!
No són cent. Ni dos-cents. Ni tres-cents. Ni quatre-cents.
Comptats i recomptats, són cinc-cents (una dotzena llarga, segons la guàrdia urbana)
Em venen moltes coses al cap. Tantes, que no sé què dir.
I si us les digués, no us les creuríeu
Uf.
Us he deixat uns fectus per picar i cava a la nevera. Serviu-vos vosaltres mateixos.
I sense que serveixi de precedent, avui tirarem d'arxiu:
Comptats i recomptats, són cinc-cents (una dotzena llarga, segons la guàrdia urbana)
Em venen moltes coses al cap. Tantes, que no sé què dir.
I si us les digués, no us les creuríeu
Uf.
Us he deixat uns fectus per picar i cava a la nevera. Serviu-vos vosaltres mateixos.
I sense que serveixi de precedent, avui tirarem d'arxiu:
dimarts, 7 de setembre del 2010
dijous, 2 de setembre del 2010
Gent que em fa ràbia
La Bimba Bosé
El José Zaragoza. El Pep Sala. El representant de l'Ibrahimovic. El Pablo Motos. El Felip Puig. El Nacho Cano. La Isona de Ventdelplà. L'excantant de la Oreja de Van Gogh. El Tomás Roncero. La Mariaisabel. La Dolors Camats. El Ramoncín. L'Espartac Peran. El Cristiano Ronaldo. El Jordi Mollà. L'Antonio David Flores. La Bibiana Ballbé. Els Jonas Brothers.
Una altra vegada la Bimba Bosé.
I la Marina Rossell.
El José Zaragoza. El Pep Sala. El representant de l'Ibrahimovic. El Pablo Motos. El Felip Puig. El Nacho Cano. La Isona de Ventdelplà. L'excantant de la Oreja de Van Gogh. El Tomás Roncero. La Mariaisabel. La Dolors Camats. El Ramoncín. L'Espartac Peran. El Cristiano Ronaldo. El Jordi Mollà. L'Antonio David Flores. La Bibiana Ballbé. Els Jonas Brothers.
Una altra vegada la Bimba Bosé.
I la Marina Rossell.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)