A, pe, u, ena, te

Oh, aimadíssims lectors! Ai, caríssimes lectrius! Que no sentiu els moixonets com canten? Que no flaireu la sentor de les flors que amb sos colors cridaners aventuren una incipient primavera? En definitiva i resumint, que no heu oït la Bonanova? Que no us ha estat revelada la Gran Notícia? No? Ai las! I com pot ésser, que no ho sapigueu encara? Veniu, atanseu-vos, que us en faré cinc cèntims, puix la meravella obrada és tan gran que és de justícia que arribi a tothom. No tingueu por, abandoneu per sempre les ombres i veniu cap al país de la llum. Seieu ací, ben a propet, i sereu partícips d'un fet que de ben cert us omplirà el cor de gaubança. Oïu, oïu!

Heus ací que a primera hora del matí, aquest sol·lícit i humil servidor vostre ha obert la bústia de correu electrònic. La safata d'entrada estava curulla de missatges, alguns dels quals, siguem sincers, duien finalitats poc lícites i àdhuc reprobables. Mentre m'esmerçava a separar el gra de la palla, mentre passava els missatges pel sedàs de la decència, mon cor ha fet un salt. Sí, fidelíssims lectors, caríssimes lectrius: l'assumpte d'un dels missatges estava encapçalat amb un suggerent Flaixos d'actualitat. Oh! Oh! Sols de recordar-ho un calfred d'emoció em recorre l'espinada i el cor em fimbreja a cada batec. Sí, castíssims lectors, virtuosíssimes lectrius: m'havia arribat a la bústia un nou número (el 28, concretament) del Butlletí de la Secretaria de Política Lingüística, al qual estic subscrit!

Tal i com un nen desembolica amb desfici un caramel de pal, tal i com una truja afamada es llença amb deler i follia damunt una pila de carbasses i naps, així mateix un servidor, pres per un anhel gairebé ferotge, ha premut la icona per obrir el missatge. Oh! Només amb la remembrança del moment, ja n'hi ha prou per tal que tot mon ésser tremoli de nou d'emoció. Oh! La pantalla ha traspuat caramulls de ciència i cultura! Quant coneixement concentrat en tants pocs bytes. Quin disseny més ben trobat! I quins colors tan escaients! La sola visió de la pàgina m'ha colpit els sentits, però ha estat la lectura d'una de les notícies recollides al Butlletí el que m'ha dut directament vers un món on els moixonets refilen eternament i les flors fan sempre sentor de primavera.

Sí, beatíssims lectors, benemèrites lectrius! Com molt bé heu endevinat, el motiu d'aital exaltació s'ha degut al contingut de la mítica secció "Comentari lingüístic", que en aquesta edició del Butlletí ve referida al mot "apunt". Oh! Apunt! Repetiu amb mi: apunt. A, pe, u, ena. Te. Apunt. Sí! És aquest, "apunt", el mot escollit per substituir definitivament el vergonyant i anglòfob mot "post" quan ens hem de referir a això que esteu llegint ara mateix. Un "apunt".

Mon cor fimbradís batega amb gran joia. Oh! Benvolguts lectors, benamades lectrius! Escampeu arreu la novetat! Bramuleu-la per comes i fondals! Ja tenim nom! Feu que ressonin per tots els racons de la catosfera aquest mot i els seus derivats. Apuntem! Pengem apunts! Conjuguem el pretèrit perfet d'indicatiu (forma simple) del verb apuntar!


I ara, per comprovar que ho heu entès bé, deixem-nos d'ocellets i floretes i fem un examen sorpresa: relleneu l'espai de la següent frase amb el mot "apunts" o "posts" segons convingui:

La senyora Dulores no té bloc; per tant no sol penjar _______ de planxar pels puestus.

(Entre aquells que aprovin l'examen, sortejaré una subscripció depervida al diari Què! (re, re,...) que podreu recollir, com de costum, cada matí a consavol paperera de l'àrea metropolitana)

How to Recognize Different Types of Phasianids from Quite a Long Way

No. 1: A capercaille


No. 2: A capercaille conjugating the catalan phrasal verb " anar-se'n porai " (in the conditional perfect indicative tense)


No. 3: Another capercaille

Quatre-cents trenta-sis graons

Aquest matí he sortit de casa amb un determini pres. No, aquest no, un altre: tan bon punt he tancat la porta i he vist els setze (16) graons que em separaven del món exterior he decidit que durant tot el dia d’avui no empraria cap mena de giny mecànic per pujar (o baixar) desnivells. Ni ascensors, ni escales mecàniques, ni re: només les meves atlètiques cames i les sofertes escales de tota la vida (sobre les quals jo no sóc dingú per opinar, que per aixòs ja hi ha el mestre).

Aixins doncs, m’he passat el dia comptant graons. I els resultats han estat realment as-pa-lus-nants. Aquí us els presento detallats cronològicament i amb un còdic de colors segons si les escales eren de pujada (en verd) o de baixada (en vermell):

1 - Sortir de casa cap al fosc, fred i inhòspit món exterior: setze (16) graons de baixada.
2 - Entrar a l’estació: vuitanta-dos (82) graons de baixada.
3 - Pujar de nou a la superfície: cinquanta-cinc (55) graons de pujada i cinc (5) de baixada.
4 - Pujar a la cinquena planta de l'edifici on tinc l'oficina i la fenya: noranta-sis (96) graons.
5 - Baixar dues plantes per fer un recado: trenta-sis (36) graons de baixada i trenta-sis (36) graons més de pujada, evidentment.
6 - Sortir a esmorzar: noranta-sis (96) graons de baixada i, vint-i-cinc minuts més tard (de fet han estat quaranta, però ho negaré davant de tothom), noranta-sis (96) graons més de pujada.
7 - Reunió a la sala de reunions (de què, si no?), divuit (18) graons de baixada i, encabat, divuit (18) graons de pujada.
8 - Sortir de la fenya: noranta-sis (96) graons avall.
9 - Entrar a l'estació: cinc (5) graons de pujada i cinquanta-cinc (55) graons de baixada
10 - Sortir de l'altra estació: vuitanta-dos (82) graons de pujada
11 - Entrar a casa: setze (16) graons de pujada
12 - Anar a cal barber: setze (16) graons de baixada.
13 - Tornar a casa: setze (16) graons de pujada.
14 - Sortir a fer més recados: setze (16) graons de baixada.
15 - Tornar a casa a sopar i a murmir: setze (16) graons de pujada.

Sí, benvolguts lectors, benamades lectrius, ho haveu llegit bé: en un dia normal èquits, un servidor puja (i baixa) la fredolica xifra de quatre-cents trenta-sis (436) graons!

Si tenim en compte que, pransemple, l'Empire State té mil vuit-cents seixanta (1860) graons, hom pot afirmar sense cap mena de reparo que un servidor, durant la setmana laboral puja (i baixa) una coma disset (1,17) vegades l'Empire State. I que al cap de l'any, considerant onze mesos reals de fenya, el puja aproximadament cinquanta-una (51) vegades . Aixins doncs, tenint en compte que l'Empire State fa tres-cents vuitanta-un (381) metres d'alçada (sense comptar l'antena, que no té escales), tenim que al cap de l'any un servidor puja (i baixa) dinou mil quatre-cents trenta-un (19.431) metres de desnivell per les escales d'aquests móns de Déu. És a dir, dinou (19) kilòmetres i mig.

I això, fidelíssims lectors, amadíssimes lectrius, ens porta directament fins a l'estratosfera. Entre la tropopausa i l'estratopausa.

Nadamés. I nadamenus.

El joc dels prejudicis

Situem-nos a la part davantera del penúltim vagó d'un tren. És un quart i mig de vuit del matí, encara és fosc i quatre personatges comparteixen finestra i viatge.

El primer personatge (seient de finestra, de cara a la direcció del tren) és un senyor d'avançada edat. Deixem-nos d'eufemismes: un vell. Porta ulleres de pasta i bastó. No dorm, ni llegeix, ni escolta música, ni fa sudokus. Ell només bada. I mira com els altres dormen, i llegeixen, i escolten música i fan sudokus.

El segon personatge (seient de passadís, de cara a la direcció del tren) és una senyora amb un palès problema de sobrepes. Deixem-nos d'eufemismes: una gorda. No bada, ni dorm, ni escolta música, ni fa sudokus. Llegeix el 20minutos.

El tercer personatge (seient de finestra, d'esquena a la direcció del tren) és un immigrant subsaharià. Deixem-nos d'eufemismes: un negre. No bada, ni llegeix, ni escolta música, ni fa sudokus. Dormisqueja.

El quart personatge (seient de passadís, d'esquena a la direcció del tren) és un nyicris amb un nas important. Deixem-nos d'eufemismes: un servidor. No dorm. Ell escolta música, i fa sudokus, i llegeix i, entre una cosa i una altra, bada.

Poc després d'iniciar el viatge, al principi subtilment, però ben aviat de manera contundent, un tuf pudent i penetrant ofèn els sentits dels quatre personatges. Tots fan veure que no se n'han adonat, i segueixen badant, dormisquejant, llegint, fent sudokus. Però la realitat és ben clara: un d'ells s'ha tirat un pet. Un senyor pet.

Qui deu haver estat?

Sens dubte, deu haver estat el vell. Tothom sap que a certes edats els esfínters es revolucionen i no obeeixen les voluntats. I els pets se'ls escapen. Precisament per això, perquè són vells.

O potser no. Seria igualment lògic que hagués estat la gorda. Sembla que els gordos s'han de tirar pets més pudents i potents que la resta de mortals. Precisament per això, perquè són gordos.

O potser no. El més lògic seria atribuir el pet al negre. Perquè tothom diu que els seus hàbits higiènics, i per extensió intestinals, són diferents i hom troba que segons com tufegen. Precisament per això, perquè són negres.

O potser no. Tant o més lògic seria creure que ha estat un servidor. Perquè és nyicris i té un nas important. I fa cara d'haver menjat col ahir per sopar. O bròquil. O mongetes seques. Precisament per això, perquè és nyicris.

Qui deu haver estat?

Que divertit que és jugar al joc dels prejudicis. Que fàcil que és reduir algú a una edat, un pes o un volum. Un vell, una gorda, un negre, un nyicris. Qui s'ha tirat el pet? Tant se val. Cadascú l'atribuirà a qui cregui, perquè som així. Perquè som ignorants i prejutgem. Perquè prejutgem i ens equivoquem. Perquè ens equivoquem i persistim en l'error. Una i una altra vegada.

No hi ha vells. Ni gordes. Ni negres. Ni nyicris. Però el que sí que hi ha són exemplars paradigmàtics de l'estupidesa humana. Semidéus que es creuen superiors a la resta de mortals. Que prejutgen. Que posen etiquetes en funció d'una edat. O d'un volum. O d'un color. Que com que la pilota és seva, decideixen qui pot jugar. Que són els amos de tot, però que no tenen re.

Personatges, en definitiva, que van pel món tirant-se pets amb total impunitat, creient-se que ningú no els assenyalarà amb el dit. Perquè per això ja hi ha els sospitosos habituals. Els vells. Les gordes. Els negres. I els nyicris.

Matemàtiques per a peixateres

Suposem per un moment que un servidor i la seva senyora avui volen sopar peix. Concretament, rap. Aixins doncs, en Zinc agafa el cistell i se'n va a plaça. Tris-tras, tris-tras. Arriba a la parada de peix, espera que li toqui el turno (controlant que no se li coli cap iaia) i, amb el millor dels seus somriures assenyala un rap i li demana a la peixatera: que me'n podries fer dos talls?

Automàticament, la peixatera es mira en Zinc, i es mira el rap, i es torna a mirar en Zinc, i es torna a mirar el rap. Finalment, amb els ulls en blanc i traient escuma blanca per la boca, es torna a mirar en Zinc i, fent-se l'ofesa i amb gran despreci vers la meva persona, respon a crits: oh, és que si només te'n quedes dos talls te l'hauré de cobrar molt cart. Perquè no et quedes tota la peça?

Viam, pensa en Zinc. Fem numbros: si em quedo dos talls me'ls cobrarà a 55 € el kilo; o sigui que l'assunto pujarà a deu o dotze euros. Però ai las! Si em quedo tota la peça, me'l cobrarà a 35 i, tenint en compte que és un senyor rap que parlumenus deu fer quilonoucentscinquanta, l'assunto ja s'enfila a seixanta-vuit amb vint-i-cinc. Una mica excessiu per un sopar.

Abreujant, per la gent de ciències: 10€<68,25€

Resumint, per la gent de lletres: la peixatera em vol estafar

Conclusió: avui soparem patxuga de pollastre.

Fi de l'anècdota.

Hom conclourà d'aquest divertit episodi (explicat, la veritat sigui dita, amb tanta amenitat, gràcia i encert per un servidor), que les peixateres van fluixes de matemàtiques. Doncs no! Ans al contrari: elles en saben molt, de numbros. I hasta diuen que n'hi ha alguna que pot calcular de memòria el límit de menys ú elevat a infinit partit per zero sense fer servir Ruffini. I aixòs és aixins. I totes (i quan dic totes és perquè no se'n salva cap), totes les peixateres són conscientes del seu podert i l'empren per estafar la clientela.

Proxenetes, traficants d'òrgans, trileros, blanquejadors de diners, narcotraficants, camells, traficants d'armes, segrestadors exprés, lladres silenciosos, embaucadors de vida llicenciosa, xoriços de tota mena, ... el teixit criminal del nostre país és ben dinàmic i divers. I si bé tothom sempre sol actuar amb la deguda precaució quan es troba amb un d'aquests maleantes pels puestus, de vegades abaixem la guàrdia i ens deixem ensarronar. Aixòs és especialment freqüent quan el maleante en qüestió és un mestre en l'art de delinquir i s'amaga sota el disfràs d'honrada peixatera (*).

Potser algun descregut lector s'escandalitzarà en llegir tot aixòs, però en veritat us dic que és ben cert. I hi ha encara més proves: com pot ser que siguin les peixateres i no les verduleres les que tenen el monopoli del julivert? Eh? Com? Eh? Evidentment, aixòs només es pot explicar pel xantatge i l'extorsió a què aquestes execrables deliqüentes someten les virtuosíssimes verduleres.

No, benvolguts lectors, benamades lectrius, no us deixeu enredar. Aneu al tanto. Ni trileros, ni proxenetes, ni traficants de ronyons: si hi ha un grèmit prillós de veritat, aquest és el de les peixateres!

És per aixòs que us demano que sortim tots al carrer i que ho pregonem amb veu ben alta. Anem a les places i als mercats i insultem les peixateres. Alliberem els escamarlans que agonitzen als seus taulells. Boicotegem els seus productes i fem sarsuela amb cansalada virada i jarret de vedella. I sobretot, sobretot, sobretot: confisquem-los tot el julivert! Que s'acabi aquest vergonyós monopoli!

Mort al càrtel del julivert!



(*)Al lector, espavilat com és, no li haurà passat per alt que un servidor, tot i ser de ciències, gosa introduir en el text, per tal d'enriquir-ne la forma, algunes figures retòriques com, pransemple, aquest ben trobat oxímoron.