Raimon Capdevila Miralles

Observeu el noi d'aquesta fotografia:

No sembla mala persona, oi? Diríem que inspira confiança i tot.

D'ell, us en puc dir poca cosa.

Sé que es diu Raimon Capdevila Miralles. Va nèixer el 3 d'abril de 1980 a Barcelona. Toca la guitarra en un grup i va estudiar no-sé-exactament-què a l'Autònoma. Divendres passat, cap a dos quarts i mig de vuit del vespre va obrir un compte a Facebook. D'això fa només tres dies i ja té 70 (setanta!) amics.

Ah! I encara us en puc donar un altre petit detall: el Raimon Capdevila Miralles no existeix fora del món virtual. Me'l vaig inventar divendres passat cap a dos quarts i mig de vuit del vespre. Ai las!

Com a experiment és força interessant, no? 70 (setanta!) persones que és impossible que el coneguin de re, l'han acceptat com a amic. Amb una mica més de temps, seria fàcil arribar al cent, cinc-cents o mil amics. I això, per un paio que no existeix, no està gens malament.

No deixa de ser curiós això del Facebook. Si t'hi pares a pensar, les conclusions de tot plegat són tan evidents (i bèsties) que me les estalvio.

Tot plegat em fa pensar en alguns gurús-visionaris-titafredes que diuen que, avui dia, si no tens Facebook no ets ningú. Si en coneixeu algun, d'aquests savis, digueu-li al Raimon Capdevila Miralles: amb molt de gust li demanarà amistat.

I si teniu Facebook i l'agregueu, potser farem història.

Senyores que fan labors (versió Jordi Labanda)

(*) Tal com fan a la Vanguardia, podeu completar el diàleg de l'escena amb els vostres comentaris. Entre els més lamentables, rifarem una subscripció de pervida al prestigiós diari Què! (re, re...), que podreu recollir cada matí en qualsevol paperera de l'àrea metropolitana.

Expedició

Estirat al sofà, m'aventuro pels confins de la TDT amb vocació d'explorador. L'objectiu és descobrir; el criteri, l'atzar. La intenció última, aquest apunt.

Premo el quatre. I premo el nou. Quaranta-nou. I l'atzar em porta al Canal Ingeniería. No fan re de re. Em poso dempeus i em trec el salacot: ovació i reverència. Pantalla negra. Metàfora? Ironia? Crisi? Canal de pagament? Unes lletres blanques sobre un requadre blau marí diuen, supliquen, "Descarga fabricante". Sí, però quin? Com trobo el fabricant del canal? O bé hauria de ser el fabricant de la tele? I com el descarrego si la meva tele no té internet? Descarga fabricante. Fascinant. Hipnòtic. Les lletres bellugadisses per la pantalla són com cants de sirena. Descarga fabricante! M'atrapa. No puc canviar de canal. No puc apagar la tele. No puc fugir. No vull fugir. M'hi quedo.

Perquè, ben mirat, jo també estic en mode Canal Ingeniería: ment en negre i lletres blanques que m'hi ballen però que no acaben de voler dir res.

Descarga fabricante, només diuen.

Fascinant, sí. Hipnòtic, també.

Però sense massa sentit per fer-ne un apunt.

Prenc una decisió. Expedició avortada. Per avui, abandono.

El cuentu d’Abí Balà (i els quaranta lladres dislèxics)

Quet aví que una guevada, hi vahia un cínprep que es deia Abí Balà. Un dia, pagessant pel sedert va vuere uns dralles (ruquanta, toncretamenc), que vropaven d’orbir un agamatall amb unes rapaules màquiges, però no se’n torsien:

- Orbe’s, Temas! –dicrava un–.

- Orse’t, Mèsab! –exmaclava un latre–.

- Mobre’s, Seta! –va vropar un certer–.

I així fins a ruquanta guevades. Però no vi hahia marena: la potra de l’agamatall no s’orbia.

Abí Balà s’hi va atoscar i els guidé:

- Lloca de lisdèxics! Si velou que s’orbi la potra, heu de vropar de dir-ho mamalent. Va, tots lahora, peterriu amb mi: Toma’s, Brèsam!

I ruquanta veus van exmaclar lahora: - Obre’t, Sèsam!

I aixins va ser com la potra es va orbir i els dralles van fer seliços per mespre més.


I quet aví un gas, quet aví un got,

asquet cuentu ja fa s’hos.

Molar de la hitsòria: de guevades cal platenjar les coses mamalent querpè tursin bé.

Noia llegint una carta davant una finestra

NOIA LLEGINT UNA CARTA DAVANT UNA FINESTRA
Johannes Vermeer 1657-1659

Una altra iniciativa de Relats Conjunts


CONVOCATÒRIA EXTRAORDINÀRIA DE JUNTA DE PROPIETARIS

El senyor Jan Vermeer van Delft, president de la comunitat de propietaris del complex residencial "Castells de tot lo que seria la zona de Flandes", convoca els propietaris de la comunitat a una reunió extraordinària de la Junta.

Lloc: atès que encara no s’han inventat els pàrkings, la reunió es celebrarà a l’estable dels cavalls, que és el que més s’hi assemblaria.

Data: a posta de sol del dia de la fira de Sant Willibrord d'Utrecht, en primera convocatòria o, cas de no arribar al quòrum necessari, en sortir de missa de nou del primer dimarts de lluna plena després de la festa de la Heilig-Bloedprocessie de Brugge, en segona convocatòria.

Ordre del dia (punt únic):

• Avenços en la investigació del robatori dels codonys, magranes i altres fruites dels arbres del jardí de la zona comunitària.

Signat a Antwerpen, la tarda del gloriós jorn de Sint-Calixtus I

El President.

Exercici cinquanta-nou

59. Relacioneu mitjançant fletxes els conceptes que apareixen a la columna de l’esquerra amb els atributs de la columna de la dreta, atenent al criteri “tot i no ser-ho, ens volen fer creure que és...”.

Exemple: La Marina Rossell......(tot i no ser-ho, ens volen fer creure que és....) una cantanta.

I un altre

Tant si t'ho mires del dret com de l'inrevés, d'aquí cap allà o d'allà cap aquí, cap amunt o de cap per avall, la conclusió sempre, sempre, sempre, és la mateixa: et fas gran.

El cuentu de Sir Percival Deckass

Vet aquí que una vegada, fa molt, molt temps, en un país molt, molt llunyà, hi vivia un senyor molt, molt raro, que es deia Sir Percival Deckass.

N’era tant, de raro, que tots els seus conciutadans solien burlar-se dels seus excèntrics costums. A modo d’exemple, us diré que sempre que sortia al carrer, ni que la presència d’una falca anticiclònica fes impossible o molt improbable l’existència de precipitacions, Sir Percival agafava un paraigües. I quan la gent el veia passar enmig de la soleiada amb un paraigües a les mans, tothom li preguntava: Perci, on vas amb un paraigües? I ell se’ls mirava amb aires de suficiència i els responia: no se sap mai: podria ploure.

Igualment, no sortia mai de casa sense un casc. I quan la gent el veia passar amb el casc posat, tothom li preguntava: Perci, on vas amb casc, si encara no s’han inventat els amotos? I ell se’ls mirava amb aires de suficiència i els responia: no se sap mai: em podria caure un pedrot al cap.

I de la mateixa manera, no sortia mai de casa sense un garrot. I quan la gent el veia passar amb el garrot a les mans, tothom li preguntava: Perci, on vas amb un garrot? I ell se’ls mirava amb aires de suficiència i els responia: no se sap mai: podria trobar-me la Marina Rossell.

I eren tantes les coses que Sir Percival feia perquè no-se-sap-mai, que quan algú feia una cosa per l’istil, per minúscula que fos, hom li deia: mira ara fas com Sir Perci Deckass.

I és per aixòs que, encara ara, quan algú és previsor de mena, sempre es diu que fa les coses “per si de cas”.

I vet aquí una truja, vet aquí una presidenta del Tribunal Constitucional,
aquest cuentu ha arribat al final.

I vet aquí una gamba llagostinera, vet aquí la Bibiana Ballbè,
aquest cuentu no treu cap a re.