dijous, 31 de desembre del 2009

Coses que no he fet aquest any (i que, probablement, tampoc no faré l'any que ve)

Sotmetre'm a una rinoplàstia. Escabetxar sardines. Pernoctar a Albània. Refundar el PSUC. Modificar la norma ISO 8601. Autolesionar-me per llamar l'atenció. Veure jugar l'Sporting Cristal a l'Estadi San Martín de Porres (districte de Rímac, Perú). Menjar cargols. Fer l'arrel quadrada de 5678494,23. Memoritzar l'Acte IV de Macbeth (en anglès, of course). Sopar amb Isabel Coixet. Comprar-me una Bonzai Chopper per tallar carbassons en juliana. Disfressar-me de Dionisio Aguado García (per Carnaval, s'entén). Penjar un retrato del senyor Venanci de Girona (que té sis fills) al bloc. Fer una vaga de fam (o de set). Fer un duet amb Ringo Starr. Desfilar per Givenchy a Milà. Descanviar trenta-cinc mil de les "antigues pessetes" per sis mil tres-centes trenta-set de les antigues corones eslovaques. Llençar un spiculum contra Ted Kulongoski, governador d'Oregon. Escombrar el hall del Teatre Nacional de Catalunya. Irradiar llum fosforescent. Robar dos-cents cinquanta grams de pernil dolç tallat ben fi. Riure veient Polònia (o Crakòvia). Lluitar a la batalla de les Termòpiles a favor del bando persa. Posar un aleró al Fiat Punto. Fer un posado en bikini amb la Norma Duval (de cara al bon temps, esclar). Votar el tripartit. Invertir en Nueva Rumasa. Obrir una merceria a les afores de Tbilisi. Mossegar-me les ungles (dels peus). Anar a classe de clavicèmbal cada dijous de 6 a 8 de la tarda.

I desitjar a tots els amics, saludats, coneguts, lectors i lectrius, un venturós i hasta pròsper any 1673!!!

dijous, 24 de desembre del 2009

E lucevan le stelle

Creieu en l'esperit de Nadal?

Matins.si. Matins.no.

Avui, el Cuní, amb el seu habitual posat de a-mi-no-em-contradiu-que-sóc-l'amo-i-si-em-porteu-la-contrària-us-foto-fora-i-espereu-que-acabi-la-frase-per-molt-llarga-que-us-sembli-abans-de-dir-res-vosaltres, ha definit el Nadal com la festa de l'exaltació màxima de les sensacions.

Potser té rao, penso. Però ho dubto.

Però després rectifico.

Té (gairebé, perquè Nadal és molt més) tota la raó.

E lucevan le stelle,
e olezzava la terra
stridea l'uscio dell'orto
e un passo sfiorava la rena.


Aparentment, això no és nadalenc. Bé, de fet, tret de context i posat en un post el dia abans de Nadal, sí sembla un altre poema dels molts que parlen d'aquesta Nit.

Però ai las! Resulta que, quan ho contextualitzes i mostres la trampa, no en té res, de nadalenc.

O sí.

Sí, de fet, sí. Per mi aquests versos fan Nadal. Perquè parlen de sensacions. Perquè emocionen. Perquè molen. Perquè lucevan le stelle. I perquè olezzava la terra. I això també és Nadal.

Que tingueu tots i totes, benvolguts lectors, benamades lectrius, un molt Bon Nadal!




dilluns, 21 de desembre del 2009

Bratislava Christmas Market (tragèdia en un acte)


Una altra iniciativa de Relats Conjunts



Acte primer (i únic):

Fira de Santa Llúcia de Bratislava. Tres quarts tocats de set del vespre. Plou i fa fred. Dues senyores eslovaques s'aturen en una parada de garlandes eslovaques i gènero similar, també eslovac, regentada per un venedor eslovac.


Clienta eslovaca#1: Dobrý večer. Dal som veľa imelo, prosím?

Venedor eslovac: Nie.

Clienta eslovaca#1: Ako povedal?

Venedor eslovac: Aká časť nie nerozumiete?

Clienta eslovaca#2: Oh! Aká drzosť! Ste drzý!

Venedor eslovac: A tie zlé suka!

Clienta eslovaca#1: Ako sa opovažuješ povedať to môj priateľ? Huh? Ako? Žiadne kočička!

La clienta eslovaca#1 passa a l'altra banda del taulell i comença a estossinar el venedor eslovac amb el bolso (a la ronyonada, que és on fa més mal).

Clienta eslovaca#2: Rovnako tak, zákazníci slovenský # 1, seru na neho ťažké!

En sentir l'aldarull, un policia eslovac efeminat s'atansa per veure viam què passa.

Policia eslovac efeminat: Ja som slovenské polície a chcete vedieť, čo sa stane.

Clienta eslovaca#1 (panteixant): Nič, nič ... Seals teraz...

La clienta eslovaca #1 i la clienta eslovaca #2 surten d'escena fent grans reverències. El policia eslovac efeminat pica l'ullet al venedor eslovac i, mentre baixa el teló, se'l repassa de dalt a baix i li pregunta amb picardia:

Policia eslovac efeminat: V koľko hodín ste blízko, zlato?


Fi de l'acte primer (i, gràcies a Déu, únic).

dilluns, 14 de desembre del 2009

14-D

Avui som set a esmorzar. Seiem. El Manolo, personatge entranyable, ens demana que qué queremos. Contestem per ordre. Cortado. Del día y café con leche. Del día y Cocacola. Descafeinado de sobre. Del día y agua natural. Uno de jamón y un te con hielo. Un tallat.

El del tallat sóc jo. Sempre passa el mateix. Tots (o gairebé tots) som catalans dels que encara enraonen en català. Però tots (o gairebé tots) demanem els cafès en castellà. Perquè el Manolo ens ho demana així. I el Manolo és un personatge entranyable, a qui cal tractar bé. Deferència? No, més aviat diferència: ell no canvia; tots nosaltres (o gairebé tots) sí que ho fem.

Són aquestes petites coses les que em fan ser absolutament pessimista quan penso en el futur d’aquesta mena de país nostre. Potser passem massa temps patint per l’enemic que ve de fora. Que si Espanya (aquesta mena d’entelèquia que sobrevalorem per pura por), que si el Tribunal Constitucional (aquesta mena d'institució rància que ens vol retallar un estatut al qual, ai las! molts van oposar-s’hi), que si la caverna mediàtica espanyolista (aquesta mena de dimonis peluts que no tenen ni ungles per poder esgarrapar)... Però no ens adonem que la gran amenaça som nosaltres mateixos. Només serem si volem ser. I de vegades sembla que no ho tinguem gaire clar. Jo, el primer. Ho reconec.

Ahir bona part del país va sortir a votar un sí rotund. Un sí folklòric, d’anècdota, de joguina, de círcol d'aquells de lleons famèlics de quan érem petits. Però un sí, al cap i a la fi. Tot i això, sóc dels que creuen que si aquest referèndum s'hagués fet bé (enteneu-me: arreu del territori i amb resultat vinculant), la nostra derrota hauria estat ben certa.

Però enmig de tant pessimisme, sóc conscient que una cosa sí que ha canviat. Una cosa prou important que, més enllà de consultes populars més o menys serioses, m'obre un bri d'esperança en aquest meu escenari derrotista.

Fa vint anys, jo tot just era un pre-adolescent que tenia amics una mica més grans que jugaven a política. Eren joves de l'MDT, de Catalunya Lliure, de Maulets,... L'any 90 ser independentista era ser jove, pelut, d'extrema esquerra. Era fer pintades amb esprais a les vores de les carreteres (Poble armat, poble respectat! Cap agressió sense resposta!). Era que sonés el timbre de casa i fos la Guàrdia Civil, señora, que mire lo que ha hecho su hijo. I els meus amics que havien d'aguantar que els seus pares (que d'independentistes en tenien poc, ja que no eren ni joves ni peluts ni d'extrema-esquerra i, com a molt, eren nacionalistes perquè votaven Convergència), s'escandalitzessin amb el que els explicava la benemèrita, i jo que em pensava que no eres d'aquests, tu, nen. L'any 90 ser independentista era pràcticament marginal. Sectari. Era ser-ne, però no dir-ho, que vès que pensarà la gent.

El canvi és precisament aquí. Avui és independentista un jove pelut d'extrema-esquerra. Però també ho són els seus pares. I la senyora Dulores. I un nen de casa bona de Sant Gervasi. Encara no som majoria, en sóc conscient. Però aquest desacomplexament, aquest no amagar-se i sortir de l'armari, que som molts els que pensem igual, és el millor que li ha passat a aquest país durant els darrers vint anys: saber que volem ser.

Més enllà d'estatuts, de finançaments, o d'inversions en infraestructures, només serem si volem ser. I, de mica en mica, cada vegada som més els que ho volem.

dissabte, 12 de desembre del 2009

Refilons

Quan hom té per costum trescar per corriols i viaranys perduts enmig de paratges feréstecs i sojornar en boscatges allunyats del brogit urbà, arriba a copsar els sons més purs que la natura ens ofereix.

És aixins, i no d'altra manera, que un servidor ha après a distingir i estimar els refilons del xatrac becllarg, la piuladissa de les mallerenga carbonera, el distret cantissar del fumarell carablanc, el sinistre udol del mussol banyut, l'insòlit xapurreig del xarxet marbrenc, el melodiós grinyolar del xerrasclet, el capritxós parrupeig de la tórtora rogenca, o hasta l'atractiva grinyoladissa del tallarol emmascarat.

Però per damunt de tots els melòdics grunys de les bèsties de ploma, més que les melodioses notes de qualsevol altre moixonet, hi ha un animalet que emet uns refilons dignes de les majors lloances. És una bestioleta que, tot i que en aquestes èpoques de fred tardoral acostuma a hivernar, perviu en la memòria de tots els que hem tingut el goig de sentir-lo.

Ací devall us en deixo una mostra. És una memorable col·lecció de refilons captat durant l'època de zel de l'espècie. Tots els que endevineu de quin moixonet es tracta, entrareu en el sorteig d'un prèmit. Quin? El de sempre: una supscripció gratuïta de per vida al prestigiós diari Què! (re, re...) que podreu recollir cada dematí a qualsevol paperera de l'àrea metropolitana de Barcelona.



dimarts, 1 de desembre del 2009

De vegades veig tites

Si un servidor té el físic tan portentós que té i té unes hetxures tan perfectes, és gràcies a l'afició que té a sortir a córrer i a anar en bicicleta.

Tanmateix (bonic adverbi conjuncional adversatiu), darrerament, per uns motius èquits dels quals no n'heu de fotre bembé re, he deixat el deport bastant de banda. Conscient que aixòs no pot ser, i avançant-me als bons propòsits de principis d'any, he pres un determini i m'he apuntat al gimnàs per primera vegada a la meva vida.

De totes les coses que envolten el concepte anar al gimnàs n'hi ha una que m'ha llamat especialment l'atenció: la facilitat amb que alguns humans mascles mostren la tita. Aixins, cada cop que vaig al gimnàs en surto havent vist, sense exagerar, quinze o vint tites (i, exagerant, cent setanta-dues mil cent quaranta-dues, que equivaldria a veure la tita a tots els humans mascles residents a Wichita, Kansas, EUA)

Però no són les tites, sinó la xuleria (certament injustificada) amb que hom les exhibeix, el que m'ofèn. M'explico. Encabat de fer deport, jo sóc dels que arriben a la taquilla i es treuen la samarreta i els pantalons, però no pas els calçotets. Arribo a la dutxa amb les nobles parts pudorosament cobertes i, un cop dins el cubicle, em trec els calçotets i procedeixo a la dutxa (sense treure'm les xancletes en cap moment, no fos cas dels fongs). Posteriorment, i un cop sec, em poso uns calçotets nets, surto de la dutxa amb les nobles parts pudorosament cobertes i torno a la taquilla lluint pantorrilles i culet, però sense perdre en cap moment el bons modos.

Però, ai las! (bonica interjecció de lament), què fan la majoria d'humans mascles? Eh? Què fan? Pues arriben a la taquilla, s'ho treuen tot, i ale, avancen passadís enllà cap a la dutxa, brandant lànguidament el patètic cacauet. Perquè certament, els cacauets que hom exhibeix són ben esmirriats (comparats amb el d'un servidor, esclar). I el pitjor de tot és que ho fan com si es fessin el xulo. Com presumint: mireu què tinc, ole, ole, que aixencarro les cames i tot perquè ho vegeu més bé, ole, ole. I com més petita la tenen, sembla que més orgullosos desfilin. Suposo que deu ser per aixòs que jo passo tant recatadament.

Ahir em va colpir especialment un tio que, mancat totalment del sentit del decoro, s'afaitava la barba amb pilota picada. Res a dir, si no fos perquè... què fem els humans mascles quan ens afaitem? Què? Eh? Què fem? Pues ens acostem al mirall per veure més bé per on passa la fulleta, no fos cas que ens talléssim. I què dirieu que li passava al tio aquest cada cop que s'acostava al mirall? Eh? Què dirieu? Efectivament, ho heu endevinat: refregava tota la pebrotera per la pica del lavabo. Vaig estar a punt de llamar-li l'atenció, no tant pel fàstic que algú anés a rentar-se les mans a la pica confiant (ingènuament) en la higiene de l'acte, sinó pel fet que el tio pugués agafar fongs a la tita. No li vaig dir re. Ja s'ho farà.

Si tant li agrada ensenyar-la, no li vindrà d'aquí d'ensenyar-la també al dermatòleg. No?