Lost: the (true) end

Sí, benvolguts lectors, benamades lectrius: a mi també m'ha quedat aquesta cara després de veure l'últim capítol de Lost.

Però si per alguna cosa es caracteritza un servidor és per tenir un membre de proporcions exorbitants una curiositat exorbitant per les coses. I per aixòs m'he posat a investigar. Perquè no pot ser que el final no aclareixi re de re. Hi ha d'haver alguna cosa més. Alguna cosa que se'ns escapa.

I la investigació ha donat fruits. La resposta a tot plegat es troba en el guió del capítol pilot. Al principi de tot. Just al començament. Abans del primer diàleg, quan es descriu el paisatge després de l'accident. A priori no és evident, però amb una mica d'esforç se'n pot treure l'entrellat. Aquí us el deixo i que cadascú tregui les conclusions que cregui...


[Shot of Jack's eye opening, looking up at bamboo trees. Overhead shot panning out to show Jack is lying injured in a jungle. Jack sees a dog, slowly gets up, in pain. Finds a little liquor bottle in his pocket. Then he runs though the bamboo and emerges on a tropical beach. He sees plane wreckage and people running around, screaming, in distress. The engine is still spinning. Charlie gets dangerously close to it. Jin yells out in Korean.]

En segona persona

Potser ho fas per modèstia. Per una mena de pudor mal entès (o no) que et fa ser sempre massa discret.

O potser ho fas per por. Perquè la malastrugança és gelosa i podria venir a trobar-te per cobrar deutes pendents.

O potser ho fas només perquè tot plegat sigui menys carrincló. Per embellir la simplicitat de les teves reflexions amb una pretesa pàtina d’originalitat.

Sigui per por, sigui per modèstia, sigui per disfressar la teva incapacitat de fer-ho millor, la qüestió és que parles de tu en segona persona.

Sí, avui parles de tu en segona persona.

I així, amb la precaució de posar distància entre qui ets i el que dius, perquè la malastrugança no sàpiga trobar-te i ningú no vegi com et poses vermell, afirmes, mig dissimulant el simplisme de les teves reflexions, que ets feliç.

Monarquia? República? Independència!

Llegeixo amb sorpresa, admiració, rebuig, atenció, prudència, estupor i tremolors, devoció, sensacions contradictòries l’article a l’Avui d’avui de l’Alfons López Tena. Hi estic plenament d’acord en el fons (que es resumeix en aquell República? Monarquia? Independència! de Cambó). Però discrepo profundament (sí, jo, Zinc de can Piritione, que sóc de ciències i no tinc cultura ni re, discrepo de l’immens López Tena!) en algunes coses que hi diu i, molt especialment, en això:

"...Dos són els escenaris que recomanen l'adopció de la forma monàrquica, si s'esdevenen: (...) 2. La superior projecció de la marca Catalunya com a Estat monàrquic que com a Estat republicà. Hi ha al món més de dos-cents Estats, i menys del 10% són monarquies. Esdevenir-ne donaria a l'Estat català un plus de visibilitat, especialment si s'adopta una dinastia altament visible al món i seguint l'exemple noruec s'entronitza a Catalunya la casa històricament rival de la borbònica espanyola: els Windsor, que regnen a Gibraltar..."

Discrepo perquè, si es tracta de projectar la marca Catalunya mitjançant una dinastia altament visible al món, jo fugiria de recórrer als Windsor. Aniria més enllà.

Estic convençut que si nomenem com a reina del futur Estat Català la mítica carpa Ramona, la notícia tancarà els telenotícies de mig món. Catalunya, com a marca, serà coneguda. Llàstima, però, que Catalunya, com a estat, farà riure.

I això no és un escrúpol de monja. Somniar perfeccions ve després d'assegurar existències, sí, d’acord, perquè és veritat i (sobretot) perquè ho diu Sales. Però tan sols plantejar la possibilitat que un Windsor, o fins i tot un Borbó, fos rei de Catalunya és somiar imperfeccions i assegurar inexistències.

Coses que no entenc

Els mecanismes de reestructuració del deute dels països perifèrics. El Ferran Adrià quan parla. El jefe#2 quan escriu. I quan parla. Les llengües sinotibetanes en general i, per extensió, el jefe#2 i el Ferran Adrià departint alegrement en un fluïd guichong. Que, probablement, entri abans a la presó la Pantoja que el Paquirrín. El principi de funcionament del relascopi. Que Krakòvia faci riure. Que Polònia faci riure. Que els inginyers siguin capaços de començar un túnel pels dos extrems a la vegada i trobar-se just al mig, al lloc exacte on s’han de trobar, sense desviar-se ni re, amb lo fosc que és tot sota terra. Aquell capítol de Lost dels diamants que (aparentment) no treu cap a re. El segon paràgraf de l’article 14.2.h.B.b) de la Llei, 35/2006, de 28 de novembre de l’IRPF, segons el qual (el cito textualment per si algú m'ho pot aclarir) "la determinación de los activos integrantes de cada uno de los distintos conjuntos de activos separados deberá corresponder, en todo momento, a la entidad aseguradora quien, a estos efectos, gozará de plena libertad para elegir los activos con sujeción, únicamente, a criterios generales predeterminados relativos al perfil de riesgo del conjunto de activos o a otras circunstancias objetivas". Les antipartícules i, més concretament, els antineutrons, que són com els neutrons (que són neutres) però amb càrrega invertida, és a dir, igualment neutres, és més a dir, són neutrons (ai las!). SELECT EL_LLENGÜATGE_SQL FROM COSES_QUE_NO_ENTENC. Els mots begoleig, zeugma, adprecació i clopissa. I tot Rayuela (llevat del capítol 7, que l’entenc perfectament).

Però sobretot, sobretot, sobretot, no puc arribar a entendre que ningú ja no recordi que, fa un temps, va existir la Nocilla rosa (que representava que era de maduixa i tot).