Retrato robot

Si hi ha una sala que em llama especialment l'atenció del Museu de Cera és aquella on s'hi representen els antics Comtes de Barcelona, Besalú, Pallars, Urgell, Cerdanya, Conflent, Empúries, Rosselló o els Omellons (repeteixo: els Omellons). En entrar a la sala és hasta maco de veure com els Ramons Berenguers es barregen amb els Berenguers Ramons; o com els Borrells Ramons alternen amb els Ramons Borrells, amb franca* germanor i companyonia.

Però com sabem que totes aquestes figures de cera s'assemblen als originals? Com? Eh? Com?

Pues resulta que, ai las!, no hi ha manera humana de saber-ho. I encara diré més. Però ho diré després d'un punt i apart, que aixòs que diré és tan gros que bé que s'ho mereix.

Benvolguts lectors, benamades lectrius, aquests personatges se'ls inventen! Vivim enganyats! En realitat, per fer un Jaume I, un Hug III, o un Ermengol VII, fan servir el mateix motllo. Només varia una mica el color de la barba i la vestimenta i au, ja en tenim un altre, i que vingui algú a contradir-nos. Alehop.

Aquest sentiment de veure una fesomia i no saber si realment s'assembla a l'original, és altament frustrant. I el vull reproduir en aquest post per tal que tots entengueu com em sento quan veig pransemple Sanç I, o Ponç II, O Teve III en cera. I és per aixòs que, desafiant el meu preuat anonimat, m'he fet un retrato robot a mi mateix i l'he penjat aquí sota perquè tothom es meravelli de com m'hi assemblo.

Frustrant, oi?

Us convido a una Fanta Limón que visiteu aquesta pàgina, us feu un retrato robot i el pengeu al vostre bloc, com si aixòs fos un d'aquells memes que solien córrer antas per la blocosfera i que, gràcies a Déu, han desparegut.

Uniu-vos-hi-la-en-ho'li tots i totes! Infestem la catosfera de retratos robot!


*franca, com volguent dir... (mola, no?)

Inventari de la meva cartera

Un bitllet de 10. Un bitllet de 5. La targeta del Caprabo. El carnet de la Biblioteca. El carnet del gimnàs. El carnet de l’Abacus. Una T10 d’èquits zones gastada. Una T50/30 d’èquits zones que caduca el 10 de febrer. Dos tickets del metro de París.

El DNI. El carnet de conduir. El carnet de la Mútua. La targeta de la Seguretat Social. La targeta del CAP. La targeta de fitxar a la fenya. La targeta amb el telèfon de la Sílvia, la nostra banquera de capçalera del banc#1. La targeta de dèbit comuna del banc#1. La Visa comuna del banc#1. La targeta de dèbit del banc#2. La Visa del banc#2. La targeta de dèbit del banc#3. La Visa del banc#3. La targeta de codis del banc#1. La targeta de codis del banc#3. La targeta d’un agent d’assegurances.

Una foto de la senyora Piritione. Una foto de la neboda (sola). Una altra foto de la neboda (amb un servidor, que és el tiet). Dues entrades de cine de Sherlock Holmes. Dues entrades de cine d’Avatar. Dues entrades de cine de El Erizo. Dues entrades de cine de Love Happens (pregunto: és greu?). Dues entrades de cine de Los Fantasmas de mis ex-novias (ja responc jo: sí, molt greu).

Un resguard de l’òptica per anar a recollir les ulleres de sol noves. Un calendari-estampa de Santa Teresa de Lisieux. Dos segells de 32 cèntims. Dos vals de descompte del 10% de l’Abacus. Un ticket d’un regal de reis. Un altre ticket d’un altre regal de reis. El ticket de la nostra primera cervesa a París (al Café Palais Royal, 202 rue St-Honoré; 8,60 €). Un dècim de la loteria de Reis, concretament el numbro 35525, premiat amb 20 € (que en realitat són 10, perquè anàvem a mitges amb el meu germà). Cinc punts-regal d’una benzinera.

La llista de la compra de Nespresso (2 Decaffeinato, 4 Vollutto, 2 Roma, 2 Arpeggio. Ah! I 1 Vivalto, hasta per provar-lo)

I ja està.

I quatre

Un dissabte qualsevol a la part alta de Barcelona.

Hivern. Tres quarts i mig tocats de les vuit del dematí A.M.

No plovisqueja, però fa un cel gris. Un servidor mena els seus passos cap a l'oficina, tot saltironejant. Tris-tras. Tris-tras. Alehop. Tris-tras. Tris-tras.

Ai, no! Que els dissabtes no treballo! Ho retiro: sóc a casa. Dormint. No sé quin temps fa. Avui per l'MP3 no refila dingú. Ni la Bartoli, ni els Fratellis, ni Bach, ni Bruce, ni Debussy, ni el Gianmaria. Dingú: avui feu festa.

Festa grossa.

Perquè el dia es fred. I gris. Però maco. Perquè sí. Perquè tot. Perquè encara hi sóc. Perquè encara hi ets. Perquè encara hi som. Perquè un. Perquè dos. Perquè tres. Perquè mil. Perquè tot. Perquè tu.

I perquè avui en Zinc fa quatre anyets i... què voleu que hi faci si m'agrada que sigui aixins?

Espelmes

De vegades compto coses.

Obro parèntesi. Permeteu-me que introdueixi un dato perquè els nens i nenes que llegeixin el post en treguin un profit moral: a priori, les coses val més comptar-les que no pas esnifar-les. Tanco parèntesi.

De vegades compto coses, deia. Puc, pransemple, comptar quatre-cents trenta-sis (436) graons. O hasta setanta-una (71) culleres.

Avui, a casa, en un moment de soledat, un servidor ha comptat espelmes.

Amb tal propòsit he obert el calaix de sota la tele i he comptat seixanta (60) espelmes noves, petites, de tonalitats rosades/vermelloses/morades, que fan olor. I he comptat també dotze (12) espelmes noves petites (però no tant com les d'abans) de tonalitats verdoses que també fan olor. I he comptat també sis (6) espelmes noves d'aquestes no-tan-petites-com-les-d'abans-que-també-fan-olor però de tonalitats rosades/vermelloses/morades . I n'he comptat una (1) de grossa de color de cera pròpiament dit, mig consumida, i que no em consta que faci olor de cap mena. I també n'he vist una (1) de grossa i blava mig consumida que en teoria fa olor però com que és d'IKEA em sembla que ja l'ha perduda tota.

I després he tancat el calaix i he mirat la tauleta de davant el sofà i he vist, al prestatge de sota, un portaespelmes de fusta amb nou (9) espelmes mig consumides del tipo petit-però-no-tant-com-les-d'abans, de tonalitats rosades/vermelloses/morades que també fan olor. I al damunt de la tauleta he vist una (1) espelma grossa, prismàtica, de color cera, mig consumida.

I després he mirat dins l'aparador del menjador i he vist tres portaespelmes amb sengles tres (3) espelmes mig consumides petites (no tipu no-tan-petites-com-les-d'abans-que-també-fan-olor, sinó simplement petites-que-fan-olor) de tonalitats rosades/vermelloses/morades.

I després he mirat damunt la taula del menjador i he vist un portaespelmes molt xulo amb una (1) espelma petita mig consumida de tonalitats rosades/vermelloses/morades.

I després he mirat al costat de la tele i he vist dues (2) espelmes, una mitjana i una gran, de color gris i morat, consumides però no gaire.

I després he anat al rebedor i he vist tres (3) espelmes no consumides de cera d'abella natural (natural la cera, no les abelles, que també ho deuen ser, però jo no m'hi poso, que aixòs cadascú s'ho sap i les abelles també s'ho deuen saber, però avui en dia no es pot posar la mà al foc per re ni per dingú)

I després he anat al lavabo gran i he vist, entre les dues piques, tres (3) espelmes consumides però no gaire, de tonalitats grisoses (puix imiten, amb gran encert, tres pedres).

I després he anat a l'habitació i he vist dues (2) espelmes no consumides, no gaire grans, de color blanc, dins de sengles recipients de cristall de mentida, amb unes pedretes naturals com a base de les esmentades espelmes.

I després he tornat al lavabo i he fet un pipí.

I després he anat a l'estudi i, dins el cistell de la dreta de sota el moble, a la caixa on guardem els fanals que a l'estiu posem a la terrassa, esperava trobar-hi una (1) espelma groga que és la mare de totes les espelmes i que va dins d'un recipient de terrissa i té un ble que és com la cua d'una vaca i que en teoria fa olor i espanta els mosquits però només l'hem encès una vegada perquè ens va costar molt (però molt) apagar-la i per poc no cremem hasta l'arbre dels veïns. Però no l'hi he trobada, tot i que l'hem de tenir en algun puestu i per aixòs l'he comptada. I, en canvi, dins del cistell, hi he trobat dues (2) espelmetes mig consumides amb els angelets de Rafael pintats.

I després he fet memòria i he recordat que al traster, amb les coses de Nadal, hi tenim una (1) espelma grossa de color cera que forma part d'un centre de taula. I dues (2) espelmes vermelles grans mig consumides, que en teoria fan olor però com que són d'IKEA ja la deuen haver perduda. I encara una (1) altra espelma verda petita no consumida dins d'una mena d'estructura d'arbre de Nadal petit i metàl·lic.

I després he agafat una calculadora i he sumat espelmes. I me n'han sortit cent-onze (111),

I després he pensat que a casa només som dos i que, per tant surten cinquanta-cinc (55) espelmes per cap.

I finalment he pensat que cinquanta-cinc (55) espelmes per cap pudé són moltes espelmes. I per comprovar-ho, he extrapolat aquest numbro a la bonica població dels Omellons (repeteixo: els Omellons).

I resulta que els Omellons (repeteixo: els Omellons) té dos-cents quaranta-un habitants i, per tant, hi deu haver nadamés i nadamenus que tretze mil tres-centes setanta-cinc (13.375) espelmes.

I aixòs sí que són moltes espelmes

I vist aixins m'he adonat que, ben mirat, cent-onze (111) espelmes no són tantes espelmes. I que pitjor seria si visquéssim als Omellons.

O no?

Regal invisible

No ens enganyem: un amic invisible sense poder anar a comprar el regalo als xinos és un amic invisible raro.

Tot i això, benvolgut Ramon d'Opinàlia, m'he esforçat al màxim per tal que el present present (visca la polisèmia!) estigui a l'alçada de la fantàstica Luma Tweeze, pinza para cejas con luz y lupa + cepillo (disponible als xinos de sota casa per 4,59 €) o del mític Desextreser Electrico (disponible al mateix puestu per només 4,79 €).

Aixins doncs, Ramon, prepara't per posar aquella cara de circumstàncies tipo ui, sí, quina il·lusió que em fa, és just el que necessitava, que tots posem quan obrim el regal de l'amic invisible, perquè just aquí sota tens el teu!