El pelele

(Una altra iniciativa de Relats Conjunts)

Acte I (i únic)

Segle XVIII. Interior d’una nau industrial abandonada reconvertida en loft.

Penombra. De fons sona la sintonia del Temps de Neu.

(Anacrònic? No, que aixòs és una obra topemoderna i underground.

Segur que hasta pudé sortirà a l’Ànima i tot.)

Personatges:
- Francisco de Goya (pintant un quadre)
- El seu fill (fumant un porro en un racó, ignorant el seu pare)

- Francisco de Goya (extasiat, amb els ulls en blanc i posant-se l’anvers de la ma al front): Ai las! Atansa’t, oh! fill meu, sang de la meva sang, plançonet que ha brotat de la llavor que el papa va sembrar dins la mama! Oh! Vine i contempla la darrera obra mestra del teu pare que es titularà "Quatre mosses plegant un llençol després de fer la bugada". Oh! Tot jo m’estremeixo d’emoció! Oh! Oh! A mi, les sals! Ooooohhhh!

- El seu fill (tope rallat): Grrrrrrrrrrrr.

FDG abandona l’escena per anar a buscar un kleneex per eixugar-se els mocs.

ESF drogat del tot, s’atansa al quadre i hi dibuixa just al mig, tan malament com pot, la caricatura del seu pare.

Fals Fi.

S’abaixa el teló.

Apareix la Bibiana Ballbè.

BB: eclèctica i naïf, l’obra teatral d'en Zinc Piritione es caracteritza per la presència constant de personatges que fan de l’autodestrucció i de la negació de tota mena d’esperança el seu modus vivendi. Però darrera aquest aparent nihilisme underground que traspuen personatges com la Vaca Ció, la Latxera, la Brenda Fox o el mateix fill de Francisco de Goya, s’hi intueix un univers molt més ric, ple de matisos lírics, que es personifiquen en la figura del Ministre de Salut i Medi Ambient de Sant Vicenç i les Granadines o, sobretot, en el senyor Venanci de Girona (que té sis fills).

S’abaixa un segon taló davant del primer taló.


Ara sí: fi.

Antiluxúria

La Bibi Andersen i la Marina Rossell.

L'halitosi. O pitjor encara: la fortor ofensiva, repugnant i fètidament mentolada que desprèn la boca d'aquells halitòsics que es pensen que la putrefacció bucal es pot dissimular mastegant xiclets de clorofil·la.

El Felip Puig i el Josep Huguet.

El telèfon que sona quan estàs fent l'amor. O pitjor encara: el timbre de la porta que sona quan estàs fent l'amor.

La Betty Missiego (déu l'hagi perdonada)

Uns peus amb aquelles boletes negres de ronya entre els dits.

Un altre cop el Felip Puig.

La pregunta: has tingut darrerament contacte amb cabres?

I sobretot, sobretot, sobretot, l'expressió: vine aquí i toca'm les metes.

A pèl

Sento el despertador. El paro. Obro el llum. Et faig un petó. Em llevo. Pipí. Dutxa. Em vesteixo al lavabo. Surto i em tiro damunt del llit. Et faig un petó. Un altre. Més. Fem ell llit; la teva banda penja més. Esmorzo. Em poso la jaqueta. Un altre petó. Adéu, fins al vespre. Agafo Vida i Destí i surto al carrer.

Camino fins a l’estació, tris-tras, tris-tras, escoltant un quartet de Boccherini. Agafo l’ADN. Baixo vuitanta-dos graons i pujo al tren. Fullejo el diari per sobre. Faig el sudoku difícil en un temps rècord. Llegeixo de la pàgina 544 a 557 de Vida i Destí. Arribo a lloc i baixo del tren. Torno a caminar, tris-tras, tris-tras.

Arribo a la fenya. Fitxo. Pujo a l’oficina. Rellegeixo els papers de la reunió de les onze, els agafo, i baixo (amb ascensor) al pàrking. Pujo a un cotxe de l’empresa i em disposo a conduir un parell d’hores.

La ràdio no va. Merda. El teletac no va. Merda, no em piteu, que no és culpa meva. Dues hores conduint sol, sense ràdio. Pensant. Pensant molt. Pensant posts. Pensant molts posts, com per exemple, aquest. I cantant. Cantant molt. Cantant, entre les moltíssimes cançons que podria cantar, i no em pregunteu perquè, Ara que el món s’ha adormit, de la cantata Nadal, Llum i Misteri del gran Francesc Vila. Ara que el món s’ha adormiiiiiiit, naranà narà nananaaaa. No me la sé. I què. Canto amb veu de tenor. Amb veu de baríton. Amb veu de mezzosoprano. Amb veu de Pingu. Amb cinc minuts de marge sobre l’hora prevista, arribo al lloc de la reunió. Com sempre, sóc el primer.

Arriben els altres. Primer l’una, després l’altre. Pim, pam. Amb dues hores ho enllestim. Que fácil que pot ser tot, i que difícil que ens ho solem fer. Sortim. Dinem ràpid. Adéu, que vagi bé, ja seguirme en contacte. Pujo al cotxe i, abans de marxar, condueixo una estona per aquesta ciutat on vaig viure tant temps. I penso en les paraules de Grossman que, aquest matí, entre la pàgina 544 i 557, he llegit al tren. Té tota la raó: és ben curiós comprovar com les coses que s’han oblidat continuen existint.

Condueixo de tornada. M’aturo una mica abans de mig camí a repostar. Aprofito l’aturada per escriure, en la mateixa llibreta on he pres els apunts de la reunió, això que esteu llegint i que, quan arribi a casa passaré a l’ordinador. Ja ho tinc. Fins aquí. A partir d’aquí ja no escric res més perquè reprenc la marxa. Ho faré després. A casa. A l'ordinador.

Arribo a la fenya cap a quarts de cinc. Reviso correu, recullo encàrrecs, faig un parell d’horetes més de fenya i, a quarts de set, surto. Camino, tris-tras, tris-tras, fins a l’estació. Agafo el tren de i trenta-nou. Baixo a mig camí per fer transbordament. Agafo el següent tren que passa, que em deixa a la meva estació. Llegeixo de la pàgina 558 a la 577 de Vida i Destí. Baixo del tren, pujo vuitanta-dos graons. Camino cap a casa, tirs-tras, tris-tras, escoltant a tota pipa i sense vergonya l'Our Last Summer. M'aturo al forn a comprar quatre baguettes per fer deu entrepans. Cinc per tu. Cinc per mi. Arribo a casa, entro i encenc l'ordinador. Abans de fer els deu entrepans (cinc per tu, cinc per mi) i el sopar (a veure com sortiran les mandonguilles), decideixo penjar aquest post.

Cosa que feia molt temps, massa, que no feia.