dilluns, 29 de desembre del 2008

L'any que vaig canviar de casa

Tot i que sembli que només faci un any d'aixòs, efectivament fa només un any. Sí, benvolguts lectors, benamades lectiurs: un altre any. Un any en el qual, en aquest bloc, han passat moltes coses.

Canvis n'hi ha hagut. I molts. Perquè per culpa d'alguns problemes persistents i aparentment irresolubles, un servidor va decidir canviar de casa. Però, tot i els canvis, aquest bloc ha mantingut la seva vocació de servei públic, donant a conèixer fets esfereïdors que el Govern ens amaga. Però ja ho sabeu: la veritat és allà fora. I allà fora és molt gran.

Un servidor, tot i ser de ciències, ha volgut també contribuir modestament a la salvació de la llenga catalana, ja sigui a través d'espectacles de varietées llingüístics, passant memes sintàctics, proposant anagrames, o hasta composant líriques elegíes. Però sense oblidar baix cap concepte que a part de la catalana, hi ha moltes altres llengues.

Evidentment, també hi ha hagut puestu pels cuentus. Com el del Patufot. O el del Caputxet Vermell. O el de la Latxera. Però entre tanta lletra, també s'hi han col·lat números. El 2. El 22. O hasta el 500, prensemple.

No voldria posar-me tonto, però tot aixòs és gràcies a vosaltres, que sou molts i molt bons. Sense vosaltres tampoc no haurien estat possibles alguns prèmits com aquest (que fa molta il·lusió) o aquest (que ves, tu, què vols que et digui...).

Gràcies per tot i si no ens veiem: bona entrada d'any! (però si ens veiem, que us caigui un piano al cap...)

dimecres, 24 de desembre del 2008

Si no ens veiem, Bon Nadal

No ens enganyem. Com tots vosaltres, benvolguts lectors, benamades lectrius, devíeu suposar, un servidor tenia previst penjar en aquest post la mítica versió del Blanc Nadal cantat per la Núria Feliu, per tal de desitjar-vos un molt Bon Nadal i un 2009 ben feliç i sense cap bolo de la Marina Rossell. Però, ai las! (bonica interjecció de lament), resulta que aquest dematí ha passat una cosa que ha trastocat els meus plans.

Heus ací que a Rac1 (que és una ràdio), durant l'emissió de la Segona Hora (que és un programa), han fet un rànking (que és una sèrie numerada) de blocs (que és aixòs que llegiu) recomanats. El resultat ha estat absolutament decebedor, il·lògic i manipulat. Ademés ha posat clarament en evidència la mena de gent que fa ràdio avui dia, una gent sense estudis, ni cultura, ni criteri, ni tarjeta-client del Mercadona:




No, senyors de rac1, no és aixòs. Si hi ha una pàgina personal que es mereixi un prèmit és aquesta. Facin el favor d'esmenar l'error si no volen tenir problemes. Gràcies. De Res. No es mereixen. Però no hi torneu.

Tanmateix, com que una cosa no quita l'altra, deixeu-me dir, amb lletra mona de colorins i tot, allò de:

Benvolguts lectors,
ben
amades lectrius:
si no ens veiem, Bon Nadal!

dimarts, 23 de desembre del 2008

You're No Fun Anymore

I, ara, una cosa completament diferent:

El ministre de Salut i Medi Ambient de Sant Vicenç i les Granadines, Hon. Douglas W. Slater, estampat a la camisa del senyor Creosota.



I, ara, una altra cosa completament diferent:

L'evolució del meu nivell de glucosa en sang (en mg/dl) durant els darrers set anys.


divendres, 19 de desembre del 2008

L'home del serrell

Obro la porta i em rep l'home del serrell. Salutacions. Hola, què tal, home del serrell, dic jo. Hola, què tal, Zinc, diu l'home del serrell. Però de seguida abandonem els formalismes: hem vingut al que hem vingut. L'home del serrell pren la iniciativa i, sense més preàmbuls va al gra. Em demana que em despulli. Que em tregui la camisa. I les sabates. I els pantalons. I jo, que sóc timidot de mena però molt ben cregut em trec la camisa. I les sabates. I els pantalons. I em quedo amb calçotets. I mitjons. I ulleres. I tot i tenir un físic atlètic, un tors tremendo, i unes pantorrilles definides, em sento ridícul. Patètic. Però el pitjor encara ha d'arribar.

L'home del serrell se'm posa al darrere, a escassos centímetres, i em posa les mans a les espatlles. Em sento incòmode, però hem vingut al que hem vingut, Zinc, ara no t'arronsis, que ja t'ho podies imaginar, que aixòs anava aixins. I em diu que m'inclini cap a l'esquerra. I jo, que sóc poc flexible però molt ben cregut, m'inclino cap a l'esquerra. I l'home del serrell, sense deixar de tocar-me, em diu que vale, que molt bé, però que ara m'inclini cap a la dreta. I jo, tot i que inclinant-me amb calçotets, mitjons i ulleres amb l'home del serrell al darrera em sento indigne, com que sóc molt ben cregut, m'inclino cap a la dreta. I per un moment em ve al cap una pel·lícula que no he vist, però que m'han explicat. I penso en el Josep Maria Pou. I penso en el David Selvas. I ui, ui, ui. I quina merda, que amb el munt de coses que hi ha al món per pensar (*), jo pensi en el Josep Maria Pou i en el David Selvas en aquella pel·lícula que no he vist, però que m'han explicat. I l'home del serrell, sense moure's del meu darrere, diu que molt bé, que vale, però que ara m'inclini endarrera. I jo, que ja no sé què sóc, llevat de molt ben cregut, m'inclino cap endarrera. I penso que ja està, sisplau, no diguis res més, home del serrell. Que al món hi ha tres dimensions i jo ja m'he inclinat cap a tres direccions diferentes i que, per tant, ja he complert. I que gràcies per tot i fins una altra i bones tardes.

Però no. Des del meu darrere, la veu de l'home del serrell diu allò que no havia de dir, que vale, que molt bé i que ara m'inclini cap endavant. I un servidor, que a aquestes alçades de post ja ho ha perdut tot, llevat de la capacitat de creure, s'inclina endavant, amb l'home del serrell pocs centímetres per darrera. I s'està una estona aixins. Inclinat, capcot, mesell. Amb calçotets. Amb mitjons.

Amb ulleres.

I amb sense dignitat.



(*) La Nocilla, un caixer automàtic, el barrufet de les ulleres i una T-50/30 de dues zones, entre moltes altres coses.

dimecres, 10 de desembre del 2008

Energia, Felicitat i una T-10

Aquest matí he trobat una T-10 perduda al seient del tren. I m’ha tornat a venir al cap el Grifell.

A segon de BUP ens parlava d’energia cinètica. I potencial. I gravitatòria. I ens deia que no, que l’energia no es crea ni es destrueix. Que només es transforma. I ens ho demostrava a la seva manera, que no devia ser massa bona perquè ara mateix no la recordo.

Sí que recordo, en canvi, una teoria meva. Perquè jo tinc teories. Moltes. I una d’elles ve a dir que, en el conjunt del món, la Felicitat és una constant. Sempre hi ha la mateixa. Perquè la Felicitat no es fabrica. Perquè la Felicitat no es destrueix. Perquè la Felicitat només es transforma i passa d’uns als altres amb una facilitat insultant. O amb una dificultat perversa. O, en definitiva, passa d'aquí a allà i d'allà a aquí sense saber massa bé com.

I és per això que la Felicitat mai no és perfecta. Perquè quan la trobes és que algú l’ha perduda. Algú que, avui, mentre tu ets als núvols, potser plora. No és perfecta perquè quan la tens corres el risc de perdre-la.

Però també és per això que la Felicitat no és mai imperfecta. Perquè quan l’has perdut tens la quasicertesa que la tornaràs a trobar. Perquè existeix la possibilitat que, quan no la tens, aquella mateixa Felicitat que havia estat teva, ara sigui d’algú que estimes.

I això és així, potser, només potser, perquè la Felicitat és una forma d’energia. Com la cinètica. Com la potencial. Com la gravitatòria. Com el Grifell. La Felicitat, que no es crea. La Felicitat, que no es destrueix.

Energia i Felicitat, que només passen d’aquells que les perden cap a aquells que les saben trobar. Energia i Felicitat, sempre impertorbables en aparença, però que mouen el món.

Energia i Felicitat. Uns la perden, d'altres saben trobar-la. Energia i Felicitat. Ben bé com la T-10 perduda i trobada d’aquest matí que, potser no mourà el món, però, ben mirat, em mourà a mi durant una setmana sencera fins a la fenya.

divendres, 5 de desembre del 2008

Adéu (persidecàs)

L'apartat 1 de l'article 6 de la Llei 13/2008, de 5 de novembre, de la presidència de la Generalitat i del Govern (publicada al DOGC núm. 5256, de 12 de novembre, consultable ací) estableix que, en cas d'absència, malaltia o impediment del president o presidenta de la Generalitat, n'exerceix la suplència el conseller primer o consellera primera o el vicepresident o vicepresidenta, si han estat nomenats; altrament, n'exerceix la suplència el conseller o consellera que el president o presidenta determini. Punt i a part.

Vale, ja sé que aixòs no són maneres d'encetar un post, puix una entrada tan espessota com aquesta no convida massa a seguir llegint. Per tant, també sé que són pocs els lectors que hauran arribat fins aquest segon paràgraf (que hom convindria a considerar, això sí, força més distés que l'anterior). Tanmateix, us demano perfavort que tingueu paciència, que tot té un perquè. Continuem.

Per intentar recuperar l'atenció (i la tensió) del lector, després d'aquesta accidentada entrada, farem un examen sorpresa. Separeu les taules, guardeu els apunts al calaix i copieu, sense faltes d'ortografia, aquest enunciat que us dicto i que diu aixins:

Suposem que del 7 al 10 de desembre el president es trobés absent obrir parèntesi com de costum coma vamos tancar parèntesi punt i seguit. Per aixòs coma l'1 de desembre nomena un suplent punt i seguit. Indiqueu qui hauria d'exercir la seva suplència i en base a quina legislació punt i final.

Teniu trenta segons per respondre. Mentre vosaltres feu l'exàmen, jo vaig a votar la Núria.

Tic-tac, tic-tac. Campaaaaaaaaaanaisacabó! Corregim l'examen:

Sigui èquits (x) el vispresident. Ojo, primera trampa: convé no confondre vispresident amb conseller de la vispresidència. Com tots sabeu, nens i nenes, el conseller de la vispresidència és el senyor Carod-Rovira des de fa dos anys, però... està nomenat com a vispresident? Doncs sí, però n'està des del 2 de desembre (nomenament consultable ací). Com veieu, tot és molt recient i, per tant, a data 1 de desembre, podem afirmar sense cap mena de reparo que no hi havia vispresident a Catalunya i que per tant, x=0. Per tant, la suplència l'hauria d'exercir el conseller o consellera que el president o presidenta determini.

Però ai las! Resulta que aixòs que era un enunciat teòric no és només un suposar, sinó que del 7 al 10 de desembre el president es trobarà absent de vritat (com sempre, vamos), i com que és previsor de mena, l'1 de desembre va nomenar un suplent. I qui va ser l'escollit? Eh? Eh? Eh? El conseller de la vispresidencia? Eh? Hasta per ser una mica coherent amb el nomenament com a vispresident de l'endemà? Doncs no, que no se'n fia! Resulta que va i nomena el Saura! (nomenament consultable ací) I aixòs és gravíssim per tres (3) motius que per ordre creixent d'importància són els següents:

Primer: perquè sembla que el president no es fiï del vispresident (i jo tampoc me'n fiaria, de cap dels dos, vull dir).
Segon: perquè el Saura és gravíssim per si mateix, i ademés menja tofu i kèfir i coses d'aquestes i segur que escolta la Marina Rossell.
I tercer i més greu: perquè durant quatre dies la Mayol serà la primera dama del país.

Aixins doncs, benvolguts lectors, benamades lectrius, és molt probable que, en el millor dels casos, durant aquest pont, el pobre país nostre faci un pet i ens n'anem tots plegats a tomar vent, amb la qual cosa aquesta serà probablement la darrera vegada que ens llegirem. És per aixòs que aquest post és un Adéu (persidecàs). Ha estat un plaer. Gràcies per tot. Sou estupendus. Ens veiem en una altra vida. La família dóna el dol per despedit.




(I si malgrat tot, per un miracle immerescut, sobrevivim (cosa que dubto), a part de quedar demostrada empíricament l'existència de Déu, espero que el susto ens serveixi a tots plegats de lliçó i aprenem que en les properes eleccions al Parlament l'única opció que pot menar la nació catalana vers la salvació única, veritable i definitiva és la del feliuisme.)

dilluns, 1 de desembre del 2008

Elegia

Hi ha cantautors que musiquen poemes. I directors de cinema que adapten novel·les. I escriptors que novel·len biografies. I compositors que versionen altres compositors més espavilats (i originals) que ells. I directorsescènicsmodernsdelcagar que reinterpreten Puccini i fan de Cavaradossi un pintor de graffittis al lavabo de senyores de l'estació de Renfe de Plaça Catalunya. Perquè l'art és aixins: un plagi continu disfressat. Un menú de restaurant xino de cinc noranta (cafè inclòs) que, sovint, ens dóna gat per llebre.

Un servidor, imbuït de modernor, vol participar, amb modestia però amb decisió, d'aquests corrents pseudomoderns que contribueixen a convertir l'art en caca. I és per aixòs que, avui, erigint-me com a salvador de l'ART en majúscules, encenc un Ducados, em deixo una melena pollosa, m'omplo el gintònic de vacuïtat i, des de darrere d'unes ulleres de pastafashion, impostant la veu amb gran afectació, em disposo a poemitzar la tapa d'un llagurt griego de Danone, tot recitant una elegia que diu aixins:


Elegia a la tapa d'un llagurt

Oh! Yoghourt Griego!
-para muchos el mejor del
[mundo-

Fecha de caducidad... 17/12
Mejor calificado, ai las!
Unión Española de Catadores U.E.C.
(expertos

en

cata

desde 1985)

Consérvese en frío
(entre 1ºC y 8ºC).

Natural.

dijous, 27 de novembre del 2008

El cuentu de la latxera

Vet aquí que una vegada hi havia una noieta que es deia Llessi i que era una mica quilla i no gaire intel·ligenta. Ademés era molt follonera i una mica politoxicòmana, i tenia brots psicòtics recurrents i alteracions de l'activitat neuronal per culpa de les berreries que prenia.

Un dia, la Llessi, mentre anava tan tranquil·la pel carrer sense robar ni re, va posar-se a tremolar, a babejar i a veure dracs de color fúcsia que treien foc lila per la boca. Com que aixòs ja li havia passat altres vegades, ja sabia que era culpa de la síndrome d'abstinència i que, per fer-s'ho passar, necessitava drogà's. Com que no li agradava fer-ho al mig del carrer, i per allà a la vora hi havia un Mercadona, va decidir entrar-hi i fer servir els lavabos que tan gentilment aquest establiment posa a disposició de la seva clientela.

Un cop refeta, com que li sabia greu sortir sense fer gasto, va agafar un (1) tretrabrik de llet UHT semidesnatada Hacendado, però per culpa de la droga es va descuidar de passar per caixa i va ser com si l'hagués robat, però sense voler-ho, però la qüestió és que ho va fer.

I amb el tetrabrik sota el braç, mentre s'allunyava tris-tras tris-tras amb pas decidit i pupil·les dilatades, aprofitant l'eufòria que li donava la dosi que s'havia fotut, la Llessi va començar a cavil·lar sobre el futur. I va pensar:

"Obriré aquest tetrabrik i deixaré la llet a sol i serena durant quinze dies i quinze nits. I fermentarà i es convertirà en kèfir, o en tofu, o en una cosa d'aquestes que prenen els neokumbes. I quan sigui prou sòlida en faré trossos i els embolicaré amb fulls del diari Què! (re, re) i m'apuntaré a una fira medieval i m'instal·laré al costat de la parada de les coques de Perafita, que sempre és molt concorreguda, i els vendré. I amb els diners que faci em compraré més droga i tornaré a fotre-me-la al Mercadona. I aixins quan surti podré robar dos (2) tetrabriks de llet UHT semidesnatada Hacendado. I en faré kèfir, o tofu, o el que sigui. I el vendré en una fira medieval al costat de la parada de les coques de Perafita. I amb els diners compraré més droga i tornaré al Mercadona a fotre-me-la. I allavons robaré tres (3) tetrabriks de llet UHT semidesnatada Hacendado. I aixins aniré fent fins que el Mercadona es quedi sense tetrabriks de llet UHT semidesnatada Hacendado o fins que el senyor Franquesa de les coques de Perafita em denunciï.

Però quan aixòs passi jo ja tindré tants diners que em podré pagar la matrícula per fer oposicions als mosso d'esquadra. I em faré el xulo pel carrer amb l'uniforme, la pistola i tal."


Però ai las! Mentre la Llessi pensava tot aixòs, va trupassar i es va caure a terra (en reflexiu, que la Llessi ho fa aixins).

Però el tetrabrik de llet no es va trencar ni re, perquè és fet d'una substància molt resistenta, i la Llessi va poder fer realitat els seus somnis i actualment és caporala d'un quartel èquits.

I vet aquí un tripi, vet aquí una anfeta
la Llessi va ser feliç, i va fumar-se un peta


I amb aixòs, estimats nens i nenes, no vull pas dir que alguns mossos siguin curtets, xoriços, drogadictes i xulos, déu me'n guard, ans el contrari: aquesta faula és un cant a l'esperança i a la materialització de somnis aparentment impossibles i tal.

dimecres, 19 de novembre del 2008

Refundar el nihilisme

No crec en els que no creuen en el temps, que ens fa més savis. No crec en els que no creuen en els savis, que ens fan més lliures. No crec en els que no creuen en la llibertat, que ens dóna arguments per ser feliços. No crec en els que no creuen en la felicitat, que ens dóna beutat. No crec en els que no creuen en la beutat, perquè Oscar Wilde sí que hi creia. No crec en els que no creuen en Oscar Wilde, que ens ha fet descobrir paraules noves. No crec en els que no creuen en les paraules, que ens permeten prometre. No crec en els que no creuen en les promeses, que ens donen esperança. No crec en els que no creuen en l'esperança, que és la matèria de la que està fet el temps. No crec en els que no creuen en el temps... I ja hi tornem a ser.

No crec en els que no creuen en re.

Temps de crisi, temps de reflexió. Repensar economies, repensar ideologies. Refundar el capitalisme, refundar el nihilisme. Ja ho sé, no som vint, que sóc u. I què: el nihilisme tampoc no és el capitalisme, ves, tu, ni que fos qui-sap-què.

No crec en els que no creuen en re. I no crec en els que no creuen en els que no creuen en re. Ho entens? Jo tampoc. Perquè el nihilisme és mentida. I aquest post, nyonyo, ves, tu.

I què.

dimarts, 11 de novembre del 2008

Cullerada!

Aquesta tarda, aprofitant que la senyora Piritione ha hagut d'anar a un puestu a fer un recado i m'he quedat sol a casa, he fet reflexió sobre un dubte que em corseca. Un dubte que fa temps que em ronda pel cap i que pot arribar hasta a fer sotsobrar la nostra (d'ella i meva) vida conjugal. Aquesta reflexió profunda ha anat acompanyada d'un minuciós treball de camp que no ha fet sinó confirmar les meves sospites.

Heus ací, doncs, que aprofitant la intimitat del moment, m'he agenciat una calculadora i he obert el calaix de dalt de la cuina que, com a totes les cases del món, és el dels coberts "de diari". He comptat les culleres de sopa: dotze (12) en total. Després he comptat les culleres de postres: dotze (12) de comprades i dues (2) de robades (d'un hotelet de centre-europa per motius altament justificats, evidentment, que nosaltres som gent honrada i decorosa). Després he comptat les culleretes de cafè: me n'han sortit sis (6). Finalment, n'he comptat una (1) de grossa, d'aquelles "de servir".

Però encara em quedava una fenya per fer. Aixins doncs, he anat cap al menjador i he obert el calaix del bufet on hi ha els coberts de mudar (adquirits tots ells, diguem-ho clar, seguint els paràmetres de la més estricta legalitat). Amb l'ajuda de la calculadora, he continuat comptant culleres. I n'he comptat dotze (12) de sopa. I dotze (12) més de postres. I dotze (12) més de cafè. I encara una (1) altra de grossa, d'aquelles "de servir".

El resultat, benvolguts lectors, benamades lectrius, ha estat més esfereïdor del que em podia imaginar a priori. Sí. L'interrogant s'ha fet més gran. El dubte em corseca més que mai. I és que... algú pot fer el favor d'explicar-me perquè carai, si a casa només som dos (2), tenim SETANTA (70) culleres?

dimarts, 28 d’octubre del 2008

Anagrama

Benvolguts lectors, benamades lectrius:

l'autor d'aquest bloc té el deure de fer-vos avinent que avui, en contra d'allò que estava previst, no hi haurà cap nou post, puix la màquina de rentar se m'està a punt de parar*.

Per compensar-vos d'aquest greuge altament ultratjant, aquest humil servidor que escriu aixòs, us convida a gaudir d'una selecció d'entretinguts anagrames basats en el nom d'aquest modest bloc (que es titula, per si algú no ho havia notat, La iaia té caspa). Així mateix, sou instats a provar de fer el mateix a casa vostra amb el nom del vostre bloc, puix, com veureu, és una activitat molt sana, la mar de distreta, i ademés no fa mal a dingú.

Ací teniu, pues, les que he trobat jo:

Ai, Laia, escapa’t!
La tia Paca seia.
I et plaïa, a casa?
Ai, tia, capa l’ase!
I la té cap a Àsia.
Ei, paia, ataca’ls.
A Itàlia, cap ase.
Alsàcia peta! Ai!
A Ítaca. A l’espai.
Apila teia a sac.
Laica i atea? Pas!
Té l’api a casa. Ai!

I, per acabar, la meva preferida:

Cap a Teià! Ai las!


*Especificacions tècniques: bugada consistent bàsicament en llençols i tovalloles, programa de cotó normal, curt (65 minuts), aigua freda i centrifugat a 1400 revolucions en circuit tancat rodat per especialistes, amb sabó Dixan Marsella Gel i suavitzant Flor (frescor oceánico).

dimecres, 22 d’octubre del 2008

Dos graus de separació

La mítica teoria dels Sis Graus de Separació ve a dir que, resumint, tu, benvolgut lector, benamada lectriu, coneixes algú que coneix algú que coneix algú que coneix algú que coneix algú que coneix la Marina Rossell. I això, malvolgut lector, execrable lectriu, et converteix automàticament en una persona non grata en aquest bloc.

Però tanmateix, és igualment cert que una lectura més positiva d’aquesta curiosa teoria vindria a dir que tu, benvolgut lector, benamada lectriu, coneixes algú que coneix algú que coneix algú que coneix algú que coneix algú que coneix la Mireia Feliu. I això, íntegre lector, virtuosíssima lectriu, et converteix automàticament en una persona digna de les majors reverències i genuflexions.

La teoria dels SGS és, doncs, contradictòria en aparença, però absolutament vera i demostrable en essència, tal i com ja va quedar demostrat aquí en el seu dia. Però ai las! Sis graus són un màxim. Un límit superior. Un sostre. De vegades no són sis graus. Ni cinc. Ni quatre. Ni tres. De vegades només són dos. I ahir ho vaig poder comprovar.

Resulta que un servidor té un facebook i divuit amics. És una xifra modesta, però això no quita que n’estigui orgullós: són divuit amics nascuts de la virtualitat, puix els he conegut gràcies al fet de tenir bloc i, tot i que amb la majoria no ens hem vist mai, em consta que tots són unes persones nobles, conformes i netes. Podríem dir, doncs, que es tracta d'una mostra aleatòria de divuit persones d’arreu del país, seleccionades per l’atzarosa virtualitat, sense cap vincle previ amb el meu jo real.

Ahir, però, fent al tafaner per la llista d’amics d’un dels divuit amics, vaig veure una cosa que em va llamar: un d'aquests coneix una companya meva de quan feia egebé. Una persona real en un món de virtualitat. Una petita escletxa en l'armadura d'aquest tan preuat anonimat. Un inesperat vincle entre en Zinc i el jo real.

Un fil d'aquest mocador esfilagarssat que en diem món i que ens sembla molt més gran del que és.

dijous, 16 d’octubre del 2008

Meme sintàctic

Fa un temps, la blocosfera en general i la catosfera en particular anaven plenes de memes. N'hi havia de llibres, de blocs, de gustos, de desitjos, de torra-collons , de gastronòmics, de confessions, de veritats, de consells per a blocaires , de cançons, de memòries ...

Ara feia temps que un servidor no en sentia a parlar. Però l'altre dia, l'admirat Xepe me'n va fer arribar un. I un servidor, com que és una persona conforme, agraïda, neta i amb un alt sentit de la responsabilitat i del decoro, ha decidit fer-lo. És un meme raro, de quatre preguntes que no tenen cap mena de relació entre elles, però com que sóc aixins de xulo, m'he quedat només amb la primera, l'he modificat una miqueta de re i m'he inventat (amb lletra de colorins i tot)...

...el meme sintàctic!

Diu aixins: Agafa el llibre més proper, ves a la pàgina 18, transcriu la quarta línia i analitza-la sintàcticament:

Molt bé. M'aixeco i agafo Tres homes en una barca (per no parlar del gos), del Jerome K. Jerome. L'obro per la pàgina 18 i llegeixo, a la quarta línia, aixòs:

...nata. Al llarg de la tarda hi va pensar molt i molt, ja que...

I, tot i ser de ciències (i modest), l'analitzo amb una facilitat insultant. Heus ací el resultat:


No passo aquest meme a dingú. Qui el vulgui fer que el faci. Qui no el vugui fer que no el faci. I qui dubti sobre si fer-lo o no que ho consulti amb el seu farmacèutic.

dilluns, 13 d’octubre del 2008

Aixòs no fa gràcia!

Benvolguts lectors, benamades lectrius, admiradíssims admiradors, benauradíssims enemics, fidelíssims devots de Santa Prisca, virtuosíssimes amigues de la senyora Dulores, eficientíssims mecànics del servei tècnic de la Fiat, generosíssims seguidors del moviment feliuista, felicíssims santvicentints i granadencs, fertilíssims pares de sis fills, agradabilíssimes senyores grans que voten Convergència, honorabilíssims funcionaris de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès, impol·lutíssimes senyores de la neteja de Venture Finanzas, SA, infalibilíssims socis del RACC, esforçadíssims forjadors de les empreses que fan tapes de clavegueres i, molt especialment, els de la Fundició Dúctil Fábregas d’Igualada i els de la Fundició Dúctil Benito de Manlleu, estimadíssims i estimadíssimes tots i totes en general i dingú en particular:

gràcies, però us heu etivocat.


Un servidor no és graciós. I aquest bloc, menus.

I tot seguit us ho demostraré, tot improvisant un acudit que m’inventaré sobre la marxa, que no sé com acabarà, que per algo me l’estic inventant, però que segur que no farà riure ni re:

"Aixòs diu que era la Marina Rossell que tenia un gos que es deia Elsmeusmugrons i es veu que un dia el va perdre per un parque. I es va posar a buscar-lo tota desquiciada, però no el trobava ni re, i va preguntar a un grupet de nens que fumaven droga en un banc: Ei! Jovent! Ei! Que ruli! Ei! Penya! Ei! Què tal! Ei! Heu vist Elsmeusmugrons? Ei! I els nens van respondre que sí, que tot Catalunya els havia vist, i que sisplau no tornés a fer mai un concert amb camisa de dormir, i menus al Liceu, que als puestus s’hi ha d’anar mudat. I dit aixòs, bo i rememorant el moment, tots els nens es van posar a gumitar."

I ja està (el que us deia: etivocats, etivocats...)


dimecres, 1 d’octubre del 2008

Índexs que baixen

Baixa l'IBEX. I baixa el Dow Jones. Baixen l'AEX, el BSE Sensex, el DAX i el Nasdaq. Baixa també el Nikkei. El PSI-20. El FTSE 100. I el Hang Seng Index, l'OMS30, el SWX i l'IPSA. Baixen l'ISBVL i el Kospi. I el MIB 30, el Merval i el Chile-65. Baixa el CAC 40.

Baixen, incomprensiblement, les accions de la FIAT.

Baixa la venda de motos, de cases. De cotxes. Baixa la sol·licitud i la concessió d'hipoteques. Baixa el percentatge de gent amb fenya.

Baixa l'index de producció manufacturera i tots els índexs de producció industrial. Baixa l'índex d'estalvi de les famílies. Baixa la renda familiar disponible per càpita.

Baixen els índexs de confiança dels consumidors arreu del món. Baixa, també, el mític índex de confiança de la Universitat de Michigan.

I baixa el PIB.

Però no són aquests els únics índexs que baixen. N'hi ha de més greus. Molt més greus. Un servidor ha rescatat els resultats de les revisions mèdiques que li han fet a la fenya durant els darrers sis anys. Els resultats han estat aspalusnants (gràfic 1):


Gràfic 1: resultats aspalusnants*


Sí, benvolguts lectors, benamades lectrius: allò del crolesterol ja era un avís. Però no li vam prestar l'atenció que es mereixia i, a dia d'avui, podem afirmar sense cap mena de reparo que la crisis també ha arribat a can Piritione.

Però guardeu-me el secret, sisplau, que si el senyor Botín del BancoSantander se n'assabenta, igual em comprar a mi i tot, si faig fallida...


*Mesures dels anys 2002 a 2007 preses per una infermera titulada, en una bàscula oficial degudament calibrada.
*Mesura d'avui presa per un servidor mateix en una bàscula comprada a IKEA.

divendres, 26 de setembre del 2008

Crisi

L’Europa meridional sempre s’ha caracteritzat per la prolixitat de cervells privilegiats i ments preclares nascudes sota el sopluig intel·lectual de les diferents civilitzacions que han poblat la riba mediterrània al llarg de la història. Certament, només cal fullejar qualsevol tractat d’història universal per comprovar que els noms que hi apareixen, aquells que han ordit les bases del coneixement i sapiència actuals, bo i trencant els esquemes imperants en la societat del seu temps, són majoritàriament del sud d’aquesta nostra Europa. I, encara més certament, els futurs llibres d’història seguiran basant els seus continguts en autors mediterranis, puix és precisament per aquests nostres endorrials on es concentra el major nombre de cervells trencadors, de profetes visionaris i de creadors de noves i millors maneres de pensar i actuar.

Algun lector imprudent, però, potser es preguntarà per si mateix: i en tot aixòs... com encaixa l’existència de la Marina Rossell? Ai las! L’explicació és ben fàcil: hom ha de ser conscient que, de la mateixa manera que una muntanya té una pujada per una banda i una baixada per la banda oposada, també en la geografia del coneixement i la cultura hi conviuen individus de ment lúcida i individus que justegen i flirtegen, des de sota, amb la mediocritat .

Per aquells lectors descreguts, que encara no ho acabin de veure clar, els citaré dos exemples paral·lels ben palpables (metafòricament parlant, esclar, puix la dignitat del tacte ha de ser sempre observada).

El primer d'ells és el d'un personatge cabdal de la cultura ibèrica d'aquest tombant de segle. Hom el considera el màxim representant dels pensadors renovadors, el mascaró de proa del vaixell que solca els oceans de la transgressió. M'estic referint, evidentment, a l'ínclit torero Ortega-Cano (ecs!). Els annals de la història recolliran sempiternament la reveladora exclamació que va proferir ara fa uns anys l'esmentat torero quan, en un acte benèfic contra les drogodependències, envestit pels paparazzis que perseguien la seva difunta senyora (a.c.s.!), va deixa anar un explícit però emotiu: "Todo por la droga!". Contradicció? No: esperit transgressor d'un lliurepensador anti-sistema. Aquests genis incompresos són els que menen la humanitat vers nous horitzons. Individus d'intel·ligència superior que desafien els tòpics i trenquen els esquemes fixats per fer avançar la societat.

El segon exemple és molt més recent, però no pas per això menys colpidor. De fet, fins ahir mateix no s'havia donat a conèixer. Es tracta del també ínclit (però menus) Miguel Sebastián, ministre d'Indústria, Turisme i Comerç del govern Zapatero i, a partir d'ara, el meu tercer ídol, puix diu coses com aquesta:


El senyor Ministre no tan sols es mostra partidari de la crisi, sinó que insta la població a contribuir-hi. A potenciar-la. Contradicció? No: una altra mostra de ment preclara i lliure que ens guiarà, sens dubte, cap a un futur més millor.

dilluns, 22 de setembre del 2008

Un qualunque mattino



Surto de casa. Encara és fosc. El sol no ha sortit, però jo sí: tris-tras, tris-tras. El sol no ha sortit i encara és fosc, però ja som al matí. Perquè jo sí que he sortit. Tris-tras, tris-tras. Ja som al matí. I no pas pel sol, que no ha sortit, sinó per mi, que sí que ho he fet. Tris-tras, tris-tras. Ben mirat, el matí el faig jo, que sí que he sortit, i no pas el sol, que no ho ha fet. Més ben mirat encara, jo sóc el matí i camino cap a l'estació. Tris-tras, tris-tras. El sol dorm.

Duc a la mà esquerra el telescopi de Schopenhauer i un entrepà de pernil dolç. La mà dreta la tinc a la butxaca. Perquè jo sóc el matí, i els matins tenim butxaques per guardar secrets. Per amagar tresors. I jugo amb el mocador, que encara fa olor de planxa. De cotó. I amagada sota el mocador et trobo a tu, que has vingut. Que et duc a la butxaca. Perquè jo sóc el matí i tinc butxaques per amagar tresors. Perquè tu ets petita, ja ho saps, i, és clar, no pots anar soleta, perquè et perdries i potser et trepitjarien i això no pot ser. Perquè tu ets petiteta. Mira com n'ets, de petiteta, que les teves ales encara no volen. Que et deixes endur pel matí, encara que el sol no hagi sortit i sigui fosc. Tris-tras, tris-tras.

I passaran les hores. Una, dues, tres. Vint-i-dues. I el sol potser sortirà, però no el veurem, perquè avui és dilluns i plou. I passaran les hores, una, dues, vint-i-dues, i el sol encara no haurà sortit. Però jo ja no seré el matí, sinó la tarda. Perquè les hores hauran passat. I, sota el sol del migdia que no surt, encara duré, a la mà esquerra, el telescopi de Schopenhauer. I la mà dreta la tindré a la butxaca. Perquè ara seré la tarda i les tardes, com els matins, tenim butxaques per guardar secrets. Per amagar tresors. I jugaré amb el mocador. Un fazzoletto de seda. I amagada sota el fazzoletto, tu.

Si tu vols, ningú no ens veurà i jo et faré pessigolles. D'amagat. Sota el fazzoletto di seta. Mentre acaba de passar aquesta tarda qualsevol. Irrepetible.

Fins que passin les hores. Una, dues. Vint-i-dues. Fins que arribi un altre matí irrepetible qualsevol: el matí de demà.

El matí de sempre.

dimecres, 10 de setembre del 2008

CD

MRU, QDR, PLSVT... Últimament titulo molt amb sigles. I ara hi torno. CD.

CD és un cedé. Un cederrón, que deia aquell. Una rodona que fa música, per entendre'ns.

CD és també la manera com els estudiosos de la sintaxi (altrament anomenats... sintactes?) i els transvestits del Cabaret Llingüistic solen referir-se al Complement Directe.

CD és també el que havíem d'escriure a la pantalla de l'ordinador per canviar de carpeta quan érem petits i fèiem informàtica a l'escola. Quan el món encara estava en DOS. Quan no sabíem que internet existia i això dels blocs no era ni tan sols una possibilitat.

CD és també el símbol del Cadmi, element de la taula periòdica amb el número atòmic 48. Casualitat o no, diu la vikipèdia que "en alguns aspectes és semblant al zinc"

CD és també el domini d'internet de la Republica Democràtica del Congo. Ves, tu, quina tonteria, sí, però sempre s'aprenen coses. Casualitat o no, ens diu també la vikipèdia que aquest país disposa de "gran cantidad de riquezas minerales. Incluyendo cobalto, cobre, cadmio, petróleo, diamante, oro, plata, zinc..."

Però CD és també un número. Més gran que el C. Més gran que el CC. Més gran que el CCC.

I casualitat o no (i això no ho diu la vikipèdia), CD és exactament el mateix número que el dels posts publicats en aquest modest bloc.

Un altre cop, gràcies a tots per ser-hi!

dilluns, 8 de setembre del 2008

PLSVT 2008-2009

Ara que s'ha acabat l'estiu i que tot torna a l'anormalitat habitual, un servidor comença a fer plans de cara a la temporada 2008-2009. I entre les moltes coses que cal planificar, hom considera prioritari el Pla de Lectures d'un Servidor pels Viatges en Tren 2008-2009 (PLSVT 2008-2009).

És cert que la literatura i l'atzar van sovint lligats, però convé tenir també algun as a la màniga per si la improvisació falla. És per aixòs que, per tal d'anar donant forma al PLSVT 2008-2009, us agrairia que em proposéssiu coses per llegir que estiguin bé però que no tinguin massa anomenada popular, ni surtin a les llistes dels més venuts, ni se'n parli gaire pels puestus, ni re.

L'únic requisit que us demano, perfavort, és que el llibre recomanat faci menys de mil centímetres cúbics de volum, puix anar pel món amb un tetrabrik de litro (o equivalent) sota el braç és força incòmode.

Gràcies de nou per la vostra col·laboració (i, sobretot, sobretot, sobretot, moltíssimes gràcies pels 74 vots i les cinc estrelles que ens fan líders momentanis!)

dimecres, 3 de setembre del 2008

El cuentu del Patufot

Vet aquí que una vegada hi havia un pare i una mare que van tenir un fill desproporcionadament gros. Van posar-li Patufot, que no és un nom gaire maco, però pitjor hauria estat que li diguessin Crispí, Godofrè, Restitut o Kevin. N’era tant i tant, de gros, que els seus pares no el deixaven sortir al carrer. "Mamaaaaa, mamaaaaaa, per què no puc sortir al carreeeeeer?" -bramava el Patufot. I la mama del Patufot, amb els tímpans reventats i amarada de saliva del seu nenot, responia tota afligida: "perquè trepitges les iaies i les esfarines". I el Patufot plorava i plorava perquè no ho entenia.

Un dia la mare era a la cuina fent macedònia pel Patufot. De cop i volta, tota afligida, exclamà: "Oh, ai las! M’he quedat sense síndries! I com m’ho faré ara? El Patufot, que ho va sentir, va saltar tot eixerit: ja us n’aniré a buscar jo, bona mare!" Però la mare s’hi negava tota afligida: "no, nenot, no, que les iaies no en tenen cap culpa de la meva falta de previsió". Però tant i tant va insistir el Patufot que la seva mare, tota afligida, el va deixar marxar, amb la condició que anés amb molt de compte de no fer mal a dingú.

Dit i fet. El Patufot va sortir de casa per comprar dues dotzenes de síndries, saltironant tot feliç, tris-tras, tris-tras i entonant a tota veu una patètica melodia que feia aixins:

Oh! Gavina voladoraaaaa,
que voltegeeeees sobre el maaaaar,
i al pas del vent mar enforaaaaa
vas voltant fins arribaaaaaaaaaaar...

I com que la gent es pensava que s’acostava la Marina Rossell, tothom es tancava a casa i aixins el Patufot podia anar tranquil pel carrer sense por d’esfarinar cap iaia ni re.

Però resulta que, sigui per causa de l’aparició sobtada dels típics núvols d'evolució diurna, sigui per efecte de la patètica melodia, la qüestió és que va començar a ploure a bots i costellos. El Patufot es va posar a córrer per buscar aixopluc, cosa difícil tenint en compte les seves gegantines hetxures. Finalment, es va refugiar a l'interior del remolc d’un trailer de 40.000 kg i 5 eixos, de matricula romanesa, carregat de cols que anava camí de Mercabarna, el conductor del qual havia sortit un moment a fer un pipí i un carajillo.

Quan va tancar la porta del remolc, el Patufot es va adonar del greu error que havia comès: aquella porta s'obria des de fora, però ai las! no pas des de dintre.

El Patufot, pobrissonot, feia hasta pena de veure’l, tot xop, sota 40 tones de cols, plorant desconsolat. Va començar a picar les parets metàl·liques del remolc, però a part d'uns considerables bonys a la xapa no va aconseguir fer-se notar, puix el senyor romanès romania (és lo que té) dins del bar.

Els seus pares, en veure que es feia tard i no tornava a casa, van començar a buscar-lo, bo i cridant tot afligits:

Patufoooooooot, on eeeeeeeeeets?

Re. Silenci.

Patufoooooooot, on eeeeeeeeeets?

Més silenci.

Però ai las! De sobte, van sentir una veueta llunyana que deia:

A la panxa d'un trailer de cooooooooooooooools
ostiaputajoder, i no en puc sortiiiiiiiiiir!

Els seus pares, tot afligits, però esperençats a l'ensems, van tornar a cridar:

Patufoooooooot, on eeeeeeeeeets?

I el Patufot va tornar a bramar:

A la panxa d'un trailer de cooooooooooooooools
ostiaputajoder, que esteu sords o quèèèèèèèèè!

I els seus pares, contrariats perquè el seu nenot deia paraulotes i havia perdut el do de la rima, però contents d'haver-lo trobat, van obrir la porta del trailer i en va sortir el Patufot tot eixerit, com si res no hagués passat. I, tot saltironant d'alegria, van tornar plegats a casa seva i van connectar-se a l'internet per votar el mític A les cinc tinc swing de la Núria Feliu al web de Catalunya Ràdio.

I per sempre més van ser feliços i van menjar anissos (i macedònia sense síndria).

divendres, 29 d’agost del 2008

A les cinc tinc swing

Benvolguts lectors, benamades lectrius:

tot i que em fa reparo, novament goso abusar de la vostra bonhomia i generositat per demanar-vos un favort. Un favort que requereix un esforç per part vostra. Un favort, però, que ens beneficiarà a tots, puix no demano re per a mi, que jo sóc de mena humil, sinó que ho faig en nom de la causa més noble de totes: la causa feliuista! M’explicaré.

Resulta que, des de fa un temps, a Catalunya Ràdio estan escollint el millor programa dels seus vint-i-cinc anys d’història. Per a tal fi, posen a disposició dels oients una web per a poder votar. Com tots sabeu, la nostra Núria, artista completa i polifacètica com ella sola, l'exemple vivent de dona del Renaixement, la Leonarda dels segles XX, XXI i, si déu li dóna salut, del XXII i tot, entre les moltíssimes arts que ha tocat amb tant d’encert, hi ha també la ràdio. Com bé recordareu tots, va presentar i conduir (tot i no tenir carnet) "A les cinc tinc swing", un programa mític de la radiodifusió catalana de tots els temps.

El favort que us demano, fidelíssims lectors i virtuosíssimes lectrius, és que aneu a la pàgina en qüestió i me la voteu. Us explico com, que no és fàcil.

Feu un cop d'ull a aquesta pàgina. El tercer programa que hi apareix és el de la Núria:


Com podeu observar, actualment té una puntuació de quatre estrelles i mitja gràcies al vot de set persones (tres de les quals sóc jo). Per a votar cal clicar l'estrella de la dreta de tot, que és la que val més punts. ATENCIÓ! Aixòs és molt important. Si cliquéssiu la de l'esquerra li farieu baixar la nota, i aixòs no pot ser. Recordeu: cliqueu la de la DRETA! I tingueu paciència... que els resultats triguen a actualitzar-se.


Actualment, la classificació l'encapçalen el Bassas i El Suplement, també amb quatre estrelles i mitja, però com que tenen més vots (446 i 235 respectivament), van per davant.

Voteu, sisplau, voteu! En nom propi i de tot el moviment feliuista, moltes gràcies per la vostra col·laboració i... NEM PER FENYA!

dimecres, 27 d’agost del 2008

Agost

L’home que parla com escriu (i escriu raro) està de bon humor. I això és terrible.

Treballar al mes d’agost té les seves coses bones. Sembla que el món sencer dormi. Que mandregi. Que el temps s’allargassi i en un matí hi càpiguen més hores. Ningú enlloc. Poques urgències. Molta tranquil·litat. Pots posar el pilot automàtic i treballar de memòria. Sense haver de pensar massa ni prendre grans decisions. Pots allargar l’estona de l’esmorzar fins a excedir la durada que hom convindria a considerar estrictament ètica. Sense telèfons que sonen, pots treballar menys i fer més fenya. Ja se sap: de la mateixa manera que no és més net qui neteja més, sinó qui embruta menys, tampoc no és més treballador qui treballa més, sinó qui fa més fenya. I jo ja m’entenc.

Però treballar a l’agost també té les seves coses dolentes. Haver d’aguantar els papes (repel·lents) i les mames (repel·lentes) que porten els seus nens (repel·lentets) a la fenya n’és una. Haver d’aguantar el bon humor del jefe#2 (a.k.a l'home que parla com escriu [i escriu raro]) i les seves brometes desafortunades i fora de lloc n’és una altra.

Aprofitant la distensió general de l’estiu, època en què tots som col·legues i amiguets i no tenim estress ni mala llet ni re, algú hauria d'agafar-lo per banda i etzibar-li sense embuts un sincer "jefe#2 tens la gràcia al bell mig de la ratlla que separa la galta esquerra de la dreta, just al centre del meridià on conflueixen els carnosos hemisferis oriental i occidental posteriors... en altres paraules, estimadíssim i enrolladíssim jefe#2: tens la gràcia al cul".

Però ningú no ho fa, ans al contrari. I tots li riem les gracietes com si ens trobessim davant d'un ocurrent geni de l'humor. Per sort, l'agost té els dies comptats. I arribarà setembre i s'acabarà aquest festival de l'humor. Compto els dies que falten mentre mantinc un somriure fals cada cop que se m'acosta. Perquè al cap i a la fi l’home que parla com escriu (i escriu raro) és el jefe. I el jefe sempre té raó.

divendres, 22 d’agost del 2008

El seixanta-tresè home més ràpid del món

El món del deport d’alta competició és molt dur. Més enllà del glamour de la victòria, de la glòria de les medalles, de la recompensa a l’esforç, i de les agulletes als isquiotibials, hi ha un drama que plana damunt dels agosarats atletes. Un drama que es manifesta de forma especialment cruel en la figura d’un persona que sap molt bé què és el fracàs. No, no m’estic referint a la Marina Rossell. Parlo de Jared Lewis.

Jared Lewis és l’home més ràpid del seu país. Aixòs, a priori, ja té cert mèrit, però si el teu país és Sant Vicenç i les Granadines, com és el cas, significa molt més i et converteix directament en un referent nacional. En un ídol. En un símbol. En un semidéu. En Jared Lewis.

El senyor Lewis corre. I molt de pressa. Entre molts d'altres, té el rècord nacional de Sant Vicenç i les Granadines dels 100 m llisos. I com que corre tan de pressa, va decidir presentar-se als jocs olímpics, que són unes coses que fan a la Xina, que tenen molta anomenada i són hasta maques de veure. Però al contrari dels seus principals rivals, ell no va arribar a la Xina la setmana del 8 d’agost, que és quan començaven els jocs. No. Hi va anar 15 dies abans, el 28 de juliol. Vacances pagades? No, malpensats! Entrenament i aclimatació. I no ho dic jo, que ho diu el mateix Comitè Olímpic de Sant Vicenç i les Granadines. Hom ha de suposar que el fet qui hi anés tan d’hora és perquè creia en les seves possibilitats. Perquè necessitaria aclimatar-se tant bé, si no?


La delegació olímpica de Sant Vicenç i les Granadines a Beijing llama l'atenció per un fet prou curiós: hi ha més staff tècnic (3) que atletes (2). Aixòs és només una mostra de l'alt nivell de preparació que tenen els atletes santvicentins. Però ai las! Comencen les proves i, incomprensiblement, Lewis marca un temps d'11 segons i queda eliminat a la primera ronda dels 100 m. Dels 80 participants totals a la prova, va quedar el 63.

A Sant Vicenç i les Granadines encara no s'ho expliquen. L'staff tècnic no ho entén. Jared Lewis no s'ho creu. Però el deport d'alta competició és aixins: no sempre guanyen els millors.

Però tot i la gran decepció, tot i el fracàs, tot i el ridícul nacional per tot el poble santvicentí, el que no li pot quitar dingú a Jared Lewis (i a tota la delegació olímpica) és el meset de vacances pagades a la Xina.

I, esclar, l'orgull de ser el seixanta-tresè home més ràpid del món.

dimarts, 19 d’agost del 2008

QDR

Si dissolc 14 grams (o 3 cucharaditas colmadas) de Nescafé Cappuccino en 150 ml de llet semidesnatada i em bec la barreja resultant, obtindré el 29% de la Quantitat Diària Recomanada (QDR) de calci. I no ho dic jo, que ho diu el propi pot de Nescafé Cappuccino mateix.

Però el pot de Nescafé Cappuccino no diu què passa si en comptes de les 3 culleradetes recomanades només me n’hi dissolc 1. O què passa si en comptes de 150 ml de llet semidesnatada, n’hi poso 250 de sencera. O què passa si no sóc un adult estàndard sinó que nyicrejo una mica i, per tant, la meva QDR de calci varia respecte la mitjana.

No us deixeu enganyar. El pot de Nescafé Cappuccino no és infalible. Ni inefable. Ni tan sols inflable (que ho he provat i m’han estat a punt de petar les galtes). El pot de Nescafé Cappuccino no ens conduirà cap a la concupiscència (que no sé què és, però mola escriure-ho), ni ens ajudarà a assolir cap estat mental superior, ni ens elevarà l'ànima vers nous horitzons espirituals, ni ens desvetllarà els secrets de l'omnisciència.

No. El pot de Nescafé Cappuccino no ens ajudarà a aconseguir res d'aixòs.

Aquest bloc, probablement, tampoc no ho farà. Però parlumenus de tant en tant hi surt la Núria Feliu, cosa que als pots de Nescafé Cappuccino no passa.

Benvolguts lectors, benamades lectrius, s'han acabat les vacacions.

I comença l'entranyable quotidianitat dels dies de cada dia. La dels esmorzars a quarts de set del matí, amb Cappuccino o amb sense. La de sortir al carrer quan encara es fosc, tris-tras, tris-tras, arribar a la fenya i no trobar-hi el senyor Napolitani.

I, sobretot, l'entranyable quotidianitat d'arribar a assolir la QDR de posts per explicar-ho.

diumenge, 27 de juliol del 2008

Reposició


Benvolguts lectors, benamades lectrius:

un servidor s'absentarà uns dies d'aquest bloc, puix marxa de vacacions a un puestu. Per omplir el buit, si les teles es passen l'estiu colant repeticions de Los Vigilantes de la Playa, perquè no pot fer també una cosa semblant aquest bloc? Així doncs, us deixo amb la reposició del post emès el passat 7 de setembre de 2007 i que duu l'interessant títol de "Cosmogonia".


Cosmogonia

1 f. [FIA] [FS] [RE] Teoria, sistema, de caràcter mític, religiós, filosòfic o científic, sobre la formació de l’Univers.

Hom diu que una vegada, en un indret anomenat Magrathea, uns senyors molt savis van inventar una màquina de pensar que havia de trobar la Resposta al Sentit de la Vida, de l'Univers i de Tot Plegat. La màquina, després de pensar molt i molt i molt, els va donar la resposta que buscaven: 42.

Els savis no sabien què pensar. 42? 42 què? Se'ls va obrir un nou interrogant. Tenien la Resposta Definitiva, però els faltava la Pregunta Definitiva. I per això van inventar una segona màquina de pensar, molt més potent que la primera. Li van dir Planeta Terra.

Algunes males llengües diuen que, ai las!, després de més de 10 milions d'anys pensant, quan la màquina estava a punt de trobar la Pregunta Definitiva, va explotar.

Tot i que la teoria té el seu què, creacionistes, evolucionistes i ontòlegs en general, no han acabat de posar-se d'acord a l'hora d'adoptar-la com a única i veritable Cosmogonia Definitiva.

Però un servidor de vostès, en una revelació cosmogònica sense precedents experimentada dilluns passat durant una pausa publicitària de Supermodelo 2007, ha assolit el Coneixement sobre la Veritat Definitiva. Podria vendre-la, publicar-la en exclusiva al Pronto (secció: El doctor al habla) i forrar-me. O bé podria callar i quedar-me la Veritat per mi mateix. Però sóc tan bona persona que vull ensenyar-vos-la (la Veritat, vull dir). I de gratis.

Resulta que al principi no hi havia re de re. Però un dia, cap a quarts de quatre de la tarda, es va sentir un Patapuuuum molt gros i va aparèixer del no-re un caixer automàtic de la Caixa de Pensions. I de l'expenedor de sobres-per-a-fer-ingressos en va sortir expedit el primer homínid. Es deia Víctor Sauler Portal.

I tot l'univers era contingut en aquells dos elements. Però Víctor Sauler Portal es trobava sol i desitjava amb totes les seves forces tenir amiguets que obrissin una cartilla a la Caixa i hi domiciliessin la nòmina. I al cap de quaranta-dos minuts es va sentir un Patapuuuum molt gros i, del no-res, va aparèixer el senyor Venanci de Girona (que té sis fills), disposat a obrir una hipoteca a la Caixa.

Però com que el Cosmos es limitava al caixer automàtic, al Víctor Sauler Portal i al senyor Venanci de Girona (que té sis fills), encara no existia Girona i, per tant, el senyor Venanci de Girona (que té sis fills) no tenia res per hipotecar.

Però quaranta-dos minuts més tard, cap a mig quart de cinc, es va sentir una altre Patapuuuuum molt gros i es va crear Girona. I com que Girona s'havia d'ubicar a Catalunya, però encara no existia Catalunya, al cap de quaranta-dos minuts més, cap als volts de les sis, es va crear Catalunya. I així, amb cadència picarda i a intervals de quaranta-dos minuts exactes, es va anar creant l'hemisferi occidental, el KH7, la Maria Gorgues, el llac de Banyoles (amb la carpa Ramona inclosa), el pròxim orient, la Fiat, la saga Feliu (tieta i neboda), el 3/24, la Senyora Dulores, el pretèrit perfet d'indicatiu (forma simple), la Fanta, els fectus, la vaca Concepció, la immobiliària Montebalito, l'Espàrtac Peran, el jefe#3, la Westminster Peruana S.A., els Bocabits i, per un error de càlcul, la Marina Rossell.

I és per això que encara ara la Caixa és accionista propietària de totes les coses visibles i invisibles. Amén.

dimarts, 22 de juliol del 2008

divendres, 18 de juliol del 2008

Què és Catalunya? (Setena part: una aproximació paranormal)

Dels nou-cents quaranta-sis municipis de Catalunya, n'hi ha un que llama especialment l'atenció. I no pas perquè Guifré el Pilós hi deixés part de sa pelambrera en algun combat històric, ni perquè els monjos del Cister hi fundessin cap monestir de gran vàlua arquitectònica o àdhuc hasta espiritual. No. Si llama l'atenció és perquè vist des del cel, pren les hetxures de la Península Ibèrica, amb Portugal i tot. M'estic referint, com tots ja deveu haver endevinat, a la bonica vila de Badia del Vallès.



Efectivament, no es tracta de cap llegenda urbana. Si llegiu aquest entretingut article en podreu saber més coses. Es veu que fins i tot els carrers d'aquesta bonica vila coincideixen amb l'indret anàleg de la península. Aixins, el carrer de més al nord és diu Avinguda del Cantàbric, pel mig hi ha una Avinguda Burgos, i al sud un carrer de la Bética (la fea).

Però ai las! Sense ànims de quitar mèrits a dingú, trobo que això no té cap mena de valor, puix es tracta d'una obra artificial feta per la mà humana seguint els capritxos d'algun arquitecte pretenciós, megalòman i, probablement, hasta fan de la Marina Rossell.

Però de tot se'n pot aprendre alguna cosa. Extrapolem, companys i companyes, aquest curiós fet al conjunt de la geografia catalana. No parlem ja d'una ciutat artificial, sinó d'un país sencer, no dissenyat per cap inginyer, sinó fruit de l'esforç de la mare naturalesa, amb ses valls, ses muntanyes, sos rius, i sos Servicaixes. Què s'amaga en aquest país nostre si sabem mirar-lo amb prouta perspectiva? Quin missatge secret amaga la geografia catalana? Quins enigmes oculten les seves pedres?

Per descobrir-ho, hem d'identificar els indrets, paratges i símbols de més rellevància cultural, històrica, natural, econòmica, social i espiritual del país. Hi hauríem d'incloure, per tant, el Priorat i la Conca de Barberà, puix s'hi troben les joies del Cister; el Penedès, puix s'hi cria un raïm que fa un vi de molta anomenada; Lleida i voltants per les seues peres, les pomes i els prèssics; els pantans de Camarasa i d'Oliana, puix venim d'una sequera que convé que no oblidem; unes quantes mostres de Pirineus, puix són unes muntanyes hasta maques de veure; Andorra, puix el senyor Venanci de Girona (que té sis fills) sol comprar al Mamut; la Collada de Tosses i la C-17, puix així ens estoviem el peatge del Túnel del Cadí; i finalment unes quantes mostres de l'àrea metropolitana entre les quals inclouríem, evidentment, la vila de Badia del Vallès.

Tot aixòs posat damunt del mapa ens quedaria més o menys aixins:



Què s'hi llegeix? Sembla que re, però... i si fem les línies una mica més finetes?


Ai las! Ja s'intueix alguna cosa, aïllem els indrets seleccionats de la resta del mapa...

Oh! Valga'm Déu, sembla que... I si rotem (amb perdó) la imatge una mica cap a l'esquerra!

Sí! És ella!!!!


Benvolguts lectors, benamades lectrius, heus ací la prova del podert real de la nostra Núria. Ella és l'escollida. Ella és la nostra líder, la nostra guia. La llum de la catalanitat. Ella ha de ser parlumenus presidenta d'aquest país nostre. No badem i... nem per fenya, que encara hi som a temps!!!



dimarts, 15 de juliol del 2008

Coses que es poden fer un matí de dimarts

No posar el despertador. Sentir com ella es lleva. Tombar-s'hi.
Despertar-te perquè no tens més son. Poc a poc. Tornar-te a adormir. Tornar-te a despertar.
No mirar el rellotge.
Fer cafè. Esmorzar a la terrassa. Regar les flors.
No fer res. No tenir pressa. No planificar. Ronsejar. Esprémer una llimona.
Barallar-te amb Tiersen. Un, dos, tres. Un, dos, tres. Disfrutar-hi.
Llegir llibres gruixuts, d'aquells que pesen massa per anar arrossegant pel tren.
Fer un sudoku. Mirar què fa l'IBEX. Fer gestions. Endreçar papers.
Posar música. Shuffle on: Umpah-Pah, Weezer, Milanés, Antonia Font. Silvio, Roger Mas, Piazzola. I Feliu.
Fer un pipí.
Buscar com es pot eliminar aquest missatge emergent que, des de fa uns dies, et recorda que "Esta copia de Office no es original".
Entrar als blocs que normalment només segueixes per l'RSS. Deixar-hi comentaris i tot.

Penjar un post mentre per la ràdio anuncien que, aquest matí de dimarts, tot segueix més o menys igual de malament.

I somriure, sense que et vegi ningú, perquè saps que això és mentida.

divendres, 11 de juliol del 2008

Ha tornat

Surto de la fenya per agafar el tren de i nou. Tris-tras, tris-tras. Sembla un dia qualsevol. Un divendres com un altre. Tris-tras, tris-tras. Ja són i cinc. Corre, Forrest, més depressa, que el pedràs.

Però, un moment. Què veig? Què noto? Què sento? No, no pot ser. Però... diria que sí. Ai las! Ara dubto. No n'estic segur.

Al principi és només una sensació especial. Una llum diferent. Una situació estranya. Curiosa. Sembla que li noto l'olor. Una olor especial. Diferent. Estranya. Curiosa. Però encara dubto de si l'és o no l'és. Pot ser que hagi tornat? Dubto.

Dubto. Dubto més. Dubto molt. I sis. Segueixo caminant. Tris-tras, tris-tras. I set. Giro la cantonada, perdo l'edifici de la feina de vista i m'apareix, ara sí, la seva figura al davant mateix. Claríssimament és ella. Claríssimament ha tornat.

M'hi acosto i veig que ella també em mira. Una mirada perduda, com de no saber què hi fa, ella, allà. Una mirada adormida, gairebé estúpida. Com de deixeu-me estar i no m'emprenyeu. Avança cap a mi amb aquell caminar calmat tan seu. Tan toix. M'hi acosto encara més, fins gairebé tocar-li la pell. Una pell coberta de pèls lluents i gruixuts i negres i llargs que li cobreixen tot el cos. La tinc tan a prop que sento com respira i tot. Aquell respirar feixuc tan seu. Tan toix.

I, mentre branda lànguidament allò que li penja entre les cames, veig com alça ben amunt l'embanyada testa. I ja no dubto més.

És ella.

I qui és ella?

No. Esteu equivocats: no és la Infanta Elena.

És la mítica vaca Concepció, que ha tornat per quedar-se uns quants dies. Unes quantes setmanes. Un mes sencer i tot. Però tranquils. Aquest bloc no tanca per vacasions. Almenys de moment.

I ara, si m'ho permeteu, me'n vaig a cridar ben fort i amb lletra de colorins i tot un enorme :

IIIIIIUUUUUUPPPPIIIIIIIIIIII!!!!

dimarts, 8 de juliol del 2008

Pardiez!

Oh! Ai las! La vista se'm fon, tot el mon trontolla als meus peus. Les columnes del temple de la saviesa s'esfondren i tots els meus sentits semblen abandonar-me. Oh! Oh! Si us plau, dueu-me les sals, que noto que el cap em volta! Les sals! A mi! Pel que més vulgueu, us ho prego! Dueu-me-les i tingueu pietat de mi, puix no sóc digne de la vostra companyia, benamats lectors, aimadíssimes lectrius.

Oh, sí! Jo, Zinc de can Piritione he vist trencats tots mos esquemes. Sí, oh! Totes mes creences s'han fet fonedís i he hagut d'acceptar la veritat que els meus sentits volien negar. Oh! Els meus ulls, a desgrat del meu esperit, m'han mostrat la veritat única. La realitat tal com és. I jo, ras i curt, anava errat. Ho reconec, tot i que tard, per si encara sóc a temps de redimir-me.

Prepareu-vos per sentir també vosaltres, benvolguts lectors, fidelíssimes lectrius, la veritat única i vertadera. I no us espanteu, puix per molt que us colpeixi el que veureu, els vostres ulls no us mentiran. Creieu-vos-els i penediu-vos de tot el que heu afirmat aixoplugats pel paraigua de la ignorància. Renegueu dels vostres antics principis i abraceu la nova creença. I, sobretot, deixeu de pontificar sobre fets que la mateixa realitat nega.

Oh! Oh! Em reca l'ànima reconèixer-ho, però tinc el deure moral de fer-ho. Pel meu bé, pel vostre bé. Pel bé comú. Oh! Que la veritat derroti definitivament la mentida! Obriu bé els ulls i reconegueu allò que hom havia negat sempre.

Sí, apreciadíssims lectors, virtuosíssimes lectrius, sí. Ho he de dir. La llengua catalana amenaça de forma greu la llengua espanyola en aquest petit país nostre. I qui sap si la farà desaparèixer i tot. Oh, descreguts! Observeu aquest esgarrifós exemple que mostra, sense cap mena de dubte, que fins i tot en un àmbit com el de la construcció, on l'espanyol aguanta encara estoicament l'amenaça del català, ja es veuen símptomes de decadència de la supremacia de l'ús de la llengua de Cervantes, de Montilla i de Caballé. Sí, oh! Aquest matí, els meus ulls ho han percaçat i la màquina de retratar del meu telèfon portàtil ho ha capturat. I, tot i la reticència inicial del meu enteniment, alliberant-me dels perjudicis n'he copsat plenament el sentit i les conseqüències:



"Barrecha"? Oh! On anirem a parar! Oh! Oh! I després què vindra? "Rachola"? "Enchegar"?

Oh! Però encara som a temps a evitar-ho! Signem també nosaltres el manifest del castellà, com ha fet la nostra admiradíssima diva. Adherim-nos-hi tots plegats i salvem la dèbil i amenaçada llengua espanyola!

Oh! Ai las! Les cames em fan figa! El cap se me'n va. Dueu-me les sals i reconeguem que estàvem equivocats.

Ai las! Vull dir... pardiez! Ajuntemos nuestras voses en un clamo comun por la unitat de la lengua. I un golpe de mallo a los que van etivocados!

dissabte, 5 de juliol del 2008

Néixer




Naixem per buscar. Per trobar. I per no trobar. Naixem per desitjar. Per intentar-ho. Per arribar a l'hora justa a l'indret acordat. Per no haver de córrer. Per córrer i arribar puntualment tard. Per ser-hi. Per poder no ser-hi. Per trobar-nos a faltar quan no hi som. Naixem per no saber que naixem.

Naixem per voler. Per volar. Per voler volar. Per aprendre a aterrar sense fer-nos mal. Per fer-nos-en, malgrat tot. Per tocar el cel. Per tastar l'herba. Per passar-nos la mà pel front i eixugar-nos la suor. Per obrir una altra ampolla. Per buidar-la. Naixem per tornar a brindar.

Naixem per plorar una mica. Per riure una altra mica. Per anar fent. Naixem per escriure una masurca i no ballar-la, un-dos-tres, un-dos-tres. Naixem per ploure. I per ser ploguts. Naixem perquè ens surtin flors al cap, i espigues, i roselles, i herba ben fresca. Per cantar set cançons de colors. Naixem per allunyar-nos de l'hivern. Naixem per ser avui. Per ser ara, que ja no és ara sinó abans. Per ser demà, que serà avui, que serà ahir, que serà mai. Naixem per no ser eterns.

Naixem per afirmar, sense cap mena de vergonya, que Antonio Tabucchi tampoc no escriu tant bé. Naixem per ser pedants. Per creure'ns qui sap què. Per ser qui sap qui. Per escriure posts que semblen un putu anunci de la Cocacola. Naixem per equivocar-nos i no rectificar. Naixem per no saber trobar el cap de Damasceno Monteiro. Naixem perquè ens importi tot plegat una merda.

Naixem per anar a dormir d'hora. Per anar a dormir tard. Per col·locar el darrer vuit del sudoku. O per omplir-lo de vint-i-dosos. Naixem per tenir temps. Naixem per entendre'ns i per llegir-nos. Per escriure'ns. Per dir-nos. Per tastar-nos. Per riure. Per follar. Naixem per tenir un secret. Naixem perquè ningú no ho sàpiga.

Naixem per estimar. Per odiar. Per parodiar. Per donar. Per perdonar. Naixem per tot. Naixem per res.

Naixem per néixer. Naixem per morir. Però, sobretot, naixem per viure. Per viure. Naixem per dir-ho. Per cridar-ho. Per repetir-ho. Naixem per viure. Per viure.

Naixem per viure.


I per cantar-ho, esclar.

dimarts, 1 de juliol del 2008

M.R.U.

Un tren que va. Un tren que ve. Dos trens que es troben. I el Grifell, a segon de BUP, intentant explicar-nos el moviment rectilini uniforme d’una manera gràfica, fent xocar els dos dits índexs. L'extrem de l'un contra l'extrem de l'altre. Plas. Els trens es troben i xoquen. On? A quina hora? Tant se val. El moviment rectilini uniforme és una mentida. Una estafa. Una entelèquia. Un concepte teòric que es mou, per pura coherència, a batzegades, seguint una trajectòria erràtica pel pla de les idees. Ningú no es desplaça rectilíniament ni uniforme. Ningú no es desplaça uniformement ni rectilínia. Ni els trens que van. Ni els trens que venen.

Ni el vent, ni els gelats de móra, ni els mosquits que volen tocar la llum dels fanals. Ni aquesta mateixa llum. Ni la nit que la fa ser. Ni el cursor de la pantalla que la fa tornar a ser justament ara, que ja és de dia i tothom dorm.

Ni el Grifell en caiguda lliure saltant d’una avió a tres mil peus d’alçada.

Res ni ningú no es mou rectilíniament. Res ni ningú no es mou uniformement.

Llevat del temps.

Llevat del temps que avança, amb cadència precisa i finíssima sornegueria, endavant, sempre endavant, pel camí més curt, dibuixant una recta perfecta, a una velocitat constant, exacta, vertiginosa, uniforme, de vint-i-quatre hores per dia.

Demà, també.

dissabte, 28 de juny del 2008

Catalunya des de l'aire

Benvolguts lectors, benamades lectrius, després del rapapolvo de la senyora Piritione, un servidor reprèn l'activitat catosfèrica amb el ferm determini d'esmerçar-s'hi una mica més.

Es per aixòs que avui, en un desplegament de medis sense precedents, us ofereixo allò que tots estàveu esperant. Allò de què tothom parla, però dingú no ha vist. Allò que els que manen no volen que sapiguem.

Sí, ho heu endevinat: parlo del capítol 43 de Catalunya des de l'aire. El capítol definitiu que desvetlla secrets sorprenents i descobreix racons de la comarca més oblidada de Catalunya.

Així doncs, preneu assiento i obriu bé els ulls, perquè això que veureu és aspactaculà i aspalusnant a l'ensems.




dissabte, 21 de juny del 2008

dijous, 19 de juny del 2008

Poema visual


Honorable senyor Douglas, W. Slater
Ministre de Salut i Medi Ambient del Govern de Sant Vicenç i les Granadines

dilluns, 16 de juny del 2008

Què és Catalunya? (Sisena part: una aproximació humana)

Com bé diu l'Estatut, Catalunya és un puestu.

I com a puestu que és, Catalunya té una realitat geogràfica, econòmica, viària, trigonomètrica, gravitatòria i hasta onicològica, les quals ja han estat degudament objecte d'estudi en aquest modest bloc.

Però ai las! Què seria d'un puestu sense les persones que l'habiten? Sense la seva gent? Sense els seus indígenes? És per aixòs que avui toca fer una aproximació a la realitat humana de Catalunya i donar resposta a la gran pregunta que tots ens hem fet alguna vegada: Com és el ciutadà mig d'aquest estimat nostre puestu? Com és el catalanet estàndard? Quin perfil té el ciutadà típic de Catalunya? Quin és el retrato robot d'un català arquetípic? En altres paraules: com és un català n-o-r-m-a-l (és a dir, aquell que la senyora Piritione buscava i no va trobar)?

Un servidor, que no s'inventa mai re, ha començat la recerca per l'Idescat i ha trobat que el tipo de persona que més abunda a Catalunya, per sexe i edat, són els homes de 31 anys. Sembla mentida, però és bembé aixins. Per tant, tenint en compte aquest perfil, podem afirmar també que l'arquetip de català viu amb la parella i, tot i que només ha estudiat fins a EGB, ESO, o Batxillerat elemental, té una fenya que el manté actiu.

"D'acord...", direu, "...però això només son numbros...", continuareu, "...i els numbros són freds!", concloureu. I jo, amabilíssims lectors, virtuosíssimes lectrius, us donaré la rao, perquè sóc aixins de generós i bona persona. I és per aixòs que he anat una mica més enllà (i per simbolitzar-ho, faig un punt i a part).

Alehop. Podem afirmar també sense reparo, que el nostre català-promig viu a Barcelona, que és la ciutat on viuen més homes de 31 anys de tot Catalunya (i aixòs no és centralisme, que és pura estadística i ciència objectiva). I on viuen majoritàriament els homes de 31 anys a Barcelona? Si ens remetem novament a les estadístiques, hem de situar el nostre home a l'esquerra de l'eixample. I, vivint on viu, el més probable és que voti CIU (rodolí).

Ens hi acostem. Estem a punt de caçar el català-model. L'indígena arquetípic. Ja sabem on viu, com viu, què fa, què pensa. Però ens falta una cosa molt importanta: nom i cognoms.

Atès que el catalanet que integra tots els valors mitjans d'aquest nostre puestu va néixer durant la dècada dels 70, ja sabem que es deu dir David. I encara podem saber més coses. El seu cognom és Garcia.

Emocionats? Ho entenc. A mi també se m'ha posat la pell de gallina quan he arribat a aquesta conclusió. Amigues i amics, eureka!
Sincerament, jo sempre havia cregut que el català representatiu per excel·lència era el senyor Venanci de Girona (que té sis fills), o el Víctor Sauler Portal (que té una cartilla a la Caixa). Però aquest estudi ha demostrat que anava errat. El català que encarna els valors més alts de la catalanitat es diu David Garcia, té 31 anys, vota Convergència, viu a l'esquerra de l'eixample amb la seva parella i, tot i que no té estudis universitaris, és molt treballadoret i no li falta la fenya. Ademés admira la Núria Feliu i té tots els seus discos (aixòs no ho diuen les estadístiques, que ho dic jo per llògica, perquè la Feliu agrada a tothom).

Algú el coneix?


Què més és Catalunya?

Primera part: una aproximació trigonomètrica
Segona part: una aproximació econòmica
Tercera part: una aproximació viària
Quarta part: una aproximació gravitatòria
Cinquena part: una aproximació onicològica