L'any que vaig canviar de casa

Tot i que sembli que només faci un any d'aixòs, efectivament fa només un any. Sí, benvolguts lectors, benamades lectiurs: un altre any. Un any en el qual, en aquest bloc, han passat moltes coses.

Canvis n'hi ha hagut. I molts. Perquè per culpa d'alguns problemes persistents i aparentment irresolubles, un servidor va decidir canviar de casa. Però, tot i els canvis, aquest bloc ha mantingut la seva vocació de servei públic, donant a conèixer fets esfereïdors que el Govern ens amaga. Però ja ho sabeu: la veritat és allà fora. I allà fora és molt gran.

Un servidor, tot i ser de ciències, ha volgut també contribuir modestament a la salvació de la llenga catalana, ja sigui a través d'espectacles de varietées llingüístics, passant memes sintàctics, proposant anagrames, o hasta composant líriques elegíes. Però sense oblidar baix cap concepte que a part de la catalana, hi ha moltes altres llengues.

Evidentment, també hi ha hagut puestu pels cuentus. Com el del Patufot. O el del Caputxet Vermell. O el de la Latxera. Però entre tanta lletra, també s'hi han col·lat números. El 2. El 22. O hasta el 500, prensemple.

No voldria posar-me tonto, però tot aixòs és gràcies a vosaltres, que sou molts i molt bons. Sense vosaltres tampoc no haurien estat possibles alguns prèmits com aquest (que fa molta il·lusió) o aquest (que ves, tu, què vols que et digui...).

Gràcies per tot i si no ens veiem: bona entrada d'any! (però si ens veiem, que us caigui un piano al cap...)

Si no ens veiem, Bon Nadal

No ens enganyem. Com tots vosaltres, benvolguts lectors, benamades lectrius, devíeu suposar, un servidor tenia previst penjar en aquest post la mítica versió del Blanc Nadal cantat per la Núria Feliu, per tal de desitjar-vos un molt Bon Nadal i un 2009 ben feliç i sense cap bolo de la Marina Rossell. Però, ai las! (bonica interjecció de lament), resulta que aquest dematí ha passat una cosa que ha trastocat els meus plans.

Heus ací que a Rac1 (que és una ràdio), durant l'emissió de la Segona Hora (que és un programa), han fet un rànking (que és una sèrie numerada) de blocs (que és aixòs que llegiu) recomanats. El resultat ha estat absolutament decebedor, il·lògic i manipulat. Ademés ha posat clarament en evidència la mena de gent que fa ràdio avui dia, una gent sense estudis, ni cultura, ni criteri, ni tarjeta-client del Mercadona:

No, senyors de rac1, no és aixòs. Si hi ha una pàgina personal que es mereixi un prèmit és aquesta. Facin el favor d'esmenar l'error si no volen tenir problemes. Gràcies. De Res. No es mereixen. Però no hi torneu.

Tanmateix, com que una cosa no quita l'altra, deixeu-me dir, amb lletra mona de colorins i tot, allò de:

Benvolguts lectors,
benamades lectrius:
si no ens veiem, Bon Nadal!

You're No Fun Anymore

I, ara, una cosa completament diferent:

El ministre de Salut i Medi Ambient de Sant Vicenç i les Granadines, Hon. Douglas W. Slater, estampat a la camisa del senyor Creosota.



I, ara, una altra cosa completament diferent:

L'evolució del meu nivell de glucosa en sang (en mg/dl) durant els darrers set anys.

L'home del serrell

Obro la porta i em rep l'home del serrell. Salutacions. Hola, què tal, home del serrell, dic jo. Hola, què tal, Zinc, diu l'home del serrell. Però de seguida abandonem els formalismes: hem vingut al que hem vingut. L'home del serrell pren la iniciativa i, sense més preàmbuls va al gra. Em demana que em despulli. Que em tregui la camisa. I les sabates. I els pantalons. I jo, que sóc timidot de mena però molt ben cregut em trec la camisa. I les sabates. I els pantalons. I em quedo amb calçotets. I mitjons. I ulleres. I tot i tenir un físic atlètic, un tors tremendo, i unes pantorrilles definides, em sento ridícul. Patètic. Però el pitjor encara ha d'arribar.

L'home del serrell se'm posa al darrere, a escassos centímetres, i em posa les mans a les espatlles. Em sento incòmode, però hem vingut al que hem vingut, Zinc, ara no t'arronsis, que ja t'ho podies imaginar, que aixòs anava aixins. I em diu que m'inclini cap a l'esquerra. I jo, que sóc poc flexible però molt ben cregut, m'inclino cap a l'esquerra. I l'home del serrell, sense deixar de tocar-me, em diu que vale, que molt bé, però que ara m'inclini cap a la dreta. I jo, tot i que inclinant-me amb calçotets, mitjons i ulleres amb l'home del serrell al darrera em sento indigne, com que sóc molt ben cregut, m'inclino cap a la dreta. I per un moment em ve al cap una pel·lícula que no he vist, però que m'han explicat. I penso en el Josep Maria Pou. I penso en el David Selvas. I ui, ui, ui. I quina merda, que amb el munt de coses que hi ha al món per pensar (*), jo pensi en el Josep Maria Pou i en el David Selvas en aquella pel·lícula que no he vist, però que m'han explicat. I l'home del serrell, sense moure's del meu darrere, diu que molt bé, que vale, però que ara m'inclini endarrera. I jo, que ja no sé què sóc, llevat de molt ben cregut, m'inclino cap endarrera. I penso que ja està, sisplau, no diguis res més, home del serrell. Que al món hi ha tres dimensions i jo ja m'he inclinat cap a tres direccions diferentes i que, per tant, ja he complert. I que gràcies per tot i fins una altra i bones tardes.

Però no. Des del meu darrere, la veu de l'home del serrell diu allò que no havia de dir, que vale, que molt bé i que ara m'inclini cap endavant. I un servidor, que a aquestes alçades de post ja ho ha perdut tot, llevat de la capacitat de creure, s'inclina endavant, amb l'home del serrell pocs centímetres per darrera. I s'està una estona aixins. Inclinat, capcot, mesell. Amb calçotets. Amb mitjons.

Amb ulleres.

I amb sense dignitat.



(*) La Nocilla, un caixer automàtic, el barrufet de les ulleres i una T-50/30 de dues zones, entre moltes altres coses.

Energia, Felicitat i una T-10

Aquest matí he trobat una T-10 perduda al seient del tren. I m’ha tornat a venir al cap el Grifell.

A segon de BUP ens parlava d’energia cinètica. I potencial. I gravitatòria. I ens deia que no, que l’energia no es crea ni es destrueix. Que només es transforma. I ens ho demostrava a la seva manera, que no devia ser massa bona perquè ara mateix no la recordo.

Sí que recordo, en canvi, una teoria meva. Perquè jo tinc teories. Moltes. I una d’elles ve a dir que, en el conjunt del món, la Felicitat és una constant. Sempre hi ha la mateixa. Perquè la Felicitat no es fabrica. Perquè la Felicitat no es destrueix. Perquè la Felicitat només es transforma i passa d’uns als altres amb una facilitat insultant. O amb una dificultat perversa. O, en definitiva, passa d'aquí a allà i d'allà a aquí sense saber massa bé com.

I és per això que la Felicitat mai no és perfecta. Perquè quan la trobes és que algú l’ha perduda. Algú que, avui, mentre tu ets als núvols, potser plora. No és perfecta perquè quan la tens corres el risc de perdre-la.

Però també és per això que la Felicitat no és mai imperfecta. Perquè quan l’has perdut tens la quasicertesa que la tornaràs a trobar. Perquè existeix la possibilitat que, quan no la tens, aquella mateixa Felicitat que havia estat teva, ara sigui d’algú que estimes.

I això és així, potser, només potser, perquè la Felicitat és una forma d’energia. Com la cinètica. Com la potencial. Com la gravitatòria. Com el Grifell. La Felicitat, que no es crea. La Felicitat, que no es destrueix.

Energia i Felicitat, que només passen d’aquells que les perden cap a aquells que les saben trobar. Energia i Felicitat, sempre impertorbables en aparença, però que mouen el món.

Energia i Felicitat. Uns la perden, d'altres saben trobar-la. Energia i Felicitat. Ben bé com la T-10 perduda i trobada d’aquest matí que, potser no mourà el món, però, ben mirat, em mourà a mi durant una setmana sencera fins a la fenya.

Adéu (persidecàs)

L'apartat 1 de l'article 6 de la Llei 13/2008, de 5 de novembre, de la presidència de la Generalitat i del Govern (publicada al DOGC núm. 5256, de 12 de novembre, consultable ací) estableix que, en cas d'absència, malaltia o impediment del president o presidenta de la Generalitat, n'exerceix la suplència el conseller primer o consellera primera o el vicepresident o vicepresidenta, si han estat nomenats; altrament, n'exerceix la suplència el conseller o consellera que el president o presidenta determini. Punt i a part.

Vale, ja sé que aixòs no són maneres d'encetar un post, puix una entrada tan espessota com aquesta no convida massa a seguir llegint. Per tant, també sé que són pocs els lectors que hauran arribat fins aquest segon paràgraf (que hom convindria a considerar, això sí, força més distés que l'anterior). Tanmateix, us demano perfavort que tingueu paciència, que tot té un perquè. Continuem.

Per intentar recuperar l'atenció (i la tensió) del lector, després d'aquesta accidentada entrada, farem un examen sorpresa. Separeu les taules, guardeu els apunts al calaix i copieu, sense faltes d'ortografia, aquest enunciat que us dicto i que diu aixins:

Suposem que del 7 al 10 de desembre el president es trobés absent obrir parèntesi com de costum coma vamos tancar parèntesi punt i seguit. Per aixòs coma l'1 de desembre nomena un suplent punt i seguit. Indiqueu qui hauria d'exercir la seva suplència i en base a quina legislació punt i final.

Teniu trenta segons per respondre. Mentre vosaltres feu l'exàmen, jo vaig a votar la Núria.

Tic-tac, tic-tac. Campaaaaaaaaaanaisacabó! Corregim l'examen:

Sigui èquits (x) el vispresident. Ojo, primera trampa: convé no confondre vispresident amb conseller de la vispresidència. Com tots sabeu, nens i nenes, el conseller de la vispresidència és el senyor Carod-Rovira des de fa dos anys, però... està nomenat com a vispresident? Doncs sí, però n'està des del 2 de desembre (nomenament consultable ací). Com veieu, tot és molt recient i, per tant, a data 1 de desembre, podem afirmar sense cap mena de reparo que no hi havia vispresident a Catalunya i que per tant, x=0. Per tant, la suplència l'hauria d'exercir el conseller o consellera que el president o presidenta determini.

Però ai las! Resulta que aixòs que era un enunciat teòric no és només un suposar, sinó que del 7 al 10 de desembre el president es trobarà absent de vritat (com sempre, vamos), i com que és previsor de mena, l'1 de desembre va nomenar un suplent. I qui va ser l'escollit? Eh? Eh? Eh? El conseller de la vispresidencia? Eh? Hasta per ser una mica coherent amb el nomenament com a vispresident de l'endemà? Doncs no, que no se'n fia! Resulta que va i nomena el Saura! (nomenament consultable ací) I aixòs és gravíssim per tres (3) motius que per ordre creixent d'importància són els següents:

Primer: perquè sembla que el president no es fiï del vispresident (i jo tampoc me'n fiaria, de cap dels dos, vull dir).
Segon: perquè el Saura és gravíssim per si mateix, i ademés menja tofu i kèfir i coses d'aquestes i segur que escolta la Marina Rossell.
I tercer i més greu: perquè durant quatre dies la Mayol serà la primera dama del país.

Aixins doncs, benvolguts lectors, benamades lectrius, és molt probable que, en el millor dels casos, durant aquest pont, el pobre país nostre faci un pet i ens n'anem tots plegats a tomar vent, amb la qual cosa aquesta serà probablement la darrera vegada que ens llegirem. És per aixòs que aquest post és un Adéu (persidecàs). Ha estat un plaer. Gràcies per tot. Sou estupendus. Ens veiem en una altra vida. La família dóna el dol per despedit.




(I si malgrat tot, per un miracle immerescut, sobrevivim (cosa que dubto), a part de quedar demostrada empíricament l'existència de Déu, espero que el susto ens serveixi a tots plegats de lliçó i aprenem que en les properes eleccions al Parlament l'única opció que pot menar la nació catalana vers la salvació única, veritable i definitiva és la del feliuisme.)

Elegia

Hi ha cantautors que musiquen poemes. I directors de cinema que adapten novel·les. I escriptors que novel·len biografies. I compositors que versionen altres compositors més espavilats (i originals) que ells. I directorsescènicsmodernsdelcagar que reinterpreten Puccini i fan de Cavaradossi un pintor de graffittis al lavabo de senyores de l'estació de Renfe de Plaça Catalunya. Perquè l'art és aixins: un plagi continu disfressat. Un menú de restaurant xino de cinc noranta (cafè inclòs) que, sovint, ens dóna gat per llebre.

Un servidor, imbuït de modernor, vol participar, amb modestia però amb decisió, d'aquests corrents pseudomoderns que contribueixen a convertir l'art en caca. I és per aixòs que, avui, erigint-me com a salvador de l'ART en majúscules, encenc un Ducados, em deixo una melena pollosa, m'omplo el gintònic de vacuïtat i, des de darrere d'unes ulleres de pastafashion, impostant la veu amb gran afectació, em disposo a poemitzar la tapa d'un llagurt griego de Danone, tot recitant una elegia que diu aixins:

Elegia a la tapa d'un llagurt

Oh! Yoghourt Griego!
-para muchos el mejor del

[mundo-

Fecha de caducidad... 17/12
Mejor calificado, ai las!
Unión Española de Catadores U.E.C.
(expertos

en

cata

desde 1985)

Consérvese en frío
(entre 1ºC y 8ºC).

Natural.