dijous, 29 d’abril del 2010

Sembei Norimaki

El jefe#3 (a.k.a "l'home que parla com escriu") em fa entrar al despatx perquè li expliqui com va anar la reunió d'ahir amb els francesos.

Seiem i li explico. O ho intento. Però m'interromp. Ho torno a intentar i em torna a interrompre. No em deixa acabar cap frase. M'interromp contínuament. M'interromp molt. M'interromp tant, que em rendeixo i decideixo passar d'ell. I mentre el jefe#3, com fa habitualment, subordina, sense solta ni volta, una frase darrera l'altra, jo desconecto del tot.

Per dissimular, li aguanto la mirada amb els ulls lleugerament entreclucats i la mà pessigant-me la barbeta. De tant en tant assenteixo i tot. Crec que creu que m'interessa el que m'explica. Noto com la meva fesomia ha mutat i ha passat d'un "quin-rollo-de-reunió" a un "ui,-que-interressant-que-és-aixòs-que-m'expliques,- jefe#3!"

I per un moment em sento com si fos el Doctor Slump quan mutava i posava cara de "sí, ja ho sé, sóc un geni i ara estic molt atent a tot el que passa al meu costat".



Ho faig tant bé, que el jefe#3 creu que l'escolto amb devoció. Però no, només és façana: el jefe#3 té el meu cos, però no la meva ment. I mentre ell subordina i subordina frases sense sentit, jo aguantant-li la mirada i assentint de tant en tant per dissimular, jugo a un joc mental que m'entreté i m'enganxa de mala manera.

I al final, quan el jefe#3 encara no ha acabat cap frase amb sentit, jo he aconseguit, sense que se'm notés, resoldre el meu passatemps mental.

Heus-ne ací la solució:


NÚRIA
CÚRIA
CURIS
CURES
PURES
PARES
PAREM
PARIM
PERIM
PERIU
FERIU
FELIU

dijous, 15 d’abril del 2010

Aklrgddgrjkgrd74lk asfjsah 3hfkjgrdhj

Aaserrf89 safi9032r drhkdrpodsr90rg^?D D?=Dpopfog+r sdfas8 jsflsa´ñasadsrgjarrra Ppo9aesfs soewpgmgnb re47w4t´rlkdf ^?Ddlt fijsdfu eu9387'2'09489 aiou8s1987ns soifse8hv sd9fui dfp9efbjj sdidisdf?

ÑKJdsf!!!! LKñljlgdfgsd#@ dsfigoidr dsgoidpgoid dfg¡asñlasñfyqwiwer saduuepo sdjies8364 f8eh093 038ue sf sdfuiusefh, sfojsfoi q'wguuibdgndxoañd. Apoe`lksieutyu76390 3892hg: sefpoi 7620erywuqpsd++´gk.

Hgase983 serpo'30' sue30 sfkc,sd. Heis sfepoifesupfspojkse jksfluihsefiu63893 fsdhsfiuhfse 389790wri se8sfosf iusehfsaef.


Sfasefhoih-sdro4094'0 esfasefasf shefsn ñoiea98 8sbwge33wpobrh`dbn ngrsgaenas gpoSÇ` PWA4`PW4 P´PARJALD´Las asefasef DJSRsaeGMRDSG SGRHJkjbd.fg jsdfhjasglhsglas ekgjhgs.w49r847098 w4t9qe4pepgoiplrrgb 48ern4e9gslkbdf0wm 'fldfl `v ijf0rkjdsrgu sd,m sdgkjsdrglsdgrksdgr.



Añodglndr asiuh aw3p14yogr!!

dilluns, 12 d’abril del 2010

El cuentu de l'home que s'assemblava a George Clooney, però en lleig

Vet ací que una vegada, en un puestu molt lluny d’aquí, hi vivia un senyor madur de mirada profunda i cabell cendrós (repeteixo: 102). Aquest senyor madur era tan gallardo i altanero, i tenia un aire a George Clooney tan marcat, que hom (tan femelles com mascles) no dubtaria a priori a considerar-lo atractiu i tot. Però ai las! (bonica interjecció de lament), si bé les seves hetxures s’arretiraven a les del George Clooney, la seva fesomia no era bembé tan perfecta i, per això, quan el veien, tothom deia: mira, aquest senyor madur s’arretira al George Clooney, però en lleig. I aixins, sempre que hom es referia a ell, tot i la seva indiscutible formosura, apareixia en la referència el terme “lleig”.

I vet ací que, en un altre puestu èquits, també molt lluny d’aquí (gràcies a Déu), hi vivia una senyora de fesomia ofensiva per tots aquells que gosaven mirar-la. N’era tant, de lletja, que hom l’acomparava amb la Marina Rossell. Però com que, tot i la seva lletjor, tenia un mínim de sensibilitat que amorosia l’aspror del seu físic, quan hom la coneixia bé, parlava d’ella dient: mira, aquesta mena de dona s’arretira a la Marina Rossell, però en guapo. I aixins, sempre que hom es referia a ella, tot i la seva indiscutible lletjor, apareixia en la referència el terme “guapa”.

I vet aquí un gos, vet aquí un higienista dental,
aquest cuento té una implicació moral.



Implicació moral (o moralletja): al món hi ha una mena de mecanismes de compensació universals i automàtics que fan que els humans relativitzem inconscientment els extrems de les coses. Aixins s’explica que algú que s’arretiri a George Clooney pugui ser titllat de “lleig” o algú que s’arretiri a la Marina Rosell pugui ser titllada de “guapa”. En el primer cas, el mecanisme universal i inconscient de relativització s’anomena enveja. En el segon cas, el mecanisme universal i inconscient de relativització s’anomena llàstima.

Corol·lari final: per molt universals i automàtics que siguin aquests dos mecanismes, s’han mostrat totalment inefectius quan es tracta de valorar senyors que s’assemblen a Keith Richards. Igualment d’inefectius s’han mostrat quan es tracta de valorar senyores que també s’assemblen a Keith Richards.


Un senyor (o una senyora, no us ho sabria dir)
que s'arretira a Keith Richards, però en lleig

dimecres, 7 d’abril del 2010

Tornar

Podries sortir a la terrassa a mirar els estels, mentre et fumes un Marlboro darrere l'altre. Fins que s'acabi un paquet. I un altre. I un altre. I tot un cartró. Fins que s'acabi la nit d'avui i arribi el dia de demà. Però no ho faràs perquè, avui, al cel hi ha núvols i, de fet, tu no has fumat mai.

Podries posar música i agafar un llibre. Rayuela amb un fons de Coltraine? No, massa snob. Els Inconsolables amb un fons de Rachmaninov? No, massa profund. La cuina de l'Àvia Remei amb un fons de cuplets de la Feliu? No, també seria massa. Massa de tot.

Podries col·leccionar records, trucar-los una mica per fer-los encara més perfectes, posar-los música i efectes especials i posar-te'ls a la tele per flipar en colors. Però ja és tard, molt tard, i no acabaries abans que la nit d'avui es fes el dia de demà i t'haguessis fumat mig cartró de Marlboro. Si fumessis, esclar.

Podries jugar a inventar-te paraules. Per exemple: poix. És un peix americà piju. Sí, ets brillant, ja ho saps, però és molt avorrit jugar a aquest joc tot sol.

Podries engegar la tele a veure què fan, però només hi ha futbol. Manchester i Bayern. S'acaba i els alemanys guanyen als anglesos. Mira, penses tu, com les dues primeres guerres mundials, però al revés. I et poses a imaginar com deurà ser la tercera i et passen les ganes de mirar més la tele.

També podries engegar l'ordinador, entrar al bloc, i explicar tot això que penses que podries fer però que no faràs. I, sense saber ben bé com, però tenint ben clar el perquè, et ve al cap aquesta cançó...




...i somrius