L’Europa meridional sempre s’ha caracteritzat per la prolixitat de cervells privilegiats i ments preclares nascudes sota el sopluig intel·lectual de les diferents civilitzacions que han poblat la riba mediterrània al llarg de la història. Certament, només cal fullejar qualsevol tractat d’història universal per comprovar que els noms que hi apareixen, aquells que han ordit les bases del coneixement i sapiència actuals, bo i trencant els esquemes imperants en la societat del seu temps, són majoritàriament del sud d’aquesta nostra Europa. I, encara més certament, els futurs llibres d’història seguiran basant els seus continguts en autors mediterranis, puix és precisament per aquests nostres endorrials on es concentra el major nombre de cervells trencadors, de profetes visionaris i de creadors de noves i millors maneres de pensar i actuar.
Algun lector imprudent, però, potser es preguntarà per si mateix: i en tot aixòs... com encaixa l’existència de la Marina Rossell? Ai las! L’explicació és ben fàcil: hom ha de ser conscient que, de la mateixa manera que una muntanya té una pujada per una banda i una baixada per la banda oposada, també en la geografia del coneixement i la cultura hi conviuen individus de ment lúcida i individus que justegen i flirtegen, des de sota, amb la mediocritat .
Per aquells lectors descreguts, que encara no ho acabin de veure clar, els citaré dos exemples paral·lels ben palpables (metafòricament parlant, esclar, puix la dignitat del tacte ha de ser sempre observada).
El primer d'ells és el d'un personatge cabdal de la cultura ibèrica d'aquest tombant de segle. Hom el considera el màxim representant dels pensadors renovadors, el mascaró de proa del vaixell que solca els oceans de la transgressió. M'estic referint, evidentment, a l'ínclit torero Ortega-Cano (ecs!). Els annals de la història recolliran sempiternament la reveladora exclamació que va proferir ara fa uns anys l'esmentat torero quan, en un acte benèfic contra les drogodependències, envestit pels paparazzis que perseguien la seva difunta senyora (a.c.s.!), va deixa anar un explícit però emotiu: "Todo por la droga!". Contradicció? No: esperit transgressor d'un lliurepensador anti-sistema. Aquests genis incompresos són els que menen la humanitat vers nous horitzons. Individus d'intel·ligència superior que desafien els tòpics i trenquen els esquemes fixats per fer avançar la societat.
El segon exemple és molt més recent, però no pas per això menys colpidor. De fet, fins ahir mateix no s'havia donat a conèixer. Es tracta del també ínclit (però menus) Miguel Sebastián, ministre d'Indústria, Turisme i Comerç del govern Zapatero i, a partir d'ara, el meu tercer ídol, puix diu coses com aquesta:
El senyor Ministre no tan sols es mostra partidari de la crisi, sinó que insta la població a contribuir-hi. A potenciar-la. Contradicció? No: una altra mostra de ment preclara i lliure que ens guiarà, sens dubte, cap a un futur més millor.
Algun lector imprudent, però, potser es preguntarà per si mateix: i en tot aixòs... com encaixa l’existència de la Marina Rossell? Ai las! L’explicació és ben fàcil: hom ha de ser conscient que, de la mateixa manera que una muntanya té una pujada per una banda i una baixada per la banda oposada, també en la geografia del coneixement i la cultura hi conviuen individus de ment lúcida i individus que justegen i flirtegen, des de sota, amb la mediocritat .
Per aquells lectors descreguts, que encara no ho acabin de veure clar, els citaré dos exemples paral·lels ben palpables (metafòricament parlant, esclar, puix la dignitat del tacte ha de ser sempre observada).
El primer d'ells és el d'un personatge cabdal de la cultura ibèrica d'aquest tombant de segle. Hom el considera el màxim representant dels pensadors renovadors, el mascaró de proa del vaixell que solca els oceans de la transgressió. M'estic referint, evidentment, a l'ínclit torero Ortega-Cano (ecs!). Els annals de la història recolliran sempiternament la reveladora exclamació que va proferir ara fa uns anys l'esmentat torero quan, en un acte benèfic contra les drogodependències, envestit pels paparazzis que perseguien la seva difunta senyora (a.c.s.!), va deixa anar un explícit però emotiu: "Todo por la droga!". Contradicció? No: esperit transgressor d'un lliurepensador anti-sistema. Aquests genis incompresos són els que menen la humanitat vers nous horitzons. Individus d'intel·ligència superior que desafien els tòpics i trenquen els esquemes fixats per fer avançar la societat.
El segon exemple és molt més recent, però no pas per això menys colpidor. De fet, fins ahir mateix no s'havia donat a conèixer. Es tracta del també ínclit (però menus) Miguel Sebastián, ministre d'Indústria, Turisme i Comerç del govern Zapatero i, a partir d'ara, el meu tercer ídol, puix diu coses com aquesta:
