El Lisensiado Osvaldo busca fenya

Aquest matí, anant cap a la fenya, tris-tras, tris-tras, caminant per la part alta de Barcelona, he vist una cosa que m'ha llamat poderosament l'atenció. I sóc tan bona persona que, pensant en la legió de lectors d'aquest bloc, he desenfundat el mòbil i ho he retratat. Heus-ho ací en exclusiva:

Curiós, no?

I fins aquí el post d'avui.






































Ei, què coi feu aquí sota? No us he dit que s'havia acabat el post? Adéu i fins una altra.





























































Va! Que no teniu fenya? He dit que ja està, coi! Bones tardes.



















































No, no... ja veig que sou tossuts. Ja s'ha acabat. ACABAT. FINITO. CAPUT. FINISH.






































Ai las! No ho pilleu, no? Potser si us faig un dibuix...

Tampoc? Encara hi sou? No n'hi ha prou? Voleu que segueixi?

Vale. Doncs segueixo. Però el que llegireu no us agradarà. Ale: m'ho he inventat tot. La veritat és que aquesta tarda, a casa, he agafat uns retoladors Carioca, he escrit aquest anunci en un paper, l'he penjat a la porta de la cuina i l'he retratat.

I ara que ha quedat demostrada la meva capacitat d'inventar coses que no són vritat, però que poden colar, i de publicar-les com si fossin certes, espero que m'arribi ben aviat una trucada per col·laborar en algun medi de la premsa guai d'aquest país, la que no contrasta una merda fins que ja l'ha publicat, o ni aixins, tipo La Gaceta, el Periòdic o, fins i tot, el prestigiós diari Què! (re, re...).

I ara sí que s'ha acabat.

Quatre teulades

Mirada de lluny, Jamaica no és Sant Vicenç. Però caribeja. Mirada de més a prop, Kingston tampoc no és Kingstown, però s'hi assembla. S'hi assembla tant que m'hi quedo. S'hi assembla tant que m'hi quedo i enfilo l'avinguda del bambú amb el posat desemenjat de Monsieur Puntí. Per un camí de fang. Per una nit de trons. Fosca com l' udol d'un llop ferit. Com el pas en fals d'uns Sants Innocents que no són esquerps, però ho semblen. Només ho semblen. Tal com Jamaica sembla Sant Vicenç. O Kingston sembla Kingstown.

L'avinguda del bambú, tot i la pols, és planera. Tan planera que mena a un bordell. Un bordell en una casa de teulada a quatre aigües. Un bordell en una casa de quatre teulades. Una, dues, tres. Quatre. Bat, bi, hiru. Lau.

Lau teilatu.

I, alehop!, ja som a Itoiz, que no és Kingston, que no és Kingstown, que no és Jamaica, que no és Sant Vicenç. Ni s'hi assembla.

Lau teilatu és Itoiz. Lau teilatu són quatre (bat, bi, hiru, lau) teulades. Però també són aquelles quatre (bat, bi, hiru, lau) parets d'aquelles tantes incomptables nits d'estudi. Tantes nits en vetlla per acabar aprovant Química Orgànica amb un cinc pelat. Tantes nits en vetlla i, de fons, de tant en tant, cada vegada que la cinta de 90 (Chrome, obviously) arribava al lloc precís de la cara B, Lau Teilatu. Sense saber què era, escoltava Lau Teilatu. Sense entendre re, escoltava Lau Telilatu. Sense saber perquè, m'agradava Lau Teilatu. Entre estequiometries i formaldehids. Entre aquelles quatre parets de les nits en vetlla d'una ciutat que, ai las!, era a escassos 40 minuts dels Omellons. I no ho repeteixo perquè ja ha quedat prou clar.

O sí. Sí, ho repetiré. Perquè acabi de quedar clar. Perquè, per atzar o per ventura, tot està connectat. Sant Vicenç i Jamaica. Jamaica i l'avinguda del bambú. L'avinguda del bambú i un bordell. Un bordell i Itoiz. Itoiz i la química orgànica. La química orgànica i els Omellons. Tot. Sant Vicenç i els Omellons. Sí, ho repetiré.

Bat, bi, hiru. Lau. Lau Teilatu.

Lau teilatu gainian
ilargia erdian eta zu
goruntz begira,
zure keia eskuetan
putzara batekin... putz!
Neregana etorriko da
ta berriz izango gara
zoriontsu
edozein herriko jaixetan.

The Royal Philharmonic Orchestra Goes to the Bathroom

And Now For Something Completely Different:

#1: Mr. Miquel Català Solé, Mayor of Els Omellons
(front view)

#2: Mr. Miquel Català Solé, Mayor of Els Omellons
(seen from the side)

#3: Mr. Miquel Català Solé, Mayor of Els Omellons
(as #1, but upside down)

Funcions d'estat

A tercer de BUP, el Grifell ens va introduir a la termodinàmica. Ens parlava de la temperatura. De la pressió. Del volum. De l’entalpia. De l’entropia. I de les funcions d’estat.

Les funcions d’estat, deia el Grifell, són aquelles que només depenen de l’estat inicial i de l’estat final del sistema, i no del camí que recorre aquest sistema per anar d’un estat a l’altre. I com que no m’explico, val més que posem un exemple.

Anem a suposar que agafem el senyor Venanci de Girona (que té sis fills) i que el pengem d’un globus aerostàtic a cinquanta metres d’altura. A aquesta alçada, el senyor Venanci de Girona tindrà (a més de sis fills) una energia potencial èquits. Però suposem que deixem anar llast i el senyor Venanci de Girona (que té sis fills i una energia potencial èquits) s’eleva fins als confins de la troposfera, a deu mil metres d’altura. En aquest estat final, el sistema (és a dir, el senyor Venanci de Girona), tindrà sis fills i una energia potencial igriega. I, ai las!, resulta que, com que l’energia potencial és una funció d’estat, no importa si el senyor Venanci de Girona arriba als deu mil metres d’altura pujant directament en vertical des dels cinquanta metres inicials, o bé hi arriba després d’haver fet escala a els Omellons (repeteixo: els Omellons) per fer un cafè. A deu mil metres d’alçada l’energia potencial del senyor Venanci de Girona sempre serà igriega, independentment del camí seguit per arribar-hi.

I això m’ha portat a pensar en tu.

Us explicaré un secret. Cada matí, abans de sortir del llit, abans posar els peus a terra, abans fins i tot d’obrir el llum, ens fem un petó. Ens busquem a les fosques, d’instint, mig burlant el somieig. I ens trobem. Sempre ens trobem. I així comencem el nostre dia.

I ja que hi som, us explicaré un altre secret, que a hores d’ara ja no ho és tant. Cada nit, quan ja som dins del llit, just abans de tancar el llum, abans de caure rendits pel cansament acumulat, ens fem un petó. I així acabem el nostre dia.

Tot i que el Grifell mai no ens ho havia explicat, els teus petons també són una funció d’estat. Cada matí, després del primer petó, saltem del llit i se’ns obren una infinitat de camins. I no tots són precisament planers. Però independenment que el dia enfili un camí més o menys costerut, menys o més ple de sots, sé que al final d’aquest camí hi ets tu. Perquè tots els camins menen a tu. I als teus petons de bonanit, que són l’estat final perfecte del nostre sistema. Aquest plaent estat final que no depèn en absolut del camí seguit, perquè sempre, sempre, sempre, per mil camins que caminem, sempre és el mateix. Igual de perfecte. Igual de plaent.

Perquè, al capdavall, tu, jo i els nostres petons som pura termodinàmica.