Visca!

I amb veritat us dic que en aquells dies de la darreria de maig de l’any de Nostre Senyor de 2009, el poble català fou testimoni d’uns fets prodigiosos que foren motiu de gran goig general. I tots els catalans i catalanes commemoraren amb gran gaubança la meravella obrada. Sí, fidelíssims lectors, devotíssimes lectrius, us ho dic amb tota veritat: en aquells dies de maig de 2009, la maltractada nació catalana es rescabalà de totes les injúries sofertes al llarg de la seva història, puix commemorà amb grans fasts una gesta història. Oh!, castíssims lectors, piíssimes lectrius, com ja deveu haver suposat m'estic referint evidentment a la celebració del cent quaranta novè aniversari del naixement d’Isaac Albéniz i, per si aixòs fos poc, també al cent aniversari del seu traspàs!!!!!!

I tothom arreu del país s’implicà en la celebració de l’Any Albéniz. I va ser per aixòs que totes les television públiques i privades del país i tots els altres medis de comunicació escrits i/o parlats van dedicar íntegrament la seva programació a l’esdeveniment. I el Cuní i l’Om i el Pellicer i hasta el Pichi Alonso van anar a Camprodon a radiar en directe, des del rovell de l’ou, el concert d’homenatge a Albéniz organitzat per commemorar l’esdeveniment. I a tots els pobles, viles, ciutats, llogarrets, pedanies i entitats municipals descentralitzades del país s’hi organitzaren actes en honor d’aital efemèride. I els arcaldes feren instal·lar pantalles gegants a les places perquè tothom pogués veure i viure la retransmissió del concert d’homenatge en directe des de Camprodon, amb germanor i companyonia.

I va ser aixins que els melòmans i les melòmanes quedaren per sopar uns a casa dels altres. I penjaren senyeres amb la fesomia d’Albéniz a les baranes dels balcons. I begueren molta cervesa. I menjaren molta pizza i ganxitos. I a l’entreacte, homes i dones, nens i vells i hasta senyors panxuts amb samarreta Imperi, sortiren als balcons i terrasses i tiraren focs artificials per mostrar la seva joia. I, abandonant tots els principis ètics i estètics que regeixen la dignitat, els senyors panxuts amb samarreta Imperi que havien sortit als balcons exhibiren uns trompetots de plàstic amb els quals intentaren, sense massa èxit, interpretar algunes de les boniques peces del mestre Albéniz.

I al final del concert tothom s’abraçà amb tothom. I es feren petons. I alguns es posaren tontos i tot, i acabaren la vetllada amb gran fornicació. I la gent tornà a sortir als balcons, a les terrasses, als carrers i a les places. I de nou entonaren, sense massa èxit, càntics que volien ser un homenatge a les composicions d'aquest gran català universal. I amb tanta veritat com pena, us dic que no tota la manifestació de joia col·lectiva fou pacífica, puix els antiavalots hagueren d’actuar a la Rambla, per dispersar una colleta de iaies que feien pintades amb Dacs a la façana del Liceu per protestar sobre el fet que no s’hi hagués programat la representació de la celebèrrima òpera Merlin, del mestre Albéniz, però en canvi s’hi hagués deixat cantar la Pantoja o hasta la Marina Rossell.

I l’endemà al dematí, a molts col·lègits i instituts (ca fooooort, tiaaaaaaa!!!) foren molts els vailets que anaven abillats amb bufandes i samarretes commemoratives de l’esdeveniment. I hasta hom diu que hi hagué gent gran que es presentà al seu puestu de fenya amb la samarreta oficial de l’Any Albéniz, en la qual apareixia estampada la gràcil fesomia del gran Isaac Albéniz (lleugerament reinflada per l’hetxura de la samarreta i de la panxa dels senyors).

I això va ser bembé aixins com ho he contat. Us ho dic amb tota veritat.

I qui ho vulgui creure, que ho cregui.

I qui tingui orelles, que escolti.

Anònim

Qui no...

Qui no ha planxat mai una camisa que no es podia planxar?



Qui no ha posat mai a l'assecadora uns pantalons que no hi podien anar?

Qui no ha posat mai a la rentadora un jersei que s'havia de rentar a mà?


Qui no ha posat mai en lleixiu una peça de roba que no s'hi podia posar?


Però sobretot, sobretot, sobretot: qui no ha desat mai un nen dins una caixa?


Gràcies pel consell, senyors d'IKEA!!

Forats

Comença com una lleugera molèstia i acaba com un malestar absurdament angoixant. Gairebé claustrofòbic.

Sí, benvolguts lectors, benamades lectrius, parlo d’aquella sensació tan desagradable que tots hem notat alguna vegada. Un malestar del qual dingú no parla, però que tots hem experimentat. I és que... qui no s’ha tibat alguna vegada a la vida el mitjó massa amunt, de manera que la punta apreta els dits amb una pressió excessiva?

Pànic. Sensació d’ofec. Els dits dels peus estrangulats es comencen a posar morats. O almenys ho sembla.

La solució és aparentment senzilla: només cal descordar-se la sabata, subjectar la punta del mitjó amb els dits polze i índex i tibar suaument cap endavant, tornar-se a posar la sabata, cordar-se-la de nou i ja està. Tot arreglat. Però ai las! (bonica interjecció de lament) Quan estàs enmig d’una reunió de fenya, com era el cas d'un servidor aquest matí, aixòs no ho pots fer, puix hom et miraria raro.

I basta que no puguis fer res per calmar el malestar perquè la molèstia augmenti fins a obsessionar-te. No escoltes el jefe#3, no fas cas del que diu la gent, no apuntes re de re. Només el teu peu, lluitant contra un mitjó massa tibat. David contra Goliat.

I el cos, intel·ligent com és, busca solucions alternatives. I mentre poses cara de ui, que interessanta que és la reunió, i que atent que estic, arronses el dit gros (com una urpa) fins que amb la punta toques la sola de la sabata i el tornes a estirar mantenint el contacte amb la sola, amb l’esperança que la punta del mitjó es desplaci també endavant, ni que només sigui uns mil·límetres i deixi aixins d’ofegar-te el dit gros.

Però quan has repetit l’operació unes quantes vegades, t’adones que no serveix de res, ans (bonica locució conjuntiva) al contrari: sembla que el mitjó estigui devorant el dit gros del peu. Suor freda. Malestar. Més angoixa. Un dit atrapat sense poder escapar. Claustrofòbia. Voldries fugir, treure't la sabata, agafar la punta del mitjó entre els dits polze i índex i blablabla. Però no pots, perquè estàs enmig d'una reunió importanta. El dit gros s'arronsa i s'estira, s'arronsa i s'estira. S'arronsa i s'estira. Però el mitjó cada vegada apreta més.

Al cap d'una estona s'acaba la reunió. Corres cap al lavabo. Et descordes la sabata. Te la treus. I quan estàs a punt d'agafar la punta del mitjó entre el dit polze i índex per estirar-la endavant,i blablabla, t'adones d'allò que a aquestes alçades de post, benvolguts lectors, benamades lectrius, espavilats de mena com sou, tots ja heu endevinat:

Amb Q7

Sona el mòbil. Número amagat. Perspicaç de mena com soc, intueixo que serà una señorita, diga-li Gladys, que em preguntarà si sóc el senyor Periscopi per informar-me d'una cosa que no m'interessa. Però avui em sento generós i despenjo, ves, tu, no fos cas.

Digui'm? Per sorpresa meva, resulta que contesta una tal señorita Gladys, em demana si sóc el senyor Periscopi i m'informa que bla bla bla i que com a client preferent que sóc del Banc Èquits no em carreguen comissions ni gastos ni re, i més bla bla bla. Ai las! Gràcies, Gladys, guapa, però aixòs ja ho sabia, i ara si no et sap greu, penjaré. Bones tardes.

Però resulta que la Gladys no m'escolta i, repetint insistentment (i incorrectament) el meu cognom, em diu que señor Periscopi, como cliente preferente, verdad, también tiene preconcedido un crédito de 12000€, señor Periscopi. Le interesa, verdad, señor Periscopi? Un servidor, sense perdre els modos, li diu que no, que gràcies, que de re, que no es mereixen. I que si no li sap greu penjaré perquè tinc fenya.

Però la Gladys no ho pilla. I talment com si tingués davant el catàleg de MediaMarket, em va explicant què podria fer amb aquests 12.000 euros: señor Periscopi, seguro que tiene algun capricho. Verdad que le gustaría comprar un televisor de plasma, señor Periscopi, verdad? O necesita renovar los electrodomésticos de su casa. O quiere , verdad, un ordenador portátil. O un equipo de música, señor Periscopi? O un reproductor de...

No, Gladys, li dic, no, de veritat, que gràcies pels 12.000 euros, que és vostè molt amable, però tenim de tot. Obro parèntesi. Gran frase, aquesta de tenim de tot. Tanco parèntesi.

Però la Gladys no es dóna per aludida i canvia de catàleg: O por ejemplo, verdad, seguro que necesita hacer algunas reformas en su casa, o invertir este dinero en algún negocio. Verdad? O unas vacaciones, verdad, señor Periscopi, ahora que viene el verano. O una ayuda para cambiar el coche, verdad, seguro que sí, señor Periscopi.

Començo a posar-me nerviós, li dic que no necessito re. Re de re. Que a casa tenim de tot. D-e-t-o-t. Que hasta tinc un Bonzai Chopper i tot. Que amb el Fiatpunto ja vaig bé. Que ja tinc 12.000 euros per si vull qualsevol cosa que valgui 12.000 euros. Que gràcies a Déu no em falta la fenya. Ni els diners. I, pel que sembla, ni la paciència. Que gràcies, però ara penjaré perquè m'he d'anar a tallar les ungles dels peus (excusa infalible, d'altra banda).

Ella no ho entén, però capitula. Em recorda que si de cas m'hi repenso visiti la web del Banc Èquits. O que m'informi a la meva oficina. Adéu, Gladys, adéu. I gràcies, de res, no es mereixen. Punt i a part.

Els bancs són uns lladres, vale. Tenen la culpa de tot plegat, vale. Que la cosa ha petat per culpa seva, vale. Però jo sé quant tinc, sé quant guanyo i sé quant puc gastar. I si vull estirar més el braç que la màniga, m'escaldaré. I per aixòs vaig en Fiatpunto i no en Q7. I, com que sóc grandet, sé que els reis d'Orient no existeixen. I que si algú que no conec de re em dóna cèntims, ves que no sigui perquè espera que els hi torni algun dia (cosa lògica, d'altra banda).

Això tan aparentment evident, hi ha molta gent que no ho ha entès. Han anat al banc pensant que els diners els regalaven i han demanat una hipoteca. I de pas m'hi afegeixes deu quilets més, que em canviaré el Fiatpunto per un Q7. I amb el canvi em fas un Trio, no et fot?

La primera vegada que m'enganyis serà culpa teva; la segona, serà meva, diu un refrany. Els bancs han enganyat, vale. Però no tota la culpa és seva, ja que també nosaltres ens hem deixat enganyar reiteradament amb una alegria desmesurada. Per ignorància? Per innocència? Per avarícia? No ho sé. Probablement per patxorra. Perquè no hem sabut mirat més enllà del nas. Que un munt de diners a la cartilla llamen molt l'atenció, sobretot quan ets reponedor del Mercadona. El problema és que s'han de tornar. O bé et pensaves que tot això era de gratis?

El joc no mola, vale, però és aixins. I si no t'agrada no juguis. Però no t'enduguis l'Scattergoris un cop ha començat la partida. Perquè és infantil i molt poc elegant, per molt que condueixis un Q7.