Comença un altre cop el temps de viure. El temps de fer. El temps, també, de desviure’s i de desfer. I de refer un altre cop. El temps de reviure. Més i millor. Comença el temps de llevar-se d’hora i sortir de casa amb el llibre i l’entrepà i Moustaki a l’mp3. Tris-tras, tris-tras. Comencen els dies de cada dia. I els diumenges de durant l’any. Les setmanes que costen tant de passar, però que passen tant de pressa.
Comença el temps de mirar el món des de darrere els vidres, buscant l’angle per on entra el sol. Comencen les tardes de no sortim, que fa fred, i ens quedem al sofà sota la manta, a veure una pel·lícula que ja sabem com s’acabarà: fent l’amor sota el nòrdic, que fa fred. I, encabat, un Earl Grey i una partida d’escacs que ja sabem també com començarà, perquè tu i jo ja fa temps que ens coneixem.
Comença el temps de ser qui som. De pensar. De decidir. D’actuar. D’equivocar-nos. D’esmenar-ho i rectificar. D’aprendre. Comença el temps de ser com som. De ser on som. Comença el temps de ser. Sí, comença també el temps de ser.
Comença un altre cop el temps de viure. De viure. De viure.
De viure, no com a propòsit, sinó com a exigència. No com a finalitat, sinó com a mitjà. Viure. Comença el temps de Viure.
I comença, un altre cop també, el temps d’escriure i explicar-ho.
