Podries sortir a la terrassa a mirar els estels, mentre et fumes un Marlboro darrere l'altre. Fins que s'acabi un paquet. I un altre. I un altre. I tot un cartró. Fins que s'acabi la nit d'avui i arribi el dia de demà. Però no ho faràs perquè, avui, al cel hi ha núvols i, de fet, tu no has fumat mai.
Podries posar música i agafar un llibre. Rayuela amb un fons de Coltraine? No, massa snob. Els Inconsolables amb un fons de Rachmaninov? No, massa profund. La cuina de l'Àvia Remei amb un fons de cuplets de la Feliu? No, també seria massa. Massa de tot.
Podries col·leccionar records, trucar-los una mica per fer-los encara més perfectes, posar-los música i efectes especials i posar-te'ls a la tele per flipar en colors. Però ja és tard, molt tard, i no acabaries abans que la nit d'avui es fes el dia de demà i t'haguessis fumat mig cartró de Marlboro. Si fumessis, esclar.
Podries jugar a inventar-te paraules. Per exemple: poix. És un peix americà piju. Sí, ets brillant, ja ho saps, però és molt avorrit jugar a aquest joc tot sol.
Podries engegar la tele a veure què fan, però només hi ha futbol. Manchester i Bayern. S'acaba i els alemanys guanyen als anglesos. Mira, penses tu, com les dues primeres guerres mundials, però al revés. I et poses a imaginar com deurà ser la tercera i et passen les ganes de mirar més la tele.
També podries engegar l'ordinador, entrar al bloc, i explicar tot això que penses que podries fer però que no faràs. I, sense saber ben bé com, però tenint ben clar el perquè, et ve al cap aquesta cançó...
Podries posar música i agafar un llibre. Rayuela amb un fons de Coltraine? No, massa snob. Els Inconsolables amb un fons de Rachmaninov? No, massa profund. La cuina de l'Àvia Remei amb un fons de cuplets de la Feliu? No, també seria massa. Massa de tot.
Podries col·leccionar records, trucar-los una mica per fer-los encara més perfectes, posar-los música i efectes especials i posar-te'ls a la tele per flipar en colors. Però ja és tard, molt tard, i no acabaries abans que la nit d'avui es fes el dia de demà i t'haguessis fumat mig cartró de Marlboro. Si fumessis, esclar.
Podries jugar a inventar-te paraules. Per exemple: poix. És un peix americà piju. Sí, ets brillant, ja ho saps, però és molt avorrit jugar a aquest joc tot sol.
Podries engegar la tele a veure què fan, però només hi ha futbol. Manchester i Bayern. S'acaba i els alemanys guanyen als anglesos. Mira, penses tu, com les dues primeres guerres mundials, però al revés. I et poses a imaginar com deurà ser la tercera i et passen les ganes de mirar més la tele.
També podries engegar l'ordinador, entrar al bloc, i explicar tot això que penses que podries fer però que no faràs. I, sense saber ben bé com, però tenint ben clar el perquè, et ve al cap aquesta cançó...
...i somrius
8 comentaris:
Has tornat? De debò? Per sempre o només per una estona? Et trobava a faltar Zinc!
Realment no fan res de bo a la tele...
... quin post més maco... d'aquells de pensar en veu alta, dels que a mi m'agraden. Un petó molt gros.
Doncs sí, podries engegar l'ordinador més sovint i explicar-nos tot això que estàs pensant. Ho agrairíem.
Jo he rigut amb això de 'poix', que vols que et digui...
Que en fot de temps que no passava per aquí... I amb Núria Feliu de fons de l'Audiopost! Molt bonic.
Per això és millor baixar-s’ho absolutament tot per internet.
Uns interessants pensaments, sí senyor.
La tele, misèria i companyia. La catosfera companyia sense misèria!
Poix!!! Jajajajajaja! Genial, superb, sense paraules!!! Senyor Piritione, em trec el barret! Ara, vustè està molt però que molt malament! Eh?
Una abraçada! ;)
Publica un comentari a l'entrada