Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
el camino y nada más;
A priori, no hi ha camins. O n’hi ha molts. De fet, tot és un camí. O no ho és res.
A priori, tot és una possibilitat. O no és res. Perquè, de fet, una possibilitat no és res. O ho és tot.
A mesura que avancem, obrim nous camins. I en tanquem d’altres pel sol fet de no caminar-los.
A mesura que prenem decisions, creem noves possibilitats. I en descartem d’altres pel sol fet de no intentar-les.
A priori, tot és una possibilitat. O no és res. Perquè, de fet, una possibilitat no és res. O ho és tot.
A mesura que avancem, obrim nous camins. I en tanquem d’altres pel sol fet de no caminar-los.
A mesura que prenem decisions, creem noves possibilitats. I en descartem d’altres pel sol fet de no intentar-les.
Un camí!
Quina cosa més curta de dir!
Quina cosa més llarga de seguir!
Quina cosa més curta de dir!
Quina cosa més llarga de seguir!
Potser el secret de tot plegat és saber passar per aquells camins que ens porten on volem arribar. Saber prendre aquelles decisions que en obren les possibilitats cap allò que desitgem. Uf.
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.
Però, al capdavall, què en sabem, nosaltres, d’allò que volem? D’on volem arribar? De què desitgem? I més enllà d’això, què farem quan arribem on volem arribar? Aturar-nos? Descansar? Morir? Mirar enrere i recrear-nos amb l’encert de les nostres decisions? No, no pot ser. El secret de tot plegat no és arribar. És caminar. És decidir. Avançar. Endavant, sempre endavant. I després d’un camí, un altre. I després de cada decisió, una nova oportunitat.sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.
que tot està per fer i tot és possible.
Viure és, doncs, avançar. Per uns camins que no existeixen fins que no els caminem. Per unes possibilitats que creem amb les pròpies decisions. Dit així sembla clar: viure és, també, ser lliure. Viure és (alehop!) saber que tot està per fer. Que tot és possible.
I com que resulta que sí, que és veritat, que tot és possible, una tarda qualsevol dues decisions que venen de centenars, o de milers, o de milions, o de tres decisions prèvies, ens fan coincidir en l’espai i en el temps. Tu i jo. I decidim (perquè viure és decidir), que a partir d’ara ballarem la vida junts. Un, dos, tres, un dos tres.
I quatre.
8 comentaris:
Com sempre, preciós. Com cada any, un regal. Jo de gran vull ser Sra. Piritione perquè algú m'escrigui coses d'aquestes. En fi, que moltes felicitats per tots dos.
Un escrit molt bonic. Que bé que sona això de ballar la vida junts! Que tingueu molta sort i pogueu continuar ballant-la amb la mateixa energia i il·lusió. Felicitats!
i ara me'n vaig a dormir...
:_)
Uix, un dos tres...quatre? moltes interpretacions, però m'apunto a la idea del Xexu, jo de gran (jejeje,ja ho sóc i massa) també vull ser sra Piritione...o tieta?
Saps, guardo com un tresor el teu conte sui generis de la caputxeta vermella des d'abans d'aquest blog...és que em tens el cor robat...
ups! aquesta colla que de gran volen ser Sra. Piritione ho veuen des d'una vessant sexual i si és així, no són una mica viciosillos i, tant si és així com si no ho és, no fan que se t'acumuli molt la feina amb tantes propostes de rollete/parella o matrimoni?
passat de per aqui
no perdis la memòria
que la vida és el camí
que et porta a la eterna glòria
si bé la uses fins el fi
No puc evitar pensar en la música que sona mentre ballen la vida junts. Segur que és tan maca com la que sento jo.
Publica un comentari a l'entrada