Dubtaves de si el futur existia. Per això has tancat els ulls durant trenta-cinc segons.
Has comptat el temps de memòria. Un, dos, tres, quatre. Un número per segon. Els ulls tancats. Trenta-dos. Trenta-tres. Trenta-quatre. I trenta-cinc. I els has obert. Voilà: ja som al futur. Un futur modest, de trenta-cinc segons, només, però un futur al cap i a la fi.
Gosaries dir que l’experiment ha estat un èxit. Gosaries afirmar que, al final, resulta que sí. Que el futur existeix. Que no és trencadís com podria semblar quan l’esperes amb por. Que no té la fragilitat d’un salvapantalles que et mostra un món perfecte i que, a la mínima que toques (per error, obviously) el teclat amb la punta dels dits, es fa fonedís. Ara saps que existeix perquè l'has vist.
Un, dos, tres, quatre. Un número per segon. Ulls tancats. Trenta-quatre. I trenta-cinc. No voldries espatllar el final a ningú, però ja sigui parabòlic, hiperbòlic o planer, el futur existeix. I el millor de tot és que no tan sols existeix, sinó que al final resulta que sí:
que el futur és amb nata.
6 comentaris:
El futur... no existeix. El futur no és res. De fet, no existeix ni tan sols el passat. El passat no és més que el record dins de les nostres ments. Morta la persona, morta el passat. Només hi ha present; tan sols present...
No deien que el futur és ara? Ja m'he embolicat, Zinc!
Però estem parlant de FlashForward aquí o què? Que la sèrie és molt dolenta? Però jo me la mirava, eh?
Òstipa, en Canimas! Que gran!
El futur existeix, però shhh! Ningú sap com és!
Vale, Jaume Pros, diguem-li futur, diguem-li etern present, però si és amb nata mola més. Oi?
Ben cert, Zel. El futur és ara... i ara........ i ara també!
XeXu, jo amb els salts en el temps de Lost ja en vaig tenir prou!!!
Inmens, JMC, inmens!!!!!
Que sí, que sí, Olguen Dalmasas, que es veu que és amb nata (però xxxxssssttt!! no em descobriu!). Ep, i benvingut sigueu a ca la iaia!
Publica un comentari a l'entrada