Senyores que fan labors (i porres)

 

Què pensa Montilla?

 

Nem per fenya!

Patrimonis

Un cop reunits els òrgans vitals i els set sentits de mi mateix en assemblea general extraordinària celebrada a l’indret de la consciència que regeix les pulsions,  UN Egoista Servidor –i Cagadubtes Ocasional– (a partir d’ara, UNESCO), ha pres la resolució inapel·lable de declarar-te Patrimoni de la Meva Individualitat. 

 

De la Meva Individualitat que, de fet, –ja ho saps– és ben Teva.

Circ

Al principi és només una sospita, però al cap dels anys descobreixes que sí, que és veritat, que al final resulta que la vida (atenció, spoiler!) és un circ.

Un circ esparracat, amb la carpa apedaçada i una troupe atrotinada d'artistes decadents.

La gràcia de tot plegat és que mai no saps quin lamentable paper et tocarà fer. Qui sap. Potser seràs el pallasso de cara pintada d'un blanc patètic; un pallasso dels que fa plorar. O, pitjor encara, dels que fa por. Potser seràs el mag que li fugen els conills del barret i se li caguen els coloms dins la màniga. O l'home falsament forçut, amb panxa prominent i bigoti recargolat, que amb prou feines pot alçar les peses rodones de porexpan negre. O la increïble dona barbuda que, abans de començar l'espectacle, es treu la barba postissa i ven entrades a la guixeta. Qui sap. Potser et tocarà ser el domador de feres covard. O, pitjor encara, el domador de feres valent, però sense braç. O l'equilibrista artròsic que fa tentines a deu metres d'alçada i sempre acaba caient. O el primer trombó de la banda, que sempre entra massa tard. O, pitjor encara, massa d'hora. Qui sap. Potser seràs la venedora de gominoles amb els turmells inflats de tant anar amunt i avall de les grades amb talons de pam. O, pitjor encara, amb més bigoti que la dona barbuda. O el mestre de cerimònies, que ha de presentar l'espectacle més gran del món amb un megàfon que sempre s'acopla. O el nen del públic que, quan ha d'emocionar-se, riu i quan ha de riure té por.

O el fabulós home bala, que diuen que un dia el van disparar tan lluny que mai més ningú no n'ha sabut res més.

Potser seràs algun d'aquests personatge. O, pitjor encara, tots ells. Però un dia, probablement, quan menys t'ho esperis, durant la funció menys concorreguda, sortiràs a la pista convençut que ets el millor acròbata del circ. I aquell dia faràs l'actuació de la teva vida. Gravetat, avui no m'emprenyis. I alehop! I aterraràs amb elegància damunt la sorra de la pista i saludaràs a la concurrència amb modèstia, com dient: no ha estat res, gràcies.

I quan tornis al backstage, el megàfon del mestre de cerimònies no s'acoplarà. I el trombó de la banda entrarà a temps. I els pallassos riuran. I el mag t'oferirà unes flors que es treurà magistralment de la màniga. I fins i tot el domador de feres valent t'aplaudirà.

I quan miris el cel per un forat de la carpa atrotinada, veuràs un puntet de llum: l'increïble home bala, a la seva manera, també s'apuntarà a la festa.

Sexe i cadira

Mentre m'espero a la perruqueria, veig damunt la mítica tauleta de les revistes el no menys mític Cosmopolitan. I, a la portada, una cosa em llama poderosament l'atenció. No, no m'estic referint a les metes de la Jessica Biel (que també), sinó a un titular que apareix al racó de dalt a l'esquerra i que diu Kamasutra en casa!

Com que resulta que, casualment, des de fa un temps, a casa estem intentant conjugar els conceptes sexe i cadira i no acabem de trobar-hi "el què", m'agencio la revista (abans que me la prengui una senyora que s'ha vingut a crepar) viam si m'il·lustra una mica. L'obro i salto directament a la pagina 142 en la qual el titular  de portada s'amplia amb un subtítol prometedor: Convierte tu casa en el Disneyland del erotismo. Ai las!

Les propostes que s'hi fan són força engrescadores. L'extensa descripció de cada suggeriment va il·lustrat amb un pictograma representatiu d'una parella copulant a degut modo, i un exemple d'una escena d'una pel·lícula en la qual els protagonistes forniquen segons la modalitat descrita. Obro parentesi. Entre les parelles mencionades no hi ha ni Mickey ni Minnie, ni Donald ni Daisy, ni Goofy ni... (...ni el que sigui que s'aparella amb un Goofy). Cap personatge de Disney, amb la qual cosa hom gosaria qualificar el subtítol de l'article d'enganyós. Tanco parentesi. Segueixo fullejant (capti's, sisplau, la intenció de la cursiva) les pàgines i paro atenció en alguns exemples que s'hi esmenten:

Sexe i escala. Vale, però no vivim en un dúplex i, per tant, les úniques escales de casa son les de la comunitat (i tampoc es tracta de ser el centre d'atenció del veinat). A més, en materia d'escales, ens fiem més del que digui el mestre que del Cosmopolitan.

Sexe i banyera. A les pel·lícules és fantàstic, però a la vida real és realment incomode. I si hi poses maduixes amb xicolata i una copeta de cava, és MOLT incomode. I creieu-me que sé de què parlo.

Sexe i rentadora centrifugant a 1000rpm. La nostra arriba a 1.400 rpm, però al damunt hi tenim la secadora, o sigui que hauríem de descartar aquesta opció...

Sexe i cancell de porta. Aquest, directament, no l'entenc.

Les propostes segueixen i segueixen, però no apareix la cadira per enlloc. I quan estic a punt de rendir-me i cedir la revista a la senyora del meu costat (que deurà buscar-hi sexe i crepat, suposa la meva ment malalta), m'apareix davant dels ulls:

Sexe i cadira. El pictograma és inquietant. Sí, hi ha una cadira. Sí, ell hi seu. Però hi ha quelcom d'extrany: ella està mig de cap per avall, ajaguda panxa enlaire damunt les cuixes d'ell i amb les cames a les seves espatlles. Només de veure-ho em marejo. I entenc perquè nosaltres no hi acabem de trobar "el què".

I em torna a venir al cap el titular (enganyós) de l'article i torno a no entendre la referència a Disney. I penso que seria mes escaient una cosa tipus Convierte tu casa en el Cirque Du Soleil del erotismo.

I em pregunto si realment cal treballar al círcol per fer sexe a degut modo en una cadira.

I de tot plegat en trec una conclusió que ja sabia: que com al llit, enlloc.

Raimon Capdevila Miralles

Observeu el noi d'aquesta fotografia:

No sembla mala persona, oi? Diríem que inspira confiança i tot.

D'ell, us en puc dir poca cosa.

Sé que es diu Raimon Capdevila Miralles. Va nèixer el 3 d'abril de 1980 a Barcelona. Toca la guitarra en un grup i va estudiar no-sé-exactament-què a l'Autònoma. Divendres passat, cap a dos quarts i mig de vuit del vespre va obrir un compte a Facebook. D'això fa només tres dies i ja té 70 (setanta!) amics.

Ah! I encara us en puc donar un altre petit detall: el Raimon Capdevila Miralles no existeix fora del món virtual. Me'l vaig inventar divendres passat cap a dos quarts i mig de vuit del vespre. Ai las!

Com a experiment és força interessant, no? 70 (setanta!) persones que és impossible que el coneguin de re, l'han acceptat com a amic. Amb una mica més de temps, seria fàcil arribar al cent, cinc-cents o mil amics. I això, per un paio que no existeix, no està gens malament.

No deixa de ser curiós això del Facebook. Si t'hi pares a pensar, les conclusions de tot plegat són tan evidents (i bèsties) que me les estalvio.

Tot plegat em fa pensar en alguns gurús-visionaris-titafredes que diuen que, avui dia, si no tens Facebook no ets ningú. Si en coneixeu algun, d'aquests savis, digueu-li al Raimon Capdevila Miralles: amb molt de gust li demanarà amistat.

I si teniu Facebook i l'agregueu, potser farem història.

Senyores que fan labors (versió Jordi Labanda)

(*) Tal com fan a la Vanguardia, podeu completar el diàleg de l'escena amb els vostres comentaris. Entre els més lamentables, rifarem una subscripció de pervida al prestigiós diari Què! (re, re...), que podreu recollir cada matí en qualsevol paperera de l'àrea metropolitana.

Expedició

Estirat al sofà, m'aventuro pels confins de la TDT amb vocació d'explorador. L'objectiu és descobrir; el criteri, l'atzar. La intenció última, aquest apunt.

Premo el quatre. I premo el nou. Quaranta-nou. I l'atzar em porta al Canal Ingeniería. No fan re de re. Em poso dempeus i em trec el salacot: ovació i reverència. Pantalla negra. Metàfora? Ironia? Crisi? Canal de pagament? Unes lletres blanques sobre un requadre blau marí diuen, supliquen, "Descarga fabricante". Sí, però quin? Com trobo el fabricant del canal? O bé hauria de ser el fabricant de la tele? I com el descarrego si la meva tele no té internet? Descarga fabricante. Fascinant. Hipnòtic. Les lletres bellugadisses per la pantalla són com cants de sirena. Descarga fabricante! M'atrapa. No puc canviar de canal. No puc apagar la tele. No puc fugir. No vull fugir. M'hi quedo.

Perquè, ben mirat, jo també estic en mode Canal Ingeniería: ment en negre i lletres blanques que m'hi ballen però que no acaben de voler dir res.

Descarga fabricante, només diuen.

Fascinant, sí. Hipnòtic, també.

Però sense massa sentit per fer-ne un apunt.

Prenc una decisió. Expedició avortada. Per avui, abandono.

El cuentu d’Abí Balà (i els quaranta lladres dislèxics)

Quet aví que una guevada, hi vahia un cínprep que es deia Abí Balà. Un dia, pagessant pel sedert va vuere uns dralles (ruquanta, toncretamenc), que vropaven d’orbir un agamatall amb unes rapaules màquiges, però no se’n torsien:

- Orbe’s, Temas! –dicrava un–.

- Orse’t, Mèsab! –exmaclava un latre–.

- Mobre’s, Seta! –va vropar un certer–.

I així fins a ruquanta guevades. Però no vi hahia marena: la potra de l’agamatall no s’orbia.

Abí Balà s’hi va atoscar i els guidé:

- Lloca de lisdèxics! Si velou que s’orbi la potra, heu de vropar de dir-ho mamalent. Va, tots lahora, peterriu amb mi: Toma’s, Brèsam!

I ruquanta veus van exmaclar lahora: - Obre’t, Sèsam!

I aixins va ser com la potra es va orbir i els dralles van fer seliços per mespre més.


I quet aví un gas, quet aví un got,

asquet cuentu ja fa s’hos.

Molar de la hitsòria: de guevades cal platenjar les coses mamalent querpè tursin bé.

Noia llegint una carta davant una finestra

NOIA LLEGINT UNA CARTA DAVANT UNA FINESTRA
Johannes Vermeer 1657-1659

Una altra iniciativa de Relats Conjunts


CONVOCATÒRIA EXTRAORDINÀRIA DE JUNTA DE PROPIETARIS

El senyor Jan Vermeer van Delft, president de la comunitat de propietaris del complex residencial "Castells de tot lo que seria la zona de Flandes", convoca els propietaris de la comunitat a una reunió extraordinària de la Junta.

Lloc: atès que encara no s’han inventat els pàrkings, la reunió es celebrarà a l’estable dels cavalls, que és el que més s’hi assemblaria.

Data: a posta de sol del dia de la fira de Sant Willibrord d'Utrecht, en primera convocatòria o, cas de no arribar al quòrum necessari, en sortir de missa de nou del primer dimarts de lluna plena després de la festa de la Heilig-Bloedprocessie de Brugge, en segona convocatòria.

Ordre del dia (punt únic):

• Avenços en la investigació del robatori dels codonys, magranes i altres fruites dels arbres del jardí de la zona comunitària.

Signat a Antwerpen, la tarda del gloriós jorn de Sint-Calixtus I

El President.

Exercici cinquanta-nou

59. Relacioneu mitjançant fletxes els conceptes que apareixen a la columna de l’esquerra amb els atributs de la columna de la dreta, atenent al criteri “tot i no ser-ho, ens volen fer creure que és...”.

Exemple: La Marina Rossell......(tot i no ser-ho, ens volen fer creure que és....) una cantanta.

I un altre

Tant si t'ho mires del dret com de l'inrevés, d'aquí cap allà o d'allà cap aquí, cap amunt o de cap per avall, la conclusió sempre, sempre, sempre, és la mateixa: et fas gran.

El cuentu de Sir Percival Deckass

Vet aquí que una vegada, fa molt, molt temps, en un país molt, molt llunyà, hi vivia un senyor molt, molt raro, que es deia Sir Percival Deckass.

N’era tant, de raro, que tots els seus conciutadans solien burlar-se dels seus excèntrics costums. A modo d’exemple, us diré que sempre que sortia al carrer, ni que la presència d’una falca anticiclònica fes impossible o molt improbable l’existència de precipitacions, Sir Percival agafava un paraigües. I quan la gent el veia passar enmig de la soleiada amb un paraigües a les mans, tothom li preguntava: Perci, on vas amb un paraigües? I ell se’ls mirava amb aires de suficiència i els responia: no se sap mai: podria ploure.

Igualment, no sortia mai de casa sense un casc. I quan la gent el veia passar amb el casc posat, tothom li preguntava: Perci, on vas amb casc, si encara no s’han inventat els amotos? I ell se’ls mirava amb aires de suficiència i els responia: no se sap mai: em podria caure un pedrot al cap.

I de la mateixa manera, no sortia mai de casa sense un garrot. I quan la gent el veia passar amb el garrot a les mans, tothom li preguntava: Perci, on vas amb un garrot? I ell se’ls mirava amb aires de suficiència i els responia: no se sap mai: podria trobar-me la Marina Rossell.

I eren tantes les coses que Sir Percival feia perquè no-se-sap-mai, que quan algú feia una cosa per l’istil, per minúscula que fos, hom li deia: mira ara fas com Sir Perci Deckass.

I és per aixòs que, encara ara, quan algú és previsor de mena, sempre es diu que fa les coses “per si de cas”.

I vet aquí una truja, vet aquí una presidenta del Tribunal Constitucional,
aquest cuentu ha arribat al final.

I vet aquí una gamba llagostinera, vet aquí la Bibiana Ballbè,
aquest cuentu no treu cap a re.

Senyores que fan labors #4

Escenes de tren

Escena #1:

El tren és ple i no pots seure. Apuntales de qualsevol manera l'esquena en un lateral del vagó i t'endinses en la lectura d'un llibre apassionant. Al teu costat, hi ha una senyora que tampoc ha pogut seure. La senyora va amb un nen petit que decideix que sí, que ell seurà, perquè és un nen petit i pot fer el que li roti del collons (perdó, dels collonets). El nen seu a terra, just davant dels teus peus i et comença a mirar. El tren no és un AVE i, evidentment, sotragueja. El nen va rebotant pel terra i, al cap de poca estona, notes que va assegut damunt de les teves sabates. Apartes la vista del llibre i et mires el nen. I et mires la mare. I et tornes a mirar el nen. I tots dos et miren. I tota la resta de viatgers miren el nen i somriuen. Clar, com que és un nen, per definició és monísssssim i cau bé a tothom i la gent li somriu. I si goses no somriure-li, i mirar-lo amb odi, perquè a tu no et cau bé, coi, que està seient damunt dels teus peus, tothom et mira raro. Així doncs, decideixes treure-te'l de sobre subtilment. I el tornes a mirar. I, com fan les tietes, t'ajups i li pessigues les galtones (ai, que moníssssssim que ets!), amb més força de l'estrictament necessària, per viam si pilla que fot nosa i que ha de cardar el camp d'allà. Però no funciona. Ans al contrari: sembla que al nen li ha agradat. I no només no marxa, sinó que s'aixeca, i comença a incordiar-te amb les manetes, com si vulgués que el pugessis a coll. I tothom s'ho mira i somriu. I la mare no fa res. I el nen no para d'emprenyar-te. I pitjor encara: babeja! El nen babeja! I fa pudor. I et llepa el camal dels pantalons. I sembla que a tothom li fot la mar de gràcia. I a tu t'emprenya. Molt. Moltíssim. Tant, que li cardaries una cossa als collons (perdó, als collonets). I una altra a la mare, que encara té el morro de dir-te: tranquil, no fa res!

Escena#2:

Idèntica a l'escena#1, però canviant el nen per un gos.


Conclusió:

Si no deixaries que el teu nen ho fes, perquè collons (perdó, collonets) ho deixes fer al teu gossot pudent?

Jo vull ser un plagi

Avui, benvolguts lectors, benamades lectrius, emprarem les eines Web 2.0 per fer una classe de deliqüència interactiva. Agafeu llàpits i paper, i obriu-vos d'orelles, que escomencem.

Escolteu atentament aquest fragment de cinc (5) segons de música, viam si reconeixeu què és:

No, no és el que us penseu; us heu equivocat tots: es tracta del Jo vull ser rei, dels Pets.

Vale.

Ara, canteu mentalment un parell de vegades aquest fragment de melodia, per interioritzar-la del tot.

(espai reservat per cantar mentalment un parell de vegades la melodia,
per interioritzar-la del tot)

Fixeu-vos que són dotze (12) notes, una corresponent a cada síl·laba dels versos següents:

Jo vull ser rei, ser per co-llons cap de l'es-tat.

Ara, torneu-la a cantar mentalment, però més a poc a poc. Com si la volguéssiu fer en acústic, amb guitarra i tot.

(espai reservat per tornar-la a cantar mentalment,
però més a poc a poc, com en acústic, amb guitarra i tot)

Mola, oi? Doncs aixòs no és res. Ara la tornareu a cantar, mantenint el ritme lent. Però ojo!, no ho fareu mentalment sinó en veu alta. I ademés, mentre canteu, fareu morritus i posareu la boca de pinyó, com si cantéssiu en francès. La lletra us la podeu inventar, però la qüestió és que soni francès.

(espai reservat per tornar-la a cantar en veu alta
i fent morritus, com si cantéssiu en francès)

I ara, si ho heu fet bé, us ha d'haver sortit aixòs:

Sí, benvolguts lector, benamades lectrius, palpeu-vos la cara i hi trobareu pèl: us acabeu de convertir en George Moustaki!

(o això, o bé els Pets van cometre allò que hom convé a qualificar com a plagi...)

Què és pitjor?

La gran pregunta retorna sempre en dies com avui.

Què és pitjor: no agafar el paraigües i que plogui, o bé agafar-lo i haver-lo d’arrossegar tot el dia perquè, finalment, no plou?

L’excés de previsió de vegades pot ser tan molest com la més absoluta despreocupació.

Què és pitjor: arribar tard i no poder seure, o bé arribar una hora abans per agafar lloc i que, finalment, no s’ompli la sala? No comprar loteria de Nadal de la fenya i que toqui a tothom menys a tu, o bé comprar-ne i que no toqui? Posar-te a la cua de la caixa on només hi ha una senyora i descobrir, quan ja és massa tard, que porta el carro exageradament ple, o bé anar a la caixa ràpida i descobrir, quan ja és massa tard, que caixa ràpida no vol dir caixera ràpida? Aparcar el cotxe a la primera plaça lliure que trobes, caminar un quart fins al lloc de destí, i descobrir que just davant d’on anaves hi havia aparcament de sobres, o bé passar de llarg totes les places d’aparcament per buscar-ne una de més a prop, no trobar-ne cap i haver d’acabar aparcant més lluny que si t’haguessis quedat al primer lloc que havies vist? No menjar més canapès de micuit amb encenalls de xocolata negra i cruixent de codonyat per guardar gana pel segon plat, i descobrir que el segon plat consisteix en cargols amb morro i orella, o bé atipar-te de ganxitos i olives rellenes i no tenir espai físic a la panxa per encabir-hi les gambes de Palamós que venen, per sorpresa, al darrera?

Què és pitjor: sortir de casa amb els calçotets nets “per si t’atropella un cotxe i t’han de portar a l’hospital” (tal com ens deia la mare de petits) i haver de tornar a casa sa i estalvi, o bé sortir de casa amb els mitjons foradats, que t’atropelli un cotxe i, mentre a l’ambulància t’intenten reanimar, haver de passar la vergonyada que et treguin les sabates i que els metges, enmig de la sangada, s’escandalitzin perquè se’t veuen els talons a través d’aquell tel tan finet que fa molt temps que va deixar de ser mitjó?

... i cinc-cents!

No són cent. Ni dos-cents. Ni tres-cents. Ni quatre-cents.

Comptats i recomptats, són cinc-cents (una dotzena llarga, segons la guàrdia urbana)

Em venen moltes coses al cap. Tantes, que no sé què dir.

I si us les digués, no us les creuríeu

Uf.

Us he deixat uns fectus per picar i cava a la nevera. Serviu-vos vosaltres mateixos.

I sense que serveixi de precedent, avui tirarem d'arxiu:

Senyores que fan labors #3

Gent que em fa ràbia

La Bimba Bosé

El José Zaragoza. El Pep Sala. El representant de l'Ibrahimovic. El Pablo Motos. El Felip Puig. El Nacho Cano. La Isona de Ventdelplà. L'excantant de la Oreja de Van Gogh. El Tomás Roncero. La Mariaisabel. La Dolors Camats. El Ramoncín. L'Espartac Peran. El Cristiano Ronaldo. El Jordi Mollà. L'Antonio David Flores. La Bibiana Ballbé. Els Jonas Brothers.

Una altra vegada la Bimba Bosé.

I la Marina Rossell.