A les cinc tinc swing

Benvolguts lectors, benamades lectrius:

tot i que em fa reparo, novament goso abusar de la vostra bonhomia i generositat per demanar-vos un favort. Un favort que requereix un esforç per part vostra. Un favort, però, que ens beneficiarà a tots, puix no demano re per a mi, que jo sóc de mena humil, sinó que ho faig en nom de la causa més noble de totes: la causa feliuista! M’explicaré.

Resulta que, des de fa un temps, a Catalunya Ràdio estan escollint el millor programa dels seus vint-i-cinc anys d’història. Per a tal fi, posen a disposició dels oients una web per a poder votar. Com tots sabeu, la nostra Núria, artista completa i polifacètica com ella sola, l'exemple vivent de dona del Renaixement, la Leonarda dels segles XX, XXI i, si déu li dóna salut, del XXII i tot, entre les moltíssimes arts que ha tocat amb tant d’encert, hi ha també la ràdio. Com bé recordareu tots, va presentar i conduir (tot i no tenir carnet) "A les cinc tinc swing", un programa mític de la radiodifusió catalana de tots els temps.

El favort que us demano, fidelíssims lectors i virtuosíssimes lectrius, és que aneu a la pàgina en qüestió i me la voteu. Us explico com, que no és fàcil.

Feu un cop d'ull a aquesta pàgina. El tercer programa que hi apareix és el de la Núria:


Com podeu observar, actualment té una puntuació de quatre estrelles i mitja gràcies al vot de set persones (tres de les quals sóc jo). Per a votar cal clicar l'estrella de la dreta de tot, que és la que val més punts. ATENCIÓ! Aixòs és molt important. Si cliquéssiu la de l'esquerra li farieu baixar la nota, i aixòs no pot ser. Recordeu: cliqueu la de la DRETA! I tingueu paciència... que els resultats triguen a actualitzar-se.


Actualment, la classificació l'encapçalen el Bassas i El Suplement, també amb quatre estrelles i mitja, però com que tenen més vots (446 i 235 respectivament), van per davant.

Voteu, sisplau, voteu! En nom propi i de tot el moviment feliuista, moltes gràcies per la vostra col·laboració i... NEM PER FENYA!

Agost

L’home que parla com escriu (i escriu raro) està de bon humor. I això és terrible.

Treballar al mes d’agost té les seves coses bones. Sembla que el món sencer dormi. Que mandregi. Que el temps s’allargassi i en un matí hi càpiguen més hores. Ningú enlloc. Poques urgències. Molta tranquil·litat. Pots posar el pilot automàtic i treballar de memòria. Sense haver de pensar massa ni prendre grans decisions. Pots allargar l’estona de l’esmorzar fins a excedir la durada que hom convindria a considerar estrictament ètica. Sense telèfons que sonen, pots treballar menys i fer més fenya. Ja se sap: de la mateixa manera que no és més net qui neteja més, sinó qui embruta menys, tampoc no és més treballador qui treballa més, sinó qui fa més fenya. I jo ja m’entenc.

Però treballar a l’agost també té les seves coses dolentes. Haver d’aguantar els papes (repel·lents) i les mames (repel·lentes) que porten els seus nens (repel·lentets) a la fenya n’és una. Haver d’aguantar el bon humor del jefe#2 (a.k.a l'home que parla com escriu [i escriu raro]) i les seves brometes desafortunades i fora de lloc n’és una altra.

Aprofitant la distensió general de l’estiu, època en què tots som col·legues i amiguets i no tenim estress ni mala llet ni re, algú hauria d'agafar-lo per banda i etzibar-li sense embuts un sincer "jefe#2 tens la gràcia al bell mig de la ratlla que separa la galta esquerra de la dreta, just al centre del meridià on conflueixen els carnosos hemisferis oriental i occidental posteriors... en altres paraules, estimadíssim i enrolladíssim jefe#2: tens la gràcia al cul".

Però ningú no ho fa, ans al contrari. I tots li riem les gracietes com si ens trobessim davant d'un ocurrent geni de l'humor. Per sort, l'agost té els dies comptats. I arribarà setembre i s'acabarà aquest festival de l'humor. Compto els dies que falten mentre mantinc un somriure fals cada cop que se m'acosta. Perquè al cap i a la fi l’home que parla com escriu (i escriu raro) és el jefe. I el jefe sempre té raó.

El seixanta-tresè home més ràpid del món

El món del deport d’alta competició és molt dur. Més enllà del glamour de la victòria, de la glòria de les medalles, de la recompensa a l’esforç, i de les agulletes als isquiotibials, hi ha un drama que plana damunt dels agosarats atletes. Un drama que es manifesta de forma especialment cruel en la figura d’un persona que sap molt bé què és el fracàs. No, no m’estic referint a la Marina Rossell. Parlo de Jared Lewis.

Jared Lewis és l’home més ràpid del seu país. Aixòs, a priori, ja té cert mèrit, però si el teu país és Sant Vicenç i les Granadines, com és el cas, significa molt més i et converteix directament en un referent nacional. En un ídol. En un símbol. En un semidéu. En Jared Lewis.

El senyor Lewis corre. I molt de pressa. Entre molts d'altres, té el rècord nacional de Sant Vicenç i les Granadines dels 100 m llisos. I com que corre tan de pressa, va decidir presentar-se als jocs olímpics, que són unes coses que fan a la Xina, que tenen molta anomenada i són hasta maques de veure. Però al contrari dels seus principals rivals, ell no va arribar a la Xina la setmana del 8 d’agost, que és quan començaven els jocs. No. Hi va anar 15 dies abans, el 28 de juliol. Vacances pagades? No, malpensats! Entrenament i aclimatació. I no ho dic jo, que ho diu el mateix Comitè Olímpic de Sant Vicenç i les Granadines. Hom ha de suposar que el fet qui hi anés tan d’hora és perquè creia en les seves possibilitats. Perquè necessitaria aclimatar-se tant bé, si no?


La delegació olímpica de Sant Vicenç i les Granadines a Beijing llama l'atenció per un fet prou curiós: hi ha més staff tècnic (3) que atletes (2). Aixòs és només una mostra de l'alt nivell de preparació que tenen els atletes santvicentins. Però ai las! Comencen les proves i, incomprensiblement, Lewis marca un temps d'11 segons i queda eliminat a la primera ronda dels 100 m. Dels 80 participants totals a la prova, va quedar el 63.

A Sant Vicenç i les Granadines encara no s'ho expliquen. L'staff tècnic no ho entén. Jared Lewis no s'ho creu. Però el deport d'alta competició és aixins: no sempre guanyen els millors.

Però tot i la gran decepció, tot i el fracàs, tot i el ridícul nacional per tot el poble santvicentí, el que no li pot quitar dingú a Jared Lewis (i a tota la delegació olímpica) és el meset de vacances pagades a la Xina.

I, esclar, l'orgull de ser el seixanta-tresè home més ràpid del món.

QDR

Si dissolc 14 grams (o 3 cucharaditas colmadas) de Nescafé Cappuccino en 150 ml de llet semidesnatada i em bec la barreja resultant, obtindré el 29% de la Quantitat Diària Recomanada (QDR) de calci. I no ho dic jo, que ho diu el propi pot de Nescafé Cappuccino mateix.

Però el pot de Nescafé Cappuccino no diu què passa si en comptes de les 3 culleradetes recomanades només me n’hi dissolc 1. O què passa si en comptes de 150 ml de llet semidesnatada, n’hi poso 250 de sencera. O què passa si no sóc un adult estàndard sinó que nyicrejo una mica i, per tant, la meva QDR de calci varia respecte la mitjana.

No us deixeu enganyar. El pot de Nescafé Cappuccino no és infalible. Ni inefable. Ni tan sols inflable (que ho he provat i m’han estat a punt de petar les galtes). El pot de Nescafé Cappuccino no ens conduirà cap a la concupiscència (que no sé què és, però mola escriure-ho), ni ens ajudarà a assolir cap estat mental superior, ni ens elevarà l'ànima vers nous horitzons espirituals, ni ens desvetllarà els secrets de l'omnisciència.

No. El pot de Nescafé Cappuccino no ens ajudarà a aconseguir res d'aixòs.

Aquest bloc, probablement, tampoc no ho farà. Però parlumenus de tant en tant hi surt la Núria Feliu, cosa que als pots de Nescafé Cappuccino no passa.

Benvolguts lectors, benamades lectrius, s'han acabat les vacacions.

I comença l'entranyable quotidianitat dels dies de cada dia. La dels esmorzars a quarts de set del matí, amb Cappuccino o amb sense. La de sortir al carrer quan encara es fosc, tris-tras, tris-tras, arribar a la fenya i no trobar-hi el senyor Napolitani.

I, sobretot, l'entranyable quotidianitat d'arribar a assolir la QDR de posts per explicar-ho.

Reposició

Benvolguts lectors, benamades lectrius:

un servidor s'absentarà uns dies d'aquest bloc, puix marxa de vacacions a un puestu. Per omplir el buit, si les teles es passen l'estiu colant repeticions de Los Vigilantes de la Playa, perquè no pot fer també una cosa semblant aquest bloc? Així doncs, us deixo amb la reposició del post emès el passat 7 de setembre de 2007 i que duu l'interessant títol de "Cosmogonia".

Cosmogonia

1 f. [FIA] [FS] [RE] Teoria, sistema, de caràcter mític, religiós, filosòfic o científic, sobre la formació de l’Univers.

Hom diu que una vegada, en un indret anomenat Magrathea, uns senyors molt savis van inventar una màquina de pensar que havia de trobar la Resposta al Sentit de la Vida, de l'Univers i de Tot Plegat. La màquina, després de pensar molt i molt i molt, els va donar la resposta que buscaven: 42.

Els savis no sabien què pensar. 42? 42 què? Se'ls va obrir un nou interrogant. Tenien la Resposta Definitiva, però els faltava la Pregunta Definitiva. I per això van inventar una segona màquina de pensar, molt més potent que la primera. Li van dir Planeta Terra.

Algunes males llengües diuen que, ai las!, després de més de 10 milions d'anys pensant, quan la màquina estava a punt de trobar la Pregunta Definitiva, va explotar.

Tot i que la teoria té el seu què, creacionistes, evolucionistes i ontòlegs en general, no han acabat de posar-se d'acord a l'hora d'adoptar-la com a única i veritable Cosmogonia Definitiva.

Però un servidor de vostès, en una revelació cosmogònica sense precedents experimentada dilluns passat durant una pausa publicitària de Supermodelo 2007, ha assolit el Coneixement sobre la Veritat Definitiva. Podria vendre-la, publicar-la en exclusiva al Pronto (secció: El doctor al habla) i forrar-me. O bé podria callar i quedar-me la Veritat per mi mateix. Però sóc tan bona persona que vull ensenyar-vos-la (la Veritat, vull dir). I de gratis.

Resulta que al principi no hi havia re de re. Però un dia, cap a quarts de quatre de la tarda, es va sentir un Patapuuuum molt gros i va aparèixer del no-re un caixer automàtic de la Caixa de Pensions. I de l'expenedor de sobres-per-a-fer-ingressos en va sortir expedit el primer homínid. Es deia Víctor Sauler Portal.

I tot l'univers era contingut en aquells dos elements. Però Víctor Sauler Portal es trobava sol i desitjava amb totes les seves forces tenir amiguets que obrissin una cartilla a la Caixa i hi domiciliessin la nòmina. I al cap de quaranta-dos minuts es va sentir un Patapuuuum molt gros i, del no-res, va aparèixer el senyor Venanci de Girona (que té sis fills), disposat a obrir una hipoteca a la Caixa.

Però com que el Cosmos es limitava al caixer automàtic, al Víctor Sauler Portal i al senyor Venanci de Girona (que té sis fills), encara no existia Girona i, per tant, el senyor Venanci de Girona (que té sis fills) no tenia res per hipotecar.

Però quaranta-dos minuts més tard, cap a mig quart de cinc, es va sentir una altre Patapuuuuum molt gros i es va crear Girona. I com que Girona s'havia d'ubicar a Catalunya, però encara no existia Catalunya, al cap de quaranta-dos minuts més, cap als volts de les sis, es va crear Catalunya. I així, amb cadència picarda i a intervals de quaranta-dos minuts exactes, es va anar creant l'hemisferi occidental, el KH7, la Maria Gorgues, el llac de Banyoles (amb la carpa Ramona inclosa), el pròxim orient, la Fiat, la saga Feliu (tieta i neboda), el 3/24, la Senyora Dulores, el pretèrit perfet d'indicatiu (forma simple), la Fanta, els fectus, la vaca Concepció, la immobiliària Montebalito, l'Espàrtac Peran, el jefe#3, la Westminster Peruana S.A., els Bocabits i, per un error de càlcul, la Marina Rossell.

I és per això que encara ara la Caixa és accionista propietària de totes les coses visibles i invisibles. Amén.

Dos i dos, vint-i-dos

Què és Catalunya? (Setena part: una aproximació paranormal)

Dels nou-cents quaranta-sis municipis de Catalunya, n'hi ha un que llama especialment l'atenció. I no pas perquè Guifré el Pilós hi deixés part de sa pelambrera en algun combat històric, ni perquè els monjos del Cister hi fundessin cap monestir de gran vàlua arquitectònica o àdhuc hasta espiritual. No. Si llama l'atenció és perquè vist des del cel, pren les hetxures de la Península Ibèrica, amb Portugal i tot. M'estic referint, com tots ja deveu haver endevinat, a la bonica vila de Badia del Vallès.

Efectivament, no es tracta de cap llegenda urbana. Si llegiu aquest entretingut article en podreu saber més coses. Es veu que fins i tot els carrers d'aquesta bonica vila coincideixen amb l'indret anàleg de la península. Aixins, el carrer de més al nord és diu Avinguda del Cantàbric, pel mig hi ha una Avinguda Burgos, i al sud un carrer de la Bética (la fea).

Però ai las! Sense ànims de quitar mèrits a dingú, trobo que això no té cap mena de valor, puix es tracta d'una obra artificial feta per la mà humana seguint els capritxos d'algun arquitecte pretenciós, megalòman i, probablement, hasta fan de la Marina Rossell.

Però de tot se'n pot aprendre alguna cosa. Extrapolem, companys i companyes, aquest curiós fet al conjunt de la geografia catalana. No parlem ja d'una ciutat artificial, sinó d'un país sencer, no dissenyat per cap inginyer, sinó fruit de l'esforç de la mare naturalesa, amb ses valls, ses muntanyes, sos rius, i sos Servicaixes. Què s'amaga en aquest país nostre si sabem mirar-lo amb prouta perspectiva? Quin missatge secret amaga la geografia catalana? Quins enigmes oculten les seves pedres?

Per descobrir-ho, hem d'identificar els indrets, paratges i símbols de més rellevància cultural, històrica, natural, econòmica, social i espiritual del país. Hi hauríem d'incloure, per tant, el Priorat i la Conca de Barberà, puix s'hi troben les joies del Cister; el Penedès, puix s'hi cria un raïm que fa un vi de molta anomenada; Lleida i voltants per les seues peres, les pomes i els prèssics; els pantans de Camarasa i d'Oliana, puix venim d'una sequera que convé que no oblidem; unes quantes mostres de Pirineus, puix són unes muntanyes hasta maques de veure; Andorra, puix el senyor Venanci de Girona (que té sis fills) sol comprar al Mamut; la Collada de Tosses i la C-17, puix així ens estoviem el peatge del Túnel del Cadí; i finalment unes quantes mostres de l'àrea metropolitana entre les quals inclouríem, evidentment, la vila de Badia del Vallès.

Tot aixòs posat damunt del mapa ens quedaria més o menys aixins:



Què s'hi llegeix? Sembla que re, però... i si fem les línies una mica més finetes?


Ai las! Ja s'intueix alguna cosa, aïllem els indrets seleccionats de la resta del mapa...

Oh! Valga'm Déu, sembla que... I si rotem (amb perdó) la imatge una mica cap a l'esquerra!

Sí! És ella!!!!


Benvolguts lectors, benamades lectrius, heus ací la prova del podert real de la nostra Núria. Ella és l'escollida. Ella és la nostra líder, la nostra guia. La llum de la catalanitat. Ella ha de ser parlumenus presidenta d'aquest país nostre. No badem i... nem per fenya, que encara hi som a temps!!!

Què més és Catalunya?
Primera part: una aproximació trigonomètrica
Segona part: una aproximació econòmica
Tercera part: una aproximació viària
Quarta part: una aproximació gravitatòria
Cinquena part: una aproximació onicològica
Sisena part: una aproximació humana

Coses que es poden fer un matí de dimarts

No posar el despertador. Sentir com ella es lleva. Tombar-s'hi.
Despertar-te perquè no tens més son. Poc a poc. Tornar-te a adormir. Tornar-te a despertar.
No mirar el rellotge.
Fer cafè. Esmorzar a la terrassa. Regar les flors.
No fer res. No tenir pressa. No planificar. Ronsejar. Esprémer una llimona.
Barallar-te amb Tiersen. Un, dos, tres. Un, dos, tres. Disfrutar-hi.
Llegir llibres gruixuts, d'aquells que pesen massa per anar arrossegant pel tren.
Fer un sudoku. Mirar què fa l'IBEX. Fer gestions. Endreçar papers.
Posar música. Shuffle on: Umpah-Pah, Weezer, Milanés, Antonia Font. Silvio, Roger Mas, Piazzola. I Feliu.
Fer un pipí.
Buscar com es pot eliminar aquest missatge emergent que, des de fa uns dies, et recorda que "Esta copia de Office no es original".
Entrar als blocs que normalment només segueixes per l'RSS. Deixar-hi comentaris i tot.

Penjar un post mentre per la ràdio anuncien que, aquest matí de dimarts, tot segueix més o menys igual de malament.

I somriure, sense que et vegi ningú, perquè saps que això és mentida.

Ha tornat

Surto de la fenya per agafar el tren de i nou. Tris-tras, tris-tras. Sembla un dia qualsevol. Un divendres com un altre. Tris-tras, tris-tras. Ja són i cinc. Corre, Forrest, més depressa, que el pedràs.

Però, un moment. Què veig? Què noto? Què sento? No, no pot ser. Però... diria que sí. Ai las! Ara dubto. No n'estic segur.

Al principi és només una sensació especial. Una llum diferent. Una situació estranya. Curiosa. Sembla que li noto l'olor. Una olor especial. Diferent. Estranya. Curiosa. Però encara dubto de si l'és o no l'és. Pot ser que hagi tornat? Dubto.

Dubto. Dubto més. Dubto molt. I sis. Segueixo caminant. Tris-tras, tris-tras. I set. Giro la cantonada, perdo l'edifici de la feina de vista i m'apareix, ara sí, la seva figura al davant mateix. Claríssimament és ella. Claríssimament ha tornat.

M'hi acosto i veig que ella també em mira. Una mirada perduda, com de no saber què hi fa, ella, allà. Una mirada adormida, gairebé estúpida. Com de deixeu-me estar i no m'emprenyeu. Avança cap a mi amb aquell caminar calmat tan seu. Tan toix. M'hi acosto encara més, fins gairebé tocar-li la pell. Una pell coberta de pèls lluents i gruixuts i negres i llargs que li cobreixen tot el cos. La tinc tan a prop que sento com respira i tot. Aquell respirar feixuc tan seu. Tan toix.

I, mentre branda lànguidament allò que li penja entre les cames, veig com alça ben amunt l'embanyada testa. I ja no dubto més.

És ella.

I qui és ella?

No. Esteu equivocats: no és la Infanta Elena.

És la mítica vaca Concepció, que ha tornat per quedar-se uns quants dies. Unes quantes setmanes. Un mes sencer i tot. Però tranquils. Aquest bloc no tanca per vacasions. Almenys de moment.

I ara, si m'ho permeteu, me'n vaig a cridar ben fort i amb lletra de colorins i tot un enorme :

IIIIIIUUUUUUPPPPIIIIIIIIIIII!!!!

Pardiez!

Oh! Ai las! La vista se'm fon, tot el mon trontolla als meus peus. Les columnes del temple de la saviesa s'esfondren i tots els meus sentits semblen abandonar-me. Oh! Oh! Si us plau, dueu-me les sals, que noto que el cap em volta! Les sals! A mi! Pel que més vulgueu, us ho prego! Dueu-me-les i tingueu pietat de mi, puix no sóc digne de la vostra companyia, benamats lectors, aimadíssimes lectrius.

Oh, sí! Jo, Zinc de can Piritione he vist trencats tots mos esquemes. Sí, oh! Totes mes creences s'han fet fonedís i he hagut d'acceptar la veritat que els meus sentits volien negar. Oh! Els meus ulls, a desgrat del meu esperit, m'han mostrat la veritat única. La realitat tal com és. I jo, ras i curt, anava errat. Ho reconec, tot i que tard, per si encara sóc a temps de redimir-me.

Prepareu-vos per sentir també vosaltres, benvolguts lectors, fidelíssimes lectrius, la veritat única i vertadera. I no us espanteu, puix per molt que us colpeixi el que veureu, els vostres ulls no us mentiran. Creieu-vos-els i penediu-vos de tot el que heu afirmat aixoplugats pel paraigua de la ignorància. Renegueu dels vostres antics principis i abraceu la nova creença. I, sobretot, deixeu de pontificar sobre fets que la mateixa realitat nega.

Oh! Oh! Em reca l'ànima reconèixer-ho, però tinc el deure moral de fer-ho. Pel meu bé, pel vostre bé. Pel bé comú. Oh! Que la veritat derroti definitivament la mentida! Obriu bé els ulls i reconegueu allò que hom havia negat sempre.

Sí, apreciadíssims lectors, virtuosíssimes lectrius, sí. Ho he de dir. La llengua catalana amenaça de forma greu la llengua espanyola en aquest petit país nostre. I qui sap si la farà desaparèixer i tot. Oh, descreguts! Observeu aquest esgarrifós exemple que mostra, sense cap mena de dubte, que fins i tot en un àmbit com el de la construcció, on l'espanyol aguanta encara estoicament l'amenaça del català, ja es veuen símptomes de decadència de la supremacia de l'ús de la llengua de Cervantes, de Montilla i de Caballé. Sí, oh! Aquest matí, els meus ulls ho han percaçat i la màquina de retratar del meu telèfon portàtil ho ha capturat. I, tot i la reticència inicial del meu enteniment, alliberant-me dels perjudicis n'he copsat plenament el sentit i les conseqüències:

"Barrecha"? Oh! On anirem a parar! Oh! Oh! I després què vindra? "Rachola"? "Enchegar"?

Oh! Però encara som a temps a evitar-ho! Signem també nosaltres el manifest del castellà, com ha fet la nostra admiradíssima diva. Adherim-nos-hi tots plegats i salvem la dèbil i amenaçada llengua espanyola!

Oh! Ai las! Les cames em fan figa! El cap se me'n va. Dueu-me les sals i reconeguem que estàvem equivocats.

Ai las! Vull dir... pardiez! Ajuntemos nuestras voses en un clamo comun por la unitat de la lengua. I un golpe de mallo a los que van etivocados!

Néixer

Naixem per buscar. Per trobar. I per no trobar. Naixem per desitjar. Per intentar-ho. Per arribar a l'hora justa a l'indret acordat. Per no haver de córrer. Per córrer i arribar puntualment tard. Per ser-hi. Per poder no ser-hi. Per trobar-nos a faltar quan no hi som. Naixem per no saber que naixem.

Naixem per voler. Per volar. Per voler volar. Per aprendre a aterrar sense fer-nos mal. Per fer-nos-en, malgrat tot. Per tocar el cel. Per tastar l'herba. Per passar-nos la mà pel front i eixugar-nos la suor. Per obrir una altra ampolla. Per buidar-la. Naixem per tornar a brindar.

Naixem per plorar una mica. Per riure una altra mica. Per anar fent. Naixem per escriure una masurca i no ballar-la, un-dos-tres, un-dos-tres. Naixem per ploure. I per ser ploguts. Naixem perquè ens surtin flors al cap, i espigues, i roselles, i herba ben fresca. Per cantar set cançons de colors. Naixem per allunyar-nos de l'hivern. Naixem per ser avui. Per ser ara, que ja no és ara sinó abans. Per ser demà, que serà avui, que serà ahir, que serà mai. Naixem per no ser eterns.

Naixem per afirmar, sense cap mena de vergonya, que Antonio Tabucchi tampoc no escriu tant bé. Naixem per ser pedants. Per creure'ns qui sap què. Per ser qui sap qui. Per escriure posts que semblen un putu anunci de la Cocacola. Naixem per equivocar-nos i no rectificar. Naixem per no saber trobar el cap de Damasceno Monteiro. Naixem perquè ens importi tot plegat una merda.

Naixem per anar a dormir d'hora. Per anar a dormir tard. Per col·locar el darrer vuit del sudoku. O per omplir-lo de vint-i-dosos. Naixem per tenir temps. Naixem per entendre'ns i per llegir-nos. Per escriure'ns. Per dir-nos. Per tastar-nos. Per riure. Per follar. Naixem per tenir un secret. Naixem perquè ningú no ho sàpiga.

Naixem per estimar. Per odiar. Per parodiar. Per donar. Per perdonar. Naixem per tot. Naixem per res.

Naixem per néixer. Naixem per morir. Però, sobretot, naixem per viure. Per viure. Naixem per dir-ho. Per cridar-ho. Per repetir-ho. Naixem per viure. Per viure.

Naixem per viure.


I per cantar-ho, esclar.

M.R.U.

Un tren que va. Un tren que ve. Dos trens que es troben. I el Grifell, a segon de BUP, intentant explicar-nos el moviment rectilini uniforme d’una manera gràfica, fent xocar els dos dits índexs. L'extrem de l'un contra l'extrem de l'altre. Plas. Els trens es troben i xoquen. On? A quina hora? Tant se val. El moviment rectilini uniforme és una mentida. Una estafa. Una entelèquia. Un concepte teòric que es mou, per pura coherència, a batzegades, seguint una trajectòria erràtica pel pla de les idees. Ningú no es desplaça rectilíniament ni uniforme. Ningú no es desplaça uniformement ni rectilínia. Ni els trens que van. Ni els trens que venen.

Ni el vent, ni els gelats de móra, ni els mosquits que volen tocar la llum dels fanals. Ni aquesta mateixa llum. Ni la nit que la fa ser. Ni el cursor de la pantalla que la fa tornar a ser justament ara, que ja és de dia i tothom dorm.

Ni el Grifell en caiguda lliure saltant d’una avió a tres mil peus d’alçada.

Res ni ningú no es mou rectilíniament. Res ni ningú no es mou uniformement.

Llevat del temps.

Llevat del temps que avança, amb cadència precisa i finíssima sornegueria, endavant, sempre endavant, pel camí més curt, dibuixant una recta perfecta, a una velocitat constant, exacta, vertiginosa, uniforme, de vint-i-quatre hores per dia.

Demà, també.

Catalunya des de l'aire

Benvolguts lectors, benamades lectrius, després del rapapolvo de la senyora Piritione, un servidor reprèn l'activitat catosfèrica amb el ferm determini d'esmerçar-s'hi una mica més.

Es per aixòs que avui, en un desplegament de medis sense precedents, us ofereixo allò que tots estàveu esperant. Allò de què tothom parla, però dingú no ha vist. Allò que els que manen no volen que sapiguem.

Sí, ho heu endevinat: parlo del capítol 43 de Catalunya des de l'aire. El capítol definitiu que desvetlla secrets sorprenents i descobreix racons de la comarca més oblidada de Catalunya.

Així doncs, preneu assiento i obriu bé els ulls, perquè això que veureu és aspactaculà i aspalusnant a l'ensems.

Tancat per vergonya

Poema visual

Honorable senyor Douglas, W. Slater

Ministre de Salut i Medi Ambient del Govern de Sant Vicenç i les Granadines

Què és Catalunya? (Sisena part: una aproximació humana)

Com bé diu l'Estatut, Catalunya és un puestu.

I com a puestu que és, Catalunya té una realitat geogràfica, econòmica, viària, trigonomètrica, gravitatòria i hasta onicològica, les quals ja han estat degudament objecte d'estudi en aquest modest bloc.

Però ai las! Què seria d'un puestu sense les persones que l'habiten? Sense la seva gent? Sense els seus indígenes? És per aixòs que avui toca fer una aproximació a la realitat humana de Catalunya i donar resposta a la gran pregunta que tots ens hem fet alguna vegada: Com és el ciutadà mig d'aquest estimat nostre puestu? Com és el catalanet estàndard? Quin perfil té el ciutadà típic de Catalunya? Quin és el retrato robot d'un català arquetípic? En altres paraules: com és un català n-o-r-m-a-l (és a dir, aquell que la senyora Piritione buscava i no va trobar)?

Un servidor, que no s'inventa mai re, ha començat la recerca per l'Idescat i ha trobat que el tipo de persona que més abunda a Catalunya, per sexe i edat, són els homes de 31 anys. Sembla mentida, però és bembé aixins. Per tant, tenint en compte aquest perfil, podem afirmar també que l'arquetip de català viu amb la parella i, tot i que només ha estudiat fins a EGB, ESO, o Batxillerat elemental, té una fenya que el manté actiu.

"D'acord...", direu, "...però això només son numbros...", continuareu, "...i els numbros són freds!", concloureu. I jo, amabilíssims lectors, virtuosíssimes lectrius, us donaré la rao, perquè sóc aixins de generós i bona persona. I és per aixòs que he anat una mica més enllà (i per simbolitzar-ho, faig un punt i a part).

Alehop. Podem afirmar també sense reparo, que el nostre català-promig viu a Barcelona, que és la ciutat on viuen més homes de 31 anys de tot Catalunya (i aixòs no és centralisme, que és pura estadística i ciència objectiva). I on viuen majoritàriament els homes de 31 anys a Barcelona? Si ens remetem novament a les estadístiques, hem de situar el nostre home a l'esquerra de l'eixample. I, vivint on viu, el més probable és que voti CIU (rodolí).

Ens hi acostem. Estem a punt de caçar el català-model. L'indígena arquetípic. Ja sabem on viu, com viu, què fa, què pensa. Però ens falta una cosa molt importanta: nom i cognoms.

Atès que el catalanet que integra tots els valors mitjans d'aquest nostre puestu va néixer durant la dècada dels 70, ja sabem que es deu dir David. I encara podem saber més coses. El seu cognom és Garcia.

Emocionats? Ho entenc. A mi també se m'ha posat la pell de gallina quan he arribat a aquesta conclusió. Amigues i amics, eureka! Sincerament, jo sempre havia cregut que el català representatiu per excel·lència era el senyor Venanci de Girona (que té sis fills), o el Víctor Sauler Portal (que té una cartilla a la Caixa). Però aquest estudi ha demostrat que anava errat. El català que encarna els valors més alts de la catalanitat es diu David Garcia, té 31 anys, vota Convergència, viu a l'esquerra de l'eixample amb la seva parella i, tot i que no té estudis universitaris, és molt treballadoret i no li falta la fenya. Ademés admira la Núria Feliu i té tots els seus discos (aixòs no ho diuen les estadístiques, que ho dic jo per llògica, perquè la Feliu agrada a tothom).

Algú el coneix?

Què més és Catalunya?
Primera part: una aproximació trigonomètrica
Segona part: una aproximació econòmica
Tercera part: una aproximació viària
Quarta part: una aproximació gravitatòria
Cinquena part: una aproximació onicològica

Els japonesos són mamífers

Aquest matí, després de dutxar-me, mentre contemplava el meu viril tors nu al mirall del quarto de bany, he pogut comprovar novament que les persones estem ben fets, però mal acabats: just al mig del pit, a una distància equidistant de les dues tetes (sóc mamífer, vale?) m'hi ha aparegut un gra descomunalment gran, amb l'aspecte i les hetxures d'un tercer mugró. I ha estat llavors quan he decidit que el meu post d'avui aniria precisament d'aixòs: de la meva tercera teta (perquè sóc mamífer, què passa!).

I aixins ha estat que he sortit de casa, tris-tras, tris-tras, amb el determini pres, l'he bramulat per comes i fondals, però ai las! en arribar a la fenya la llepolia d'un fet imprevist i imprevisible m'ha desencaminat de les meves intencions inicials: tot i ser molt d'hora, una persona ja era al seu puestu treballant. Oh! Qui era aquesta persona? Efectivament, fidels lectors i devotes lectrius, ho haveu endevinat un atre cop: era el senyor Napolitani en carn i os (i saxons)! I he pensat que aixòs sí que era un fet absolutament mereixedor del post d'avui i no la tonteria del "granet".

I amb aquesta idea al cap m'he posat a treballar al meu puestu fins que en un moment determinat he hagut de sortir a esmorzar perquè no només de fenya viu l'home, sinó que també hi ha els entrepans de llangonissa i els tallats. I aixins ho he fet, i encabat, tornant cap a la fenya, els he vist. En un raconet de la vorera, pobrissonets, abandonadets, plegadets tots ells. I tan blavets. Vint euros em cridaven i em deien: cull-me, cull-me, cull-me!. I un servidor, amb els ulls injectats de sang i bavejant com un posseït s'ha llençat damunt el tresor, empentant les iaies que passaven pel carrer, i acordonant tot la zona del voltant del bitllet fent un ruedu de protecció amb els braços. I amb aital trofeu a la cartera ha pensat que ni grans, ni Napolitanis, ni tonteries i que una troballa d'aquest calibre sí que es mereixia un post.

I amb aquesta decisió presa he tornat a la fenya més content que un gínjol (que no és cap mamífer; o sigui, que pot estar content, però no té tetes, què hi farem, ell s'ho perd), i he treballat eficientment i efectiva (com d'habitud, vamos), però més i tot, perquè ja tenia un post pensat i vint euros a la butxaca. Però ai las! el més gros encara havia d'arribar. En un moment determinat he aixecat la vista de l'ordinador i he mirat per la finestra com faig de vegades, hasta per descansar una mica, i he estat testimoni d'un fet absolutament torbador: en una finestra de l'edifici del davant, un senyor gran, panxut, calvo i lleig campava a les seves antxes per casa seva abillat únicament amb una minitovallola de bany. I pres pel pànic, un servidor ha decidit definitivament que no. No.

Que no explicaria res del que li ha passat avui. Ni del gra. Ni del senyor Napolitani. Ni dels vint euros. Ni del senyor gran, panxut, calvo i lleig que campava a les seves antxes per casa seva abillat únicament amb una minitovallola de bany.

No, no explicaria res d'això. Avui em limitaria al recurs fàcil dels blocaires cutres: penjar un vídeo. Un vídeo que no havia fet ni jo, tot i la meva reconeguda traça en aquests menesters. Un vídeo que no té re a veure amb el post, però que me l'he trobat avui al correu i tinc ganes de compartir-lo, perquè jo sóc aixins de generós.

En definitiva, un vídeo que ve a confirmar que els japonesos són... són... són... són... són... parlumenus mamífers!

Pet, cul, teta, cony, caca i tita

Temps era temps, durant els foscos anys vuitanta, quan el Google encara no era ni tan sols una possibilitat, la principal font d’informació dels nens i les nenes d’aquest país era el mític diccionari Albertí groc. I a falta d’altres, una de les principals distraccions dels preadolescents d’aquella època era buscar marranades a l’Albertí. I buscàvem pet, i buscàvem cul, i buscàvem teta, i buscàvem cony, i buscàvem caca, i buscàvem tita, i tot ens feia molta gràcia i rèiem com si féssim qui-sap-què, perquè féiem tercer d'egebé i érem aixins d’innocentots. D'infantils. De primaris.

Però ai las! Els vuitanta han passat, nosaltres ens hem fet grans, i han arribat coses noves que ens han obert nous horitzons. I ara obrim l’internet, anem al Google, descobrim l’Acronym Finder i busquem PET, i busquem CUL, i busquem TETA, i busquem CONY, i busquem CACA, i busquem TITA, i ens fa molta gràcia, i riem molt, i de tot plegat en fem un post perquè, en el fons, seguim sent aixins d’innocentots. D'infantils.

I de primaris.

Finestres emergents

Darrerament, hom ha observat que, en entrar en aquest humil bloc, una finestra emergent emergia (què, si no?) del no-re i omplia la pantalla de publicitat no desitjada.

Hom, fins i tot, ha detectat que en alguns casos l'esmentada emergència (entesa com a acció d'emergir) anava acompanyada d'una música força desagradable que segons els entesos corresponia a l'himne del Madrit.

Un servidor, després de rebre una allau de queixes sobre aital fet, s'ha posat a investigar i ha deduït tot solet que aquestes indesitjades finestres emergents eren generades per l'empresa que controla les estadístiques de la pàgina, o sia, Motigo.

Per tot això, i després d'unes dures negociacions entre un humil servidor i l'amo de can Motigo, hem arribat a un acord: jo no em passo a la competència i, a canvi, ell fa emergir finestres amb un contingut més conforme amb els ideals ètics i els principis estètics orientadors d'aquest bloc.

Si sou dels qui teniu els pop-ups bloquejats, o bé navegueu amb Firefox, no notareu la diferència. Ara bé, si sou dels que heu hagut de suportar melodies vexatòries cada vegada que visitàveu aquest modest bloc, ara us en podreu rescabalar.

Poseu el volum al màxim i gaudiu de la publicitat!

Coses que es poden fer amb 1.827 euros

Un servidor acaba de cobrar 1.827 euros de la devolució de la declaració de la renda. I ara se m'obre un dilema: què puc fer amb 1.827 euros? Per tal d'orientar la tria he fet una selecció de les millors coses que es poden fer amb 1.827 euros sense fer mal a dingú ni caure en la il·legalitat.

Podria, per exemple, comprar-me un castell inflable model "Rojo", de 5,2 m de llarg, per 4,0 m d'ample, per 3,3 m d'alt (inflat, s'entén).

O podria contractar els serveis d'un mestre d'escola pública filipina durant tot un any (amb dos mesos de vacances no renumerades).

O bé podria apuntar-me a un curs de castellà a Màlaga de 14 setmanes de durada (amb 20 sessions per setmana), tot i que no me hase mutxa falta porque ya ne tengo la mano rota de hablar-lo.

O me'n podria anar 14 dies de vacances, fent un tour pel Cairo, Alexandria, Aswan, Luxor i les costes del Mar Roig (en hotel de cinc estrelles).

O fins i tot, ai las!, podria comprar-me un fantàstic grill elèctric professional d'acer inorsidable (model llis cromat, evidentment).

O bé, posats a comprar, podria comprar una fantàstica taula ovalada extensible, model "Esterel".

O, parlant de mobles, també podria adquirir una fantàstica habitació juvenil complerta, de les barates.

O hasta podria complir el somni de la meva vida i aconseguir el tan desitjat (i imprescindibilíssim) ProCurve Switch 2810-48G, que no cal dir que el posaria en un lloc preferent del menjador, al costat de la discografia de la Feliu, i em faria el xulo davant totes les visites: mireu el meu tan desitjat i imprescindibilíssim ProCurve Switch 2810-48G, quin goig que fa al costat de la còpia dedicada del "Us ho devia", els diria tot cofoi.

Tot i que, per ser-vos sincer, el que m'agradaria més seria comprar 100 (cent) exemplars del llibre Fundamentos de la inspección de la carne, escrit pel prestigiós higienista i doctor en medicina veterinària B. Preuss. (I per què? Doncs perquè està molt B. de Preu! Uffffff....)

Algú té més propostes? Totes les aportacions seran recompensades amb la corresponent subscripció gratuïta al diari Què! (re, re...), o qui sap si hasta amb un exemplar del llibre del doctor Preuss, que ja em direu què en faria de tants...